Jersey Boys

A partir del musical de Broadway i de la fama del grup americà The Four Seasons -molt exitós sobretot durant els anys 60-, neix enguany la pel·lícula Jersey Boys, dirigida pel gran Clint Eastwood i comptant amb John Lloyd Young, Vincent Piazza, Michael Lomenda i Erich Bergen com a intèrprets del quartet.

Un drama biogràfic del grup, liderat per Frankie Valli, que resulta un pèl llarg, 134 minuts de durada... Repassant tota la trajectòria musical, mostrant algunes dificultats -com les negociacions i temptacions discogràfiques que fracturen grups- i tractant encara que de manera tangencial el món de la droga, Jersey Boys és una nova aportació al gènere.

Malgrat que l'escena clau de dissolució del conjunt resulta massa extensa, la pel·lícula remonta amb la històrica reaparició del grup en The Rock and Roll Hall of Fame de l'any 1990, després de 20 anys sense actuar plegats; i acaba amb un número musical on no hi hi falten els moviments coreogràfics per un bon final de festa.

John Lloyd Young interpreta a Frankie Valli, amb aquella especial veu aguda que no considero gens agradable; i Erich Bergen -en el paper de Bob Gaudio- destaca per sobre de tots quatre gràcies a la seva presència i qualitats interpretatives.

Hi sonen les famoses cançons Who loves you, Sherry i Can't take my eyes off you, entre d'altres. Però crec que, l'endemà del 17 de setembre, no vau escoltar cap tema d'aquests. M'equivoco, públic?

T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré

Barcelona gaudeix d'una nova producció de l'exitós T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré després de 13 anys. Sota la direcció d'Elisenda Roca i amb Andreu Gallén com a director musical, el Teatre Poliorama ha obert les seves portes per a tots aquells que vulguin passar una estona inoblidable, del 4 de setembre fins el 19 d'octubre. Doncs sí, encara hi són a temps!

Sens dubte, hi notaran el poder dels textos i les lletres, amb una música que recrea a la perfecció cada instant, cada atmosfera. A vegades és d'acompanyament (usant les fórmules dels grans compositors de música clàssica); en ocasions els motius melòdics i rítmics són els protagonistes (molt freqüent durant tot el musical); o hi sonen introduccions o interludis amb identitat pròpia; i també diferents llenguatges musicals van apareixent en els diferents números: hi trobem -entre d'altres- rock, country, swing, tango, jazz o gospel. Però el secret, quin és el secret? La fusió acertada entre música i text. Això és el gran T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, la creació de Joe DiPetro (autor) i Jimmy Roberts (composició musical).

En la funció del 10 de setembre, tant els músics com els actors van brillar per totes les seves intervencions. Es van guanyar al públic des del primer minut. La música..., pura música de cambra: violí (Pere Bardagí) i piano (Gerard Alonso). Realment, no cal una orquestra simfònica, ni els muntatges més sofisticats: la música ben escrita i ben interpretada funcionarà sempre. Els dos músics van oferir un bon concert, els quals van estar atents als actors en tot moment. I per cert, quins actors! Jordi Llordella, Mercè Martínez, Xavier Mestres i Muntsa Rius. Molt complets, vertaders actors: qualsevol paper, qualsevol caràcter, qualsevol situació, ho fan creïble tot. Només quatre i ni sé quants papers! Bones veus, bones interpretacions, bons gestos, bones diccions. La millor, per a mi, l'excepcional Mercè Martínez.

Hi veuran molt d'humor i ironia, no pares de riure, amb algunes peces tronxants. Tens whatsapp? és el duo tronxant. Tu no et vols casar, el quartet tronxant. I La dama d'honor, el seu moment tronxant, amb borratxera inclosa, i a sobre, amb allò de "m'ha agradat aquest pizzicato..." es lliga al violinista!

Ara bé, no ens enganyem, no és una composició lleugera, molt allunyada de ser-ho. Es tracta d'un procés creatiu de gran rigor musical. Ho avala Plorar sense parar (conté unes pauses que funcionen en el moment precís del text, detalls de nota) i Sí, ho vull (l'acord disminuït se situa en el compàs més adient, un altre indici de la qualitat de la partitura).

I pels amants de les balades -i pels contraris també-, la balada del musical en majúscules: M'abraçarà de nit, interpretada amb plena sinceritat per Munsta Rius. La melodia i les harmonies són perfectes per enamorar-te...

S'hi inclouen també sons extradiegètics, com aquell tan familiar que apareix quan es tanca el cotxe per acabar Circulant per l'amor, molt original. I una elevada quantitat d'escenes, on s'hi respira un constant moviment. I què me'n diuen dels moments a cappella del quartet vocal?

Però un dels retrats més impressionants és el de la tendresa de la vellesa, una meravellosa peça titulada ni més ni menys que Ja m'he fet a tot. Un gran duet, amb la constant alternança de les veus -amb text cantat i parlat- i una tornada sempre a l'unisò, però que commou a qualsevol en les dues últimes paraules mantingudes per les veus, usant l'harmonització a través de la intervàlica de tercera. Quin senzill i immens efecte...

En resum, diferents cançons que recreen diferents quadres, de tots colors, i que totes plegades i gràcies a la música s'organitzen en una preciada joia. Hi està retratada tota la vida. Per això, T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré agrada tant. Tothom ha viscut d'una manera o una altra alguna escena. I en especial, perquè ens agrada tot això de l'amor...

Begin again

Del director de Once, John Carney, ens arriba a Barcelona directament d'Estats Units aquest drama romàntic musical de l'any 2013.

Una història d'amor entre Gretta (Keira Knightley) i Dav (Adam Levine). Les dificultats d'una relació enmig de l'èxit del cantant. Un retrat de la indústria discogràfica amb Dan (Mark Ruffalo), un productor alcohòlic -de situació familiar i professional particulars- que capta el talent de la protagonista.

Certament, no sóc fanàtic de Keira Knightley, el seu somriure no em transmet confiança, però s'ha de reconèixer que enllesteix bé el paper. Sobre Adam Levine, sembla que està de moda des de fa alguns anys, i de manera justificada per la seva especial veu i els seus temes enganxosos amb Maroon 5. Doncs no ho fa gens malament això de fer d'actor! Per cert, molt més bona nota té l'aparició del gran CeeLo Green! Però qui constitueix el nucli narratiu i la millor interpretació, sens dubte, és Mark Ruffalo.

 

Molt recomanable Begin again per a una nit del 7 de setembre: un perfum musical d'esperança. I sobretot, un èxit assegurat la banda sonora amb Adam Levine i CeeLo Green! Segur que l'endemà buscareu algun tema, com Lost stars, Horny o Tell me if you wanna go home, oi?

Per sobre de totes les coses

Entrades esgotades per l'últim diumenge de funció al Teatre Gaudí de Barcelona... En vaig aconseguir una pel 30 d'agost, en la segona funció, i quan va acabar, vaig pensar en veu alta...: "Increïble com han aguantat la intensitat, actors i músics (sobretot després de les dues representacions d'aquest dissabte)". Intensitat és la paraula que defineix el musical, intensitat en tots els sentits, des del primer compàs fins el darrer. I justament, si els aplaudiments resultaren desgastats, fou només per la intensitat de la dramatúrgia.

Bare: a pop opera va estrenar-se a Los Angeles l'any 2000. Creat per Damon Intrabartolo i Jon Hartmere Jr. (música del primer amb lletres del segon, orquestració de Deborah Lurie i preparació musical de Christopher Deschene i Brian Benison), ha comptat amb moltes produccions internacionals, arribant a programar-se com un dels Off-Broadway de Nova York o al West End de Londres.

Durant les dues hores i mitja de durada aproximadament, tota la banda de músics i els vint actors, tots, realitzen una bona tasca escènica, on l'adolescència i la identitat sexual són els protagonistes. L'acció plena d'amor, desenganys, pors, lluites interiors, recels, dolor -amb traces d'humor i esperança, i amb una mort, drogues i embaràs inclosos- se situa en un internat catòlic.

Les interpretacions de Víctor Arbelo (Jason), Marc Flynn (Peter) i Iskra Bocanegra (Nadia) són molt destacables, i encara més les col·laboracions especials d'Ester Bartomeu (Claire), Lucy Lummis (la germana Chantelle) i Eduard Doncos (el capellà). Malgrat que no passa desapercebuda la potència tímbrica de l'últim, em decanto favorablement per l'incomparable paper i l'equilibrada vocalitat de Marc Flynn.    

De l'enorme repertori del musical, en aquella funció van brillar en majúscules: Vaca burra (a càrrec de Nadia, la qual té la capacitat de fer riure i plorar al públic), Emergències (el número d'una particular Madonna al vell estil Like a Virgin), Mira'm i Qui en té la culpa? (Peter i la seva mare Claire fan tallar la respiració), Déu ho fa tot bé (un espectacular missatge de llum amb la germana Chantelle) i Cap veu (el número final conjunt).

No cal oblidar tres casos que enmig de tants col·laboradors presenten una coloració contrastant: Miguel Ángel Sánchez (Lucas, de veu interessant), Clara Gispert (Kyra, amb bona actitud escènica) i Gerard Mínguez (Rory, fent ús de gesticulacions que deixen entreveure a un bon actor i lluint una execució coreogràfica sòlida i precisa).

Per sobre de totes les coses / Bare: a pop opera s'ha presentat a través d'un acord especial amb Theatrical Rights Worldwide, essent una producció del Teatre Gaudí de Barcelona i un projecte de Madam Teatre. Amb direcció de Daniel Anglès, coreografia d'Óscar Reyes, direcció musical d'Oriol Padrós i adaptació al català de Marc Gómez, el musical s'ha desplegat àmpliament en la plataforma digital (facebook, twitter, youtube i instagram) i ha optat per una revista oficial i un blog propi. Els interessats en llegir el dia a dia...: www.persobredetoteslescoses.blogspot.com (de Biel Martínez i Lluís Ruiz).

Estrenat oficialment a Barcelona el 16 de juliol -amb algunes funcions prèvies-, Per sobre de totes les coses és un musical de petit format però de gran envergadura, i que fa servir alguns recursos clàssics com el teatre dins del teatre (Romeu i Julieta) o els somnis (que narren la psicologia interior del protagonista). A partir d'un elevat nombre d'actors i una complexa part coreogràfica en un escenari constituït per una creu, ha resultat molt adequat per connectar sobretot amb el públic adolescent.

  

Cal Sagristà i el 2n de Rachmaninov

Recordaré sempre la primera vegada que vaig entrar a Cal Sagristà. Va ser un dinar, un dinar casual que va esdevenir molt especial. Casual per l'especial casualitat que vaig trobar a una taula; especial perquè no he parat de tornar-hi especialment quan visito Peralada.

Aquell estiu de 2008, vaig tenir la gran oportunitat d'assistir al concert d'Ivo Pogorelich en el Festival Castell de Peralada. Gràcies per ser-hi en aquella taula, gràcies per la invitació musical i gràcies per formar part de la meva tradició. Després d'estudiar la partitura del Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de Sergei Rachmaninov, la interpretació del solista em va sorprendre. Malgrat que tocà a un tempo molt més lent de l'habitual i no de memòria, la seva oïda polifònica va evidenciar línies que no acostumen a apreciar-se, convertint la versió en única. No és el meu preferit, ni de bon tros. Fins el moment i en viu, només Nikolai Lugansky ha aconseguit emocionar-me en els primers compassos d'aquesta obra de referència.

Descriure sensacions i emocions en paraules és tan difícil com preveure les experiències i les percepcions que un viu. Per què els ulls se't neguen en un passatge concret i no en un altre? Per què notes una brisa elèctrica que corre de manera ascendent dels braços al pit en un moment inesperat i no en una altra direcció? Parlo de S. Rachmaninov, sí. Però també parlo de gastronomia, de Cal Sagristà.

1r moviment - Moderato

El tàrtar de salmó, el pastís de porros o les verduretes amb salsa romesco evoquen a la perfecció les campanes inicials del concert. Just a mig recorregut de qualsevol dels entrants o primers plats, pots sentir l'energia en el paladar dels 16 compassos del maestoso (alla marcia). I quan estàs a punt d'acabar, entens el final, l'última traça de sabor, amb el poco a poco accelerando durant sis compassos que culminen amb els tres acords que reafirmen la tonalitat de do menor.

2n moviment - Adagio sostenuto

Què cal dir davant del peix al forn segons mercat, de la cua de bou, del rap o del conill...? Disfrutin dels colors, de les dinàmiques, de les melodies, de les harmonies, de les textures d'aquests plats. El piú mosso i la cadenza apareixen quan comencen a fer efecte els vins o els caves que hagin triat de la carta, tos ells adequats, en especial els de la regió de l'Empordà i la sel·lecció Peralada. El darrer passatge del moviment i sobretot la lluminositat de les corxeres finals del piano en mi major preparen a qualsevol pel següent nivell.

3r moviment - Allegro scherzando

Les espectaculars postres de Cal Sagristà. Són famoses per la presentació: el carro! Aquí aturo l'escriptura i només puc dir que escoltin les suggerències, en tastin algunes i disfrutin de la música. I no oblidin els cafès o les infusions: l'elegància de la taula fa que alcis els ulls, contemplis els quadres i l'atmosfera del concert.

En diverses ocasions ho he comentat. No és poètic, és així... Quan hi menjo, sento el segon de Rachmaninov: música i gastronomia. És curiós, hi he dinat o sopat en diferents estats i moments, però sempre m'hi he sentit com a casa.

Cal Sagristà és un restaurant de categoria, on no només cada plat conté música, sinó que l'espai conjuga l'interior -amb una exposició pictòrica i llum més que agradables- i la terrassa -d'unes vistes empordaneses impressionants-. Tot és perfecte i res és possible sense l'excel·lent atenció de la Sion i la Marisa. Cal Sagristà, un referent. Fins ben aviat...

Festival Castell de Peralada en Dansa

Enclave maravilloso.

Programación excelente.

Difusión internacional excepcional.

Organización perfecta.

Trato exquisito.

Público atento e instruido.

Todo esto me hace pensar siempre, vete a Peralada, baila y disfruta. No has de preocuparte de nada más.

- Ángel Corella -

El 17 d'agost, un dia després de la clausura de l'edició del Festival d'enguany, vaig visitar l'exposició Festival Castell de Peralada en Dansa a l'Espai Cultural La Ciutadella de Roses. Ha estat oberta al públic tot el mes d'agost, però va ser inaugurada el passat 14 de maig i exposada fins el 28 de juliol al Palau Robert de Barcelona.

Amb motiu de la commemoracíó del 30è aniversari de dansa a Peralada i coincidint amb la participació del gran ballarí Rudolf Nureyev, l'exposició recull les companyies, els espectacles, els coreògrafs i els ballarins de renom que hi han format part durant aquests anys.

En resum, 42 fotografies de Josep Aznar, un audiovisual d'Oriol Martínez i cinc testimonis del món de la dansa a Peralada (Ángel Corella, Julio Bocca, Jean-Christophe Maillot, Maria Pugés i Sara Baras). Més que fotografies, són quadres que immortalitzen el moviment a la perfecció. Lluminosa, elegant i d'amplitud, una excel·lent mostra comissariada pel mateix fotògraf i Laia Tous.

　

American Ballet Theatre, American Ballet Theatre's ABT II, Ballet Antonio Gades, Ballet Argentino - Julio Bocca, Ballet Cristina Hoyos, Ballet de la Deutsche Oper de Berlín, Ballet de l'Òpera de Novosibirsk, Ballet de l'Òpera Estatal de Viena, Ballet de Sarajevo Abrasevic, Ballet del Gran Teatre d'Òpera de Sant Petesburg, Ballet del Kremlin, Ballet del Teatre Alla Scala, Ballet del Teatre de Bolshoi de Moscou, Ballet del Teatre Nacional de Praga, Ballet del Teatre Stanislavski de Moscou, Ballet Théatre Français de Nancy, Ballet Flamenco de Andalucía, Ballet Flamenco Sara Baras, Ballet Gran Teatre de Ginebra, Ballet Nacional de Cuba, Ballet Nacional de España, Ballet Nacional de Marsella Roland Petit, Ballet Nacional de Soña, Ballet Nacional d'Ucraïna, Balleto di Toscana, Barcelona Ballet, Béjart Ballet Lausanne, Boston Ballet, Centro Andaluz de Danza, Color Danza, Compañía Blanca Li, Compañía Erre que Erre, Compañía María Pagés, Compañía Nacional de Danza, Compañía Rafael Amargo, Companyia Metros, Corella Ballet, Dance Theater of Harlem, Duke Ellington Ballet, La Cuadra de Sevilla, Les Ballets C. de la B., Les Ballets de Monte-Carlo, Martha Graham Dance Company, Mómix, Teatro Lírico Nacional, The Paul Taylor Dance Company, Victor Ullate Ballet, White Oak Dance Project

Eleonora Abbagnato, Elena Algado Díaz, Catherine Allard, Alicia Alonso, Galina Álvarez, Rafael Amargo, Alicia Amatriain, Anna Anotnicheva, Arantxa Argüelles, Patrick Armand, Altynai Asylmuratova, Sara Baras, Mikhail Baryshnikov, Mar Baudesson, Jeremie Belingrad, Julio Bocca, Mercè Boronat, Marianna Bovello, Katiuscia Bozza, Denis Bragatto, Sabrina Brazzo, Jan Broeckx, Wim Broeckx, Fernando Bujones, Antonio Canales, Chi Cao, Alihaydée Carreño, Joel Carreño, Eleonora Cassano, Lars van Cauwenbergh, Marisa Cerveris, Lienz Chang, Serge Compardon, Miguel Ángel Corbacho Castro, Ángel Corella, Carmen Corella, Joaquín Cortés, Nacho Duato, Florence Fauré, Ricardo Franco, Antonio Gades, Denys Ganio, Victor Gili, María Giménez, Aida Gómez, Julia Grecos, Maximiliano Guerra, Hayna Gutiérrez, Gloria Hernández, Laura Hormingón, Cristina Hoyos, Marie Hybesová, Konstantin Ivanov, Cecilia Kerche, Dominique Khalfouni, Elena Kuzmina, Idania La Vailla, Lucía Lacarra, Manuel Legris, Rami Levi, Blanca Li, Úrsula López López, Monique Lourdières, Juliana Malhacians, Matjaz Marin, Octavio Martin, Anastasia Matvienko, Denis Matvienko, Osmay Milona, Carmen Molina, Keith Morino, Massimo Murru, Simona Noja, Rudolf Nureyev, Ramon Oller, Kazuko Omori, María Pagés, Giuliano Peparini, Irina Perren, Eva Petters, Elina Plashina, Maya Plisetskaya, Jiri Pokorny, Juan Quintero, Mª Luisa Ramos, Joan Reyes, Xiomara Reyes, María Riccetto, Roman Rikin, Mariana Rishkina, Félix Rodrigo, Tamara Rojo, Candy Román, Christian Rovny, Ilia Ryshakov, Rolando Sarabia, Roberto Sartori, Javier Sánchez, Eugenio Scigliano, Trinidad Sevillano, Marat Shemiunov, Lalo Tejada, Christian Tichy, Hans Tino, Raul Tino, Oscar Torrado, Margaret Tracey, Victor Ullate, Viengsay Vallone, Marco Vargas,
Jürgen Wagner, Igor Yebra, Eva Yerbabuena, José Zamorano

Crossing al Cotton Club

La nit musical del 16 d'agost, en la clausura de la 28a edició del Festival Castell de Peralada, va acabar a la terrassa del Cotton Club -el Cotton Chill Out- amb l'actuació de Crossing.

Presentem a Crossing: Marina Pratcorona (veu), Joel Riu (piano) i Ernest Pratcorona (veu i guitarra). A més, pel concert, els tres membres del grup empordanès van comptar amb Simón Esquivel al baix i Pepe Soler a la bateria.

Creat l'any 2011, actualment Crossing està preparant el seu primer disc que veurà la llum l'any vinent, sota la discogràfica Música Global. Amb temes propis com Your imagination, Why? o When you're gone, a les ràdios principals de Catalunya està sonant amb molta força el tema Parem el temps: una feel-good song que ha entrat a la llista de la ràdio Flaixbac aquesta setmana i que té un refrescant video amb més de 120.000 visites al youtube. Comproveu-ho en l'enllaç!

I Si no fas res, un tema pop que formarà part de l'àlbum publicat íntegrament en català el proper 2015, presenta totes les característiques per a esdevenir un bon single i a sobre amb un missatge d'elevat voltatge. A destacar alguns aspectes de l'arranjament. Primer, la sorprenent secció funky després del pont: la lletra parlada i escrita en l'audiovisual és d'impacte. Després, l'ús de background vocals múltiples és d'efecte. I per últim, l'aclaparador acord que atura el tema (el tercer grau rebaixat, aquell bell recurs harmònic prestat de l'homònim menor, per entendre'ns i en definitiva: l'acord de mi bemoll major sota el calderó) és d'admirar. L'enllaç..., mireu l'enllaç!

Evidentment que en el concert de Crossing no hi van faltar aquests dos temes, Si no fa res i Parem el temps. S'hi respira bona energia a sobre l'escenari que arriba i contagia al públic. Però també van sonar grans versions del panorama actual. En especial, felicitats pels resultats amb l'extrovertit Happy de Pharrell Williams i els exitosos Locked out of heaven, Treasure i Just the way you are de Bruno Mars.

Alguns vam poder gaudir de l'ambient distès del Cotton Club a l'aire lliure i de la bona música del grup de Peralada. Recordaré aquella nit, però sisplau, vostès recordin bé... Crossing.

Ara bé, després de tot plegat, sens dubte que cinc vam voler una última cita: El Pati de les Hores. Busquin, busquin al Casino de Peralada...

Festa de la Música

Aquest nom és el triat per batejar l'últim dia de la programació del Festival Castell de Peralada 2014. Amb una fórmula semblant a l'edició de l'any passat i de caràcter triple, tots els veïns de la vila i també els seus visitants han pogut gaudir de la proposta artística de l'Organització el passat 16 d'agost.

La primera cita va ser a les 19h de la tarda, a la Plaça de la Vila, per veure l'espectacle Història de Catalunya amb cançons. Dins de les activitats del Tricentenari i amb reclams independentistes inclosos, la cantata per a conjunt instrumental, solistes, cor infantil i narradors (música i direcció d'Antoni Ros Marbà; textos de Jaume Picas i Miquel Desclot) va comptar amb el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers, Lluís Solé i Lloll Bertran.

La segona cita, a les 21h. Un vespre molt agradable a la plaça, amb el recital dels guanyadors del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas 2014: la soprano Seyoung Park va lluir la poderosa veu que posseeix i el tenor Junghoom Kim, la seva capacitat interpretativa i dramàtica. Després d'una bona sel·lecció quant a repertori, no puc entendre perquè l'extra ha de ser el famós i reiterat brindis verdià de La Traviata... No n'hi ha d'altres?

La tercera cita musical del dia era a l'Auditori Parc del Castell, a les 22.30h. Els Amics de les Arts van actuar-hi enmig de la gira de presentació del seu quart disc, Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure. Bon resultat, sobretot per algunes sorpreses que van oferir al públic de Peralada: dos temes que no havien tocat en altres concerts (La merda se'ns menja i Miracles) i, en especial, l'estrena en directe del tema inèdit La taula petita. Bons detalls amb el Festival.

I, la quarta cita... Al Cotton Chill Out!

Gloria Gaynor Live

Peralada va vibrar la nit del dilluns 11 d'agost de 2014 amb la gran diva Gloria Gaynor. Impressionant la seva naturalitat i simpatia amb el públic, dirigint-se en tot moment en castellà, dosificant els moviments i evidenciant la seva veu en la gira mundial Gloria Gaynor Live.

En l'actuació, no hi van faltar balades, duets, coristes i la presència de la seva banda, que -com acostuma a passar en aquestes ocasions- són per recordar. Però sobretot, recordar un espectacular concert de música disco. I immortalitzat des de l'escenari, amb tot l'Auditori Parc del Castell de fons, per una fotògrafa molt especial que va anunciar la seva publicació al facebook! Disculpin, però algú s'imaginava tenir un retrat en mans de Gloria Gaynor a Peralada i enmig de la performance?

Símbol de la lluita per a les llibertats i les diferències, les lletres dels himnes I am what I am i I will survive van sonar amb la seva força característica. El primer, del musical de Broadway La Cage aux Folles (del 1983) i escrit per Jerry Herman, va ser interpretat amb la solidesa de la diva entre els inicials hits de la nit. En canvi, l'última sorpresa del concert -a banda de la propina Just keep thinking about you- va ser la cançó que va fer aixecar a tot l'Auditori, completament ple, per ballar i cantar amb Gloria Gaynor. Semblant a la versió original del 1978, l'aclamat tema va brillar per una introducció més lenta i estirada, que va donar lloc a una explosió disco llarguíssima i va incloure -fins i tot- alguns versos en castellà. Increïble: I will survive.

La grandesa de l'artista i la capacitat que té sobre algunes cançons de fer-les pràcticament noves va quedar demostrat en tres casos molt notables. My first, my last, my everything (de Barry White): va transformar el clàssic en un duet amb Harvey Hubert, el seu vocalista. Stop in the name of love (de The Supremes): un arranjament en majúscules, on quasi només es reconeixia el tema en la famosa tornada. I Every breath you take (de The Police): versió up-tempo presentada al públic per la diva amb les sinceres paraules "Mai no l'heu escoltada cantada per mi, ni d'aquesta manera"!

Entre alguns títols, van sonar les grans versions de Never can say goodbye (de The Jackson 5) i Killing me softly with his song (de Roberta Flack); o les col·laboracions de les seves vocalistes -pels descansos de la cantant- en Got to be real (de Cheryl Lynn) i River deep, mountain high (de Tina Turner & Ike); o també la participació d'Harvey Hubert novament amb Gloria Gaynor per a interpretar el tema I'll be there (un altre de The Jackson 5).

Ara bé, és d'admirar quan les grans donen testimoni del record i del respecte per a les altres grans que ja no hi són. La música de Donna Summer a Peralada. Gloria Gaynor li va reservar un espai en el seu espectacle. De fet, va ser un gran Last Dance amb dos temes insertats i conduïts per les tres veus secundàries (MacArthur Park i Heaven knows). Potser s'esperaven i potser faltaren Love to love you baby, Bad girls o I feel love, però realment obrir i tancar la medley de Donna Summer amb Last Dance va proporcionar un resultat ben elaborat i ben significatiu.         

No es pot silenciar el moment en què va volar You're right on time. És una balada gospel escrita per Gloria Gaynor i Chris Tompkins; va ser el primer senzill de l'àlbum We will survive, editat l'any 2013 junt a una autobiografia, en commemoració del 35è aniversari pel Grammy guanyat per l'himne I will survive. Sense allunyar-nos del poder de la cançó, el primer vers diu: "I've been down without a prayer". La melodia de la tornada és circular i envolvent, t'atrapa, igual que la seva lletra: "No matter how long the road to hill, no matter how weak, no matter how lost [...] You're right on time". I la coda final no es pot descriure, simplement et deixa glaçat: "Your mistakes are for a reason. Everybody has a season. You're right on time".

Peralada i You're right on time.
"Si no podeu entendre la lletra, sentiu-la" (Gloria Gaynor).

Peralada i Andrea Chénier

Per fi una mica de tranquil·litat a Peralada. Des de fa anys és el meu lloc, un racó on s'hi respira màgia.

Vaig prendre la decisió el dijous a la nit, just abans de l'últim cap de setmana de juliol, perquè vaig rebre notícies i com sempre bones, des d'aquell món dels somnis musicals.

Andrea Chénier d'Umberto Giordano en el Festival Castell de Peralada, el dissabte 26 de juliol de 2014. Mai havia vist òpera als Jardins del Castell, perquè les dates no havien estat favorables durant les temporades passades i alhora tenia prioritats musicals diferents a les operístiques per a una nit d'estiu allà... I no puc amagar que prefereixo una bona dosi d'òpera a La Rambla de Barcelona. Doncs, ben equivocat anava...: recomano urgentment viure-la a tothom qui vulgui saber què és això de la màgia de Peralada...

La tradició mana disfrutar d'un bon sopar abans del concert i a les 22h continua l'espectacle, però ara el musical.

Com és sabut, aquesta òpera verista -amb llibret de Luigi Illica- es caracteritza per ser una partitura que, a més de meravellosa, és de difícil escolta. Si va ser un èxit rotund, en primer lloc cal dir que és gràcies a Ricardo Sánchez (disseny d'escenografia), Gabriela Salaberri (vestuari i disseny de caracterització) i Alfonso Romero (director d'escena), que van aconseguir traslladar-nos a la perfecció i amb un gust exquisit anys abans i després de la Revolució Francesa. Després, el bon resultat també fou condicionat per un repartiment molt equilibrat, ja que no van destacar personatges respecte altres, tot i comptant que la música és d'una exigència vocal elevada. Ara bé, gran part de la genialitat de l'òpera radica en la part orquestral, posada en escena amb precisió i adequació gràcies al director musical Marco Armiliato, donant una especial sonoritat al Cor i a l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.

Però sens dubte i per últim, si tot va funcionar, des de la música fins la noble temperatura d'aquella nit, va ser degut a l'excel·lent tasca de la producció executiva de Daniel Aragall i Laia Tous. Més que felicitats per la màgia...

Fran Suárez Trio feat. Ana Finger

Tornem-hi i tampoc va faltar: dos dies després d'anar al teatre. Una altra proposta improvisada la mateixa tarda del dilluns 21 de juliol del 2014. Per què nassos va acceptar, per què nassos estava allà, per què nassos em preguntava si li interessava el jazz i per què nassos vas dir-me aquell 2 de juliol... I tu, on has estat tot aquest temps?

En pocs mesos era la quarta ocasió en què repetia de disc en viu: Fran Suárez Trio, Imaginario. Un no hi torna i coincideix per casualitat.

Acompanyats d'algunes copes i refrigeris en el Milano Cocktail-Bar, a partir de les 21h vam poder gaudir dels temes Funambulista, Imaginario, Llueve en Santiago i Primera Travesía, entre d'altres, amb aquest trio jazz de luxe. La potent capacitat creadora i interpretativa del gran Fran Suárez al piano, amb Jordi Mestres al contrabaix i Jordi Herreros a la bateria, fan embriagar a qualsevol pels obstinats, les melodies i els solos. Resulta, per tant, un bon cocktail de jazz.

Per completar la nit, van sonar alguns cocktails més: Spring can really hang you up the most, Bird Alone i Canto al Río Uruguay amb la col·laboració especial de la gran veu, la preciada elegància i el bon gust d'Ana Finger. Dues recomanacions: seure a les primeres files (les últimes són sorolloses) i beure la millor copa, Fran Suárez Trio feat. Ana Finger.

Merda d'artista en el Grec Festival de Barcelona 2014

Les 21h del vespre del dissabte 19 de juliol i una nova proposta improvisada per les 23h de la nit. No teníem ni les entrades a punt. Tornava a estar acompanyat al Teatre Poliorama: em preguntava per què havia vingut a veure amb mi Merda d'artista (sense saber de què anava l'obra...) i seguia pensant per què nassos m'havia dit, aquell 2 de juliol, I tu, on has estat tot aquest temps?

Plorar de riure és poc! Quina funció! Moltes felicitats per un nou musical d'alta qualitat! En especial, als autors de l'obra, de la composició musical i de les lletres de les cançons: Ferran González i Joan Miquel Pérez.

A partir del repàs de la vida de l'artista italià Piero Manzoni (1933-1963) i de la seva controvertida obra, es planteja novament el concepte d'art i com ha de ser la seva consideració. Entre les seves creacions, la més famosa va ser un conjunt de llaunes signades i plenes de... [títol del musical]. Una comèdia de diàlegs divertits i frescos, ràpids i, fins i tot, exagerats (en positiu); una segona part que baixa una mica només per la pròpia història del protagonista i l'alt nivell de la primera; cançons que presenten l'herència dels clàssics i una música bona que conté estètiques diferents, passant pel jazz fins a incloure elements de retòrica amb finalitat irònica de gran efecte.

Tot el repartiment és excepcional, i els músics també tenen diàlegs, fet que dóna més frescor encara, sobretot quan hi ha atacs de riure a l'escenari incontrolables! Igual que les interrupcions voluntàries i escrites de la dramatúrgia, canviant de dimensió, comentant accions que passen en escena entre els mateixos actors i trencant l'espai entre escenari i públic. Ara bé, els meus preferits en són dos: la galerista i en Manzoni.

Incomptables els moments durant les dues hores de funció que la galerista, representant de l'artista, m'has fet riure! Potser el paper més vistós pels excessos d'alcohol i droga, però el nivell interpretatiu de Gemma Martínez i la seva veu són de nota. L'escena en què toques el piano és tronxant!

I l'artista..., en Piero Manzoni... T'havia vist i escoltat per primera vegada a Fama, el musical, l'any 2004. Vaig saber que eres un gran actor amb les primeres paraules que pronunciaves i tenies allò necessari per emocionar-me quan cantes. La manera de dir les lletres i com fas servir la teva veu -els teus diferents timbres i registres- són la combinació adequada i el perquè de la meva admiració. Ferran González, ho has tornat a fer deu anys després i en tots els teus projectes. Malgrat que l'instrument va canviant per diversos factors -és inevitable, tots ens fem joves...-, sobre aquesta màgia que tens, please, don't lose it...

No em cansaré de felicitar-vos una vegada més i espero que prorrogueu! Hi tornaré!

Porgy & Bess al Liceu

Aquella tarda del passat 12 de juliol vaig baixar a llegir a Barcelona. Un llibre força interessant dels que no cal acabar-los ràpidament. Tenia clar que aniria a veure alguna funció de Porgy & Bess en el Gran Teatre del Liceu, però no acostumo a anar-hi els dissabtes. Decisió d'última hora, proposta d'última hora i sorpresa d'última hora. Vaig acabar acompanyat a la platea del Liceu i només pensava per què nassos em va dir, aquell 2 de juliol, I tu, on has estat tot aquest temps?

Summertime
And the livin' is easy
Fish are jumpin'
And the cotton is high

Oh your daddy's rich
And your ma is good lookin'
So hush little baby
Don't you cry

One of these mornings
You're going to rise up singing
And you'll spread your wings
And you'll take to the sky

Till that morning
There ain't nothing can harm you
With daddy and mammy
Standing by

Amb aquesta gran cançó de bressol comença Porgy & Bess. Si hagués de triar i en un altre context, suggeriria les grans versions d'Ella Fitzgerald i Lena Horne del Summertime, però la de Siphamandla Yakupa en el paper de Clara va ser realment preciosa aquella nit d'estiu.

Xoleta Sixaba va ser molt aclamat pel públic per la seva interpretació de Porgy; i en canvi, la Bess d'aquella funció, Nonhlanhla Yende, va tenir una força escènica i un caràcter vocal molt més poderosos. Crec que la força és la paraula adequada per a definir la Bess, enmig d'un món d'amants, d'amor, de lluita, d'assassinats i de droga.

I love you, Porgy és una de les melodies que tinc fixades al cap i al cor des del primer dia que la vaig sentir, i en la veu d'una Bess molt especial. I què dir de la intensa My man's gone now, d'una Serena com Arline Jaftha. I de les intervencions tan ben teatralitzades de Maria amb Fikile Mthetwa.

Amb números coreogràfics de Sibonakaliso Ndaba, la direcció d'escena de Christine Crouse i l'escenografia i vestuari de Michael Mitchell, la producció de la Cape Town Opera va ser tot un èxit a Barcelona. L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va sonar renovada gràcies a la direcció musical de Tim Murray i cal destacar la presència del Cor de la Cape Town Opera. Hi ha alguns que insisteixen en un debat estèril sobre la partitura, on s'hi respira jazz i blues, centrat en la pregunta següent: és una òpera o un musical? La meva resposta: Porgy & Bess. Òpera en tres actes. Llibret d'Ira Gerswhin i DuBose Heyward basat en la novel·la i l'obra de teatre Porgy de DuBose i Dorothy Heyward. Música de George Gershwin.

Summertime...



An evening with Paul Anka

Després d'una breu introducció instrumental amb les primeres notes del Somewhere, el gran Paul Anka apareix a la platea i saluda a tothom pel passadís central fins arribar a l'escenari. Espectacular. Només les grans estrelles s'ho poden permetre.

Així és com va començar la clausura de la segona edició del Festival Jardins de Pedralbes, la memorable nit del 10 de juliol de 2014.

L'energètic i incansable cantant, compositor i actor Paul Anka va fer vibrar a tot l'auditori, que va estar pràcticament dret durant tot el seu show. El crooner va repassar molts dels seus grans èxits, com Diana, Put your hand on my shoulder, My home town, My heart sings i molts més. Impressionant quan va interpretar Do I love you?, ell sol a la veu i al piano, demostrant les seves idees musicals en l'arranjament en viu. I encara més imponent quan va dirigir la seva orquestra, deixant que el seu trompetista pugés la temperatura fins a aquelles notes i fent volar la seva batuta com a part final d'aquell clímax musical.

Si el crooner va restar imparable durant tota la nit, fent-se fotografies, abraçant al públic, divertint-se i fent divertir a tots, a més de ser proper, va demostrar el perquè de la seva vocalitat.

Recordo una anècdota força curiosa, fruit de la passió d'una fan que va cridar al seu ídol des de la última fila de la graderia més llunyana a l'escenari. Paul Anka va convidar-la a l'escenari i ella sense pensar-ho, va baixar. Mentrestant, com que el camí era llarg, una altra amb la localitat a platea, va aprofitar l'ocasió i va desfilar pel passadís lateral i va saltar als braços del seu ídol. L'altra no va poder arribar-hi mai. Una gran decepció de tots els que vam viure la farsa no vam poder silenciar el fet, però l'artista no va entendre-ho enmig del teatre d'aquella oportunista inapropiada, per no qualificar-la amb altres adjectius. Per sort, al final del concert, la vertadera fan va reservar-se i va pujar a ballar amb l'artista. D'alguna manera o una altra, va fer-se justícia...

Anècdotes a part, un dels moments més emotius de la nit va arribar quan -a través de la projecció d'un audiovisual- el músic que ha escrit les cançons més recordades dels artistes més famosos va repassar i mostrar la seva trajectòria artística i familiar, evidenciant la seva passió per la vida i les ganes de viure.

I no podem oblidar la interpretació de New York, New York i encara menys la de My Way. Sens dubte, malgrat que Frank Sinatra va fer eterna la cançó i molts altres l'han versionat, esdevé d'una intensitat indescriptible veure en viu al seu creador congelant-la en el temps. Què més es pot demanar? El gran Paul Anka cantant My Way!

Però la nit no acabava aquí. L'organització va apostar en aquesta edició per una pista de ball enmig dels jardins amb un DJ que punxava fins a certes hores nocturnes. Gelats, refrescos, copes i ball. Grans hits de música dance, soul i disco amb bases electròniques molt renovades. Curiosament, un dels grans que sonaven amb més freqüència era Michael Jackson. Ben triat, doncs sí, Michael Jackson & Paul Anka, sinó escoltin This is it o Love never felt so good.

Tota una celebració per a una vetllada amb bons amics i amb bones retrobades. I per finalitzar-la, invitació a copa de cava al Sutton Club de Barcelona. Felicitats a tot el Festival Jardins de Pedralbes!

Kevin Costner en el Festival Jardins de Pedralbes

I tu, on has estat tot aquest temps? Algú va dir-me això el 2 de juliol de 2014. Ho recordaré sempre. Podria ser un bon títol per a una pel·lícula de Hollywood o part de la lletra d'una gran balada. Justament, el dia anava de cine i música.

Kevin Costner & Modern West van actuar aquella nit en el Festival Jardins de Pedralbes. Un auditori ple va centrar la mirada en el gran actor, productor i director americà, recordat per Dances with wolves o The Bodyguard, entre altres títols. El secret de l'èxit és el poder de les lletres, les quals parlen d'històries properes per a tots, dels sentiments més humans, de l'amor, de la vida.

 

La naturalitat de la superestrella va enamorar al públic barceloní, perquè se'l guanya quan presenta les cançons o quan explica algunes anècdotes divertides. Com aquella del seu pare i les seves reaccions de no-aprovació davant d'un fill que li anuncia primer que vol ser actor, després director, i ara també músic.

A més de la mescla de lletres, melodies i harmonies properes, i el seu estil natural, la veu esquinçada és molt adequada pel so americà força rockabilly que ofereix. Igual que les veus dels altres membres de la banda, junt amb les guitarres, la bateria i el violí, van interpretar alguns temes com 90 miles an hour, Ashes turn to strom i Turn it on.

Des de 2007, Kevin Costner & Modern West han gravat quatre àlbums i després d'estar de gira el darrer any per Estats Units, la seva visita a Barcelona ha estat molt destacable. El resultat és un Kevin Costner satisfet que va celebrar el final del concert amb cava, davant del Palau de Pedralbes. Obrint l'ampolla, passejant de punta a punta per l'escenari i saludant a tots de manera espontània, va brindar amb la ciutat.

I sí, després d'un dia de pel·lícula i música, les meves impressions i sensacions dialoguen, observen, pregunten: Kevin, a qui cantes Never losing you fent aturar el temps, obrint els braços i mirant el cel? Yes... His Eye Is On The Sparrow.

Sparkle

HIS EYE

IS ON

THE SPARROW

L'elisir d'amore

Per fi, després de tantes produccions serioses, una òpera buffa! Com sempre, restant uns mesos a l'actual escrit..., ens situem a l'11 de novembre de 2012! El Gran Teatre del Liceu va apostar per una producció d'escenografia clàssica amb doble calendari: l'any passat i justament aquest maig-juny del 2013, tot dins de la mateixa temporada.

Recordo que la primera òpera del 2012-2013 va ser La forza del destino de Verdi. Va deixar un regust bastant amarg pel resultat final, molt lluny de la brillant visita de l'Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth en la inicial programació del Teatre. Res a veure amb aquella impressió de principis d'octubre amb el Verdi... L'Orquestra i el Cor del Liceu van estar correctes amb aquesta proposta de L'elisir d'amore de Donizetti.

Molt interessant l'inici de l'acció escènica i el moviment sense música, un recurs prestat de l'anterior cita amb Verdi. De la mateixa manera, en l'entreacte els llums van romandre encesos, el teló aixecat i la boda de la dramatúrgia en marxa, abans de la música.

Ara bé, en especial vull citar els dos solistes de la nit, que van destacar per sobre de la resta, sens dubte. En el paper de Nemorino, Javier Camarena; i Simone Alberghini com a Dr. Dulcamara. Crec fermament que l'òpera i la funció van ser un èxit gràcies a Nemorino. No només vam veure un cantant, sinó un cantant i actor. Apuntem sisplau: Javier Camarena.

Però és que la interpretació de l'ària Una furtiva lagrima va ser fortament emocionant. Poques vegades passa que el cantant faci un bon ús de les pauses i les escolti. Per això, el nostre protagonista va ser compensat amb molts aplaudiments, i encara més aplaudiments, i a sobre llarguíssims aplaudiments! Em pregunto: què hagués passat amb Juan Diego Flórez en escena?