Ja se sap que si es
busquen els millors solistes d'un col·lectiu vocal a través d'audicions per tal
d'organitzar una proposta de repertori en funció d'ells, aquest fet genera una
insana competència antimusical entre companys... S'hi presenten quatre...
Santana - Naya Rivera
convenç i interpreta correctament Black To Black d'Amy Winehouse, fent
servir detalls vocals que recorden a la cantant original.
Kurt - Chris Colfer
explota la qualitat de la seva veu de cap enmig de l'orquestració i ofereix una
dicció clara durant les frases àgils, però no usa el belting en períodes
de la cançó que el requereixen ni allibera la naturalitat vocal en cap moment,
generant només correcció en la prova. Tria Some People del musical Gypsy:
A Musical Fable.
Quina audició que
realitza Mercedes - Amber Rile! Des de la primera nota fins la darrera,
evidencia dosis elevades de soul i gospel reforçades per la
constant distorsió i força vocals. L'harmònium a la introducció i els
vents-metall també hi col·laboren per aconseguir els resultats de la cantant,
que destaca en majúscules en dos melismes aguts de girs ascendents i
descendents, molt espontanis i de nota. Ella afirma que no necessita assajar Try
A Little Tenderness d'Otis Redding. Segur? Tot és discutible.
I My Man en la
versió de Barbra Streisand a l'última prova. Malgrat que la cançó va ser, és i
serà sempre espectacular, Rachel - Lea Michele no és estable en expressivitat:
algunes frases sonen fredes, n'hi ha de calentes, sí, junt a d'altres massa
teatralitzades. La seva veu brillant no opera amb suficient bon gust a
"the world" (ja que conté un cert impuls vocal innecessari i
evitable) ni a "all right" (on hi falta la correcta combinació de
calidesa amb potència, rebaixant l'excés de brillantor). Ara bé, el final queda
assolit competentment, no ho dubtàvem, però no s'aprecia cap detall de glissando
que l'hagués enriquit encara més.
Menció a part pel
fragment de música inclòs entre els diàlegs, com també passa en el 20è capítol
- Prom Queen de la segona temporada. En aquest cas, l'orquestració
clàssica que abraça l'escena correspon a una part instrumental de la cançó que
el Glee Club interpretarà uns minuts més tard. Aquest petit tast el fan acabar
en el pizzicato tímbric de les cordes i del vibràfon usant una harmonia
ben especial. Parlo de Pure Imagination de la pel.lícula musical Willy
Wonka & The Chocolate Factory. Quina cançó...! Tina - Jenna Ushkowitz
recita la introducció, Kurt obre els primers versos a cappella (un sí
rotund!) i després hi participen Finn - Cory Monteith, Tina novament, Artie -
Kevin McHale i New Directions cantant tots harmonitzats (un altre sí); hi
tornen Kurt, Tina i qui finalitza la sèrie de frases solistes és Kurt; per
acabar el tema, el cor es posiciona a l'uníson i esdevé la coda instrumental
d'harmonies errants fantàstiques... Un nou sí pel vibràfon, genera una
atmosfera indescriptible que acompanya el missatge de la cançó. I un segon sí
per en Kurt, al qual li escau molt bé aquest estil pel timbre i l'expressivitat
en la seva veu.
Alguns guions finals:
- La funció del
crític negre, que taca a voluntat.
- Un funeral, el de
la germana de Sue - Jane Lynch, "(...) que captara y reflejara la alegría
de su vida, no la... tristeza de su muerte" (Kurt).
- L'abraçada...
- Els jurats, tot
organitzat i previst.
- Existeixen coses
més importants que la fama.
- Un no a la
competitivitat i un sí al vertader sentit d'equip.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada