ARETHA FRANKLIN Sings the Great Diva Classics

Editat l'any 2014, l'últim àlbum d'Aretha Franklin és irrepetible, en una paraula. És ben sabut que les capacitats vocals i competències musicals d'Aretha -the Queen of Soul- són incomparables i és considerada en majúscules a part de la resta. Just en aquest treball discogràfic de referència, versiona els grans èxits d'algunes divas (d'abans i d'ara) i també sorpèn amb algun hit interpolat d'ella mateixa que no hi podia faltar.

A més, Aretha Franklin Sings the Great Diva Classics compta amb el gran magnat de la indústria discogràfica Clive Davis com a productor executiu, a qui tampoc li calen gaires presentacions, ja que fins el moment ha tingut la destresa en reconèixer els millors talents i les millors cançons i convertir-los i traduir-les en l'or més apreciat.

I els productors: Harvey Mason, Jr., Kenny "Babyface" Edmonds, Eric Kupper, Terry Hunter, André "3000" Benjamin, DJ Wayne Williams, Antonio Dixon i Dapo Torimiro. Menció a part el treball en la producció de People, Rolling in the deep (the Aretha version), Midnight train to Georgia, Teach me tonight i At last (a sobre amb la presència de Kirk Whalum al saxo en els dos darrers clàssics...) a càrrec de Kenneth Brian Edmonds, Babyface! Disfrutin de com sonen aquests temes i com els reinterpreta Aretha Franklin, i per què no, revisin It hurts like hell i Willing to forgive de la dècada dels 90. Pur segell propi, el de Babyface. Thanks for your great work, your ears and your songs. Thank you, Face.

Però sobretot, per aquest projecte tan concret i especial, Aretha Franklin s'envolta d'unes potents background vocals encapçalades de manera única per la incomparable Cissy Houston. No és la primera ocasió en què Cissy Houston treballa per Aretha Franklin i els resultats són impressionants. Objectivament, són indubtables la vocalitat, la professionalitat i les habilitats en cant, expressió, matisos i experiència en backing vocals (harmonitzacions i arranjaments) de la gran cantant Cissy Houston. And yes... Cissy Houston is the master. Només cal tornar a escoltar les sessions dels 60, 70 i 80 amb Aretha Franklin (qui no recorda les memorables background vocals en Ain't no way?) o els temes d'aquest disc, com I'm every woman / Respect, Rolling in the deep (the Aretha version), No one o I will survive (the Aretha version). Ara bé, són obligades les de personalitat pròpia: Midnight train to Georgia (gravada originalment per Cissy Houston) i You keep me hangin' on. Tot un luxe, de categoria irrepetible.



AT LAST

[Glenn Miller and his orchestra, Ray Eberle & Pat Friday, 1941; Etta James, 1961]

ROLLING IN THE DEEP (THE ARETHA VERSION)

-amb interpolació d'Ain't No Mountain High Enough-

[Adele, 2010 / Marvin Gaye & Tammi Terrell, 1967; Diana Ross & The Supremes, 1970]

MIDNIGHT TRAIN TO GEORGIA

[Cissy Houston, 1972; Gladys Knight & The Pips, 1973]

I WILL SURVIVE (THE ARETHA VERSION)

-amb interpolació de Survivor-

[Gloria Gaynor, 1978 / Destiny's Child, 2001]

PEOPLE

[Barbra Streisand, 1964]

NO ONE

[Alicia Keys, 2008]

I'M EVERY WOMAN / RESPECT

-amb interpolació de Respect-

[Chaka Khan, 1978; Whitney Houston, 1992 / Aretha Franklin, 1967]

TEACH ME TONIGHT

[Janet Brace, 1954; The De Castro Sisters, 1954; Dinah Washington, 1954]

YOU KEEP ME HANGIN' ON

[Diana Ross & The Supremes, 1966]

NOTHING COMPARES 2 U

[The Family, 1985; Sinéad O'Connor, 1990]

Amy

Impossible sentir-se indiferent després de veure Amy, the girl behind the name. De tot plegat, resta l'intent en superar l'espiral d'addiccions.

El documental -dirigit per Asif Kapadia sota el segell Altitude Film Distribution- repassa els aspectes biogràfics i musicals d'Amy Winehouse, incloent alguns èxits com Stronger than me, Tears dry on their own, Black to black i Rehab. També hi apareixen rareses mai escoltades com Detachment o les lletres de You always hurt the ones you love. O les versions de Moon river (escrita per Henry Mancini i Johnny Mercer), We're still friends (del gran Donny Hathaway), Body and soul (amb Tony Bennett, de l'any 2011) i Valerie (amb Mark Ronson, del grup The Zutons).

Avui, reflexions a la sortida dels Cinemes Verdi Park. True?

Ricki

Dirigida per Jonathan Demme, amb el guió de Diablo Cody i sota el segell TriStar Pictures, Ricki and the Flash és un film protagonitzat per la incomparable Meryl Streep. En aquesta ocasió, s'enfunda en la peculiar vida d'una autèntica rockera. I sigui quin sigui el seu paper, és sinònim d'un treball rigurós i amb bons resultats. La prova és que canta en directe davant del públic en les escenes musicals i també toca la guitarra (després d'entrenar-se durant uns sis mesos amb l'instrument, segons diuen...). I a més, en el repartiment s'hi inclou Mamie Gummer (justament la pròpia filla de Meryl Streep), i també Kevin Kline, Audra McDonald i Rick Springfield, entre d'altres.

Del conjunt de temes versionats dels 60 i 70 que sonen en la pel·lícula -amb alguns actuals com Bad romace (de Lady Gaga)-, pel context dramatúrgic hi destaquen: American Girl (de Tom Petty), My love will not let you (de Bruce Springsteen) i Drift away (de Dobie Gray).

Fou una manera agradable de passejar pels Cines Full del centre comercial Splau, a Cornellà de Llobregat, aquella nit del dimarts 29 de setembre.

L'OBC, primer concert de la temporada 2015-2016

Còmodament instal·lat a casa després d'esmorzar i no a l'Auditori, el diumenge 27 de setembre vaig obrir la ràdio a les 11h per a poder seguir la retransmissió en directe del primer concert de la temporada OBC 2015-2016. Ja feia dies que hi pensava en usar aquesta possibilitat a través de Catalunya Música i, sens dubte, repetiré. Tot un encert, igual que la decisió d'un nou director titular per a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya: Kazushi Ono.

De fet, la presentació de Kazushi Ono dirigint l'OBC tingué lloc en el concert extraordinari a la Sagrada Família, el passat diumenge 20; però la primera producció de la nova temporada fou el 26-27 de setembre, amb un programa de mà titulat "Kazushi Ono dirigeix 'Daphnis i Chloé' de Ravel" i on el fil conductor implícit musical s'organitzà entorn París. Pels curiosos o interessats en la investigació, ja tenen una excusa! Ara bé, primer cal saber què va sonar. Llegeixin.

El poema simfònic InFALL d'Hèctor Parra representa la visió de l'home en el cosmos fins la seva extinció i està inspirat en la ciència. Sota una audició dirigida i comentada prèviament pel director i el compositor just abans de l'inici de la música, penso que l'obra (reelaborada l'any 2012 i incloent la flauta en l'última revisió) conté pocs elements contrastants, força similars entre ells, i el seu pretext programàtic no s'ajusta al resultat sonor del tot. Ara bé, a partir de la versió que oferí l'OBC s'evidenciaren els espasmes físics de la natura ben aconseguits i també l'interessant agrupació acordal -prèvia al solo de flauta- que pot suggerir l'infinit, però en canvi l'efecte presto fou poc clar en la darrera secció de la composició.

El Concert per a violí i orquestra núm. 2, en sol menor, Op. 63 de Sergei Prokofiev demostrà una vegada més la qualitat compositiva del seu creador junt a la interpretació del violinista Vadim Rapin, el qual va obrir molt sobri el primer moviment amb el solo de violí i lluí el fraseig de la melodia. L'accelerando i el ritenuto orquestrals funcionaren cohesionats al solista, i es notaren competentment les sonoritats greus de la massa instrumental a través de l'adequada lectura de la partitura per part del director. Ara bé, l'afinació del violí quedà ressentida i el caràcter esdevingué discretament aspre en els passatges més actius d'octaves. En el segon moviment, l'orquestra acompanyà en subdivisió ternària, sonoritat i harmonies a les melodies del violí solista, però el fragment de notes repetides fou resolt de manera justa en ritme i nervis d'alguns instrumentistes. Si possiblement el públic quedà més satisfet amb aquesta part central del concert, el tercer moviment fou el més destacable gràcies al caràcter i la precisió tècnica indiscutibles en la interpretació del violinista Vadim Rapin. En acabar, els oients vam admirar molt la propina musical (primera part de la Sonata per a dos violins, en do major, Op. 56 de Sergei Prokofiev) a càrrec del concertino Cristian Chivu i el solista Vadim Rapin, els quals pronunciaren amb nota l'afinació conjunta.

La simfonia coreogràfica de Maurice Ravel, Daphnis et Chloé, fou reservada per a la segona part del concert. Novament, Kazushi Ono va oferir una bona lectura de la partitura en diferents caràcters, colors, textures, estrats sonors i plasticitat del moviment, fent entenedores totes les parts del ballet detallades a continuació. En el primer quadre, els cors -Cor Madrigal i Lieder Càmera- van entrar tímidament, amb poca qualitat i afinació molt justa en els semitons en la Introducció i Dansa religiosa. Més tard, les coloracions orquestrals destacaren -sobretot l'arpa- en la Dansa general i el caràcter fou encertat en la Dansa grotesca de Dorcon. Certs errors d'alguns instruments i una nova entrada defectuosa dels cors en la Dansa lleugera i graciosa de Daphnis. Sobre la Dansa de Lycéion, res a comentar, correcte. Ara bé, menció a part pel Nocturn: no només per l'atmosfera creada, sinó per esdevenir una clara demostració de com organitzar l'arquitectura orquestral i evidenciar l'orquestració de Maurice Ravel sota la batuta de Kazushi Ono. I anotar l'efecte vistós del vent en la Dansa lenta i misteriosa de les nimfes. Després, en la Introducció del segon quadre, els cors reiteraren la seva entrada defectuosa, els hi faltà entendre el color de la música del compositor (no poden escoltar com sona l'orquestra?), imprimiren ritmes rígids i les sopranos desafinaren l'agut final. En canvi, l'aportació del cor d'homes en l'activa Dansa de guerra fou més encertada. I sens dubte, funcionaren les intencions de les preguntes orquestrals -algunes impetuoses dinàmicament- i el contingut programàtic -la súplica- de la Dansa de Chloé suplicant. El tercer quadre del ballet, iniciat amb l'Albada, presentà una orquestra organitzada en els ritmes àgils i en estrats de so, destacant les cordes pel poder melòdic. A continuació, una flauta rica en timbre i amb correcció tècnica va fer un bon paper en la Pantomima (els amors de Pan i Syrinx), igual que l'orquestra i els seus colors. I per acabar tot el ballet amb la Dansa general (bacanal), encert en el caràcter i el gran crescendo final.

Per tant, després de dues hores i trenta minuts de concert amb pausa inclosa, podem afirmar que fou un concert on l'OBC oferí una bona imatge en la primera cita de la temporada gràcies a la presència del nou cap de l'orquestra: Kazushi Ono. I si l'orquestració de Maurice Ravel s'evidencià amb la batuta japonesa en Daphnis et Chloé, la millor mostra musical del matí fou el tercer moviment del Concert per a violí i orquestra núm. 2, en sol menor, Op. 63 de Sergei Prokofiev amb les interpretacions de Vadim Rapin (violí), l'OBC i Kazushi Ono (director).

Mercè 2015: Piromusical

Enguany, mentre disfrutàvem del concert de cobla a la Basílica de la Mercè, l'Avinguda Reina Maria Cristina estava plena pel tradicional espectacle piromusical de fi de Festes. És una qüestió de prioritats, i havent viscut fa anys l'emoció i l'efervescència a peu de carrer on la música i els focs d'artifici són els protagonistes, vaig decidir veure el Piromusical en diferit des de casa, aquell dissabte 26 de setembre a través del TV3 a la carta (online).

La banda sonora preparada a càrrec de Jordi Bonet i Marçal Cruz constà de cinc seccions musicals reservades a diferents estils (dos dels quals funcionaren molt bé: el swing i la clàssica). I entre secció i secció, usaren petites mostres de jazz per enllaçar-les. Ara bé, en especial, la màgia, l'atmosfera festiva i l'espectacularitat dels focs d'artifici es desenvolupen a la perfecció amb les dimensions, les harmonies i l'amplitud de la música clàssica.

Per començar, pop català en la primera secció del Piromusical, on hi destacaren -entre tots els temes- Era com tu (del grup SPLAC) i Somnis de petit (de Margarett). Després, dosis més que adequades de swing i del tan de moda electro-swing, que dotaren la segona secció d'un ambient festiu, ballable i lliure. Els dos títols en majúscules foren Crazy swing (de DelaDap, un possible representant d'Àustria en l'Eurovision Song Contest 2012, amb un simpàtic glissando final) i Walk on the wild side (de Pink Turtle, un bon exemple de la swing mania versionant l'original de Lou Reed, fent ús d'un sorpenent final d'scat!). A més de We the cats (Shall hep ya) amb Little Fats & Swingin' Hot Shot Party, hi sonaren Is that too much to ask? (de Biboulakis), It don't mean a thing (de Club Des Belugas) i Shut up and dance (de Kitten and the Hip). A continuació, rumba catalana amb les obligades Gitana hechichera i Borriquito (de Peret) o les interessants Cançó del lladre (de La Troba Kung-Fu) i Som un riu (de Txarango), entre d'altres. La quarta secció fou un homentatge a Joan Manel Serrat (amb La noia que s'ha posat a ballar, Hoy puede ser un gran día, Barcelona i jo, Jocs i joguines i Fa 20 anys que fa 20 anys que dic que tinc 20 anys), on hi destacaren Paraules d'amor (amb les bengales del públic), Pare i sobretot Cançó de matinada (una versió orquestrada que va servir per enllaçar amb la següent secció). Per acabar, una medley de música clàssica amb fragments tractats: Concert per a piano i orquestra núm. 1 Op. 23 (de P. I. Txaikovski), Júpiter (de Els Planetes de G. Holst), música d'òpera [a partir d'extractes de l'Holandès herrant (R. Wagner), Carmen (de G. Bizet) i Nabucco (de G. Verdi)] i l'obertura de Fidelio i Coriolà (de L. van Beethoven). Ara bé, l'Allegro giocoso de la Simfonia núm. 4 Op. 98 (de J. Brahms) va suposar un dels moments més sincrònics amb els focs d'artifici. I per finalitzar la festa i també lluint molta sincronia amb la pirotècnia, el Finale de l'Obertura solemne 1812 (P. I. Txaikovski), on la reafirmació de la cadència s'organitzà també en un acabament tractat.

Mercè 2015: Mapping a l'Ajuntament

Encara amb emoció i joia gràcies al concert de sardanes, vam caminar fins la Plaça Sant Jaume per veure a les 23h l'espectacle Retrats de Barcelona: un conjunt de projeccions a la façana de l'Ajuntament, sota el segell de la productora Boolab i la direcció d'Inocuo (guió: Jordi Teixidó / música: DJ Helio). Entre els elements sonors més destacats del mapping hi destacaren: unes veus estranyes per començar, els efectes d'un coet enlairant-se, el timbre característic de les màquines recreatives -com el pinball!-, música simpàtica junt a l'animació d'uns ninotets, música electrònica amb un DJ en el balcó de l'Ajuntament, una veu ètnica i "Barcelona tiene poder" de la rumba Gitana hechicera de Peret per acabar l'espectacle. Me'n deixo algun?

Mercè 2015: Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona

Dins de la programació en el calendari de la festivitat de la Patrona de Barcelona, no hi podia faltar el concert de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona -dirigida per Marcel Sabaté-, que tingué lloc a la Basílica de la Mercè el mateix 24 de setembre de 2015, a les 21h del vespre.

Amb quinze minuts d'espera, la primera de les sardanes que interpretà la cobla fou Aura d'abril (Joaquim Serra), la qual fou justament la més destacable de la primera part degut a l'elegància de la música del seu compositor. I en acabar i amb el solo de tenora a càrrec d'Enric Ortí, Pregària (Ramon Serrat).

A continuació, tres noves creacions en el repertori sardanístic. La màgia de les torretes (Francesc Cassú), amb clars diàlegs entre el flabiol i la cobla, conté uns acords cromàtics descendents i unes escales ornamentals àgils del flabiol també descendents que suggereixen -junt a les harmonies familiars en els curts- una música força propera a l'època d'il·lusions i presents, aquella de final d'any. Camí ral (Enric Ortí, membre de la cobla) ofereix protagonisme als metalls i només presenta moments expressius i masses acordals dissonants d'interès en els llargs. I Calella Vila Bella (Marc Timón, també intèrpret de la cobla) és una sardana amb certs elements de Vicenç Bou, molt activa i vistosa. Les textures de banda sonora, el silencis i el canvi de caràcter i dinàmica a piano després d'una gran pausa funcionen molt bé. Tota una agradable creació que genera una atmosfera positiva.

  

Després de deu minuts de descans, vam restar sense paraules davant de la sardana del concert: Un racó de claustre (Josep Maria Bernat). Immòbils i ulls negats per la bella estètica romàntica de la partitura. En aquesta ocasió, la cobla va sonar molt compacta i les dinàmiques provocaven aquella sensació elèctrica en la pell tan específica de la música.

Més tard, dues sardanes amb lletra: L'anell de prometatge (Vicenç Bou), molt ballable, i La sardana de les monges (Enric Morera) en el 150è aniversari del seu naixement, inoblidable per la melodia dels llargs. Quant a L'oiseau et les roses (Eugéne Damaré), considerar que es tracta d'una polca virtuosa i alhora curiosa, on la transcripció i la cadenza de Bernat Castillejo estan construïdes per a lluir el flabiol solista, intepretat per Xavier Torrent, el qual va ser molt aplaudit però evidencià en certs passatges la falta de ritme. De la mateixa manera, la cobla va mostrar un accelerando final desorganitzat. I per tancar el concert en el dia de la Mercè, la sardana Princesa de Barcelona (Jaume Torrents), amb la lletra inclosa en el programa de mà.

En el torn de les propines, la primera fou l'obligada sardana amb música d'Enric Morera i lletra de Joan Maragall, L'Empordà. Novament Princesa de Barcelona, on el director demanà que el públic la cantés. I l'última, La Santa Espina! La música del mestre Morera i el text d'Àngel Guimerà han convertit aquesta sardana -que forma part de la sarsuela homònima- en un referent. Emblemàtica per a molts, fou cantada, un petit grup la ballà i tots vam picar efusivament els llargs. Visca Catalunya!

Per concloure la revisió sobre l'hora i trenta minuts de concert, deixar anotat que la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona va oferir un evident tractament simfònic en les dinàmiques, una afinació desafinada i aspra pròpia de la naturalesa i dificultat interpretativa dels instruments tradicionals, unes sonoritats massa eixordadores per l'acústica de la Basílica i unes indicacions de piano i crescendo traduïdes amb molt de gust. Ara bé, la conclusió final de tot plegat: la tradició és viva i no es pot perdre...

El llac dels cignes

La meva data triada per a estrenar la nova temporada del Gran Teatre del Liceu fou el passat dissabte 19 de setembre a les 20h, amb el gran ballet de P. I. Txaikovski, El llac dels cignes Op. 20. Inspirat en el conte alemany Der geraubte Schleier (El vel robat) de Johann Karl August Musäus, vam poder gaudir del English National Ballet -sota la coreografia de Derek Deane basada en la de Marius Petipa i Lev Ivanov- i de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu -sota la batuta de Gavin Sutherland-.

Semblarà una obvietat i potser alhora gens compartida, però els protagonistes del ballet i de la funció d'aquell vespre foren els elegants cignes i la meravellosa partitura.

Per començar, en el primer acte va destacar el famós tema musical (interpretat de manera àgil), el glockenspiel (molt dinàmic) i els violoncels (amb presència). En el segon acte, l'Orquestra del Teatre va mostrar les diferents agrupacions instrumentals clarament, fent lluir a l'oboè però amb poc encert de les flautes i dels vents metalls. Sobre l'interessant trio arpa-violí-violoncel, ni afinació ni entensa col·lectiva, tota una llàstima. Ara bé, gràcies a la música i al ballet (tots els cignes i en especial el quartet de cignes!), aquest acte fou un dels més recordats. En el tercer, els nombrosos passatges solistes del primer violí no resultaren favorables, però sí els vestuaris de Lola Stott i el pas de dos entre el príncep Sigfrid (Isaac Hernández) i Odette/Odile (Tamara Rojo). Sens dubte, el ballarí es posicionà en avantatge respecte ella quant a expressivitat, tècnica i netedat en les piruetes. Finalment, el quart acte fou també molt recordat pel tema musical (igualment interpretat amb massa agilitat: en la partitura s'hi indica moderato i -al final- stringendo i piu mosso), els dos ballarins, el fum en l'escenografia, l'unisò orquestral últim i, novament, per l'espectacularitat dels cignes.

Tot un bon vespre d'elegància, màgia i coincidències...

Surt el sol a Edimburg

L'any 2007 es va estrenar el musical Sunshine on Leith, creat per Stephen Greenhorn i basat en temes musicals del grup pop-folk escocès The Proclaimers (dels germans besons Reid: Charlie i Craig). Més tard, en el 2013, va aparèixer la banda sonora i la pel·lícula basada en el musical, amb els arranjaments musicals de Paul Englishby. El film (sota la direcció de Dexter Flethcer) és deliciós perquè conté un argument que se centra en allò tan necessari anomenat 'amor'. I a més, llueix unes vistes espectaculars d'Edimburg (fotografia de George Richmond).

Tot el repartiment és equilibrat tant en interpretació vocal com dramàtica i no hi destaca cap nom en concret. Ara bé, les veus femenines tendeixen a evidenciar certes traces clàssiques en la tècnica vocal; en aquest sentit, potser hagués estat més favorable el cant modern. Hi intervenen: George MacKay, Antonia Thomas, Peter Mullan, Jane Horrocks, Kevin Guthrie, Freya Mavor, Jason Flemyng, Paul Brannigan...

Dels temes de la banda sonora, són d'interès Then I met you (l'intens duo entre George MacKay i Antonia Thomas), Sunshine on Leith (la balada de Jane Horrocks, amb el cor trencat, acompanyada de la intrumentació celta dels violins i de la flauta) i el número final d'exteriors amb tots els personatges i alguns centenars més (coreografiat segons els cànons estètics de les pel·lícules musicals, d'efecte, amb modulació inclosa) a partir del vistós tema I'm gonna be (500 miles).

Només uns dies de reposició als Cinemes Texas de Barcelona (en versió original i subtítols en català), un gran descobriment per a la nit del 30 d'agost del 2015.

Nit de Gregory Porter en el Festival de Peralada

Una nova proposta del Festival Castell de Peralada a les 22h de l'11 d'agost d'enguany que preludiava una nit única de manera indubtable. Amb el nom de Gregory Porter i el seu enregistrament Liquid Spirit -amb el qual va guanyar el Grammy al millor àlbum vocal de jazz-, l'èxit de la cita musical era més que evident.

En aquesta ocasió, la primera part del concert fou conduïda per Myles Sanko, un cantant britànic emergent que va suposar tota una sorpresa pels assistents. El seu so Motown dels anys 60 i 70 va omplir l'Auditori Parc del Castell d'energia. Apostant més pels temes up-tempo que les balades i demostrant el seu timbre vocal (encara que va usar de manera habitual i desenfada el registre trencat, junt amb l'excés de motius lliures), va convèncer al públic amb la seva banda de vuit músics. Invita a ballar i, entre alguns dels temes, els més recordats són High on you, Forever dreaming (títol homònim del segon disc que presentava) o Come on home (aconseguint que cantéssim l'enganxosa tornada amb allò de "Oh, I need you, more than you know, more than you know..."). També va incloure la seva versió medley de les adorables Mercy Mercy Me (The ecology) i What's going on de Marvin Gaye! En acabar l'actuació, durant la mitja part va oferir la venda dels seus enregistraments, signant-los, parlant i fotografiant-se distesament amb els interessats.

Després del descans, vam tenir l'oportunitat de gaudir i disfrutar de l'esperat Gregory Porter. És indiscutible i fou evident la seva vocalitat i solidesa escènica, presents des del primer a l'últim instant del seu directe. Per això, entre altres motius, l'artista californià és considerat mundialment com el referent vocal del jazz contemporani. El secret de la seva música és l'elegància i equilibri en soul, jazz, blues i gospel. Sobretot, la senzillesa que posseeix fa lluir la seva riquesa tímbrica -en tots els diferents registres-, i la dosificació i adequació dels recursos provoca l'admiració i l'impacte en el públic, com l'inacabable agut únic que fou alimentat amb profunditat, entre alguns dels moments en majúscules que ens va fer viure. Però a més a més, Gregory Porter s'acompanya d'uns músics que també sonen com un autèntic enregistrament en viu: Chip Crawford (piano), Emanuel Harrold (bateria), Jahmal Nichols (baix) i Yohsuke Satoh (saxo).

Aturem-nos a comentar els temes de Gregory Porter més importants del concert en el Festival Castell de Peralada i algunes impressions. Hey Laura és un d'aquells que expliquen històries del dia a dia i sí, va seduir. I en canvi, Liquid spirit, actiu, enèrgic i directe, atrapà a l'Auditori per les constants línies obstinades i turn around cíclics, amb el reforç de la intencionalitat del "Go 'head and clap your hands now". Però mentre que la poètica de No love dying et fa reflexionar, Water under bridges va suposar una de les balades de la vetllada, interpretada només amb les suggerències de Chip Crawford al piano. Sens dubte, Gregory Porter va aconseguir aquell clima íntim i nostàlgic d'un temps i d'un amor passats -sota l'espectacle del cel empordanès ple d'estels- a través de les intenses lletres, com "even our worst days are better than loneliness"... Ara bé, si algú vol anotar quina va ser la vertadera balada de la nit i del concert, per composició i per interpretació, no s'enganyin: Brown grass. Recordin, sisplau: Brown grass. D'ella emana el poder de la sinceritat i la reflexió sobre un mateix. Calia ser-hi allà, tancant els ulls, endinsant-te en els versos, contemplant la ressonància dels greus melòdics, i ensumant i sentint aquell perfum, aquell perfum nocturn enmig de l'agradable temperatura de Peralada. Quin moment... Disculpin, disculpin si sóc massa poètic, però és el meu text, el meu temps i el meu espai. Per acabar, la sorpresa extra de Gregory Porter que va rematar als assistents amb una pronúncia i dicció en castellà perfectes: Quizás, quizás, quizás!

Què més podíem demanar? Ja ho vam demanar després al Cotton, amb tertúlia estiuenca, musical i gastronòmica. I per cert, un any més felicito a l'Organització del Festival Castell de Peralada per l'exitós resultat artístic de la nit i afirmo: "Gregory Porter captiva Peralada gràcies a la innata pau en la seva vocalitat. Tot és fàcil i natural".

"Concert Sibelius" a l'Ajuntament d'Hèlsinki

Un concert dedicat íntegrament a obres de Jean Sibelius a les 13h del migdia i amb bons músics és una delícia d'entrada. On i quan tingué lloc? A l'Ajuntament d'Hèlsinki, el 3 d'agost de 2015 i, a sobre, entrada lliure! I què més...? Un total de quatre obres, tres intèrprets i tota la sala plena durant els 45 minuts de música.

El primer tast musical fou Malinconia Op. 20, a càrrec del duo de violoncel (Tuomas Lehto) i piano (Roope Gröndahl). Una obra d'interès perquè primer se'ns presenta el violoncel sol i després continua el piano també en solitari. A més de ser una composició virtuosística, també és cambrística, i així ho demostraren els dos músics (obviant els dos petits moments en què no van extingir el so alhora). S'aprecià com el pianista no va resoldre amb claredat els passatges més àgils; en canvi, el violoncel·lista -excepte puntualitats en afinació- va destacar per sobre del piano i evidencià correcció tècnica. Fins aquí l'única mostra del concert per a duo de cambra.

A través de les tres composicions interpretades posteriorment, el duo s'amplià a formació trio amb la incorporació del violí (Kreeta-Julia Heikkilä), fent sonar primerament l'Allegro en re menor (cal consultar el catàleg d'obres, en uns dies...) i comunicant amb personalitat el caràcter. En acabar, van oferir també l'Allegro en re major, JS 27. Malgrat algunes irregularitats entre les cordes en el passatge sense piano i el cansament tècnic de la violinista en el final, el trio va lluir en precisió pel pizzicato comú, en la tria de l'obra i sobretot en la simpàtica traducció del quasi divertimento. I per fi, la partitura del concert, el Piano Trio en do major ("Lovisa Trio"), JS 208 on el grup de cambra va encisar al públic durant el Piu lento i el Lento del segon moviment. Els tres rols instrumentals es definiren bé i podríem valorar-los de la forma següent: violí / correcte (so agradable i cuidat, però amb afinació dubtosa en octaves i alguns intervals); violoncel / el més preparat (bon legato, presència i noblesa en el so); piano / el més músic (precisió en acords i personalitat). La combinació de tots tres instrumentistes donà com a resultat un grup de música de cambra molt ben avingut, organitzat a través del piano, i que es va caracteritzar per l'equilibri dinàmic del conjunt i l'equilibri en les diferents línies sonores.

BRQ Vantaa Festival

El 2 d'agost de 2015, va sonar música de Johann Sebastian Bach a l'Església de Sant Llorenç (a Vantaa) dins del BRQ Vantaa Festival. A càrrec de Markku Luolajan-Mikkola (viola de gamba) i Mahan Esfahani (clavicèmbal), el duo interpretà: Sonata en sol major (BWV 1027), Sonata en sol menor (BWV 1029), Sonata en re major (BWV 1028) i Trio-sonata en re menor (BWV 527).

El programa de mà escrit pel mateix intèrpret de tecla -molt ben redactat però bastant tècnic i amb algunes traces de musicologia especulativa que generen interessants debats a l'entorn de la música bachiana- ja era un indici del tipus de concert que assistíem: per a especialistes i/o amants de la música antiga. Amb una breu presentació prèvia a la música (citant el canvi d'ordre en el programa tal i com s'ha anotat en les ratlles anteriors), el constructor del clavicèmbal entre el públic, les paraules de proximitat i humor del teclista, i la propina musical a partir d'uns fragments de la primera sonata, vam escoltar la música de J. S. Bach que requereix sens dubte una clara tècnica instrumental. De tot el repertori, ens quedem amb l'Adagio (1r moviment) i l'Allegro (4t moviment) de la Sonata en re major per a viola de gamba i clavicèmbal (BWV 1028) per l'equilibri tècnic, sonor i d'afinació junt al bon esperit cambrístic i enteniment del duo.

Boris Godunov en el Festival d'Òpera de Savonlinna

Si l'any passat vaig escriure Peralada i Andrea Chénier i Fran Suárez Trio feat. Ana Finger a Emsalö, enguany i de camí a Hèlsinki era el torn de publicar Boris Godunov en el Festival d'Òpera de Savonlinna.

És evident que a Savonlinna no hi vas com a conseqüència d'una bona improvisació de vacances. I tampoc hi vas a passejar en època estiuenca. L'experiència Savonlinna cal viure-la com a mínim una vegada, i és probable que un hi torni i, sense adonar-se, comenci a formar part de la tradició del Festival. Dues excuses necessàries: l'òpera i l'entorn. Per a disfrutar d'això que he anomenat "experiència Savonlinna", anoto a continuació els secrets de la recepta per a 4 persones: 1 ampolla de cava [important: sense presses, una hora abans de la funció, a prop d'Olavinlinna, i sense pluja, però això no es tria] + 1 òpera [endinsar-te en la música encara que passin coses impensables, i refresc o copa a l'entreacte] + 1 sopar [al (...) Ravintola, només com a suggeriment demanar els peixets]; tastar els ingredients en aquest ordre, mai amb nervis ni mesclar/afegir altres ingredients.

La trajectòria del Festival d'Òpera de Savonlinna ha demostrat que les produccions programades siguin sinònim d'èxit. No va ser cap excepció la funció del passat 30 de juliol de 2015 amb l'òpera Boris Godunov de Modest Mússorgski. Vam poder gaudir del llibret del propi compositor, en quatre actes i set escenes, creat a partir del drama Boris Godunov d'Alexander Pushkin. Entre alguns factors, el contingut històric (encara amb certs misteris mig resolts), la recepció política del moment i la falta d'una prima donna protagonista van fer que la versió posterior revisada del 1872 -amb les parts i personatges addicionals i sense l'escena davant la Catedral de Sant Basili a Moscou- fos l'estrenada oficialment l'any 1874 en el Teatre Mariïnski a Sant Petersburg. A més a més, pels interessats en la recerca musicològica, també existeixen les famoses reorquestracions de Nikolai Rimski-Kórsakov (molt programades) i de Dimitri Xostakóvitx. Sigui com sigui, la música i el llibret originals són de M. Mússorgski i el seu contingut dramàtic s'acosta més a la historicitat descrita en el text d'A. Pushkin, inspirat en la Història de l'Estat Rus de Nikolai Karamzin.

Deixant de banda aquests aspectes musicològics, cal revisar l'última de les cinc funcions de Boris Godunov a Savonlinna. Per començar, esperem que l'organització entengués la petició i elimini la ràdio sorollosa i molesta que s'expressà sola i mecànicament durant una bona estona del curs de l'òpera. Fou inacceptable. Aclarit aquest aspecte, parlem de la producció. Tant la direcció d'escena (Nicola Raab), com el disseny d'escenografia (George Souglides), el vestuari (Julia Müer) i la il·luminació (Linus Fellbom) foren equilibrades i adequades, sense exageracions, amb colors i recursos visuals efectistes però alhora sobris, sota una estètica que corresponia a la dramatúrgia. L'Orquestra del Festival d'Òpera de Savonlinna, a banda d'algunes irregularitats puntuals, va oferir -en especial- timbres i coloracions sonores de categoria, amb la batuta dilatada de Leif Segertam. Quant al repartiment vocal, s'evidencià una tria sòlida de cantants. Cap queixa general. De les veus més afavorides, el tenor Mika Pohjonen (en el paper de Fals Dimitri); de les menys encertades en escena, el contratenor Artem Grutko (com a fill de Boris, Fyodor). Ara bé i per acabar, els dos únics protagonistes de la vetllada sense excepció i en majúscules foren el gran baix Matti Salminen (tot un referent en el Festival: impressionant veu i impressionant actor que encaixa a la perfecció en el protagonista de l'òpera, Boris Godunov) i el Cor del Festival d'Òpera de Savonlinna (sota l'excel·lent preparació del director Matti Hyökki, l'espectacular massa coral aclaparà el públic en tots els moments que intervingué; cal haver-hi assistit per entendre el magnetisme que desprenia). Així doncs, èxit rotund per Matti Salminen i el gran Cor.

Concert d'orgue a Sitges II

Baixant directament de l'Empordà el diumenge 19 de juliol de 2015, aquella mateixa tarda i a Sitges vaig assabentar-me que Joan Paradell Solé era l'intèrpret del concert que tingué lloc a les 22h de la nit a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Sense organitzar-la, aquesta excel·lent casualitat fou la primera cita musical del període estiuenc.

Dins el 35è cicle "Els orgues de Catalunya", Joan Paradell Solé (l'organista encarregat dels concerts de la Capella Musical Pontifícia "Sixtina" i convocat a les celebracions litúrgiques oficiades pel Papa a les basíliques romanes i a la Basílica Papal de Sant Pere del Vaticà) va interpretar un programa variat on el corpus central del repertori se centrà en els noms de Georg Friedrich Haendel i Johann Sebastian Bach.

El concert va iniciar-se amb virtuosisme, precisió rítmica i lluïment dels registres de l'orgue a través de l'obra anònima del segle XVII titulada Batalha de sexto tom. I a continuació, dues obres del mateix període sense interès, força properes a uns exercicis, de Pablo Bruna: Tiento de dos tiples de sexto tono i Tiento de falsas de segundo tono.

En la part central de la mostra, dedicada al període barroc amb composicions majúscules, vam poder gaudir de l'elegància de l'organista en la Simfonia de la Cantata BWV 156 (J. S. Bach) i vam comprovar la dificultat interpretativa -amb certes precipitacions i falta de ritme- en la Toccata en fa major, BWV 540 (J. S. Bach). Després, va sonar una interpretació no prou neta de la preciosa Arribada de la Reina de Saba (G. F. Haendel, transcripció de B. Taylor per a orgue, de l'oratori Solomon). I per acabar aquesta secció, una de les obres de referència en el repertori organístic: Toccata i fuga en re menor, BWV 565 (J. S. Bach). Junt al poder de la registració, Joan Paradell Solé va demostrar solidesa, concentració i maduresa interpretatives. Malauradament, la seva interpretació sonava en paral·lel als focs d'artifici que espetegaven fora i ressonaven dins la parròquia. Per aquest motiu, crec que l'organització de festivitats de Sitges hauria de reflexionar i fer la corresponent revisió sobre les mateixes.

Per últim, en el tram final del concert, l'organista va programar la Sonata prima de Pietro Morandi: interessant i curiosa obra del segle XVIII, simulant una vertadera caixeta de música en el tercer moviment. I per acabar, amb registració en plens en la seva totalitat i el magnetisme de les masses acordals, la Toccata über die Glocken des Domes zu St. Gallen de Paul Huber, una partitura molt espectacular.

Un concert de categoria d'una hora i deu minuts amb propina sonora inclosa. Molt aplaudit pels assistents, l'organista va oferir un equilibrat repertori comprès entre els segles XVII i XX, sense trobar a faltar el XIX, on el protagonista indiscutible fou Joan Paradell Solé.

La Traviata

No calen gaires comentaris per l'òpera de Giuseppe Verdi, La Traviata, amb el llibret de Francesco Maria Piave basat en La dame aux camèlias d'Alexandre Dumas (fill). Sí que repassarem la funció del passat 15 de juliol en el Gran Teatre del Liceu, sota la direcció d'escena de David McVicar, l'escenografia i vestuari clàssics de Tanya McCallin, i la sorprenent direcció musical d'Evelino Pidò.

En el primer acte, l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va lluir una Obertura ben dirigida per la batuta d'Evelino Pidò i ben interpretada pel conjunt instrumental. I el Cor -igual que en el segon acte- va restar endarrera freqüentment respecte l'Orquestra. Sobre les veus solistes, destacar sens dubte la presència d'Alfredo Germont (Ismael Jordi) -amb una petita irregularitat en la resolució de l'agut- i de Violetta Valéry (Anita Hartig) -molt correcta en dinàmica, però amb certes exageracions i afinació dubtosa-.

En el segon acte, que gaudeix d'un augment en la temperatura de la trama, l'Orquestra se superposà en alguna ocasió al personatge d'Alfredo. Cap queixa general en les veus i només mencionar que Giorgio Germont (Leo Nucci) va ser molt aplaudit pel públic. Per cert, gran moment de Violetta quan afirma el seu amor i et deixa gèlid la tessitura impressionant del seu text: "T'estimaré morta".

I en el tercer acte, tant Alfredo com Violetta van optar per una interpretació indubtablement expressiva. Fou destacable la intensitat de la soprano declamant la carta, acompanyada pel so de la viola. I a nivell orquestral, la secció de metalls va esdevenir compacte i tot el conjunt va oferir un bon paper en el primer número que obre l'acte. Ara bé, el protagonista de la vetllada fou el director Evelino Pidò (pel seu gest -fantàstic en precisió i musicalitat al mateix temps-, el final de la partitura i les sonoritats orquestrals creades que poques vegades es veuen en el Teatre). Com marca la tradició, la massa va afavorir als cantants, sobretot a Leo Nucci. En canvi, jo, a Ismael Jordi per la seva expressivitat i sobretot a Evelino Pidò per la seva direcció.

Mika en el Festival de Pedralbes

Entrades exhaurides pel 10 de juliol de 2015, la clausura de la tercera edició del Festival Jardins Palau Reial de Pedralbes. Ni amb dies d'antelació ni trucades directes a l'organització. Res. El suggeriment fou esperar a última hora, davant la taquilla habilitada en el recinte, esperar si una casualitat d'aquelles generava un retorn d'alguna localitat i la possibilitat de circular a la venda novament. No sé si l'entrada m'esperava a mi o jo a ella, però va ser meva, de manera increïble. En un dia de decepció i solitud acusades, a vegades passa, vaig poder passejar amb tranquil·litat per l'entorn on durant les edicions anteriors havia viscut amb emoció algunes vetllades musicals i que també havia format part d'aquella efervescència universitària del passat. Doncs sí, un bon passeig, una nova conversa en un banc dels jardins i una senzilla estona prèvia al concert de Mika.

Quasi dues hores de música on el cantant Mika -amb la seva banda- va mostrar les seves clares capacitats vocals, els diferents timbres i registres, i sobretot el falset típic en ell. És pura energia, et fa moure i cantar. No para a l'escenari. A més, toca el piano, brinca, balla, parla poc i fa broma amb el públic. Sense obviar que desafina en els finals lents d'alguns temes, Mika destaca sens dubte en els up-tempo! Per això, no hi van faltar els exitosos Grace Kelly, Talk about you (de l'últim disc No place in heaven) o Relax, take it easy. La gran balada del concert fou Happy ending. I per recordar: Love you when I'm drunk (traduïda i interpretada en castellà: Solo te quiero con una copa de más), l'últim dels dos bisos (Lollipop, amb què acaba tocant la bateria i provocant a tot l'auditori!) i el gran moment on Mika pujà a sobre del piano, posà les lletres del seu nom a sobre de l'instrument i ell restà allà amb una divertida "pose"! Per cert, per què no va incloure Popular song?

Amb un escenari ple de color i la seva estètica glam, l'espectacle va concloure amb confeti i, després, els assistents vam sortir acompanyats casualment de la música de Whitney Houston: How will I know!

Perfectly Damaged

Måns Zelmerlöw, el guanyador de l'Eurovision Song Contest 2015, ha publicat el seu darrer àlbum d'estudi Perfectly Damaged aquest mes de juny, sota el segell discogràfic Warner Music. Produït per Winterlude, Anton Malmberg Hård af Segerstad, Joy Deb, Fredrik Sonefors i Martin Bjelke, conté un conjunt de temes que s'emmarquen a la perfecció dins dels patrons musicals del pop actual i, alhora, integren detalls únics que converteixen el disc en una excel·lent mostra d'elevada qualitat.

De manera evident, hi predomina la vocalitat i la intensitat interpretativa de Måns Zelmerlöw. A banda d'aquesta realitat, l'única crítica de l'àlbum recau en els temes: tots són bons. Aquest fet dificulta la tria dels millors. Ara bé, a banda de Heroes, la cançó amb què guanyà el concurs (veure Måns Zelmerlöw - Eurovision Song Contest 2015), n'hi ha tres més que reuneixen les característiques per a convertir-se en els propers singles d'èxit. Comentem-los en ordre d'importància. Should've gone home és d'impacte, sorpèn per les diferents atmosferes sonores per on et fa viatjar, t'atrapa per la intensitat d'una lletra que ho diu tot, és addictiva. La frase "I can't break your wall" talla la respiració, què pots dir davant "How hard can it be to say 'no'?" i l'única dosi de la veu de cap tan apreciada és reservada només en una nota (just enmig de "Just to find"). Tot és perfecte per convertir-la en el segon single, acompanyada d'un vídeo que expliqui bé tot el contingut. El tercer single, la balada Hearts collide, on el poder de la melodia -sovint harmonitzada- es combina amb l'expressivitat de l'artista i la maduresa del missatge. Per cert, el duo entre el cantant i el violoncel que hi apareix i l'efecte de la secció de corda són seductors. I finalment el quart single, Unbreakable, l'inqüestionable up-tempo ideal en una pista de ball, directe, amb potents background vocals múltiples, frases àmplies i alhora tota una constant afirmació amb el "jo" de la lletra.

Aquests quatre temes poden ser un bon cocktail per les llistes de vendes i embriagar al públic amb els corresponents audiovisuals. Però hem de mencionar a part dues joies més que haurien de reservar-se exclusivament per a les versions potents del directe. Someday (you and I) és una altra droga i narra tota una pel·lícula més que freqüent, evidenciant i insistint en allò que sembla ser que encara no se sàpiga del tot: "It's not me it's you and I, it's you and I, it's you and I". La llum de Kingdom in the sky és l'altra pedra preciosa plena d'esperança, amb unes atractives background vocals profundes i de reminiscències ètniques. Pot generar bones expectatives en la versió en viu.

M'alegra enormement -i no puc amagar aquesta impressió- la inclusió, en l'àlbum Perfectly Damaged, d'indicis sutils i també l'herència directa dels anys 80. El duet What's in your eyes (amb Tilde Vinther) que tanca el disc és una clara mostra. Parlo de la instrumentació orquestral, de la melodia i del tractament de les intervàliques en les veus.

Sobre el primer tema de l'àlbum, dir que Stir it up obre a la perfecció el treball discogràfic de Måns Zelmerlöw, amb un especial timbre instrumental en la introducció que no deixa a ningú indiferent. La resta de temes (Live while we're alive, Let it burn i Fade away) es poden englobar per la potent energia que desprenen i The core of you torna a optar pel significat d'afirmacions com "Never wanna break and don't you ever change the core of you".

En resum i sens dubte, tot un enregistrament de categoria. Sospito que hi falta una cançó, justament que dóna nom a l'àlbum: Perfectly Damaged. La sentirem alguna vegada, Måns? Per cert, no ho dubtis, el teu disc ja forma part de la meva banda sonora. Molta sort en aquesta nova etapa i t'envio la millor de les energies des de Barcelona! From me to you. Tack för din musik.

30 minuts de música a l'ArtTe

Quin espai per berenar o prendre una copa, cada dimarts a les 19h, amb música clàssica! Es diu ArtTe i està situat a l'antiga esquerra de l'Eixample. La programació del 29 de juny reunia el duo de cambra format per Unai Gutiérrez (clarinet) i Andrea Mir (piano). Malgrat alguna distracció pianística, però a través de les diferents coloracions del clarinet, vam escoltar -entre d'altres- una Peça en forma d'havanera de M. Ravel, El petit negre de C. Debussy o el primer moviment de la Sonata per a clarinet i piano Op. 167 de C. Saint-Säens. Llàstima de l'acústica de la sala, del piano desafinat i d'un grup nombrós (sense respectar als músics, els hi donaven l'esquena i xerraven: no poden quedar 30 minuts més tard?). Ara bé, l'espai és molt atractiu, igual que el videoart projectat ple d'aigües blaves mòbils o línies blanques  que  ascendien  com  focs  d'artifici!

Concert d'orgue a Sitges

Fins la data i després de tants horaris incompatibles, per fi un concert d'orgue! En què estem pensant, a vegades? Ja se sap que és un dels instruments més poderosos que existeixen i, sense amagar-me, personalment adoro. La sensació d'escoltar o produir la seva sonoritat és totalment plena, creguin-me.

A la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, en la festivitat de Sant Pere, vam poder gaudir d'una hora de programa per a orgue -dissenyat amb intel·ligència- el passat 28 de juny, a les 18h de la tarda. L'organista Jonatan Carbó Casanellas interpretà obres de Maurice Duruflé, Jehan Alain i Johann Sebastian Bach en la primera part; després d'una discreta pausa pel músic, inversió en el programa -com si es tractés d'un mirall- continuant amb J. S. Bach, passant per J. Alain i acabant el concert amb M. Duruflé. D'aquesta manera, es concentrà el pes del repertori just al mig, reservant les interessants partitures per l'inici i el final.

Del Coral i quatre variacions sobre "Veni Creator Spiritus", Op. 4/III (M. Duruflé), en acabar l'himne gregorià de Pentacosta vam sentir les variacions de diferents caràcters: la primera, tranquil·la; la segona, més àgil; la tercera, lenta (totes elles amb els flautats de l'orgue i per a la tercera, el pedalier amb més protagonisme); i la darrera variació, activa i espectacular pels plens. La segona obra interpretada -Choral Dorien, JA 67 (J. Alain)- mostrà un llenguatge d'interès, introspectiu, íntim, en mode dòric i d'harmonies suggerents. S'hi podien apreciar quatre seccions en funció de la dinàmica (piano, mezzoforte, mezzopiano i una codeta) i va proporcionar calma. La Sonata-trio en do major, BWV 529 (J. S. Bach) fou escrita com a exercicis pels seus fills i s'acostuma a executar la mà dreta en un teclat, l'esquerra repartida en els altres i s'hi suma el pedaler en el significat aplicat de trio. Per cert, com s'entén la polifonia gràcies als diferents registres de l'orgue! El primer moviment va evidenciar alguns problemes rítmics i un final poc estirat, malgrat que a vegades és una opció que depèn de cada intèrpret. Jonatan Carbó va exposar el Largo amb una equilibrada agògica i ornamentacions ben explicades, però en el tercer moviment hi va faltar seguretat traduïda en un tempo poc actiu.

Per la segona part del concert, Preludi i fuga en la menor, BWV 543 (J. S. Bach) en primer lloc. Si el preludi va destacar per la gran nota pedal i el final de picardia, la fuga va esdevenir estable i sencera, amb totes les veus ben enteses i el final marcial precís. Tornant al caràcter semblant a l'anterior, però escrita en mode frigi i la melodia situada en el registre de trompeteria, el Choral Phrygien, JA 68 (J. Alain). Ara bé, ens quedem amb el mode dòric... I com a prova i complement del programa ben teixit, Preludi i fuga sobre el nom d'Alain, Op. 7 (M. Duruflé), que conté citacions de diferents obres de J. Alain. El preludi és molt interessant, tot un joc rítmic espectacular i virtuós, on tots els registres i les sonoritats dialoguen, i lluí la qualitat de la interpretació en el pianissimo. La fuga, també de clar interès, va suposar una bona fórmula per tancar el concert, a través dels dos darrers acords (un curt i un llarg) i els plens de l'orgue.

Després d'una propina activa i original, i d'una tarda agradable a càrrec de l'organista Jonatan Carbó Casanellas, cal concloure que els dos moments interpretatius del concert -i amb nota- foren el preludi de M. Duruflé i la fuga de J. S. Bach.

Don Pasquale

Dissabte 27 de juny de 2015: èxit rotund per la funció operística de Don Pasquale (de Gaetano Donizetti) gràcies al llibret de Giovanni Ruffini (divertit, fresc i tronxant!). A més, s'hi sumà la direcció d'escena i vestuari de Laurent Pelly (que potenciava la teatralitat i el riure del públic) i l'escenografia de Chantal Thomas (excepcional després de l'entreacte, amb la casa literalment del revés, igual que la trama!).

La sessió va començar sense acomodadors i amb dues substitucions en el repartiment (Don Pasquale i Norina, justament coberts en algunes ocasions per l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Diego Matheuz). Repassem les intervencions vocals. El millor personatge de la nit interpretant a Ernesto fou Juan Francisco Gatell: bona veu, projectada, i amb un paper còmic i graciós en gesticulació ben portat a escena. Després només parlen de Juan Diego Flórez, també n'hi ha d'altres. Pretty Yende com a Norina: gran veu, afinada, d'aguts plens i bona actriu. El Doctor Malatesta: un correcte Mariusz Kwiecien en veu, molt elegant, amb presència escènica. I finalment, Roberto de Candia en el paper de Don Pasquale: no va destacar vocalment, però va executar amb precisió totes les síl·labes del característic passatge de baix buffo i es posicionà com a gran actor.

Per cert, molt bé l'invent del Seient Secret del Gran Teatre del Liceu si et toca una bona localitat a platea!