En el sisè capítol de
Glee, trobem novament una competició però en una altra direcció: els nois
interpretaran temes cantats per noies en la seva versió original i les noies,
cançons enregistrades per nois. Amb seguretat, el bon lector llegirà exactament
el que està escrit sense entrar en discussions de gènere tan de moda en aquests
moments; disculpin, però no és el cas precisament. Ara bé, qui vulgui opinar i
complicar-ho, endavant!
Never Been Kissed ofereix primerament
al pati de l'institut un duet de Puck - Mark Salling (també a la guitarra) amb
Artie - Kevin McHale, One Love / People Get Ready de Bob Marley &
The Waillers. Bones vibracions, relaxat, de ritmes caribenys-indie, convencional,
però res especial.
Parin atenció perquè
aquest paràgraf explicarà el primer moment únic -musical i dramatúrgic- de la
segona temporada de Glee! A cappella en la seva totalitat, sense instruments,
amb beats vocals, sutileses interpretatives i en l'arranjament, i
harmonitzat per complet, el cor de nois -els Dalton Academy Warblers- sentencia
la seva carta de presentació de manera excel·lent amb Teenage Dream de
Katy Perry. Ni es poden imaginar l'enorme qualitat i riquesa de la versió,
respecte l'original que resta directament sepultada en tots els aspectes.
L'instant on s'aturen els beats, les harmonies queden suspeses i després
el ritme reprèn novament, és de nota. L'actuació dins d'un hall del
col·legi masculí -amb tots els estudiants uniformats- només té un únic
espectador, un de molt especial, en Kurt - Chris Colfer. Abans, però, el
solista del cor (Blaine - Darren Criss, que posseeix una veu dolça i sòlida
alhora, pròpia del pop actual, destaca perquè usa el belting de manera
competent i sap insertar amb gust la veu de cap al final d'una frase) agafa la
mà d'en Kurt -sense conèixer-lo- i el porta on assaja el cor. En Blaine canta
per en Kurt! Yes! I en Kurt contempla al cor de nois i sobretot a en
Blaine! Yes! Se sent més que còmode en aquella sala i desitja amb tota
seguretat que la música no acabi mai. Què més es pot demanar? Estem davant
d'una feel-good song amb una feel-good voice que canta una lletra
molt apropiada per la dramatúrgia i la necessitat dramatúrgica d'en Kurt, en
concret. Et fa sentir bé, jove, adolescent! Qui no recorda les sensacions de
l'amor adolescent?
Continuem. El capítol
empra música instrumental per a piano en la intensa i emotiva conversa entre
Blaine i Kurt sobre la necessitat en defensar-se entorn l'homosexualitat. De la
mateixa manera, música instrumental per a teclat en l'altra conversa també
emotiva entre l'entrenadora Beiste - Dot Jones i Will - Matthew Morrison. I
novament, música instrumental per a piano quan Kurt se sent atacat, incomprès i
sol.
Quant a la competició
dels dos grups de New Directions, en realitat secundària al nucli central ja
comentat del capítol... Potser que ara reviséssim les actuacions a classe,
oi...? Per una banda, les noies canten Start Me Up / Livin' On A Prayer
de The Rolling Stones / Bon Jovi, enfundades de cuir lluint la modulació de
l'arranjament i la distorsió vocal, però amb una Rachel - Lea Michele que no
convenç (sense força vocal malgrat els aguts finals) i amb una Mercedes - Amber
Rile que sí hi encaixa gràcies a l'energia de la seva vocalitat. Per una altra,
els nois interpreten una versió rock de Stop! In The Name Of Love / Free
Your Mind de The Supremes / En Vogue també amb distorsió vocàlica per part
de tots: Artie, Puck, Sam - Chord Overstreet i Finn - Cory Monteith (aquest
últim és el millor en vigor vocal). El resultat definitiu: prefereixo el de les
noies que el dels nois, pels temes triats i el treball en cant.
L'entre línies de Never
Been Kissed:
- Un únic gai en un
institut. Kurt reflexa infelicitat, solitud i incomprensió. Forma de bullying.
Indulgència davant l'homosexualitat. No marginar a ningú per ser diferent.
- "Intentar
dejar de ser la víctima (...). Los prejuicios de basan en la ignorancia"
(Blaine a en Kurt). Por en sortir de l'amari. No fugir!
- El primer petó...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada