Onze cançons i la
majoria, composicions originals. Anto només els comentaris dels temes
rellevants..., com Misery de Maroon 5 interpretat pels Dalton Academy
Warblers que obren el capítol amb música. És una cançó fresca i juvenil, de background
vocals múltiples i àgils, amb un sòlid Blaine - Darren Criss de solista, a
cappella com sempre però inclou un aspecte nou: únicament percussió
corporal (piquen a les taules) en una secció de break, a cappella
sense beats vocals! S'anuncia que és la cançó per a la competició
estatal de cors; després veurem que en serà una altra... La cançó Blackbird
de The Beatles en la veu de Kurt - Chris Colfer, acompanyat de guitarra i dels
cors dels nois, destaca per la senzillesa i elegància melòdiques. Per cert, la
frase "into the light of the dark black night..." amb notes blue
posa la pell de gallina!
Ara bé, indiscutible
l'aportació (invita a repetir-la, escoltar-la i recordar-la moltes vegades) de
Mercedes - Amber Rile amb la seva cançó original (Hell To The No), de
nota! La introducció trenca de manera espectacular la dramatúrgia (en Blaine i
en Kurt besant-se!): parlo de l'obstinat -del teclat i els atacs secs de la
percussió i la bateria- que també sona durant les estrofes de la cançó amb un
resultat més que vistós. La melodia és enganxosa, igual que la tornada que usa
les estructures típiques del pop actual i que tant funcionen ("oooh, oooh,
oooh" / "no, no, no, no, no" fins a 8 vegades, junt als
moviments gestuals de negació també enganxosos). Les background vocals en
els versos previs a la tornada i en el pont són constituïdes per les clàssiques
síl·labes "uh!-uh!-uh!" ben presents en el segell soul,
concretament el d'Aretha Franklin, desxifrat en la part vocal recitada del pont
("R-E-S-P-E-C-T", tot un homenatge a l'artista). A més, New
Directions contesten a la solista (call and response) amb "Hell to
the No" en la segona estrofa i també harmonitzen la tornada. I l'ad-lib
en direcció ascendent insertat en el segon vers és directament molt familiar.
No us sona a Whitney Houston? Doncs sí, el cantava amb llibertat i
espontàniament.
De les actuacions
incloses en el concurs estatal, cal considerar-ne dues. Sobretot Raise Your
Glass de Pink a càrrec dels Dalton Academy Warblers: desenfadada, activa,
provocadora, un pop actual enganxós que convida a cantar i participar, sobre
ser un gamberro a l'hora de divertir-se, a cappella i amb percussió.
Blaine és el solista que fa lluir un fragment de lletra parlada, la seva veu
cantada i plena, i un melisma final ascendent i descendent molt interessant i
àgil ("Raise your glass", usant la veu de cap per la zona d'alçada).
Com ja ens tenen acostumats, les estrofes estan harmonitzades, tots els cors
són ben elaborats i la seva performance és energètica. Diria que els
justos guanyadors haurien de ser ells. L'altra actuació plena de moviment és la
del Glee Club, que canta una cançó original -Loser Like Me- novament
d'estètica pop actual, la qual conté un detall en la introducció de percussió
corporal (picant de peus a terra), amb una lletra directa i sincera, on la
tornada també resta harmonitzada. Els solistes són Rachel - Lea Michele i Finn
- Cory Monteith (Mercedes canta un ad-lib puntual). Finalment, New
Directions guanya l'Estatal i tots ells aniran al Nacional a New York!
No hi falten dues
ocasions de música instrumental per a piano (estètica clàssica!), per als
moments emotius intensos (per exemple entre Blaine i Kurt) i també per a banda.
I les lliçons:
- Cal expresar
sincerament les letres perquè que els altres rebin bé el missatge.
- És necessari un
fort desengany per a escriure una bona cançó.
- "Kurt, hay un
momento... en el que uno se dice...: 'Ah, ah, aquí está! Le he buscado toda la
vida...' (...) El dúo es sólo una excusa para pasar más tiempo contigo"
(en Blaine li diu això a en Kurt).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada