Merda d'artista en el Grec Festival de Barcelona 2014

Les 21h del vespre del dissabte 19 de juliol i una nova proposta improvisada per les 23h de la nit. No teníem ni les entrades a punt. Tornava a estar acompanyat al Teatre Poliorama: em preguntava per què havia vingut a veure amb mi Merda d'artista (sense saber de què anava l'obra...) i seguia pensant per què nassos m'havia dit, aquell 2 de juliol, I tu, on has estat tot aquest temps?

Plorar de riure és poc! Quina funció! Moltes felicitats per un nou musical d'alta qualitat! En especial, als autors de l'obra, de la composició musical i de les lletres de les cançons: Ferran González i Joan Miquel Pérez.

A partir del repàs de la vida de l'artista italià Piero Manzoni (1933-1963) i de la seva controvertida obra, es planteja novament el concepte d'art i com ha de ser la seva consideració. Entre les seves creacions, la més famosa va ser un conjunt de llaunes signades i plenes de... [títol del musical]. Una comèdia de diàlegs divertits i frescos, ràpids i, fins i tot, exagerats (en positiu); una segona part que baixa una mica només per la pròpia història del protagonista i l'alt nivell de la primera; cançons que presenten l'herència dels clàssics i una música bona que conté estètiques diferents, passant pel jazz fins a incloure elements de retòrica amb finalitat irònica de gran efecte.

Tot el repartiment és excepcional, i els músics també tenen diàlegs, fet que dóna més frescor encara, sobretot quan hi ha atacs de riure a l'escenari incontrolables! Igual que les interrupcions voluntàries i escrites de la dramatúrgia, canviant de dimensió, comentant accions que passen en escena entre els mateixos actors i trencant l'espai entre escenari i públic. Ara bé, els meus preferits en són dos: la galerista i en Manzoni.

Incomptables els moments durant les dues hores de funció que la galerista, representant de l'artista, m'has fet riure! Potser el paper més vistós pels excessos d'alcohol i droga, però el nivell interpretatiu de Gemma Martínez i la seva veu són de nota. L'escena en què toques el piano és tronxant!

I l'artista..., en Piero Manzoni... T'havia vist i escoltat per primera vegada a Fama, el musical, l'any 2004. Vaig saber que eres un gran actor amb les primeres paraules que pronunciaves i tenies allò necessari per emocionar-me quan cantes. La manera de dir les lletres i com fas servir la teva veu -els teus diferents timbres i registres- són la combinació adequada i el perquè de la meva admiració. Ferran González, ho has tornat a fer deu anys després i en tots els teus projectes. Malgrat que l'instrument va canviant per diversos factors -és inevitable, tots ens fem joves...-, sobre aquesta màgia que tens, please, don't lose it...

No em cansaré de felicitar-vos una vegada més i espero que prorrogueu! Hi tornaré!

Porgy & Bess al Liceu

Aquella tarda del passat 12 de juliol vaig baixar a llegir a Barcelona. Un llibre força interessant dels que no cal acabar-los ràpidament. Tenia clar que aniria a veure alguna funció de Porgy & Bess en el Gran Teatre del Liceu, però no acostumo a anar-hi els dissabtes. Decisió d'última hora, proposta d'última hora i sorpresa d'última hora. Vaig acabar acompanyat a la platea del Liceu i només pensava per què nassos em va dir, aquell 2 de juliol, I tu, on has estat tot aquest temps?

Summertime
And the livin' is easy
Fish are jumpin'
And the cotton is high

Oh your daddy's rich
And your ma is good lookin'
So hush little baby
Don't you cry

One of these mornings
You're going to rise up singing
And you'll spread your wings
And you'll take to the sky

Till that morning
There ain't nothing can harm you
With daddy and mammy
Standing by

Amb aquesta gran cançó de bressol comença Porgy & Bess. Si hagués de triar i en un altre context, suggeriria les grans versions d'Ella Fitzgerald i Lena Horne del Summertime, però la de Siphamandla Yakupa en el paper de Clara va ser realment preciosa aquella nit d'estiu.

Xoleta Sixaba va ser molt aclamat pel públic per la seva interpretació de Porgy; i en canvi, la Bess d'aquella funció, Nonhlanhla Yende, va tenir una força escènica i un caràcter vocal molt més poderosos. Crec que la força és la paraula adequada per a definir la Bess, enmig d'un món d'amants, d'amor, de lluita, d'assassinats i de droga.

I love you, Porgy és una de les melodies que tinc fixades al cap i al cor des del primer dia que la vaig sentir, i en la veu d'una Bess molt especial. I què dir de la intensa My man's gone now, d'una Serena com Arline Jaftha. I de les intervencions tan ben teatralitzades de Maria amb Fikile Mthetwa.

Amb números coreogràfics de Sibonakaliso Ndaba, la direcció d'escena de Christine Crouse i l'escenografia i vestuari de Michael Mitchell, la producció de la Cape Town Opera va ser tot un èxit a Barcelona. L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va sonar renovada gràcies a la direcció musical de Tim Murray i cal destacar la presència del Cor de la Cape Town Opera. Hi ha alguns que insisteixen en un debat estèril sobre la partitura, on s'hi respira jazz i blues, centrat en la pregunta següent: és una òpera o un musical? La meva resposta: Porgy & Bess. Òpera en tres actes. Llibret d'Ira Gerswhin i DuBose Heyward basat en la novel·la i l'obra de teatre Porgy de DuBose i Dorothy Heyward. Música de George Gershwin.

Summertime...



An evening with Paul Anka

Després d'una breu introducció instrumental amb les primeres notes del Somewhere, el gran Paul Anka apareix a la platea i saluda a tothom pel passadís central fins arribar a l'escenari. Espectacular. Només les grans estrelles s'ho poden permetre.

Així és com va començar la clausura de la segona edició del Festival Jardins de Pedralbes, la memorable nit del 10 de juliol de 2014.

L'energètic i incansable cantant, compositor i actor Paul Anka va fer vibrar a tot l'auditori, que va estar pràcticament dret durant tot el seu show. El crooner va repassar molts dels seus grans èxits, com Diana, Put your hand on my shoulder, My home town, My heart sings i molts més. Impressionant quan va interpretar Do I love you?, ell sol a la veu i al piano, demostrant les seves idees musicals en l'arranjament en viu. I encara més imponent quan va dirigir la seva orquestra, deixant que el seu trompetista pugés la temperatura fins a aquelles notes i fent volar la seva batuta com a part final d'aquell clímax musical.

Si el crooner va restar imparable durant tota la nit, fent-se fotografies, abraçant al públic, divertint-se i fent divertir a tots, a més de ser proper, va demostrar el perquè de la seva vocalitat.

Recordo una anècdota força curiosa, fruit de la passió d'una fan que va cridar al seu ídol des de la última fila de la graderia més llunyana a l'escenari. Paul Anka va convidar-la a l'escenari i ella sense pensar-ho, va baixar. Mentrestant, com que el camí era llarg, una altra amb la localitat a platea, va aprofitar l'ocasió i va desfilar pel passadís lateral i va saltar als braços del seu ídol. L'altra no va poder arribar-hi mai. Una gran decepció de tots els que vam viure la farsa no vam poder silenciar el fet, però l'artista no va entendre-ho enmig del teatre d'aquella oportunista inapropiada, per no qualificar-la amb altres adjectius. Per sort, al final del concert, la vertadera fan va reservar-se i va pujar a ballar amb l'artista. D'alguna manera o una altra, va fer-se justícia...

Anècdotes a part, un dels moments més emotius de la nit va arribar quan -a través de la projecció d'un audiovisual- el músic que ha escrit les cançons més recordades dels artistes més famosos va repassar i mostrar la seva trajectòria artística i familiar, evidenciant la seva passió per la vida i les ganes de viure.

I no podem oblidar la interpretació de New York, New York i encara menys la de My Way. Sens dubte, malgrat que Frank Sinatra va fer eterna la cançó i molts altres l'han versionat, esdevé d'una intensitat indescriptible veure en viu al seu creador congelant-la en el temps. Què més es pot demanar? El gran Paul Anka cantant My Way!

Però la nit no acabava aquí. L'organització va apostar en aquesta edició per una pista de ball enmig dels jardins amb un DJ que punxava fins a certes hores nocturnes. Gelats, refrescos, copes i ball. Grans hits de música dance, soul i disco amb bases electròniques molt renovades. Curiosament, un dels grans que sonaven amb més freqüència era Michael Jackson. Ben triat, doncs sí, Michael Jackson & Paul Anka, sinó escoltin This is it o Love never felt so good.

Tota una celebració per a una vetllada amb bons amics i amb bones retrobades. I per finalitzar-la, invitació a copa de cava al Sutton Club de Barcelona. Felicitats a tot el Festival Jardins de Pedralbes!

Kevin Costner en el Festival Jardins de Pedralbes

I tu, on has estat tot aquest temps? Algú va dir-me això el 2 de juliol de 2014. Ho recordaré sempre. Podria ser un bon títol per a una pel·lícula de Hollywood o part de la lletra d'una gran balada. Justament, el dia anava de cine i música.

Kevin Costner & Modern West van actuar aquella nit en el Festival Jardins de Pedralbes. Un auditori ple va centrar la mirada en el gran actor, productor i director americà, recordat per Dances with wolves o The Bodyguard, entre altres títols. El secret de l'èxit és el poder de les lletres, les quals parlen d'històries properes per a tots, dels sentiments més humans, de l'amor, de la vida.

 

La naturalitat de la superestrella va enamorar al públic barceloní, perquè se'l guanya quan presenta les cançons o quan explica algunes anècdotes divertides. Com aquella del seu pare i les seves reaccions de no-aprovació davant d'un fill que li anuncia primer que vol ser actor, després director, i ara també músic.

A més de la mescla de lletres, melodies i harmonies properes, i el seu estil natural, la veu esquinçada és molt adequada pel so americà força rockabilly que ofereix. Igual que les veus dels altres membres de la banda, junt amb les guitarres, la bateria i el violí, van interpretar alguns temes com 90 miles an hour, Ashes turn to strom i Turn it on.

Des de 2007, Kevin Costner & Modern West han gravat quatre àlbums i després d'estar de gira el darrer any per Estats Units, la seva visita a Barcelona ha estat molt destacable. El resultat és un Kevin Costner satisfet que va celebrar el final del concert amb cava, davant del Palau de Pedralbes. Obrint l'ampolla, passejant de punta a punta per l'escenari i saludant a tots de manera espontània, va brindar amb la ciutat.

I sí, després d'un dia de pel·lícula i música, les meves impressions i sensacions dialoguen, observen, pregunten: Kevin, a qui cantes Never losing you fent aturar el temps, obrint els braços i mirant el cel? Yes... His Eye Is On The Sparrow.

Sparkle

HIS EYE

IS ON

THE SPARROW

L'elisir d'amore

Per fi, després de tantes produccions serioses, una òpera buffa! Com sempre, restant uns mesos a l'actual escrit..., ens situem a l'11 de novembre de 2012! El Gran Teatre del Liceu va apostar per una producció d'escenografia clàssica amb doble calendari: l'any passat i justament aquest maig-juny del 2013, tot dins de la mateixa temporada.

Recordo que la primera òpera del 2012-2013 va ser La forza del destino de Verdi. Va deixar un regust bastant amarg pel resultat final, molt lluny de la brillant visita de l'Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth en la inicial programació del Teatre. Res a veure amb aquella impressió de principis d'octubre amb el Verdi... L'Orquestra i el Cor del Liceu van estar correctes amb aquesta proposta de L'elisir d'amore de Donizetti.

Molt interessant l'inici de l'acció escènica i el moviment sense música, un recurs prestat de l'anterior cita amb Verdi. De la mateixa manera, en l'entreacte els llums van romandre encesos, el teló aixecat i la boda de la dramatúrgia en marxa, abans de la música.

Ara bé, en especial vull citar els dos solistes de la nit, que van destacar per sobre de la resta, sens dubte. En el paper de Nemorino, Javier Camarena; i Simone Alberghini com a Dr. Dulcamara. Crec fermament que l'òpera i la funció van ser un èxit gràcies a Nemorino. No només vam veure un cantant, sinó un cantant i actor. Apuntem sisplau: Javier Camarena.

Però és que la interpretació de l'ària Una furtiva lagrima va ser fortament emocionant. Poques vegades passa que el cantant faci un bon ús de les pauses i les escolti. Per això, el nostre protagonista va ser compensat amb molts aplaudiments, i encara més aplaudiments, i a sobre llarguíssims aplaudiments! Em pregunto: què hagués passat amb Juan Diego Flórez en escena?

Acte inaugural del curs acadèmic Esmuc 2012-2013

Després de diverses setmanes de l'inici de l'activitat docent, el 30 d'octubre de 2012 es va celebrar l'acte inaugural del curs acadèmic 2012-2013 de l'Esmuc. Va tenir lloc a les 19h de la tarda a la sala Oriol Martorell de L'Auditori de Barcelona, amb força assistènica per part dels professors i alumnes del centre.

Com és habitual en aquest tipus de reunions, no hi poden faltar els parlaments d'alguns noms vinculats a l'Escola, com el Sr. Josep Borràs, director de l'Esmuc, que va ser l'encarregat de donar la benvinguda als assistents; l'alumne Enric Aragonès, coordinador de la Junta de l'Assae; el Sr. Lluís Font, secretari de Polítiques Educatives del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, el qual va ser l'últim en participar-hi; i el convidat d'enguany, el Dr. Sanjay Peters, filòsof i economista.

Sanjay Peters va oferir la lliçó inaugural durant uns vint minuts, titulada De la distorsión a la claridad i dividida per l'actuació de tres convidats (els dos primers van interpretar dos temes de flamenc per veu i piano; i el segon, dos més per percussió i amb l'ús de la tècnica body percussion). Amb traces intermitents de preparació i d'improvisació, el convidat va centrar el seu parlament en repassar la seva biografia -amb el testimoni de la possible combinació de disciplines tan dispars com són la música i l'economia en una mateixa persona- i en donar consells de caire humà als alumnes.

Enmig d'aquesta secció política de l'acte, també es va reservar espai pel lliurament de diplomes als estudiants de la promoció 2011-2012 i de les matrícules d'honor de l'assignatura Projecte final.

Però, i la música? Sí, n'hi va haver! Els parlaments van estar alternats amb la representació d'algunes de les especialitats musicals de l'Esmuc: conjunt de música antiga, clàssica (veu i piano), contemporània (conjunt de percussió) i combo jazz. Només van faltar les de tradicional i modern, però suficients per mostrar la música de l'Escola.

A destacar la partitura Second construction de John Cage, interpretada pel conjunt de percussió després del lliurement de diplomes i sota un canvi en l'ordre del programa sense previ avís. Com a anècdota mig certa, es diu que va ser degut a la falta d'un percussionista en el moment de la interpretació. És possible i es pot investigar... I, en especial, citar l'actuació del combo jazz, que va tancar l'acte i ens va fer disfrutar amb els temes Beatrice i Cyclic Episode de Sam Rivers.

Escric una de les qüestions que em plantejava després de les dues hores i vint minuts aproximadament de durada de l'acte. Què és preferible: tots els parlaments primer i finalment les actuacions musicals o tal i com es va programar?

Don Quixot

Acostumats a les produccions de dansa contemporània de l'última temporada, el Gran Teatre del Liceu va obrir les portes a l'American Ballet Theatre per la funció del 25 d'octubre de 2012: Don Quixot, el gran ballet clàssic amb música de Ludwig Minkus i coreografia de Marius Petipa.

En un total de sis representacions, aquesta proposta de la companyia nacional de ballet dels Estats Units va brillar per l'escenografia lluminosa, el vistós vestuari, el nivell dels ballarins protagonistes, la qualitat en la il·luminació i la bona exemplificació de l'obra de Miguel de Cervantes.

Recordo un primer acte amb forces números grupals, un segon ple de moviments preciosos característics de les figuracions aliniades del ballet rus i l'últim centrat en els duets junt amb les espectaculars coreografies individuals dels solistes.

En especial, cal destacar -en el segon acte- l'escena dels molins de vent i la bellesa del romanticisme encantat del somni de Don Quixot, sota l'aparició de la reina de les driades i representada per la ballarina principal Hee Seo. I en el paper de Basilio del darrer acte, és inevitable oblidar la magnífica actuació del ballarí solista James Whiteside.

Sobre la música del compositor austríac Ludwig Minkus, dir que funciona a la perfecció pel ballet estrenat l'any 1869 al Teatre Bolshoi de Moscou. A més de professor del Conservatori de Música de la ciutat, va ser director de l'Orquestra del Bolshoi i va esdevenir el compositor oficial de ballet del Teatre entre 1864 i 1886. Justament, Minkus va col·laborar estretament -per a la creació d'aquest clàssic i d'altres de referència- amb el ballarí i coreògraf francès Marius Petipa, el qual l'any 1869 va convertir-se en el primer mestre de ballet del Teatre Imperial de Sant Petersburg, considerat "el pare del ballet clàssic" i el responsable d'establir les bases de l'escola de ballet rus.

Només, i per últim, fer notar la presència de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida per Ormsby Wilkins en aquesta producció, a diferència dels espectacles de fusió on la música no acostuma a ser en directe. Ball i música en viu per la novel·la de cavalleries.

El Segon Palau

El passat 24 d'octubre de 2012 va tenir lloc al Palau de la Música Catalana l'última de les quatre sessions del cicle El Primer Palau. Els intèrprets participants en aquesta ocasió tornaven a disputar-se el premi, com en el primer concert, a través de la veu del violí i de l'ànima del piano. Però vaig tenir la sensació que aquell vespre va ser més ric i variat, respecte el de l'anterior 4 d'octubre, gràcies al repertori dels joves Lucas Bienzobas i Félix Ardanaz.

Precisament, sobre el tipus de repertori i la seva tria voldria centrar les meves reflexions i impressions. És més, primer anotaré algunes preguntes que recordo haver-me formulat i desxifrat durant els quasi bé 90 minuts de música; i més tard, potser escriuré alguna de les respostes possibles. Les preguntes... Tot intèrpret pot tocar qualsevol repertori? Cal prioritzar les obres o el resultat de l'actuació? Com sonaria la interpretació amb deu anys més d'edat? L'ordre en el programa interessa, condiciona o ajuda al músic? En un concurs s'ha de pensar en el públic/jurat o en un mateix? Aspectes tècnics i qüestions sonores o qüestions sonores i aspectes tècnics?

Per una banda, el violinista Lucas Bienzobas va lluitar davant de la dificultat de la Sonata per a violí sol, op. 27 núm. 2 d'Eugène Ysaÿe i després va interpretar la Sonata per a violí i piano núm. 7 (op.30 núm. 2) en do menor de Ludwig van Beethoven. Malgrat la seva força a l'escenari, l'apassionada gesticulació i els seus 18 anys, la primera partitura podria passar-li factura quant a la classificació.

I en canvi, el pianista Félix Ardanaz, d'execució precisa i amb moments interpretatius d'elevada qualitat sonora, va demostrar personalitat i bona tria en el seu repertori. A destacar l'estratègica col·locació del Nocturn núm. 20 en do sostingut menor de Frédéric Chopin entre les virtuoses obres de Maurice Ravel (Gaspard de la nuit, "Ondine" i "Scarbo") i Franz Liszt (Mephisto Waltz). I especial menció a l'espectacular obra contemporània Tora! Tora! Tora! (Cadenza Apocalittica) de la col·lecció Makrokosmos del compositor americà George Crumb, que requereix -entre altres aspectes- de la veu del propi intèrpret!

Novament, que guanyi el millor! Però només dir que, amb la valoració del repertori dels quatre intèrprets dels dos concerts que vaig assistir, n'hi ha un que destaca sòlidament.

Magic Mike

16-10-2012

Cinema Renoir Floridablanca

Channing Tatum

Matthew McConaughey

Alex Pettyfer

Cody Horn

Steven Soderbergh ("Traffic")

Warner Bros

　

Club Xquisite               nois                noies                cossos                sensualitat                sexualitat                sexe                amor                joventut                desordre                luxúria                vici                diners                nit                estil                show                streptease                strippers                música                ball                coreografies                drogues                alcohol                vida                vacances                platges                paraís                felicitat                paisatges                fotografia                inseguretat                futur                passat                present                objectius                diversió                violència                companyies                control                poder                professionalitat                rigor                sort               necessitat                dubtes               ambició                superficialitat                honradesa                sinceritat                visió                mentides                supervivència                dignitat                ofici                hàbits                lluita                autoestima

www.magicmikemovie.warnerbros.com

Medalla d'Or en el 175è aniversari del Conservatori Superior de Música del Liceu

El Conservatori Superior de Música del Liceu va continuar la celebració del seu 175è aniversari el passat 10 d'octubre de 2012 en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. En aquesta ocasió, es tractava de l'acte commemoratiu d'entrega de la Medalla d'Or al Mèrit Cultural.

El ple del Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 d'abril de 2012 atorgar la Medalla d'Or al Conservatori per la seva trajectòria durant els 175 anys entorn a l'ensenyament musical i a la difusió cultural del país català.

Va ser fundat el 21 de febrer de 1837, dedicat des dels inicis als estudis de música, cant i art dramàtic. Entre els professors que hi han impartit classes destaquen Pau Casals, Joaquim Zamacois, Higini Anglès o Joan Lamote de Grignon. I entre els alumnes, sempre es recordaran els noms de Francesc Viñas, Frederic Mompou, Josep Carreras, Victòria dels Àngels o Montserrat Caballé.

L'acte del lliurement va anar acompanyat d'una sèrie de parlaments de les personalitats més rellevants d'aquell vespre. Jaume Ciurana, tinent d'alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació, va ser el primer. A continuació, el notari Joan Josep López Burniol va centrar les seves paraules en una visió extensa i històrica del Conservatori. En acabar, la Medalla d'Or va ser recollida per Josep M. Coronas, president, i Maria Serrat, directora del Conservatori, juntament amb els seus respectius agraïments. I, finalment el torn de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

Ara bé, no hi podia faltar una mostra musical en aquesta especial vetllada a càrrec de dues alumnes del Conservatori. La formació de veu i piano va interpretar dues obres dels compositors Franz Schubert i Xavier Montsalvatge. Elegància, senzillesa i qualitat: trets identificatius del Conservatori Superior de Música del Liceu.



El Primer Palau

Una temporada més, el Palau de la Música Catalana ha tornat a apostar pels joves talents de la música amb una nova edició del cicle El Primer Palau. Des del mes d'octubre de l'any 1996, el cicle de joves intèrprets ocupa un espai en la vida concertística de la ciutat de Barcelona.

En la seva XVII edició, El Primer Palau es consolida com una plataforma per oferir als nostres millors instrumentistes la possibilitat de debutar a la sala de concerts modernista del Palau.

Enguany, podrem tornar a gaudir de programes variats que van des del Barroc, passant pel Romanticisme, fins al repertori més avançat del segle XXI. Sens dubte, que el dinamisme, la qualitat, la competitivitat i la vocació seran algunes de les característiques mostrades pels 15 concursants d'aquesta edició (tres pianistes, dos violinistes, un baríton, els components d'un quartet de corda i d'un quintet de vent). I un total de quatre concerts durant el mes d'octubre i una gala de cloenda (22 de novembre de 2012) ens permetran ser testimonis de les actuacions plenes d'emocions i entusiasme d'aquests intèrprets.

La primera cita: dijous 4 d'octubre de 2012, a les 19,30h de la tarda. Va ser el torn de la violinista Elena Rey i el pianista Marc Heredia, amb obres de Poulenc, Rachmaninov i Liszt, entre d'altres. Per una banda, cal destacar la intel·ligent i cambrística interpretació de la Paràfrasi concertant per a violí i piano de Xavier Montsalvatge per part de la primera participant. I per una altra, fer menció a la sòlida execució del segon concursant amb els Paisatges de Frederic Mompou: una demostració de qualitat de so i del bon ús del piano subito com a tret característic de l'intèrpret.

Qui guanyarà? Encara queden més concerts..., però esperem que el millor!

Lulú

El Teatre Gaudí de Barcelona va acollir, entre el 10 d'agost i el 30 de setembre de 2012, l'espectacle de dansa-teatre Lulú, una coproducció de la Companyia Roberto G. Alonso i el Teatre Bartrina. Només quatre intèrprets en moviment que dansen i actuen, coreografiats i dirigits per Roberto G. Alonso, sota la direcció escènica de Toni Vives i amb la fotografia d'Anna Padrós.

L'eix principal de la proposta és Lulú: el fascinant personatge creat a finals del segle XIX per Frank Wedekind (el famós dramaturg i poeta alemany de L'espertit de la terra i La caixa de Pandora, obres que inspiraren a Alban Berg en la seva òpera Lulú).

Els quatre personatges representen les víctimes de la psicologia humana, en una societat plena de misteris, de perversions i alhora de tabús. Lulú és la única que no en té i es mostra lliurement controladora sense ideals, com a símbol de la luxúria, la sensualitat i l'erotisme. Un mariner ens apropa a l'atmosfera de l'expressionisme i de la imatge grotesca del fàstic sota l'atractiu de la sexualitat i la passió, transformat en gos i dominat per Lulú. Una innocent i dolça noia no aconsegueix allò que busca per la presència addictiva de la protagonista. I un sacerdot fa girar la trama a prop de la bogeria, la vida i la mort, amb el fum del poder de la destrucció.

Des de l'inici, s'observa la dissecció de les ànimes com si fossin pintades pel noruec Edvard Munch, enmig d'una clara i constant angoixa protagonitzada per l'acció i la relació llum-música. A més, el contacte del públic amb l'escena era tan estret que l'agitació resultava inevitable...

En fi, un espectacle de fusió vehiculat a través dels efectes psciològics de la il·luminació i la música, que no va deixar indiferent a ningú en la seva última funció.

Lohengrin en el Festival Bayreuth al Liceu

Bicentenari Richard Wagner. Festival Bayreuth. Gran Teatre del Liceu. 5 de setembre de 2012. Lohengrin.

Aquestes són les consignes que vaig usar i repetir després de triar una de les tres ofertes del festival: Tristan und Isolde, Lohengrin o Der Fiegende Holländer. Abans d'inciar la temporada d'òpera, el teatre barceloní proposava aquesta gran oportunitat per a la ciutat i al seu públic.

No va ser fàcil decidir-se, i especialment quan es tracta de versions concert. Potser en altres casos és més immediat, però no ho és tant entendre un drama musical de Wagner sense escenografia. Ara bé, no podia estar a Barcelona i perdre'm l'oportunitat de viure una nit de grans solistes amb el Cor i l'Orquestra del Festival de Bayreuth!

Malgrat que el segon acte va ser una mica llarg degut a la dificultat en seguir la trama per culpa de la producció en versió concert..., les quatre hores i mitja de durada aproximada (amb els dos entreactes) van ser tota una excepcional vivència.

Entre els grans cantants de la funció, cal destacar el tenor Klaus Florian Vogt, que va interpretar el paper principal de Lohengrin. La seva veu poc wagneriana, amb un registre de cap força explotat, va brillar en una actuació plena d'un refinat bon gust musical. La direcció musical de Sebastian Weigle va generar un resultat que poques vegades queda aconseguit dins del teatre. Però és que actuava el Cor i l'Orquestra del Festival de Bayreuth! So, dinàmiques, articulació, tempo, text, caràcter, moviment...: tot estava al seu lloc! La sensació sonora i l'efecte físic són indescriptibles.

Partint de l'obvietat que tots els músics que actuaven aquell vespre eren grans professionals, per davant dels solistes va destacar el Cor del Festival de Bayreuth; i per sobre del Cor, sens dubte, va impressionar l'Orquestra del Festival de Bayreuth. Per tant, amb poques paraules, per mi, va ser el concert de l'Orquestra.

Una nit única. Una experiència única. Una cita a Bayreuth.

Bésame mucho

No tenia planificat veure cap funció d'aquest musical. De fet, va ser per casualitat l'oferta que vaig trobar a última hora... I pensant què podia fer durant la tarda del darrer diumenge del mes d'agost..., vaig acabar al Teatre Victòria del Paral·lel de Barcelona.

Sincerament, no sabia què em trobaria. Ni coneixia la història, ni m'havia aproximat a la música, ni informat sobre els papers principals, ni de la direcció. Totalment a l'aventura!

El resultat fou un inesperat espectacle de ball, en especial, i música. La coreografia i la direcció anava a càrrec de Yolena Alonso, amb Henry Gual com a segon coreògraf. Loipa Alonso va preparar als actors. I els directors musicals eren Pachito Alonso i Saúl Valdés, amb Christian Alonso com a director de la Banda.

La Banda de Christian y Rey es un grup musical cubà creat pels gemans Alonso l'any 2010. L'agrupació promou la World Cuban Music, un estil influenciat per les sonoritats contemporànies que s'alimenten de la trajectòria musical de Pacho Alonso (l'avi, músic de bolero i música popular cubana) i de Pachito Alonso (el pare, director d'una de les orquestres de salsa amb més fama del país). Van ser els encarregats de la música en viu de l'espectacle: bon grup musical i molt bones veus.

Els actors i l'argument de l'espectacle van passar desapercebuts degut a les vistoses i rítmiques coreografies, carregades de precisió i de variats vestuaris de tots els ballarins. Va ser una lliçó amb molt bona nota de com sentir el ritme i ballar.

Recordo bé entrar al teatre i escoltar música cubana de fons, abans de l'inici de la funció. Però van aconseguir ampliar l'atmosfera cubana durant l'entreacte: mai havia vist la venda de mojitos fora de la sala i a l'escenari en un carro! Pura festa llatina! I quan va acabar la segona part, per rematar, van anunciar que estàvem tots convidats a seguir a una discoteca a (...)!!!

Harry Connick Jr a Peralada

La nit del 9 d'agost de 2012, Harry Connick Jr va actuar al Festival de Peralada. No hi podia faltar! Tenia l'entrada comprada i esperava il·lusionat la meva primera visita del 2012 als Jardins del Castell.

Un concert a Peralada no és només anar a veure l'actuació d'un dels cantants de jazz de referència... És passejar pel poble, sopar tranquil·lament, respirar l'atmosfera de l'entorn del castell i disfrutar d'una fantàstica nit de música.

L'auditori era ple i tothom desitjava viure o reviure l'aparició de l'artista. Harry Connick Jr sense americana i corbata! Així és com molts van valorar la seva actuació... La veu del nord-americà va ressonar enmig de la nit, amb frescor i naturalitat, oferint un espectacle actiu i dinàmic repassant un repertori variat. A part de la seva veu, va demostrar la seva destresa amb el virtuós piano i la seva professionalitat com a líder de la seva banda formada per grans músics de jazz. Però, a més a més, el cantant i pianista va sorprendre al públic amb la trompeta! No hi ha van faltar els bons comentaris sobre les seves rutes gastronòmiques per terres empordaneses, la seva preferència per la Costa Brava i les històries personals pel país que feien apropar cada cop més el músic amb l'auditori. En especial, cal recordar el solo del saxo tenor de la formació i la col·laboració d'un trompetista convidat per protagonitzar el duet del concert amb el seu amic Harry. I, qui esperava que l'artista també ballaria?

En resum, un Harry Connick Jr en una espectacular nit inoblidable i màgica.