Glee 1 - (16) Home

Quin capítol! Hi torna a col·laborar April - Kristin Chenoweth amb Will - Matthew Morrison. L'actuació, cantant Fire de Bruce Springsteen, demostra una vegada més que els seus duos sempre funcionen. Com canten els dos de bé! Un resultat fresc i alhora hot, on el timbre tan personal i prim d'ella fa lluir encara més la veu càlida, calenta i sencera de Will.

A House Is Not A Home, de Dionne Warwick. Què puc dir d'aquesta cançó, de la melodia i de les lletres...? És interpretada a classe per Kurt - Chris Colfer amb la col·laboració de Finn - Cory Monteith en la secció central, molt agut i expressiu, fent servir per primera vegada la veu de cap. Però és Kurt qui sentencia el missatge gràcies a la seva veu, que és tan especial i sentida com la cançó.

L'altre duo d'April i Will, organitzat dins de l'estètica pròpia del videoclip, és d'escàndol! La cançó One Less Bell To Answer (amb la interpol·lació de A House Is Not A Home novament!) fou una proposta referent també d'escàndol de Barbra Streisand. Oi tant, Will supera a la seva parella musical en dolçor i pura expressivitat a través de la seva veu! Usa el belting fins a la valorada veu de cap amb qualitat realment elevada, de fet, és preciosa. A títol personal, prefereixo April en els up-tempo, però també hi encaixa dins les balades i contribueix en els visibles resultats del tema. L'arranjament és espectacular, ple de diàlegs, llarguíssim i el final amb les vocalitats de cap d'ambós intèrprets és increïble. One Less Bell To Answer / A House Is Not A Home és el duet i la cançó del capítol!

Mercedes - Amber Rile, molt acadèmica però amb un resultat de nota, s'encarrega sobretot de transmetre el clar contingut dramatúrgic del tema Beautiful de Christina Aguilera, en una actuació que simula un directe, on s'evidencia la riquesa indiscutible del seu instrument.

I per rematar, la performance final: Home del musical The Wiz, a càrrec d'April com a solista amb New Directions als cors, força funcionals. Tornem-hi. Què puc dir d'aquesta cançó, de la melodia i de les lletres! Malgrat que April canta de manera molt expressiva, resta massa explosiva durant el clímax i el final. Em pregunto si cal l'agut de soprano allà penjat... Punt i a part. Hi ha veus i versions intocables, insuperables, que sens dubte són l'exemple a seguir. L'any: 1983.

Notes: [1] "No necesitamos más recuerdos, sino una familia..., un hogar" (Carole - Romy Rosemont, la mare de Finn) - [2] El broken heart i acostumar-se a estar sol després d'una ruptura, a casa, at home - [3] Sobrepès vs. Imatge - [4] L'alcoholisme i la impossibilitat d'assolir els somnis - [5] No avergonyir-se i no permetre que ningú t'enfonsi.

Glee 1 - (15) The Power of Madonna

Quantitat industrial de música en aquest capítol de Glee dedicat íntegrament a Madonna! Quin compromís i dificultat en la sel·lecció de temes, no? I en els arranjaments. I en les interpretacions també. I tot plegat!

Comencem. No us penseu que només sonen versions de les cançons de Madonna, sinó que els guionistes inclouen les originals Ray Of Light en un entrenament-assaig de les animadores i fragments de Burning Up, Frozen i Justify My Love pels passadissos del William McKinley High School.

Seguim. Ara sí, a partir d'ara parlarem de totes les versions. Per una banda, amb l'Express Yourself de l'actuació de les noies del Glee Club, apreciem unes background vocals de qualitat i els ad-libs elevats de Mercedes - Amber Rile. I per una altra, la interpretació de Boderline + Open Your Heart a càrrec del duo integrat per Rachel - Lea Michele i Finn - Cory Monteith permet lluir, per fi, l'estable registre agut de Finn! Però gràcies a la recreació del videoclip de Vogue (exactament igual que l'original, en blanc i negre, video i imatges Vogue) podem veure per primera vegada a Sue - Jane Lynch cantant! Excepte un "to be" crispat vocalment, tota la resta està en el seu lloc. Sens dubte, és molt enginyós i encertat -pel caràcter de Sue- el petit canvi en la lletra, sentenciant un "Will Schuester, I hate you". Boníssim! Ara bé, el llistó puja de nivell amb l'intrincat arranjament de Like A Virgin. Tres escenes alhora i tres parelles cantant: [1a] Finn - Cory Monteith / Santana - Naya Rivera, [2a] Jesse - Jonathan Groff / Rachel - Lea Michele i [3a] Will - Matthew Morrison / Emma - Jayma Mays. Arranjament de nota i de nota la resistència dels nois per les línies de cant alçades constantment. Els millors: Finn i Will, sobretot Will. Quant a les noies, en especial, Emma. Els seus timbres són els més escaients pel tema, són timbres d'una natura més prima que hi encaixen a la perfecció. Sobre el chorus interpretat pels sis: impressionant! I encara augmenta més la temperatura en el número de les animadores, que compten amb dos vocalistes de categoria, Kurt i Mercedes. Es tornen a demostrar les capacitats interpretatives de Kurt - Chris Colfer, usa la vocalitat amb distorsió i impregna de força el tema. A més, el número arrenca de manera tronxant! Sue amb un megàfon cridant "5, 6, 7, 8" i a continuació sona la potència saturada de les trompetes de l'arranjament de 4 Minutes! Després d'aquests dos darrers temes, els dos següents no poden assolir les dimensions creades, però no es queden curts tampoc. Es tracta de l'assaig dels nois cantant una bona harmonització de What It Feels Like A Girl (Finn, també Will, Puck - Mark Salling i Artie - Kevin McHale en la lletra principal, on tots col·laboren en les background vocals) i de l'actuació final, un show/performance absolut/a que brilla mitjançant una tonalitat esperadament apujada respecte l'original de Like A Prayer (hi participen Rachel, Finn, Kurt emprant la veu de cap durant tota la frase, Mercedes en les frases principals i un cor gospel junt a les intervencions de Rachel i Mercedes disparant les veus cap al cel).

Acabem. S'observa la partitura de Where Is Love? en una imatge realment àgil que no permet apreciar el contingut per saber-ne una mica més i concloure si correspon a la cançó del musical Oliver!, però sí sabem amb certesa que no s'interpreta en el capítol. En canvi, inclouen música instrumental de piano, com fins ara, reservada pels moments més emotius; i n'introdueixen una de nova amb percussió i teclat, de caràcter marcial, quan els dos enamorats es desitgen i es menteixen (podríem dir que representa el leitmotiv de la virginitat o la intenció de perdre-la amb qui estimes). Per tant, queda clar que hi fan encabir la virginitat una vegada més, les mentides al seu voltant, el tracte respectuós vers les noies, la imatge, i tot un tribut a Madonna.

Segons Sue, Madonna va dir: "Soy fuerte, soy ambiciosa y sé lo que quiero. Si por eso soy una zorra... Bien!". Anoto la transcripció d'altres afirmacions sobre la icona de Madonna, Miss.Ciccone o Madge: "El subtext de les seves cançons parla de ser fort, independent, estar segur d'un mateix, sense importar el sexe, però sobretot el missatge musical de Madonna parla d'igualtat" (Will) / "Madonna sempre ho controla tot: la seva vida és seva" (Emma).

Glee 1 - (14) Hell-O

Versió instrumental de Don't Rain On My Parade del musical Funny Girl com a símptoma de la victòria de la semifinal a l'inici d'aquest 14è capítol de Glee. Ben trobat! Igual que el videoclip protagonitzat per Finn - Cory Monteith, cantant Hello, I Love You de The Doors: veu distorsionada de rock, molt hot. En canvi, no sóc partidari de les cançons que contenen missatges durs ("espero que pateixis") com Gives You Hell de The All-American Rejects, interpretada per una Rachel - Lea Michele ben enfadada en registre rock i reforçada a classe per New Directions. D'interès és l'actuació en un nou espai, una llibreria, on el duet improvisat entre Rachel i Jesse St. James - Jonathan Groff mostra la qualitat de l'arranjament i l'elaboració del discurs de les veus en el clàssic Hello de Lionel Richie. Ell és el solista del cor Vocal Adrenaline, el rival més considerable de New Directions, i personalment, la seva veu no m'interessa gaire. Això no exclou que valori positivament la distorsió vocal usada a vegades i la qualitat del registre agut durant la seva breu intervenció versionant Highway To Hell d'AC/DC. Highway To Hell! Ben sabut és que el tema és brutal! I per continuar amb el joc de paraules "hello"/"hell"..., Hello, Goodbye de The Beatles com a actuació final de New Directions amb les veus principals del duo Rachel-Finn novament.

Una altra història en majúscules és el moment dramatúrgic carregat de l'atmosfera Neil Diamond! A les meves notes ràpides sobre les primeres impressions hi tinc escrits molts signes d'exclamació! "Es la canción perfecta para nosotros. La conoce desde hace tiempo, pero sólo eran amigos, y la llama para decirle que... quiere algo más", transcrit directament de l'escena que alhora està inspirada en la pel·lícula The Jazz Singer, de l'any 1980. I a sobre, la cançó pertany a la banda sonora. Més signes seguits d'exclamació als meus apunts quan Will - Matthew Morrison canta a sobre de Neil Diamond algunes frases de Hello Again! Quin moment, tu, i li canta a Emma - Jayma Mays this song! Les balades de the old school són extraordinàries...

Va, anoteu o llegiu més receptes:

- És necessari sentir-se bé amb un mateix.

- Cal que un estigui sol per a poder-se explorar adequadament.

- Sí, les ruptures no són fàcils.

- Sí, són típics els "rotllets" després d'una ruptura.

- No precipitar-te amb noves relacions.

- La virginitat.

- Manipulació i mala consciència de la mentida.

- La sinceritat.

Glee 1 - (13) Sectionals

Puja la temperatura musical en el capítol de la semifinal! D'entrada, Mercedes - Amber Rile a classe sentencia una versió, a tenir en compte per la seva solidesa, de And I Am Telling You I'm Not Going del musical Dreamgirls. La dificultat i l'energia del tema sempre han funcionat; no és una excepció a Glee, amb un fantàstic arranjament de cordes a l'inici. Problema: l'extracte de les actuacions del Jane Addams Girls Choir (And I Am Telling You I'm Not Going + Proud Mary, Ike & Tina Turner) i del Haverbrook Deaf Choir (Don't Stop Believin', Journey), que demostren haver copiat descaradament el repertori del Glee Club. Solució: una hora abans de la semifinal, New Directions canvia els temes. Rachel - Lea Michele interpreta Don't Rain On My Parade del musical Funny Girl, també sentenciant amb una versió a considerar per la seva solidesa. La coda és impressionant i a més sempre ha funcionat. Rachel és l'encarregada d'introduir a la resta de membres del Glee Club, els quals entren de manera molt intel·ligent a través de la platea de l'auditori amb un públic completament dret. Més tard, el cor a capella canta la introducció de You Can't Always Get What You Want de The Rolling Stones, però és després Finn - Cory Monteith qui obre realment el tema. Per fi el fan tornar a cantar! Frases a duo amb Rachel, ad-libs de Mercedes a alçades ja familiars, intervenció d'Artie - Kevin McHale i final sec d'efecte amb "all-that-you-need". Resultat: el públic embogeix i guanyen la semifinal!

Encara incorporen un tema més a classe, en forma de videoclip, mentre Emma - Jayma Mays i Will - Matthew Morrison es besen! Ja ho he escrit... Fan servir My Life Would Suck Without You de Kelly Clarkson, força pop però fresc. Ara bé, sens dubte, les dues balades dels musicals amb Mercedes i Rachel com a vocalistes són indubtablement els epicentres del capítol.

Més epígrafs per a pensar-hi: la veritat i tenir el valor de dir-la, voler estar sol sense parella, a vegades ser especial és molt dificultós, no jugar brut, continuar amb professionalitat passi el que passi, separar-se/tallar i l'amor vertader.

Glee 1 - (12) Mattress

Segur que el fil conductor musical el descobriran només amb els títols de les cançons... Repassem el capítol, som-hi. Una vegada més, el duet entre Rachel - Lea Michele i Finn - Cory Monteith dóna bons resultats dins l'aula, tot un exemple de com aprendre a somriue i riure a través de la música. Nice & Lovely. Interpreten Smile de Lily Allen. La idea musical continua amb Rachel quan canta dues frases a capella de When You're Smiling de Louis Amstrong. Ara bé, malgrat que el títol del tema Jump de Van Halen no desxifri directament la paraula que uneix tota la música de Mattress, l'actuació de New Directions sí la manifesta en majúscules: tots els membres del cor saltant en un anunci de matalassos amb una Mercedes - Amber Rile agudíssima. Encara que se suggereixi el final després d'un suposat darrer agut, el tema no acaba i augmenta més d'alçada vocal. Potència amb energia coral, en resum. I per tancar l'entrega, com si es tractés d'un videoclip insertat, el dolç record i testimoni d'Smile [though your heart is aching, smile, even though it's breaking, when there are clouds in the sky you'll get by..., if you smile...]. La composició instrumental data de l'any 1936 i és de Charles Chaplin, però fou Nat King Cole qui l'any 1954 va afegir la lletra. La versió del Glee Club és acústica a l'inici (amb guitarra), però després esdevé una versió harmonitzada molt interessant, amb melodia a duo, respostes i diàlegs vocals, finalitzant amb l'efecte encisador del VIè grau rebaixat.

Les notes de reflexió: les aparences no importen; sempre t'enganxen la mentida; el daltabaix d'una relació o d'un matrimoni; els bons professors no donen solucions, ensenyen el camí perquè els alumnes decideixin i fins i tot cometin errors; cal plantar cara a l'enemic o a qui no et tracta bé, és a dir, cantar-les clares.

Glee 1 - (11) Hairography

A vegades, si no es fa una bona lectura, sembla que alguns guions arriben a nivells exagerats de ficció, com per exemple amb això de la hairography, que no és més que una coreografia amb excés de moviments del cap, agitant els cabells de manera descontrolada o, per extensió en l'observació, una coreografia vistosa deixant en un segon terme els aspectes musicals. Justament, en un intercanvi de centres educatius, els membres del Glee Club poden veure com el Jane Addams Girls Choir (dirigit per la invitada i cantant Eve) llueix veus, solista i molta coreografia a partir del Bootylicious de Destiny's Child. Per això, en un assaig/actuació a classe, el Glee Club posa en pràctica aquestes estratègies de moviment (els caps girant, en resum) durant una performance de Crazy In Love de Beyoncé feat. Jay-Z, sota un arranjament que conté tres interpol·lacions del musical Hair (on Mercedes - Amber Rile destaca en els fragments de Crazy In Love i Artie - Kevin McHale en els de Hair). Ara bé, l'aportació del cor de sordmuts -el Haverbrook Deaf Choir- en un assaig/actuació, també a classe, recrea un moment molt emotiu sense la necessitat de coreografies particulars gràcies a la potenciació de la lletra de l'inesborrable tema de John Lennon, Imagine. Es tracta d'una versió coral instrumentada amb cordes on primerament s'hi afegeix Mercedes, després Artie i finalment tots els membres de New Directions acaben construint una harmonització cantada junt al text d'Imagine recitat per un alumne sordmut. Efecte màgic. Per aquest motiu, en la darrera actuació del Glee Club, qualsevol tipus de moviment s'anul·la i s'opta pel poder de les veus amb Tina - Jenna Ushkowitz (de veu aguda, clara i molt sencera) com a solista per primera vegada en la sèrie i en tot el tema True Colors de Cyndi Lauper.

També formen part del capítol un extracte d'un número del musical Grease (You're The One That I Want) a càrrec de Rachel - Lea Michele i Finn - Cory Monteith durant un assaig, Papa, Don't Preach de Madonna (versió acústica de Quinn - Dianna Agron amb Puck - Mark Salling a la guitarra) i -sota els diàlegs- dos fragments instrumentals de Don't Make Me Over de Dionne Warwick.

Entre línies: no deixaré de ser com sóc, la mentida, la rivalitat creada per a aconseguir un noi, la imatge, les dificultats i els dubtes en l'amor.

Glee 1 - (10) Ballad

Què faríem sense les balades? Podríem explicar històries amb música? Tindríem alguna millor manera d'expressar-nos? I a sobre no són sempre d'amor! Exemplar clar: Endless Love de Lionel Richie & Diana Ross. La interpretació que ofereixen Will - Matthew Morrison i Rachel - Lea Michele de la balada a classe és molt divertida; sobretot quan una estima i l'altre no: resulta violent i alhora tronxant en escena! Per cert, tots dos afinadíssims, només faltaria amb aquest clàssic... Altres propostes són l'extracte mínim de Crush de Jennifer Paige (cantat per Rachel) o una mostra d'un altre mashup, Don't Stand So Close To Me / Young Girl de The Police / Gary Puckett & The Union Gap (bona interpretació de Will, amb missatge clar, qualitat en el cant i encara més en el seu registre agut).

Comentari a banda es mereix l'actuació de Finn - Cory Monteith amb I'll Stand By You de The Pretenders (molt sexy mitjançant la seva veu esquinçada típica en la balada rock, i quin bon tema!). Llàstima que en el capítol també li fan cantar (You're) Having My Baby de Paul Anka & Odia Coates (ben "mona" i alhora de poca substància). Poster no calia que la llistessin. En canvi, malgrat que Kurt - Chris Colfer anuncia en un dels diàlegs la interpretació del tema I Honestly Love You d'Olivia Newton-John, finalment mai hem pogut escoltar la seva versió...

Per anar acabant, cal destacar el bon gust d'Artie - Kevin McHale (en la interessant variació melòdica aguda), l'energia dirigida als núvols de Mercedes - Amber Rile (en el final i sobretot en el darrer agut), les background vocals i l'arranjament realment vistosos, i -en especial- el suggerent gir harmònic de la coda dissenyat pels arranjadors del famós Lean On Me de Bill Withers.

Lectors, parlem sobre l'enamorament difícil/equivocat/impossible? En el fons, a tots ens atreu. I sobre l'embaràs adolescent i el poder de l'amistat (entre els membres del Glee Club)?

Glee 1 - (09) Wheels

Wheels és un d'aquells capítols de Glee on s'evidencien dues prioritats: l'aparició de noves veus en solitari (Artie i Kurt) i la sel·lecció de pocs temes musicals però de categoria.

L'actuació d'Artie - Kevin McHale amb Dancing With Myself presenta la seva veu personal. Ara bé, en un nou duel musical on les vocalitats de Kurt - Chris Colfer i Rachel - Lea Michele s'alternen durant l'actuació, hi destaca amb nota i sens dubte la interpretació de Kurt ja en els primers instants quan expressa les paraules inicials del text cantat, respecte Rachel. El personalíssim timbre de Kurt sobresurt junt a la seva rica veu de cap i als destacats canvis de registre que utilitza. Sorprèn des del principi. Mentre que Rachel demostra una vocalitat sencera i espectacular, Kurt ha de cometre un error en l'agut provocat expressament segons la dramatúrgia, el qual esdevé poc natural (i és que és molt difícil equivocar-se a voluntat quan un canta bé!); i fins i tot i amb tot plegat, demostra que la seva qualitat com a intèrpret és superior. A més a més, la situació musical no és favorable per a Kurt perquè canta el tema a la tessitura de noia, encara que li encaixi bé per posseir una d'aquelles veus lleugeres tan poc freqüents i preuades en nois. Literalment, la combinació Kurt - Rachel "posa la pell de gallina" gràcies a les seves veus, el potent contingut de la lletra i sobretot gràcies a la cançó. Del musical Wicked, recordin Defying Gravity. Intentant oblidar aquest moment d'impacte (és impossible), més tard New Directions interpreten durant una actuació-assaig un elaborat arranjament del famós Proud Mary d'Ike & Tina Turner, amb una coreografia en cadira de rodes per a tots els membres del Glee Club, rellevants background vocals i brillants solos de Mercedes - Amber Rile, Artie - Kevin McHale i Tina - Jenna Ushkowitz, en ordre d'importància.

Per a pensar-hi: la discriminació personal (discapacitats) i la discriminació sexual (homosexualitat).

Glee 1 - (08) Mash-Up

El número 5 torna a repetir-se per a la música clàssica en el vuitè capítol de Glee. Són cinc les vegades en què ronda El vol del borinot (de l'òpera El conte del tsar Saltan) de N. Rimski-Kórsakov, en versió vocal jazzística. Sens dubte, una música inspirada sense discussió. Però no ho és tant l'actuació a classe de Will - Matthew Morrison (amb ball i rap inclosos a partir de Bust A Move de Young MC) o la mostra d'un assaig (també de Will, fent servir la Thong Song de Sisqó com a possible regal de boda, tot i lluint bona qualitat vocal). I si de moment el ball és prioritari en el capítol, una escena més: Will i Sue - Jane Lynch es marquen una fresca performance de swing amb Sing, Sing, Sing (With A Swing) de Louis Prima. Sí, sí: Will i Sue!

Després de tot plegat, destaquen dues actuacions clarament. La primera és a càrrec de Puck - Mark Salling, el seu primer tema en solitari a la sèrie, cantant Sweet Caroline de Neil Diamond primerament tímid en el paper però després convenç per la seva actitud amable i relaxada. A més, el mateix Puck acompanya amb la guitarra a Rachel - Lea Michele en un petit extracte de What A Girl Wants de Christina Aguilera en versió acústica. Ara bé, la segona actuació és l'actuació del capítol en majúscules! Es tracta del ball de boda protagonitzat per Will i Emma: I Could Have Danced All Night del musical My Fair Lady. Precisament, a Emma Pillsbury - Jayma Mays la fan participar també per primera vegada en veu a la sèrie i... Quina veu més agradable, lleugera i estable en tot el range usat, on l'agut li resulta natural. Pur moment de teatre musical amb orquestració clàssica!, que coincideix amb el deliciós punt dramatúrgic de tots dos: ball de cerimònia i ella vestida de núvia! Bravo!

I per acabar, la llista: [1] la infidelitat; [2] problemàtica en escollir entre dues decisions; [3] un "sí" als amors vertaders i un "no" al matrimoni de conveniència; [4] esforçar-se en agradar a tothom és un error; [5 i aquest és ben musical] dues cançons -encara que siguin molt bones o de referència- no sempre es poden combinar en un mashup (cosa equivalent a la relació entre Will i Emma: enamorats però no s'atreveixen a sincerar-se...). Disculpeu pel núm. 5, he anotat masses detalls argumentals, intentaré moderar-me...

Glee 1 - (07) Throwdown

I continuem amb més conceptes! Pop & Lock, que en aquesta ocasió té a veure amb la dansa (dos estils diferents creats per Sam Solomon i Don Campbell, a mitjan i principis dels anys 70, respectivament, però considerats dins de l'estil funk), relacionat amb els moviments usats en el breakdancing i on hi juga un paper important la sensació del beat. Doncs perfecte, oi?

Torn de tractar la part musical: un dels clàssics de C. Orff, O Fortuna de Carmina Burana, és insertat fins a cinc vegades (cinc vegades!) en el capítol núm. 7, concretament en les discussions èpiques entre el director del Glee Club (Will - Matthew Morrison) i l'entrenadora de les animadores (Sue - Jane Lynch). Més aviat, la música es pot entendre com la representació i el símbol d'ira de Sue.

Just aquest és el segon capítol consecutiu on se'ns mostra novament la rivalitat entre dos grups, ara creats i manipulats per Sue, ja que els membres del Glee Club no hi estan predisposats, però finalment acabem tenint duels musicals... Entre les actuacions, hi trobem: la força de Mercedes - Amber Rile en el tema Hate On Me de Jill Scott; els registres aguts de Finn - Cory Monteith i Rachel - Lea Michele en el duo No Air de Chris Brown i Jordin Sparks (malgrat que Finn no destaqui respecte Rachel, el duet funciona i sobretot perquè el tema és d'aquells que es recorden); una correcta interpretació sense res nou de Quinn - Dianna Agron, l'animadora embarassada, amb You Keep Me Hangin' On de The Supremes (on l'arranjament sí que aporta un final de creació, però correcte també); i l'actuació conjunta de New Directions cantant Keep Holding On d'Avril Lavigne (enganxa bé pel missatge d'esperança: no sentir-te vençut). A més, els guionistes aposten per un assaig espontani del Glee Club (Ride Wit Me de Nelly feat. City Spud). El resultat és de poca qualitat, però es valora molt la inclusió d'un directe amb so real en escena (no una gravació prèvia que simula ser un directe) i, en especial, la unió i el poder de l'amistat gràcies a la música.

Altres temes a Throwdown: les minories racials, l'odi (la lletra de No Air ho diu tot), en una relació de dos no pot decidir només un i la mentida. Per cert, Sue en torna a fer una de les seves memorables quan formula una expressió sinònima per a un piano: "Trasto negro brillante!". Serà possible? És boníssima! Em tronxo de riure!

Glee 1 - (06) Vitamin D

Els motors es comencen a encendre! Clarament, és de gran interès musical el concepte de mashup que incorpora el sisè capítol de Glee. Intento explicar-ho. Podríem definir el mashup com una medley de dos o més temes amb interpolacions, on les diverses possibilitats de les parts i del conjunt depenen de la natura dels elements usats i, en especial, de la creativitat de l'arranjador. Potser són més freqüents aquells que contenen dos temes i un d'ells (normalment el segon) resulta ser una interpolació, és a dir, el primer tema és el principal i un fragment del segon s'inclou en la secció central de l'arranjament. Ara bé, hi ha altres variants de mashup.

Per primera vegada, hi ha un duel musical entre els nois i les noies del Glee Club, entorn a la construcció d'un mashup. Els nois hi participen amb It's My Life / Confessions (Part II) de Bon Jovi / Usher; i les noies amb Halo / Walking On Sunshine de Beyoncé / Katrina and the Waves. Ben cert que l'agut final de Rachel - Lea Michele a través del salt d'octava en el si bemoll és d'impacte!, però no és suficient perquè hi hagi un guanyador vertader en una competició mediada per l'ús d'estimulants (doping). Just resultat: competició anul·lada. A banda, podem fer una valoració de les creacions musicals. Em posiciono pel mashup dels nois, ja que l'arranjament no desxifra la interpolació fins el moment adequat, oferint un resultat més inesperat i efectiu. En canvi, en el de les noies, la presència del patró rítmic de Walking On Sunshine des de l'inici fa que no tingui tan d'efecte, malgrat que el procés d'arranjament partint del segon tema per a tot el conjunt sigui més elaborat (per dir-ho d'alguna manera, vindria a ser la idea d'un mashup dissenyat al revés quant a ordre d'elements). Per tant, en la proposta dels nois hi predomina més l'interès de la interpolació; i la de les noies se centra en el concepte que podríem anomenar "mashup invers". En conclusió, dues opcions -entre d'altres- de mashup.

I aquí teniu el darrer paràgraf dedicat a les temàtiques del capítol..., som-hi: l'ús d'estimulants (doping en competició), la motivació, la gelosia en una parella i la sana competitivitat.

Glee 1 - (05) The Rhodes Not Taken

Sens dubte, el tema Don't Stop Believin' de Journey versionat a Glee va suposar un èxit rotund per a la sèrie, però també ho fou en la ficció, perquè apareix en diverses ocasions encara que sigui en forma d'assaig del Glee Club (New Directions), com a The Rodes Not Taken. Hi ha capítols que esdevenen molt rics en música i aquest ho és, segurament per la invitada Kristin Chenoweth interpretant el paper d'April Rhodes. Les tres actuacions d'ella, cantant tres temes diferents i en estils diferents, la defineixen com a una intèrpret a considerar. A Maybe This Time del musical Cabaret fa duo amb Rachel - Lea Michele (mentre que April s'enfuda molt en el paper, usant diferents registres i timbres, dins de l'estil del musical, Rachel no acaba d'entrar-hi). A Alone, del grup americà de rock Heart, versiona en un bar el tema en estil pop amb Will - Matthew Morrison, on hi destaca clarament April - Kristin Chenoweth. I a Last Name de Carrie Underwood (la impressionant actuació cawboy d'April amb New Directions), la solista explota la seva veu en sonoritat metàl·lica i estil rock-country. Per últim, el capítol inclou un dels clàssics de Queen més recordats, Somebody To Love, amb Finn - Cory Monteith i Rachel - Lea Michele, juntament a una espectacular Mercedes - Amber Rile que evita la veu de cap i la substitueix pel belting en el característic "to" a capella del fragment "somebody tooooooooo looooooooooooooooove"! Només canta una frase musical en el tema, però quina frase, bravo!

I sí, una petita observació per als lectors de tot plegat: disculpeu, però he decidit reservar les darreres ratlles d'aquests textos de Glee per a citar breument les temàtiques d'interès de cada capítol. No escriuré mai els arguments sencers, no és l'objectiu; ara bé, crec que funcionen i inviten a la reflexió. Com ho veieu? Accepto idees... Llenço les d'aquest cinquè!: l'alcoholisme, deixar brillar els joves i perseguir un nou somni. Per cert, Sue Sylvester - Jane Lynch es dirigeix i bateja al pianista amb el nom de "Teclas!". No puc parar de riure quan penso en l'escena! Tronxant!

Glee 1 - (04) Preggers

Single Ladies (Put A Ring On It), la versió original de Beyoncé i la coreografia de Kurt - Chris Colfer amb dues amigues per obrir el capítol! Cal veure-ho, impressionant!

Aquí, els guionistes inclouen una nova audició -ara pel musical Cabaret- on hi participa Rachel - Lea Michele (lluint aguts amb el tema Taking Chances de Céline Dion), un assaig de Tina - Jenna Ushkowitz (molt expressiva en el cant de Tonight del musical West Side Story i fallant el final perquè interpreta la noia que no sap cantar), el Clar de lluna de L. van Beethoven (en la versió vocal jazzística com en el primer capítol, tot un segell estètic i constant de la sèrie), The Star Spangled Banner (una interpretació tronada amb instruments de vent-metall a través de megafonia, ben tronada també, per cert) i el moment "Single Ladies" de l'equip de futbol americà amb la versió original de Beyoncé novament.

I els temes: [1] l'embaràs adolescent i la incompatibilitat maternal/paternal amb els estudis junt a una vida laboral; [2] la infidelitat (la noia "s'estrena" amb l'amic del seu xicot!); [3] sortir de l'armari (Kurt - Chris Colfer li explica al seu pare, el qual li diu que se l'estimarà com sempre).

Glee 1 - (03) Acafellas

I en el tercer capítol de Glee 1..., hi trobem l'assaig del quartet de nois amb This Is How We Do It de Montell Jordan i les seves actuacions a cappella interpretant els temes Poison de Bell Biv DeVoe (R&B i hip hop), Mercy de Duffy (espectacular pel final) i I Wanna Sex You Up de Color Me Badd (quintet de nois també a capella amb una coreografia ben elaborada, mostrant la qualitat dels dos solistes Will - Matthew Morrison i Puck - Mark Salling, on sobretot hi destaca Will pel caràcter sexy en la seva interpretació). A part, l'actuació insertada com a reflex dels pensaments de Mercedes - Amber Rile: com canta Bust Your Windows de Jazmine Sullivan! I finalment, citar que l'equip de Glee convida a participar en el capítol a Josh Groban -no hi canta- i Victor Garber.

Sobre l'homosexualitat: "Nunca te avergüences de lo que eres, Kurt (...) poder expresar lo que llevamos en el interior" (Mercedes - Amber Rile) / "No tengo tanta confianza en mí mismo" (Kurt - Chris Colfer). Doncs un altre lema: si un té fe en si mateix, no necessita enfonsar els altres.

Glee 1 - (02) Showmance

Segon capítol. Què hi tenim? Els assaigs del tema disco Le Feak de Chic (amb New Directions) i Gold Digger de Kanye West feat. Jamie Foxx (molt bona versió pels beats, el rap i la línia melòdica de Mercedes - Amber Rile). El moment insertat, minúscul, però realment tronxant d'Emma Pillsbury - Jayma Mays (després d'allò de "Le ha gustado alguna vez alguien tanto que le han... entrado ganas de encerrarse, poner música triste y llorar?") amb All By Myself d'Eric Carmen. L'audició del trio d'animadores (Quinn - Dianna Agron, Santana - Naya Rivera i Brittany - Heather Morris) és força considerable, sobretot per les background vocals, cantant I Say A Little Prayer de Dionne Warwick. L'actuació del Glee Club amb Push it de Salt-n-Pepa simplement no m'agrada! La música instrumental minimalista de piano novament té un potent efecte, com en el capítol anterior; en aquest cas, la melodia senzilla suggereix un "NO" igual que el contingut dramàtic, amb un acompanyament basat en una única nota que després i al final es desenvolupa una mica en altres notes. I per tancar el capítol coincidint amb la dramatúrgia: l'espectacular versió que en fa Rachel - Lea Michele del tema Take A Bow de Rihanna.

Per cert, anoto alguns temes tractats: la bulímia i el TOC (de netedat; TOC = transtorn obsessiu compulsiu), ser rebel i desobeir, la mentida i el lema "per a triomfar cal comunicar-se".

Glee 1 - (01) Pilot

Fa temps que hi penso, però encara no m'havia decidit. Tot té un moment i ara crec i afirmo que és el de Glee. Així doncs, durant uns mesos dedicaré els meus escrits exclusivament a la banda sonora de l'exitosa sèrie americana Glee, vista per milers gràcies a la poderosa FOX tot i convertint-se, sens subte, en un fenomen de referència per a molts. Una banda sonora sel·leccionada per Ryan Murphy (un dels principals guionistes de la sèrie), supervisada musicalment per P. J. Bloom i produïda per Adam Anders (un dels noms suecs més destacables en l'actualitat, on els seus arranjaments dels temes musicals que formen part de la banda sonora de Glee defineixen la seva qualitat com a productor musical).

Comencem l'aventura, per tant, amb la primera temporada de Glee (2009-2010), capítol a capítol. En el primer, hi destaquen les interpretacions en les audicions per a entrar al Glee Club de Rachel - Lea Michele amb On My Own (del musical Les Misérables) i Mercedes - Amber Rile amb Respect (d'Aretha Franklin). També cal mencionar la música extradiegètica basada en les versions vocals jazzístiques d'alguns pilars de la música clàssica, com el Cakewalk de C. Debussy, el primer moviment de la 5a Simfonia de L. van Beethoven i el Clar de lluna també del geni de Bonn. I la inclusió de música instrumental de piano potencia inevitablement l'efecte dramàtic d'algunes escenes. Ara bé, en el capítol hi sobresurten les actuacions de Vocal Adrenaline (el Glee Club rival del protagonista New Directions, amb Rehab d'Amy Winehouse), de Will Schuester - Matthew Morrison (versionant Leaving On A Jet Plane de John Denver) i sobretot de tot el cast del Glee Club New Directions amb les lead vocals de Rachel - Lea Michele i Finn - Cory Monteith (sentenciant el hit Don't Stop Believin' del grup americà de rock Journey, que es convertirà en el single i hit principals de tota la sèrie).

Per acabar i reflexionar: primer la vocació de la docència abans que una feina més remunerada. Sí o no...?

MICHAEL JACKSON - Live at Wembley, 1988

Streisand Encore: Movie Partners Sing Broadway

AT THE BALLET [with Anne Hathaway & Daisy Ridley]

LOVING YOU [with Patrick Wilson]

WHO CAN I TURN TO (WHEN NOBODY NEEDS ME)

[with Anthony Newley]

ANY MOMENT NOW [with Hugh Jackman]

I DIDN'T KNOW WHAT TIME IT WAS
THE BEST THING THAT EVER HAS HAPPENED [with Alec Baldwin]

NOT A DAY GOES BY

ANYTHING YOU CAN DO [with Melissa McCarthy]

FIFTY PERCENT

I'LL BE SEEING YOU / I'VE GROWN ACCUSTOMED TO HER FACE [with Chris Pine]

LOSING MY MIND

PURE IMAGINATION [with Seth MacFarlane]

TAKE ME TO THE WORLD [with Antonio Banderas]

CLIMB EV'RY MOUNTAIN [with Jamie Foxx]

Ciudades Lejanas

Res més preat, un treball discogràfic de jazz on la veu i l'expressivitat de la cantant Ana Finger llueixen en una sel.lecció de temes i noves creacions d'elevada qualitat, amb els sòlids arranjaments a càrrec de la pròpia artista junt a Francisco Suárez. Sí, Ciudades Lejanas, d'Ana Finger.

Per una banda i sens dubte, Canto al Río Uruguay (de Ramón Ayala) obre el disc d'Ana Finger a la perfecció. La melodia en direcció ascendent que conté ja anuncia i situa les altes vistes de tot el recorregut que es viurà durant els deu temes de l'enregistrament. Un recorregut on no hi falta la calidesa llatina ni la bella poesia en les lletres de Vientos de Ayer (d'Ana Finger) i Ciudades Lejanas (d'Ana Finger & Francisco Suárez), tema dedicat al pare de la cantant i que, a més, dóna nom al seu treball discogràfic.

Per una altra, quatre títols demostren les clares capacitats interpretatives de la vocalista. Només cal escoltar els primers versos de la veu després de la introducció del contrabaix a Blue Skies (d'Irving Berlin) o el tractament de la vocalitat com un brillant i lleuger instrument de vent en Valparaíso (d'Ana Finger & Francisco Suárez), en el qual hi destaquen l'obstinat, l'ús de la lletra exclusivament en una secció insertada en la forma, el poder del ritme i l'atmosfera elèctrica. Però qui vulgui disfrutar del virtuosisme dels solos de la cantant junt a l'expressió dels diferents registres i colors de la seva veu, els han de cercar a Sea Monkeys (d'Ana Finger & Francisco Suárez) i A Night in Tunisia (de Dizzy Gillespie). Dos temes que no tenen res a envejar i resten en la línia de les grans del jazz. L'humor, la frescor i la bona energia hi conviuen a Sea Monkeys, on el solo vocal s'inicia amb una sorprenent i llarga síl.laba ("doooey") que amplia les seves dimensions i defineix la posterior naturalesa improvisatòria. Sobre A Night in Tunisia hi circula un exotisme que es tradueix en la llibertat i la volada del seu solo i potents detalls en majúscules, com la netedat d'afinació en les aproximacions cromàtiques, entre d'altres.

Cal afegir un detall que s'hi respira en el disc Ciudades Lejanas (gravat a l'Estudi BmasB de Barcelona ara fa deu anys, entorn als noms de Stephane Carteaux, Ferrán Conangla, Jordi Pujol, Joan Sirvent i Francisco Suárez), la generositat musical d'Ana Finger en incloure en tots els temes solos dels diversos músics que enregistren amb l'artista [Eduardo Tancredi (piano), Mario Rossy (contrabaix), Xavi Maureta (bateria), Joan Chamorro (saxòfon tenor i baríton), Jordi Prats (saxòfon alt) i Dani Forcada (percussió)], excepte en la propina musical que tanca el treball discogràfic de la cantant acompanyada al piano per Francisco Suárez, és a dir, en el Poema XXII (de María del Mar Estrella & Francisco Suárez).

Ara bé, per acabar és obligada la menció a part de dues joies exquisides. Peter Gast (de Caetano Veloso): els discrets melismes, la clara dicció, el silenci, l'elegància en el fraseig, l'elasticitat dels tresets amb dinàmica diminuendo, la força de la intimitat i l'expressiva qualitat sensible són irrepetibles. L'altra, the old cut, extreta de la pel.lícula Tootsie amb la versió original de Stephen Bishop, It Might Be You (d'Alan Bergman & Dave Grusin): únicament els arranjaments vertaders milloren les creacions inicials i les melodies més senzilles permeten mostrar la sinceritat de les paraules. Doncs sí, indubtablement és un fet amb Ana Finger. Primer als anys 80, després a Waiting to Exhale amb Roberta Flack i ara a Ciudades Lejanas d'Ana Finger. It Might Be You...

From the House of the Dead - Festival de Savonlinna

I un dia més i tornem al Savonlinna Opera Festival. En aquesta ocasió per la darrera funció de From the House of the Dead de L. Janácek, el 30 de juliol a l'Olavinlinna Castle. Sens dubte, la vetllada operística va mostrar en música i en contingut la dura foscor del presidi relatat a partir de l'adaptació (que en va fer el propi compositor) de la novel.la Memòries sobre la Casa Morta de F. Dostoyevski, però sense les dimensions, ni la profunditat ni tampoc la psicologia que ens ofereix l'incomparable Dostoyevski. En general, la Savonlinna Opera Festival Orchestra fou dirigida amb correcció per Tomás Hanus. Totes les veus individuals restaren homogènies, destacant només per les personalitats de Luka (Mika Pohjonen, tenor), Cekunov (Hannu Forsberg, baríton) i Skuratov (Ales Briscein). Ara bé, la vocalitat masculina del Savonlinna Opera Festival Choir va tornar a evidenciar la seva intocable presència, sota la destresa de Matti Hyökki. Menció a part l'excel.lent i dificultosa recreació escènica de David Pountney i Maria Bjornson, en especial per la pantomima (inclosa també en la novel.la de F. Dostoyevski) que trenca amb la negror de la dramatúrgia, i per l'espectacular final centrat exclusivament en els passos del moviment circular i la remor de les cadenes dels presos. Sense paraules. Després de tot plegat, es necessita respirar. Sí, molt encertada la terrassa del Sarastro Restaurant. Frescor i llibertat.