Hi ha capítols
carregats de música i de contingut. Aquest n'és un d'aquests: carregat de
música pels diferents estils musicals triats en cada tema i carregat de
contingut sobretot en el personatge d'Emma - Jayma Mays.
A més de quatre
ocasions en què inclouen música instrumental per a piano d'estètica clàssica
(la mateixa que en el 16è capítol, Original Song, associada a les
escenes entorn a la temàtica de la reina del ball) i un assaig coreogràfic amb
piano sol a l'antiga, totes les cançons versen sobre l'acceptació d'un mateix
en defectes i virtuts (és la tasca que Will - Matthew Morrison encarrega als
membres del Glee Club, junt a la interpretació d'una obligatòria, la darrera
del capítol). Repassem-les.
I Feel Pretty / Unpretty del musical West
Side Story / TLC. Quinn - Dianna Agron i Rachel - Lea Michele canten a duo
un elaborat mashup en versió acústica d'estètica de cantautor amb
guitarra, percussió i cordes. Sonen molt relaxades, dolces i destaca la
suavitat del timbre vocal de Quinn.
I've Gotta Be Me de Sammy Davis, Jr.
En Finn - Cory Monteith canta jazz! Amb els registres sencers enmig del swing,
llueix molt la modulació i sobretot la lletra "he de der lliure" i el
típic final agut dels crooners. Pretén ballar amb en Mike Chang - Harry
Shum, Jr. (com sempre sensacional), el qual intenta ajudar-lo en moviments...
Somewhere Only We
Know
de Keane. La balada pop interpretada pels Dalton Academy Warblers amb
Blaine - Darren Criss de solista (s'hi aprecia -sense tantes background
vocals- la calidesa en la seva veu i la importància de les frases
"This could be the end of everything, so why don't we go, somewhere only
we know?"). És la primera vegada que tots ells es presenten amb
instrumentació de piano, cordes i bateria.
As If We Never Said
Goodbye
del musical Sunset Boulevard. Quina cançó! Sempre ha estat
espectacular... D'orquestració clàssica de musical, la versió respecta les
dimensions i la tonalitat de l'original. Per aquest motiu, Kurt - Chris Colfer
usa en excés la seva veu de cap -però amb qualitat- i emet notes crispades en
la tècnica de belting durant el pont de la cançó ("I've come
home", sobretot a "home" i també a l'agut "at last").
Justament aquest pont i tota la composició sempre han tingut molta energia i volada.
En canvi, la interpretació i el fraseig dramàtic -no el cantat- de Kurt no les
assoleixen. Igual que el final massa teatralitzat per les pauses insertades en
les frases. Possiblement hagués estat més favorable una mostra més cantada i no
tant dramàtica que sí funciona dins del teatre musical. S'agraeix la decisió
d'iniciar aquest clàssic amb una introducció instrumental, però encara més la
inclusió de la coda de la partitura original -a vegades oblidada-, la qual
sentencia un missatge en la darrera frase per a recordar: "We taught the
world new ways to dream!".
Barbra Streisand de Duck Sauce.
L'original dance up-tempo que tant s'ha sentit en les pistes de ball, i
que no hi falti, enmig d'una extrovertida i àmplia coreografia grupal a escena.
Born This Way de Lady Gaga, el pop
up-tempo obligatori proposat per Will com a actuació final, que segons ell
és un himne a l'acceptació. En ordre hi trobem: Kurt (a la introducció
parlada), Tina - Jenna Ushkowitz, Mercedes - Amber Rile, New Directions, Kurt
novament (a la part parlada també) i hi torna Mercedes (ara amb l'agut i tots
els següents molt ben cantats) junt al Glee Club (sense Santana - Naya Rivera
per la dramatúrgia i sense apreciar la presència vocal dels nois).
Els destacats:
- Les intervencions
d'estètica, la importància del físic i la pressió social.
- Cal acceptar-se a
un mateix...
- El Tastorn Obsessiu
Compulsiu (TOC d'Emma).
- Si un vol millorar,
el primer pas és veure que existeix un problema (és el consell de Will a Emma).
- "No creo que uno
deba negar lo que es, pero tampoco gritarlo" (Kurt).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada