WHITNEY HOUSTON LIVE: Her Greatest Performances

- The breathtaking and new Whitney Houston CD-DVD album -

Released: 11 november 2014

http://live.whitneyhouston.com/

Ala Voronkova & Guerassim Voronkov, Salut d'amour

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 3 de novembre de 2014]

A l'impressionant auditori del Conservatori Superior de Música del Liceu (Nou de la Rambla), el passat dijous 30 d'octubre va tenir lloc el concert de presentació del disc Salut d'amour, amb els seus dos intèrprets de categoria: Ala Voronkova (violí) i Guerassim Voronkov (piano).

Com era d'esperar (concretament pels currículums tan remarcables dels dos músics), el vespre va ser vibrant i especial. Vibrant sobretot per l'energia de cada interpretació i l'acurada fusió entre violí i piano; i especial pel projecte discogràfic, una col·lecció de joies recopilades de manera molt personal.

Precisament, les dues parts del concert van estar dedicades a mostrar en viu el contingut del disc. Un extracte d'algunes gemmes gravades fa uns mesos i que esdevenen tot un bon regal per a tothom.

Van iniciar la vetllada amb J. S. Bach i van finalitzar-la amb M. Ravel, passant per una variada llista de compositors. De fet, va ser ampliada amb les dues últimes mostres musicals fora de programa -a petició d'un públic que desitjava i aclamava efusivament fins aconseguir una segona propina-, amb els noms de P. Sarasate (Zapateado Op. 23) i N. Rimski-Kórsakov (El vol del borinot), per rematar i satisfer l'auditori.

Durant la primera part, el duo Voronkov va repassar el Preludi BWV 1006 de J. S. Bach - F. Kreisler (amb un inici sòlid i energètic, fent destacar els contrastos piano - forte subito), En les ales del cant Op. 34 núm. 2 de F. Mendelssohn - J. Achron (on el fraseig i l'estil s'adequaven a l'estètica musical del compositor, demostrant en especial la tècnica i el so del pianista) i la famosa obra d'H. Wieniawski, Scherzo-Tarantella Op. 16 (una clara exhibició de la competència tècnica de la violinista, sense oblidar els concrets i definits canvis de caràcter, sobretot el cantabile). Ara bé, per tancar el primer tast del concert, Introducció i tarantella Op. 43 de P. Sarasate, la millor obra fins el moment, concretament la tarantella. A més dels harmònics ben sonors del violí i la precisió en els canvis de secció, el duo Voronkov va fer entendre què és un bon resultat de música de cambra a través de les harmonies i la melodia.

Només cinc minuts de pausa i més repertori en la segona part. Les belles Quatre cançons d'E. Grieg - E. Sauret: T'estimo Op. 5 núm. 3 (interpretada amb molta intensitat melòdica i de fraseig), La rosada del matí Op. 4 núm. 2 (de caràcter més que adequat i executant els dos punts finals al milímetre), El cor del poeta Op. 5 núm. 2 (molt ben presentada, la forma en tota la seva unitat) i Passeig pel bosc Op. 18 núm. 1 (novament amb aquella precisió que no requereix mirar-se en els finals i lluint diferents colors sonors).

Sobre les tres peces de F. Kreisler i les altres dues restants del programa, cal a dir que costa expressar en paraules les percepcions d'allò que va ser, sens dubte, la traca final en tots els aspectes. De F. Kreisler, El patiment d'amor va ser una meravella per l'elegància del compàs ternari, per les melodies del duo i pel sentit comú de l'agògica (accelerando, rallentando i rubato a la perfecció); El bell romaní, tallava la respiració per la visió polifònica que van oferir; i L'alegria de l'amor va impressionar per les parts dialogades amb la mateixa intenció i pel so compacte del duo Voronkov.

L'esperada obra que dóna nom al disc, Salut d'amour d'E. Elgar, va evocar els millors records a qualsevol oïent sobretot gràcies a l'aparició de la melodia principal en mans de Guerassim Voronkov i la brillant afinació en els aguts d'Ala Voronkova.

I si tot plegat no va ser suficient, Tzigane de M. Ravel. Paraules majúscules -en la primera secció de la partitura- per descriure la sonoritat del violí sol, el qual ressonava per tota la sala d'una manera completament elàstica. Més paraules en majúscula pel motor rítmic del piano, els pizzicati i staccati del duo -com si es tractés d'un rellotge- i per l'autèntica simulació de la maquinària.

Sens dubte, va ser un vespre d'alt nivell. Innegable. Resumint: Ala Voronkova, violinista que destaca per tècnica, fraseig i temperament; Guerassim Voronkov, pianista que posseeix tècnica, control del moviment i sonoritat orquestral. Una reunió inoblidable gràcies al duo Voronkov i al concert Salut d'amour.

Haskell Small interpreta Frederic Mompou

El diumenge 26 d'octubre de 2014, l'Església de Sant Pau del Camp va acollir el sòlid pianista i compositor Haskell Small. Obviant la introducció musical prèvia (que no és d'interès) a la gran interpretació del músic americà, vam poder escoltar els quatre quaderns de Música callada de Frederic Mompou. Citar breument que també cal obviar l'entreacte -a petició del pianista, mentre descansava entre el segon i tercer quadern-, ja que l'únic protagonista d'aquell vespre va ser Haskell Small.

L'acústica i el piano de cua es van posar ben d'acord: la profunditat de la música de F. Mompou sonava més que encaixada en l'adequada reverberació de l'església i en les mans d'H. Small. Ni fet a mida. Tot s'entenia a la perfecció. La qualitat del so, l'equilibri de plans i l'agògica orgànica del pianista van esdevenir les constants de la seva interpretació.

Deixo anotats els millors moments viscuts de la partitura:
[1r quadern]: III - Placide; IX - Lento.
[2n quadern]: XI - Allegretto; XIII - Tranquilo, très calme.
[4t quadern]: XXII - Molto lento e tranquilo; XXIII - Calme, avec clarté;
                             XXIV - Moderato; XXVII - Lento molto; XXVIII - Lento.

Sampler Sèries

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 3 de novembre de 2014]

Durant dos dies, 24 i 25 d'octubre de 2014, Barcelona va viure un conjunt de concerts de música de nova creació, sota el nom de Sampler Sèries (circuit hcmf//) i amb la col·laboració del Huddersfield Contemporary Music Festival. Entre alguns dels programats en el 25 d'octubre: Irene Kurka (a la tarda), Gareth Davis i Apartment House (al vespre).

Irene Kurka a la Capella dels Àngels del MACBA

La soprano va oferir un concert a cappella exclusivament -ella sola, la seva veu i un diapasó-, d'un misticisme més que notable i de gran èxit. En un espai privilegiat, la Capella dels Àngels, el públic va poder estar dret o assegut a terra, lliurement, amb una cervesa d'invitació, i envoltat de la càlida llum blava i grogosa d'aquell racó tan especial.

El programa, constituït íntegrament per estrenes nacionals, estava organitzat entorn a composicions religioses creades entre els anys 1999 i 2013. Repassem el repertori. Vater unser (Our Father in Heaven) d'Antoine Beuger va agradar gràcies als llargs silencis, ben interpretats per Irene Kurka amb una gesticulació contemplativa. The world in tune de James Weeks va incorporar el text recitat i la 4a justa perfectament afinada per la soprano com a trets característics de la composició. Amb la tercera obra, molt virtuosa, Gebet (Prayer) de Sidney Corbett, la cantant va demostrar la seva veu i tessitura. And / or de Dante Boon va deixar entreveure alguns moments on el so arrossegava força aire. 5 Benediktionen de Nikolaus Brass va suposar l'obra més efectista, amb diferents caràcters en cada peça, i lluint variats recursos vocals, incloent els percudits en la boca i la cara amb les mans de la soprano. I finalment, a-men d'Eva-Maria Houben, on Irene Kurka va destacar per l'afinació de l'interval d'8a justa, pels diferents registres mostrats i sobretot pels seus greus.

Gareth Davis i Apartment House a la Fundació Antoni Tàpies

Un altre espai privilegiat per a un gran concert d'unes dues hores de durada amb obres d'estrena nacional, enmig de les mostres pictòriques de la Fundació Antoni Tàpies.

La primera part només va incloure una única obra de l'any 2012, Foliage d'Elliot Sharp, amb un intèrpret ben destacat: Gareth Davis, clarinet baix. Tot un show de música experimental i art visual, amb la projecció de la partitura distorsionada. L'intèrpret no va deixar a ningú indiferent després dels 45 minuts on els subtils harmònics inicials i finals eren només uns petits indicis de les constants explotacions rítmiques, sonores i improvisatòries. No es pot transcriure la naturalesa dels quatre clímaxs de la composició ni la vertadera representació de l'ànima de l'instrument.

La segona part, a càrrec del grup Apartment House (Frank Gratkowski, saxòfon; Anton Lukoszevieze, violoncel; Philip Thomas, piano), va agrupar el públic a una altra zona de la gran sala, al voltant del piano de cua. Sens dubte que, la varietat de les obres triades i la qualitat de la interpretació van ser més que destacables.

Vam poder sentir -amb Ornamentik de Tom Philips- les atmosferes d'unes masses acordals agradables, creades a partir de la mixtures entre el saxòfon, el violoncel i algun dels secrets del piano preparat. Que ningú s'escandalitzi per veure pilotes de ping-pong sobre les seves cordes.

Menció a part l'espectacular composició d'Anthony Braxton titulada No. 322, pels singulars motius percudits, tractant al piano com a un instrument de percussió i encarregant al violoncel la tasca d'efectes amb els harmònics i al saxòfon en la representació d'ocells. Igualment d'interessant la següent obra del mateix autor, Composition No. 50, on el piano preparat tenia una clara presència pels acords consonants, el violoncel seguia xiulant els harmònics i el saxòfon era l'element aire. Ara bé, el silenci musical, quin poder que genera en obres com aquesta, en què sobresurt l'ànima de la música.

I en la recta final del trio, les aportacions gràfiques de Ben Patterson. El Duo for voice and a string instrument, en una versió més curta, amb el violoncel fregant les cordes i el saxòfon fent el paper de la veu. I Ants, la més peculiar, creada a partir de les fotografies de formigues. Entre alguns detalls, el pianista llençava papers negres a sobre les cordes del piano -trets d'una bossa que portava penjada, travessera al seu pit-, mentre el violoncel·lista arrossegava la pica del seu instrument pel terra i també apretava una botella mig plena d'aigua, provocant el riure de satisfacció o incomprensió del públic, però sobretot creant l'estètica pròpia de les obres dels anys 60 del segle passat.

El Primer Palau, el quart concert

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 29 d'octubre de 2014]

Novament, el cicle destinat als joves intèrprets ha tornat a ocupar un espai en l'activitat concertística de Barcelona. És una oportunitat per a guardonar i promocionar els participants de diversos instruments i formacions. L'últim dels concerts de El Primer Palau va tenir lloc el 23 d'octubre, a les 19.30h de la tarda en el Palau de la Música. Els dos concursants: Xabier de Felipe (violí) i José María Villegas (piano).

En la primera part, el violinista va interpretar Tres policromies de Xavier Montsalvatge, la Sonata per a violí i piano núm. 7, Op. 30 núm. 2 de Ludwig van Beethoven i Subito, per a violí i piano de Witold Lutoslawski. Molt ben acompanyat per la pianista Arrate Monasterio, a més de demostrar que formen un bon grup de cambra, Xabier de Felipe va evidenciar que és un bon intèrpret.

Sobre l'obra de X. Montsalvatge, a part de la imprecisió en la nota final del glissando en acabar la Fanfarria recóndita, el violinista va trobar bon caràcter i acertades dinàmiques en la Siciliana - Furtica -amb afinació dubtosa en alguns aguts puntuals-, i va realitzar staccatti molts precisos juntament amb la pianista i diferents plans de manera sòlida en la tercera policromia.

El cas de la sonata de L. van Beethoven, com és d'entendre, resulta més compromès quant a la totalitat del programa presentat. L'afinació es va veure ressentida en algunes ocasions; i la presència d'accents no agradables en el primer moviment i la falta de ritme precís en l'últim són aspectes que es van poder observar. Ara bé, per res i llegeixin bé, la sonata no va sonar incorrecte a trets generals.

I finalment, Xabier de Felipe va acabar brillantment amb l'obra de W. Lutoslawski. Amb un clar inici fortissimo i la realització molt competent del piano subito (recurs compositiu en què es basa la partitura), sobretot el violinista va lluir per la seva demostració tècnica.

En la segona part, el pianista va oferir les Sonates en re menor i sol menor d'Antoni Soler, Dos poemes Op. 32 d'Alexander Skriabin, el Preludi, coral i fuga de César Franck i Málaga (Iberia) d'Isaac Albéniz. Entrant i sortint de l'escenari entre cada obra, i netejant les seves ulleres en dos moments, vam poder sentir a José María Villegas, un pianista amb un bon so.

Malgrat que els poemes d'A. Skriabin van interpretar-se amb dinàmiques i sonoritats competents, la melodia es perdia per la presència dels baixos i els acompanyaments, i caldria observar allò de tocar en l'estil.

La gran obra de C. Franck va trontrollar en el preludi pels baixos marcats, en el coral pels dos dubtes en la melodia dels arpeggiati en forte, i en la fuga per algunes mostres d'inseguretat i el pedal poc net de les dues últimes notes. Ara bé, s'ha de dir que és una partitura dificultosa i tampoc va sonar incorrecta en mans del pianista.

Mostrant un cert cansament, José María Villegas va acabar amb I. Albéniz, on el pedal no resultà ser clar i van aparèixer alguns accents exagerats. Però l'inici de la seva actuació, amb les sonates d'Antoni Soler, va ser de nota. Interpretades en l'estil, van sonar molt polifòniques gràcies a les línies de les veus i a la combinació adequada entre registres i dinàmiques.

En resum, sens dubte que tant Xabier de Felipe com José María Villegas són dos bons intèrprets. Si més no, cal recordar que el duel no és entre ells. S'han de comparar amb la resta de concerts. Així que esperem que guanyi el millor de tots els participants!

Tap Factory al BARTS

Tap Factory! Feia setmanes que havia planificat assistir a aquest espectacle quan vaig saber que venien a Barcelona en la seva gira mundial. I encara feia més mesos que volia veure la sala del BARTS!

Tot percussió en estat pur. Només vuit artistes. Cap número repetit. Dansa. Ritme. Claqué. Mímica. Acrobàcia. Humor. Professionalitat. I senzillament tres escenes amb música: la representació d'un contrabaix, un extraordinari moment amb una flauta i un increïble acte amb una ràdio en què sonava bon jazz i bon swing! Just dance, dance & dance!

L'energia d'uns percussionistes que ballen, toquen i fan espectacle. Amb el típic protagonista tontet, que li prenen el pèl i al mateix temps captiva al públic, va destacar especialment en el seu quadre de la sorra, per tancar la primera part. Ell sap que és el millor de la companyia ballant claqué; el seu secret: la precisió i discreció en els moviments. L'enemic del tontet, també força bo, amb gestos més exagerats, però amb un somnriure constant des del primer a l'últim instant de les dues hores de show. I què més... La funció no deixa indiferent a ningú cap al final, quan es fusionen l'aigua i la percussió. Però sens dubte, el percussionista que també balla però no claqué: aquell que esdevé elegantment brusc i plàstic alhora, en el seu moment del sofà mòbil i en qualsevol de les seves aparicions, fins i tot quan percudeix la baqueta contra aquells grans barrils. Qui no observi estil, talent i ritme innats, que m'ho expliqui! Per cert, on són els programes de mà del 22 d'octubre?

El Chorus Sanctae Ceciliae a la Casa de la Seda

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 21 d'octubre de 2014]

Directament de Finlàndia, i amb 60 anys de trajectòria, el Chorus Sanctae Ceciliae va presentar un programa d'interès a la Casa de la Seda, el passat dissabte 18 d'octubre, sota la direcció de Dag-Ulrik Almqvist. Centrat pràcticament en la música del s. XX, van lluir algunes joies del món coral enmig de l'elegant sala principal de la Casa dels Velers, seu del Col·legi de l'Art Major de la Seda.

A cappella en quasi bé tota la seva totalitat, i amb un repertori d'alt nivell, el cor va sorprendre per la poètica obra de Jean Sibelius (Rakastava Op. 14) amb la participació de la soprano Anna Maria Biström; també per l'ús sutil de la percussió en l'última obra del concert; i sobretot per la més que interessant partitura de Nils Lindberg (Höga Visan) amb la presència del clarinet (Eva Garín) i del piano (Max Vilavecchia), tota una bona col·laboració del Taller de Músics.

Les dues primeres obres que van interpretar van ser Bogoróditse Djévo i Magnificat d'Arvo Pärt. De la inicial, destacar la precisió rítmica del conjunt; i de la segona, la demostració del minimalisme musical del compositor i el manteniment de l'afinació, concretament quan apareix la nota llarga que dibuixa un fil prim i llarg dins de l'entremat harmònic.

L'Ave Maria de Jaakko Mäntyjärvi és una partitura d'efecte per l'impacte de les ressonàncies i atmosferes parlades de l'oració mentre que, per sota, el bordó compacte a boca closa fa la resta per impressionar al públic, tal i com va succeir.

Aprofitant que l'any vinent se celebrarà el 150è aniversari del naixement de Jean Sibelius, el cor finlandès va anticipar-se a l'efemèride cantant els bells poemes musicats sobre uns amants. A part del diàleg entre la solista ja citada i la verticalitat coral, cal a dir que van executar molt adequadament els canvis de tempo i de caràcter entre les diferents seccions. I la sorpresa: el duo d'Anna Maria Biström i Dag-Ulrik Almqvist, el qual cantava i dirigia alhora.

De Two extracts from the Songs of Solomon (de Bengt Johansson), van construir unes harmonies molt suggerents i, en especial, les línies melòdiques i el text amb molta claredat.

Ara bé, la composició Höga Visan de Nils Lindberg va ser un dels plats forts del vespre. La bona introducció i les intervencions a càrrec del pianista i de la clarinetista van condicionar tota la interpretació de l'obra, molt variada amb seccions a cappella ben executades per part del cor, interludis instrumentals, passatges comuns entre el conjunt vocal i els acompanyaments, solos i seccions concertants, tot dins d'una evident influència jazzística. La prova més realista per a observar la qualitat de la massa coral radica en els moments en què, després de cantar a cappella, la incorporació instrumental feia reafirmar el manteniment aconseguit de la tonalitat i de l'afinació, amb una naturalitat més que agradable. Sens dubte, la música de Nils Lindberg va crear una sensació de caliu i bon gust a la preciosa sala de la Casa de la Seda, i en concret pels bons moments de jazz que van sonar.

Ja a la recta final del concert, el Chorus Sanctae Ceciliae va fer ressonar el Pater noster. Altament magnètica per les harmonies -sobretot en els últims compassos de la gran creació de Peteris Vasks- i dificultosa per les respiracions en les línies melòdiques, totes les veus van generar un discurs integrat, mostrant alhora el color unificat de cada veu. Sobretot, a destacar els timbres de les sopranos i els baixos.

L'última obra programada va ser Salve Regina - To the Mothers in Brazil (Lars Jansson - Gunnar Eriksson), amb una sirena externa espontània provinent de Via Laietana... que no va distreure a la formació. Quin poder té una discreta percussió pràcticament amagada i aportada per un membre del cor. Ben triada aquesta peça, plena de ritmes no gaire planers però ben ressolts, mostraren unes dinàmiques sòlides i acabaren amb un final molt precís.

I finalment i per culpa dels aplaudiments, l'extra de Gabriel Linsén (Sylvias visa núm. 3), una positiva aportació per tancar la vetllada.

Dirigits amb la competència i la solidesa de Dag-Ulrik Almqvist, el Chorus Sanctae Ceciliae va donar testimoni de la seva tradició musical i va mostrar la manera especial que posseeixen -ben diferent a altres tradicions- en formular i sentir les harmonies. Esperem que tornin aviat.

Concert Jordi Savall

El Gran Teatre del Liceu, el 16 d'octubre de 2014, va obrir les portes a l'aclamat Jordi Savall. Un vespre a partir de l'òpera Farnace d'Antonio Vivaldi. La proposta -i els seus matissos- consistia en una selecció d'alguns fragments dels tres actes. No es tractava ni de l'òpera sencera ni de la seva representació. Extractes en versió concert.

Sota la direcció del mateix Jordi Savall, vam poder sentir Le Concert des Nations (la formació de 17 instrumentistes) i els cinc solistes vocals. Els desajustos musicals més evidents van aparèixer en la primera part en mans dels oboès i, en la segona, en els violins. Sobre el repartiment de cantants: interpretacions correctes, amb la bona excepció de la mezzosoprano Marie-Claude Chappuis en el paper de Selinda, sobretot per l'ària Al vezzegiar d'un volto. Dels fragments presentats, molt recomanable Gelido in ogni vena, un larghetto on s'evidencia el Vivaldi d'una obra força famosa. I per acabar el concert, una propina repetida, Io crudel?, fent participar al quartet vocal format per Berenice, Pompeo, Tamiri i Farnace, i deixant de banda a una gran Selinda.

Al vestíbul principal del Teatre -on es podia comprar l'àlbum amb l'òpera completa (tres discos) o el d'algunes àries favorites (1 disc) a preus especials-, Jordi Savall va signar exemplars al final del concert.

Eudaimonia Ensemble en el MEAM

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 13 d'octubre de 2014]

Barcelona va gaudir d'una nova tarda musical, dins del cicle Dissabtes de música clàssica, amb Eudaimonia Ensemble. La cita va ser el passat 11 d’octubre de 2014 a les 18h, acompanyats d'un berenar en el Museu Europeu d'Art Modern, i amb la possibilitat de visitar l'exposició Una mica d'escultura, si us plau! - L'escultura europea del segle XX.

El grup de cambra, integrat per dues flautes (Mayte Santos i Meritxell Carbonell) i contrabaix (Esteve Colomés), va oferir un bon concert d'una hora de durada titulat De Londres a Cuba.

Van iniciar el programa amb el Trio de Londres núm. 3, en sol major, Hob. IV - 3 de Franz Joseph Haydn. La partitura original per a dos traversos i violoncel va ser interpretada per les dues flautes amb embocadura de fusta i un violone en sol. Malgrat que l'afinació de l'últim va ser dubtosa en alguns moments, el so velat característic de l'instrument va ser adequat, evidenciant els diàlegs del conjunt i el fraseig de les flautes.

　
A continuació, Eudaimonia Ensemble va presentar una composició del segle XX, Kleine Serenade, de Paul Breuer. Van explicar que l'obra està construïda a partir dels quatre temperaments humans (flegmàtic, melancòlic, colèric i sanguini), derivats de la teoria dels humors, en mans de les aportacions d'Hipòcrates i Galè en la medicina de l'Antiga Grècia.　Van definir cada cas, junt amb la corresponent representació en la paleta cromàtica. Així doncs, l'Allegretto con grazia (phlegmatisch) és la calma i el color blanc; el Tempo di siciliana (melancholisch), el negre i la tristesa profunda; l'Andante sostenuto (cholerisch) equival al groc o verd del descontentament agressiu; i finalment l'Allegro vivace (sanguinisch) tradueix l'alegria o l'egoisme en el vermell. Ben ideats els comentaris previs per tal　d'aconseguir una escolta activa, dirigida i atractiva pel públic. I sobre la interpretació musical, cal destacar　el pianissimo del primer　moviment, el bon caràcter imprès en la secció central de l'últim, però sens dubte el deliciós Tempo di valse (situat　després　del　segon). A més, els membres del grup mostraven molta complicitat en els finals de cada número, harmonitzats -excepte el darrer- de manera similar.

　

Van tancar el concert amb una　selecció de danses cubanes (de Manuel Saumell, Ignacio Cervantes i Ernesto Leucona), arranjades i transcrites per la formació. Un total de nou miniatures que, novament, van ser presentades al públic　de tres en tres, el qual aplaudia efusivament pels ritmes i l'energia　d'aquesta música. No escrites en el programa de mà, van sonar: Tu sonrisa, La idea fija, Los tres golpes, Los muñecos, Te quiero tanto, La camaguayana, Cumparsa, Danza negra i Danza de los ñáñigos. Les tres del bloc central d'Ignacio Cervantes van causar　efecte, en especial, per l'alternança　ràpid-lent-ràpid.　Molt ben resolta la Danza de los ñáñigos, peça d'Ernesto Lecuona, de dificultat elevada per la forma i els dissenys rítmics. Ara bé, gràcies a l'obstinat rítmic, la Dansa negra del mateix va ser la més vistosa i ben executada per Eudaimonia Ensemble.

　

I per acabar, després de llargs aplaudiments d'un públic pràcticament internacional en la seva majoria, Coffee nerves de Gary Schocker. La propina va brillar sobretot per l'ús de la tècnica del frulatto en les flautes.

　

De Londres a Cuba va ser tot un èxit, amb Eudaimonia Ensemble, un grup de cambra que, a més d'oferir un bon resultat musical, va aportar una bona tria en el repertori.

Xscape

Love Never Felt So Good

Chicago

Loving You

A Place With No Name

Slave To The Rhythm

Do You Know Where Your Children Are

Blue Gansta

Xscape

Love Never Felt So Good (feat. Justin Timberlake)
Slave To The Rhythm (feat. Justin Bieber)

Xcape (original version)

Blue Gansta (original version)

Do You Know Where Your Children Are (original version)

Slave To The Rhythm (original version)

A Place With No Name (original version)

Loving You (original version)

Chicago (original version)

Love Never Felt So Good (original version)

 



The Chanclettes presenten...

Qui hagi assistit en un show com el del 24 de setembre, pot entendre tot allò que no es pot escriure. Un no parar de riure i bogeria sana. El trio de The Chanclettes, amb dues mestres de cerimònies molt especials, van vendre totes les entrades pel seu espectacle #DPutuCOOL.

Una funció de cabaret on la comèdia és el fil conductor i els mecanismes són les perruques, els talons i un constant playback -tant dels números cantats com dels diàlegs- de fragments de tot tipus increïblement ràpids.

Cal obviar dos aspectes (in my opinion): alguns detalls escatològics i el número Papa, can you hear me? És intocable. No es pot descontextualitzar. Parlo de Barbra Streisand i Yentl. A banda d'això, a la performance no hi falta res. Conté -entre mil i una històries- una incansable energia positiva, una fantàstica crítica política i un sonat bingo!

Així és com després de guanyar els premis Aplaudiment Sebastià Gasch (2000) i Aste Nagustia de Bilbao (2004) i crear l'anterior èxit Túrmixplayback, han celebrat el seu 20è aniversari en El Molino de Barcelona. The Chanclettes, moltes felicitats!

Jersey Boys

A partir del musical de Broadway i de la fama del grup americà The Four Seasons -molt exitós sobretot durant els anys 60-, neix enguany la pel·lícula Jersey Boys, dirigida pel gran Clint Eastwood i comptant amb John Lloyd Young, Vincent Piazza, Michael Lomenda i Erich Bergen com a intèrprets del quartet.

Un drama biogràfic del grup, liderat per Frankie Valli, que resulta un pèl llarg, 134 minuts de durada... Repassant tota la trajectòria musical, mostrant algunes dificultats -com les negociacions i temptacions discogràfiques que fracturen grups- i tractant encara que de manera tangencial el món de la droga, Jersey Boys és una nova aportació al gènere.

Malgrat que l'escena clau de dissolució del conjunt resulta massa extensa, la pel·lícula remonta amb la històrica reaparició del grup en The Rock and Roll Hall of Fame de l'any 1990, després de 20 anys sense actuar plegats; i acaba amb un número musical on no hi hi falten els moviments coreogràfics per un bon final de festa.

John Lloyd Young interpreta a Frankie Valli, amb aquella especial veu aguda que no considero gens agradable; i Erich Bergen -en el paper de Bob Gaudio- destaca per sobre de tots quatre gràcies a la seva presència i qualitats interpretatives.

Hi sonen les famoses cançons Who loves you, Sherry i Can't take my eyes off you, entre d'altres. Però crec que, l'endemà del 17 de setembre, no vau escoltar cap tema d'aquests. M'equivoco, públic?

T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré

Barcelona gaudeix d'una nova producció de l'exitós T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré després de 13 anys. Sota la direcció d'Elisenda Roca i amb Andreu Gallén com a director musical, el Teatre Poliorama ha obert les seves portes per a tots aquells que vulguin passar una estona inoblidable, del 4 de setembre fins el 19 d'octubre. Doncs sí, encara hi són a temps!

Sens dubte, hi notaran el poder dels textos i les lletres, amb una música que recrea a la perfecció cada instant, cada atmosfera. A vegades és d'acompanyament (usant les fórmules dels grans compositors de música clàssica); en ocasions els motius melòdics i rítmics són els protagonistes (molt freqüent durant tot el musical); o hi sonen introduccions o interludis amb identitat pròpia; i també diferents llenguatges musicals van apareixent en els diferents números: hi trobem -entre d'altres- rock, country, swing, tango, jazz o gospel. Però el secret, quin és el secret? La fusió acertada entre música i text. Això és el gran T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, la creació de Joe DiPetro (autor) i Jimmy Roberts (composició musical).

En la funció del 10 de setembre, tant els músics com els actors van brillar per totes les seves intervencions. Es van guanyar al públic des del primer minut. La música..., pura música de cambra: violí (Pere Bardagí) i piano (Gerard Alonso). Realment, no cal una orquestra simfònica, ni els muntatges més sofisticats: la música ben escrita i ben interpretada funcionarà sempre. Els dos músics van oferir un bon concert, els quals van estar atents als actors en tot moment. I per cert, quins actors! Jordi Llordella, Mercè Martínez, Xavier Mestres i Muntsa Rius. Molt complets, vertaders actors: qualsevol paper, qualsevol caràcter, qualsevol situació, ho fan creïble tot. Només quatre i ni sé quants papers! Bones veus, bones interpretacions, bons gestos, bones diccions. La millor, per a mi, l'excepcional Mercè Martínez.

Hi veuran molt d'humor i ironia, no pares de riure, amb algunes peces tronxants. Tens whatsapp? és el duo tronxant. Tu no et vols casar, el quartet tronxant. I La dama d'honor, el seu moment tronxant, amb borratxera inclosa, i a sobre, amb allò de "m'ha agradat aquest pizzicato..." es lliga al violinista!

Ara bé, no ens enganyem, no és una composició lleugera, molt allunyada de ser-ho. Es tracta d'un procés creatiu de gran rigor musical. Ho avala Plorar sense parar (conté unes pauses que funcionen en el moment precís del text, detalls de nota) i Sí, ho vull (l'acord disminuït se situa en el compàs més adient, un altre indici de la qualitat de la partitura).

I pels amants de les balades -i pels contraris també-, la balada del musical en majúscules: M'abraçarà de nit, interpretada amb plena sinceritat per Munsta Rius. La melodia i les harmonies són perfectes per enamorar-te...

S'hi inclouen també sons extradiegètics, com aquell tan familiar que apareix quan es tanca el cotxe per acabar Circulant per l'amor, molt original. I una elevada quantitat d'escenes, on s'hi respira un constant moviment. I què me'n diuen dels moments a cappella del quartet vocal?

Però un dels retrats més impressionants és el de la tendresa de la vellesa, una meravellosa peça titulada ni més ni menys que Ja m'he fet a tot. Un gran duet, amb la constant alternança de les veus -amb text cantat i parlat- i una tornada sempre a l'unisò, però que commou a qualsevol en les dues últimes paraules mantingudes per les veus, usant l'harmonització a través de la intervàlica de tercera. Quin senzill i immens efecte...

En resum, diferents cançons que recreen diferents quadres, de tots colors, i que totes plegades i gràcies a la música s'organitzen en una preciada joia. Hi està retratada tota la vida. Per això, T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré agrada tant. Tothom ha viscut d'una manera o una altra alguna escena. I en especial, perquè ens agrada tot això de l'amor...

Begin again

Del director de Once, John Carney, ens arriba a Barcelona directament d'Estats Units aquest drama romàntic musical de l'any 2013.

Una història d'amor entre Gretta (Keira Knightley) i Dav (Adam Levine). Les dificultats d'una relació enmig de l'èxit del cantant. Un retrat de la indústria discogràfica amb Dan (Mark Ruffalo), un productor alcohòlic -de situació familiar i professional particulars- que capta el talent de la protagonista.

Certament, no sóc fanàtic de Keira Knightley, el seu somriure no em transmet confiança, però s'ha de reconèixer que enllesteix bé el paper. Sobre Adam Levine, sembla que està de moda des de fa alguns anys, i de manera justificada per la seva especial veu i els seus temes enganxosos amb Maroon 5. Doncs no ho fa gens malament això de fer d'actor! Per cert, molt més bona nota té l'aparició del gran CeeLo Green! Però qui constitueix el nucli narratiu i la millor interpretació, sens dubte, és Mark Ruffalo.

 

Molt recomanable Begin again per a una nit del 7 de setembre: un perfum musical d'esperança. I sobretot, un èxit assegurat la banda sonora amb Adam Levine i CeeLo Green! Segur que l'endemà buscareu algun tema, com Lost stars, Horny o Tell me if you wanna go home, oi?

Per sobre de totes les coses

Entrades esgotades per l'últim diumenge de funció al Teatre Gaudí de Barcelona... En vaig aconseguir una pel 30 d'agost, en la segona funció, i quan va acabar, vaig pensar en veu alta...: "Increïble com han aguantat la intensitat, actors i músics (sobretot després de les dues representacions d'aquest dissabte)". Intensitat és la paraula que defineix el musical, intensitat en tots els sentits, des del primer compàs fins el darrer. I justament, si els aplaudiments resultaren desgastats, fou només per la intensitat de la dramatúrgia.

Bare: a pop opera va estrenar-se a Los Angeles l'any 2000. Creat per Damon Intrabartolo i Jon Hartmere Jr. (música del primer amb lletres del segon, orquestració de Deborah Lurie i preparació musical de Christopher Deschene i Brian Benison), ha comptat amb moltes produccions internacionals, arribant a programar-se com un dels Off-Broadway de Nova York o al West End de Londres.

Durant les dues hores i mitja de durada aproximadament, tota la banda de músics i els vint actors, tots, realitzen una bona tasca escènica, on l'adolescència i la identitat sexual són els protagonistes. L'acció plena d'amor, desenganys, pors, lluites interiors, recels, dolor -amb traces d'humor i esperança, i amb una mort, drogues i embaràs inclosos- se situa en un internat catòlic.

Les interpretacions de Víctor Arbelo (Jason), Marc Flynn (Peter) i Iskra Bocanegra (Nadia) són molt destacables, i encara més les col·laboracions especials d'Ester Bartomeu (Claire), Lucy Lummis (la germana Chantelle) i Eduard Doncos (el capellà). Malgrat que no passa desapercebuda la potència tímbrica de l'últim, em decanto favorablement per l'incomparable paper i l'equilibrada vocalitat de Marc Flynn.    

De l'enorme repertori del musical, en aquella funció van brillar en majúscules: Vaca burra (a càrrec de Nadia, la qual té la capacitat de fer riure i plorar al públic), Emergències (el número d'una particular Madonna al vell estil Like a Virgin), Mira'm i Qui en té la culpa? (Peter i la seva mare Claire fan tallar la respiració), Déu ho fa tot bé (un espectacular missatge de llum amb la germana Chantelle) i Cap veu (el número final conjunt).

No cal oblidar tres casos que enmig de tants col·laboradors presenten una coloració contrastant: Miguel Ángel Sánchez (Lucas, de veu interessant), Clara Gispert (Kyra, amb bona actitud escènica) i Gerard Mínguez (Rory, fent ús de gesticulacions que deixen entreveure a un bon actor i lluint una execució coreogràfica sòlida i precisa).

Per sobre de totes les coses / Bare: a pop opera s'ha presentat a través d'un acord especial amb Theatrical Rights Worldwide, essent una producció del Teatre Gaudí de Barcelona i un projecte de Madam Teatre. Amb direcció de Daniel Anglès, coreografia d'Óscar Reyes, direcció musical d'Oriol Padrós i adaptació al català de Marc Gómez, el musical s'ha desplegat àmpliament en la plataforma digital (facebook, twitter, youtube i instagram) i ha optat per una revista oficial i un blog propi. Els interessats en llegir el dia a dia...: www.persobredetoteslescoses.blogspot.com (de Biel Martínez i Lluís Ruiz).

Estrenat oficialment a Barcelona el 16 de juliol -amb algunes funcions prèvies-, Per sobre de totes les coses és un musical de petit format però de gran envergadura, i que fa servir alguns recursos clàssics com el teatre dins del teatre (Romeu i Julieta) o els somnis (que narren la psicologia interior del protagonista). A partir d'un elevat nombre d'actors i una complexa part coreogràfica en un escenari constituït per una creu, ha resultat molt adequat per connectar sobretot amb el públic adolescent.

  

Cal Sagristà i el 2n de Rachmaninov

Recordaré sempre la primera vegada que vaig entrar a Cal Sagristà. Va ser un dinar, un dinar casual que va esdevenir molt especial. Casual per l'especial casualitat que vaig trobar a una taula; especial perquè no he parat de tornar-hi especialment quan visito Peralada.

Aquell estiu de 2008, vaig tenir la gran oportunitat d'assistir al concert d'Ivo Pogorelich en el Festival Castell de Peralada. Gràcies per ser-hi en aquella taula, gràcies per la invitació musical i gràcies per formar part de la meva tradició. Després d'estudiar la partitura del Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de Sergei Rachmaninov, la interpretació del solista em va sorprendre. Malgrat que tocà a un tempo molt més lent de l'habitual i no de memòria, la seva oïda polifònica va evidenciar línies que no acostumen a apreciar-se, convertint la versió en única. No és el meu preferit, ni de bon tros. Fins el moment i en viu, només Nikolai Lugansky ha aconseguit emocionar-me en els primers compassos d'aquesta obra de referència.

Descriure sensacions i emocions en paraules és tan difícil com preveure les experiències i les percepcions que un viu. Per què els ulls se't neguen en un passatge concret i no en un altre? Per què notes una brisa elèctrica que corre de manera ascendent dels braços al pit en un moment inesperat i no en una altra direcció? Parlo de S. Rachmaninov, sí. Però també parlo de gastronomia, de Cal Sagristà.

1r moviment - Moderato

El tàrtar de salmó, el pastís de porros o les verduretes amb salsa romesco evoquen a la perfecció les campanes inicials del concert. Just a mig recorregut de qualsevol dels entrants o primers plats, pots sentir l'energia en el paladar dels 16 compassos del maestoso (alla marcia). I quan estàs a punt d'acabar, entens el final, l'última traça de sabor, amb el poco a poco accelerando durant sis compassos que culminen amb els tres acords que reafirmen la tonalitat de do menor.

2n moviment - Adagio sostenuto

Què cal dir davant del peix al forn segons mercat, de la cua de bou, del rap o del conill...? Disfrutin dels colors, de les dinàmiques, de les melodies, de les harmonies, de les textures d'aquests plats. El piú mosso i la cadenza apareixen quan comencen a fer efecte els vins o els caves que hagin triat de la carta, tos ells adequats, en especial els de la regió de l'Empordà i la sel·lecció Peralada. El darrer passatge del moviment i sobretot la lluminositat de les corxeres finals del piano en mi major preparen a qualsevol pel següent nivell.

3r moviment - Allegro scherzando

Les espectaculars postres de Cal Sagristà. Són famoses per la presentació: el carro! Aquí aturo l'escriptura i només puc dir que escoltin les suggerències, en tastin algunes i disfrutin de la música. I no oblidin els cafès o les infusions: l'elegància de la taula fa que alcis els ulls, contemplis els quadres i l'atmosfera del concert.

En diverses ocasions ho he comentat. No és poètic, és així... Quan hi menjo, sento el segon de Rachmaninov: música i gastronomia. És curiós, hi he dinat o sopat en diferents estats i moments, però sempre m'hi he sentit com a casa.

Cal Sagristà és un restaurant de categoria, on no només cada plat conté música, sinó que l'espai conjuga l'interior -amb una exposició pictòrica i llum més que agradables- i la terrassa -d'unes vistes empordaneses impressionants-. Tot és perfecte i res és possible sense l'excel·lent atenció de la Sion i la Marisa. Cal Sagristà, un referent. Fins ben aviat...

Festival Castell de Peralada en Dansa

Enclave maravilloso.

Programación excelente.

Difusión internacional excepcional.

Organización perfecta.

Trato exquisito.

Público atento e instruido.

Todo esto me hace pensar siempre, vete a Peralada, baila y disfruta. No has de preocuparte de nada más.

- Ángel Corella -

El 17 d'agost, un dia després de la clausura de l'edició del Festival d'enguany, vaig visitar l'exposició Festival Castell de Peralada en Dansa a l'Espai Cultural La Ciutadella de Roses. Ha estat oberta al públic tot el mes d'agost, però va ser inaugurada el passat 14 de maig i exposada fins el 28 de juliol al Palau Robert de Barcelona.

Amb motiu de la commemoracíó del 30è aniversari de dansa a Peralada i coincidint amb la participació del gran ballarí Rudolf Nureyev, l'exposició recull les companyies, els espectacles, els coreògrafs i els ballarins de renom que hi han format part durant aquests anys.

En resum, 42 fotografies de Josep Aznar, un audiovisual d'Oriol Martínez i cinc testimonis del món de la dansa a Peralada (Ángel Corella, Julio Bocca, Jean-Christophe Maillot, Maria Pugés i Sara Baras). Més que fotografies, són quadres que immortalitzen el moviment a la perfecció. Lluminosa, elegant i d'amplitud, una excel·lent mostra comissariada pel mateix fotògraf i Laia Tous.

　

American Ballet Theatre, American Ballet Theatre's ABT II, Ballet Antonio Gades, Ballet Argentino - Julio Bocca, Ballet Cristina Hoyos, Ballet de la Deutsche Oper de Berlín, Ballet de l'Òpera de Novosibirsk, Ballet de l'Òpera Estatal de Viena, Ballet de Sarajevo Abrasevic, Ballet del Gran Teatre d'Òpera de Sant Petesburg, Ballet del Kremlin, Ballet del Teatre Alla Scala, Ballet del Teatre de Bolshoi de Moscou, Ballet del Teatre Nacional de Praga, Ballet del Teatre Stanislavski de Moscou, Ballet Théatre Français de Nancy, Ballet Flamenco de Andalucía, Ballet Flamenco Sara Baras, Ballet Gran Teatre de Ginebra, Ballet Nacional de Cuba, Ballet Nacional de España, Ballet Nacional de Marsella Roland Petit, Ballet Nacional de Soña, Ballet Nacional d'Ucraïna, Balleto di Toscana, Barcelona Ballet, Béjart Ballet Lausanne, Boston Ballet, Centro Andaluz de Danza, Color Danza, Compañía Blanca Li, Compañía Erre que Erre, Compañía María Pagés, Compañía Nacional de Danza, Compañía Rafael Amargo, Companyia Metros, Corella Ballet, Dance Theater of Harlem, Duke Ellington Ballet, La Cuadra de Sevilla, Les Ballets C. de la B., Les Ballets de Monte-Carlo, Martha Graham Dance Company, Mómix, Teatro Lírico Nacional, The Paul Taylor Dance Company, Victor Ullate Ballet, White Oak Dance Project

Eleonora Abbagnato, Elena Algado Díaz, Catherine Allard, Alicia Alonso, Galina Álvarez, Rafael Amargo, Alicia Amatriain, Anna Anotnicheva, Arantxa Argüelles, Patrick Armand, Altynai Asylmuratova, Sara Baras, Mikhail Baryshnikov, Mar Baudesson, Jeremie Belingrad, Julio Bocca, Mercè Boronat, Marianna Bovello, Katiuscia Bozza, Denis Bragatto, Sabrina Brazzo, Jan Broeckx, Wim Broeckx, Fernando Bujones, Antonio Canales, Chi Cao, Alihaydée Carreño, Joel Carreño, Eleonora Cassano, Lars van Cauwenbergh, Marisa Cerveris, Lienz Chang, Serge Compardon, Miguel Ángel Corbacho Castro, Ángel Corella, Carmen Corella, Joaquín Cortés, Nacho Duato, Florence Fauré, Ricardo Franco, Antonio Gades, Denys Ganio, Victor Gili, María Giménez, Aida Gómez, Julia Grecos, Maximiliano Guerra, Hayna Gutiérrez, Gloria Hernández, Laura Hormingón, Cristina Hoyos, Marie Hybesová, Konstantin Ivanov, Cecilia Kerche, Dominique Khalfouni, Elena Kuzmina, Idania La Vailla, Lucía Lacarra, Manuel Legris, Rami Levi, Blanca Li, Úrsula López López, Monique Lourdières, Juliana Malhacians, Matjaz Marin, Octavio Martin, Anastasia Matvienko, Denis Matvienko, Osmay Milona, Carmen Molina, Keith Morino, Massimo Murru, Simona Noja, Rudolf Nureyev, Ramon Oller, Kazuko Omori, María Pagés, Giuliano Peparini, Irina Perren, Eva Petters, Elina Plashina, Maya Plisetskaya, Jiri Pokorny, Juan Quintero, Mª Luisa Ramos, Joan Reyes, Xiomara Reyes, María Riccetto, Roman Rikin, Mariana Rishkina, Félix Rodrigo, Tamara Rojo, Candy Román, Christian Rovny, Ilia Ryshakov, Rolando Sarabia, Roberto Sartori, Javier Sánchez, Eugenio Scigliano, Trinidad Sevillano, Marat Shemiunov, Lalo Tejada, Christian Tichy, Hans Tino, Raul Tino, Oscar Torrado, Margaret Tracey, Victor Ullate, Viengsay Vallone, Marco Vargas,
Jürgen Wagner, Igor Yebra, Eva Yerbabuena, José Zamorano