dimarts, 30 de juny del 2015

30 minuts de música a l'ArtTe

Quin espai per berenar o prendre una copa, cada dimarts a les 19h, amb música clàssica! Es diu ArtTe i està situat a l'antiga esquerra de l'Eixample. La programació del 29 de juny reunia el duo de cambra format per Unai Gutiérrez (clarinet) i Andrea Mir (piano). Malgrat alguna distracció pianística, però a través de les diferents coloracions del clarinet, vam escoltar -entre d'altres- una Peça en forma d'havanera de M. Ravel, El petit negre de C. Debussy o el primer moviment de la Sonata per a clarinet i piano Op. 167 de C. Saint-Säens. Llàstima de l'acústica de la sala, del piano desafinat i d'un grup nombrós (sense respectar als músics, els hi donaven l'esquena i xerraven: no poden quedar 30 minuts més tard?). Ara bé, l'espai és molt atractiu, igual que el videoart projectat ple d'aigües blaves mòbils o línies blanques  que  ascendien  com  focs  d'artifici!

Concert d'orgue a Sitges

Fins la data i després de tants horaris incompatibles, per fi un concert d'orgue! En què estem pensant, a vegades? Ja se sap que és un dels instruments més poderosos que existeixen i, sense amagar-me, personalment adoro. La sensació d'escoltar o produir la seva sonoritat és totalment plena, creguin-me.

A la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, en la festivitat de Sant Pere, vam poder gaudir d'una hora de programa per a orgue -dissenyat amb intel·ligència- el passat 28 de juny, a les 18h de la tarda. L'organista Jonatan Carbó Casanellas interpretà obres de Maurice Duruflé, Jehan Alain i Johann Sebastian Bach en la primera part; després d'una discreta pausa pel músic, inversió en el programa -com si es tractés d'un mirall- continuant amb J. S. Bach, passant per J. Alain i acabant el concert amb M. Duruflé. D'aquesta manera, es concentrà el pes del repertori just al mig, reservant les interessants partitures per l'inici i el final.

Del Coral i quatre variacions sobre "Veni Creator Spiritus", Op. 4/III (M. Duruflé), en acabar l'himne gregorià de Pentacosta vam sentir les variacions de diferents caràcters: la primera, tranquil·la; la segona, més àgil; la tercera, lenta (totes elles amb els flautats de l'orgue i per a la tercera, el pedalier amb més protagonisme); i la darrera variació, activa i espectacular pels plens. La segona obra interpretada -Choral Dorien, JA 67 (J. Alain)- mostrà un llenguatge d'interès, introspectiu, íntim, en mode dòric i d'harmonies suggerents. S'hi podien apreciar quatre seccions en funció de la dinàmica (piano, mezzoforte, mezzopiano i una codeta) i va proporcionar calma. La Sonata-trio en do major, BWV 529 (J. S. Bach) fou escrita com a exercicis pels seus fills i s'acostuma a executar la mà dreta en un teclat, l'esquerra repartida en els altres i s'hi suma el pedaler en el significat aplicat de trio. Per cert, com s'entén la polifonia gràcies als diferents registres de l'orgue! El primer moviment va evidenciar alguns problemes rítmics i un final poc estirat, malgrat que a vegades és una opció que depèn de cada intèrpret. Jonatan Carbó va exposar el Largo amb una equilibrada agògica i ornamentacions ben explicades, però en el tercer moviment hi va faltar seguretat traduïda en un tempo poc actiu.

Per la segona part del concert, Preludi i fuga en la menor, BWV 543 (J. S. Bach) en primer lloc. Si el preludi va destacar per la gran nota pedal i el final de picardia, la fuga va esdevenir estable i sencera, amb totes les veus ben enteses i el final marcial precís. Tornant al caràcter semblant a l'anterior, però escrita en mode frigi i la melodia situada en el registre de trompeteria, el Choral Phrygien, JA 68 (J. Alain). Ara bé, ens quedem amb el mode dòric... I com a prova i complement del programa ben teixit, Preludi i fuga sobre el nom d'Alain, Op. 7 (M. Duruflé), que conté citacions de diferents obres de J. Alain. El preludi és molt interessant, tot un joc rítmic espectacular i virtuós, on tots els registres i les sonoritats dialoguen, i lluí la qualitat de la interpretació en el pianissimo. La fuga, també de clar interès, va suposar una bona fórmula per tancar el concert, a través dels dos darrers acords (un curt i un llarg) i els plens de l'orgue.

Després d'una propina activa i original, i d'una tarda agradable a càrrec de l'organista Jonatan Carbó Casanellas, cal concloure que els dos moments interpretatius del concert -i amb nota- foren el preludi de M. Duruflé i la fuga de J. S. Bach.

Don Pasquale

Dissabte 27 de juny de 2015: èxit rotund per la funció operística de Don Pasquale (de Gaetano Donizetti) gràcies al llibret de Giovanni Ruffini (divertit, fresc i tronxant!). A més, s'hi sumà la direcció d'escena i vestuari de Laurent Pelly (que potenciava la teatralitat i el riure del públic) i l'escenografia de Chantal Thomas (excepcional després de l'entreacte, amb la casa literalment del revés, igual que la trama!).

La sessió va començar sense acomodadors i amb dues substitucions en el repartiment (Don Pasquale i Norina, justament coberts en algunes ocasions per l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Diego Matheuz). Repassem les intervencions vocals. El millor personatge de la nit interpretant a Ernesto fou Juan Francisco Gatell: bona veu, projectada, i amb un paper còmic i graciós en gesticulació ben portat a escena. Després només parlen de Juan Diego Flórez, també n'hi ha d'altres. Pretty Yende com a Norina: gran veu, afinada, d'aguts plens i bona actriu. El Doctor Malatesta: un correcte Mariusz Kwiecien en veu, molt elegant, amb presència escènica. I finalment, Roberto de Candia en el paper de Don Pasquale: no va destacar vocalment, però va executar amb precisió totes les síl·labes del característic passatge de baix buffo i es posicionà com a gran actor.

Per cert, molt bé l'invent del Seient Secret del Gran Teatre del Liceu si et toca una bona localitat a platea!

Recital final de màster


Molt interessant i complet el recital final de màster del pianista Xavier Iglesias Carré (amb la Jove Orquestra Barcino en la segona part -dirigida per Ximo Tarín Micó- per a la interpretació del Concert per a piano i orquestra núm. 1, en sol menor, Op. 25 de F. Mendelssohn). En la primera part, el pianista va oferir la Sonata en sol major Hob. XVI: 6 de J. Haydn, una selecció de les Estacions Op. 37 de P. I. Txaikovski (de Gener a Juny) i la Cançó i dansa núm. 7 i 8 de F. Mompou. Van destacar el Trio i l'Adagio de la sonata clàssica per l'ús del pedal. Del compositor rus, molt encertades en musicalitat i caràcter A la llar del foc (Gener), La nit blanca (Maig) i la primera secció de la Barcarola (Juny). I per últim, ens quedem amb les línies melòdiques entenedores de la primera dansa de les apreciades obres catalanes. Tot un bon recital final de màster (dedicat al professor Michel Wagemans), on la propina musical en acabar la segona part fou l'Octubre de P. I. Txaikovski. Moltes felicitats per l'exitós migdia del 27 de juny de 2015, a la Sala d'Orquestra de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).


L'OBC a la platja

Concert gratuït, a la platja de Sant Sebastià i amb tovallola! Iniciatives com aquesta són molt ben rebudes pel públic barceloní, el qual va escoltar una bona selecció d'obres clàssiques (que apareixen en algunes bandes sonores), interpretades per l'OBC, amb l'objectiu d'apropar-se als assistents i promocionar l'Orquestra.

Sota la direcció de Jaime Martin, ell mateix va presentar les diverses obres, com Júpiter (el missatger de l'alegria) de G. Holst, Així parlà Zaratustra de R. Strauss, el segon moviment del Concert per a clarinet de W. A. Mozart o Quadres d'una exposició (els dos últims números) de M. Mússorgski, entre d'altres.

No dubto que la sonorització just davant de l'orquestra fou més òptima, però naturalment a certes distàncies no es pot demanar massa... Cal valorar altres coses: la bona sensació d'escoltar música clàssica en viu estirats a la tovallola i en contacte amb la sorra o el quasi format d'un concert pop però de clàssica. Per cert, no hi va faltar el concurs Instagram de selfies! Els dos guanyadors van obtenir dos abonaments per a la propera temporada de l'OBC!

Fora de programa, van interpretar la sardana Juny (J. Garreta), Gabriel's Oboe amb unes veles blanques que es movien dins l'escenari (E. Morricone) i el Mambo de West Side Story (L. Bernstein). Sobre l'últim, el director va assajar dues vegades amb el públic el moment en què havíem d'exclamar "Mambo!". I en acabar la interpretació definitiva conjunta, va demanar que balléssim (classic disco?!) mentre sonava una nova repetició de la darrera propina. Bé, però crec que masses..., quatre en total.

Pràcticament dues hores de música i entreteniment a partir de les 20.30h del dissabte 20 de juny, amb molta promoció de l'Orquestra i, concretament, de la producció Pirates del Carib (que inclourà una projecció visual) de la nova temporada. Prou bé, sobretot després del concert, oi família?

La Locomotora Negra

Si al matí del 19 de juny gaudia de l'exposició Josep Valls, el retorn, a la nit, jazz vibrant al Palau de la Música amb la Locomotora Negra!

Feia anys que no veia en viu a la formació i vaig tenir la mateixa bona sensació d'aleshores. Van tocar alguns de propis, però sobretot la Big Band llueix amb els temes dels grans, com Count Basie o Duke Ellington, entre d'altres. I també van presentar l'útim disc amb I've got the world on a string, Love me or leave me o In a sentinental mood. En especial van destacar Flying home, la propina What a wonderful world (amb la veu del director Ricard Gili) i una medley de Fats Waller (el millor moment de la nit, amb el carismàtic pianista Tòfol Trepat!).

Què hi trobem en els concerts de La Locomotora Negra? Bon swing, solos (de saxo, trompeta i trombó), duets interessants (com el de les trompetes amb sordina), la sonoritat de les seccions de la Big Band, temes amb veu i el show que organitzen amb els micròfons o traduint lletres al català. Només un defecte: el so amplificat, saturat en diverses ocasions... I ara que ho recordo, per cert, anècdota en el segon pis del Palau: una parella ballant!

En resum, 17 temes + 3 bisos = 2 hores de bon rotllo! Els músics de La Locomotora Negra disfruten i fan disfrutar!

Josep Valls, el retorn

Doncs sí, una nova exposició d'interès organitzada per la Biblioteca de Catalunya. No hi podia faltar. Es recomana un bon esmorzar (com el del divendres 19 de juny) i després, una visita més que guiada a la Sala d'Exposicions.

Hi ha personatges que resten poc coneguts degut a circumstàncies històriques i, sens dubte, presenten una trajectòria vinculada al món musical del segle XX, rellevant pel nostre país. És el cas de Josep Valls, compositor i violoncel·lista exiliat a causa de la Guerra Civil, que fou elogiat pel propi Pau Casals.

Distribuïda entorn a documents de qualitat cedits per la família del músic a la Biblioteca, l'exposició Josep Valls, el retorn constitueix tot un homenatge al personatge i suposa la tornada de la seva música a la ciutat on va néixer. Hi trobem una selecció equilibrada de diversos materials, com fotografies, retalls de publicacions, programes de concert, notes i indicacions manuscrites, correspondència, fins i tot el paper secant usat per a la còpia de les seves composicions, i partitures, entre les quals hi destaca el Concert per a violoncel i orquestra.

Gràcies a la comissió, la mostra evidencia un resultat excel·lent. A més, fou inaugurada el passat 18 de maig amb la presència del Conseller de Cultura (Ferran Mascarell), la Directora de la Biblioteca de Catalunya (Eugènia Serra) i les comissàries de l'exposició (Anna Gudayol -Cap de la secció de Manuscrits- i M. Rosa Montalt -Cap de la secció de Música-). Ha estat oberta al públic entre el 19 de maig i el 20 de juny de 2015.

Per cert, qui no hagi pogut assistir-hi... Aquí tenen l'exposició virtual (cliquin): Josep Valls, el retorn. I passat l'estiu, animo a visitar la propera exposició de la secció de Música, que també serà comissionada per M. Rosa Montalt. Durant tot el mes d'octubre de 2015 a l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, el Microcosmos Josep Soler!

Mares i filles

Atret per la professionalitat de la Nina, no vaig dubtar en comprar una entrada pel musical de Clara Peya i David Pintó, Mares i filles. Es comptaven clarament els assistents a la funció del 30 de maig en el Teatre Gaudí. L'excusa de la nit era el futbol, que tristament goleja a qualsevol equip cultural. Però a més a més, les 22h no corresponen a una bona franja horària per a una hora de teatre musical de nova creació.

Només dues protagonistes a escena, Nina i Neus Pàmies, interpretant amb correcció els papers de mare i filla, respectivament, i acompanyades únicament al piano per Clara Peya. La trama argumental no és prou atractiva, i la composició musical no té suficient interès, deixant de banda que no comparteixo l'exhibició del piano vertical. Un sí al format íntim, la poca distància amb les intèrprets i un escenari ple de llibres! Un cop acabada la representació, la iniciativa de tertúlia formulada per la Nina va quedar frenada per la timidesa general i sobretot per la falta d'empenta del musical i un resultat que no va convèncer.

diumenge, 31 de maig del 2015

Cosi fan tutte

Les tardes d'òpera en el Gran Teatre del Liceu acostumen a ser molt agradables. El diumenge 24 de maig no va ser una excepció amb la funció de Cosi fan tutte de Wolfgang Amadeus Mozart. S'agraeix quan el llibret (de Lorenzo Da Ponte, basat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes) i l'acció escènica (dirigida per Damiano Michieletto) provoquen el riure en el públic, malgrat que el drama es presenti com una comèdia; o explicat d'una altra manera, quan l'escenografia (de Paolo Fantin) correpon a la dramatúrgia. Justament, l'elegància de l'escenari giratori -la recepció d'un hotel, el bar, una habitació amb bany i el hall amb l'ascensor- combinada amb el bon gust del vestuari actual (de Carla Teti) van fer que fos una bona tarda d'òpera. No hi van faltar moments vistosos com una mascarada en versió karaoke, l'hora del ball o un casament on el contracte fou una fotografia!

L'Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu van sonar correctes, sota la direcció de Josep Pons, però l'orquestra va disminuir el rendiment a partir de l'entreacte. I sobre el repartiment de veus, molt ben equilibrat, destacant Sabina Puértolas (Despina) i Pietro Spagnoli (Don Alfonso) pels seus papers.

Måns Zelmerlöw - Eurovision Song Contest 2015


La nit del 23 de maig se celebrava l'Eurovision Song Contest 2015, un concurs de llarga tradició i trajectòria que reuneix famílies, amics i països a través d'un fenomen meravellós anomenat música.

Malgrat els interessos polítics existents, per sobre de tot, hi ha l'espectacle, la música, la il·lusó i l'emoció per saber qui és el guanyador. Per diferents raons anotades en un petit quadern, els següents països eren els meus preferits, segons ordre d'aparició: Xipre, Austràlia, Àustria, Alemanya, Polònia, Romania i Rússia. Ara bé, Suècia amb el cantant Måns Zelmerlöw ocupava un únic full a part, separat de la resta, considerant-lo el candidat més preparat per la seva presència, vocalitat, actitud, simpatia, professionalitat, cançó, discreta coreografia i escenografia basada en una senzilla i alhora potent projecció visual. Tot aquest conjunt artístic condicionà el resultat de l'actuació (que t'atrapa en els cinc primers segons), però concretament, la cançó i el directe són els dos elements clau. Analitzem-los.

La cançó Heroes conté un missatge directe i personal de l'artista suec, on la lletra permet incloure al públic pel "nosaltres" implícit/explícit i una melodia enganxosa que invita a cantar. A més, els diversos canvis en la presència dels beats generen augments i disminucions en l'energia del tema però sempre concentrant-la en la tornada i amb una direcció creixent que culmina en l'últim "We are the heroes!". També conté efectes interessants, com els àgils fade out que xuclen ràpidament la instrumentació i despullen la veu a capella en els instants inicials de la tornada (ressaltant el poder del text). El recurs de les background vocals múltiples i les línies ascendents instrumentals (a partir dels timbres de violins) donen molta qualitat; igual que l'agut col·locat en les paraules "our time" després del fragment que actua com a bridge entorn als "demons". Realment, una creació i producció excel·lents.

La intensitat de la interpretació vocal de Måns Zelmerlöw queda complementada a la perfecció amb l'intel·ligent directe organitzat a través de la projecció visual. Hi destaca la natural complicitat entre el ninotet i el propi cantant, sincronitzant els moviments i interaccionant amb les imatges. A part, la veu de Måns Zelmerlöw sobre l'escenari viatja des dels greus suggerents passant la melodia fins a l'octava superior i projectant el registre agut amb potència. Si tot plegat no fou suficient per assegurar l'èxit rotund, per rematar, el simbolisme coreogràfic en el moment "we're dancing with the demons in our minds" (moviment també enganxós, igual que la melodia), la il·luminació vermellosa cap al final de l'actuació (coincidint amb l'únic color de la projecció, a part del blanc i negre) i el vestuari del cantant van generar una performance que demostrà un treball indubtablement rigurós.

Moltes felicitats a Suècia i, en especial, a Måns Zelmerlöw! You are the hero!



Pulcinella d'Igor Stravinsky

La nova producció de l'Auditori, amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) durant els dies 22, 23 i 24 de maig de 2015, va estar acompanyada per la vaga indefinida del servei d'acomodació des del passat 30 d'abril; però no va afectar en el desenvolupament de l'activitat programada del dissabte 23 a la tarda. Els concerts estaven emmarcats en l'epígraf "La 40 simfonia de Mozart", i novament hagués fet més justícia pel resultat musical un altre, com "Pulcinella d'Igor Stravinsky".

Sota la competent direcció de Masaaki Suzuki, molt clar i precís en gest (rítmic i plàstic en funció dels passatges), vam poder disfrutar de l'elevada qualitat de la partitura d'Igor Stravinsky (el ballet Pulcinella) i de les miniatures que la integren. Creada a partir d'obres de Giambattista Pergolesi, van destacar l'Obertura: Allegro moderato, el primer Allegro assai, l'Allegro: alla breve. Tarantella i el darrer Allegro assai. En canvi, amb una OBC reduïda, els errors i els desordres en diverses parts es fan evidents, sobretot en alguns instruments en concret. El ballet també hi inclou tres papers vocals, els quals van ser interpretats per Marta Almajano (soprano), Nicholas Phan (tenor) i José Antonio López (baríton). Només podem citar al tenor Nicholas Phan pel seu timbre agradable i correcció amb la música. I per acabar, agrair l'adequació en estil musical gràcies a la interpretació del director Masaaki Suzuki.

La Simfonia núm. 40, en sol menor, KV 550 de Wolfgang Amadeus Mozart, programada en la segona part, és una d'aquelles obres que està sotmesa a la mirada exigent del públic, precisament per la quantitat de versions i mans que l'han treballada. Per això, es notaren les presses dels violins en el primer moviment i alhora una bona lectura del director per la secció vent-fusta. L'excés de tempo i el poc control de l'últim moviment van evidenciar-se igual que la pèrdua de pulsació orquestral i les errades en els solistes durant el segon. Ara bé, de tota la simfonia, ens quedem amb l'estabilitat del minuet.

Sembla que el públic barceloní no va voler omplir gaire la sala de l'Auditori. No sé quina fou la causa... W. A. Mozart? I. Stravinsky? Tocava futbol? Potser l'Eurovision Song Contest 2015!


Concert en jeans 3.0

Intentaré no dedicar gaires paràgrafs a concerts com aquest. A vegades passa, un plantejament novedós per captar públic i un resultat musical vergonyós: tot un engany. Sota el lema "Concert in jeans", l'espectacle ja s'inicià a partir d'un programa de mà amb uns currículums dubtosament inflats dels participants i amb clars indicis d'arrogància. Deixo a continuació anotada literalment l'última frase cèlebre de les notes al programa: "Sumadas las innovaciones que los asistentes al concierto podrán protagonizar, estamos en presencia de un evento sin precedentes en el mundo, hasta la fecha: un concierto 3.0". D'entrada, tots els que van passar per l'escenari -excepte una cantaora- anaven uniformats en texans. A més, en comptes de partitures, fan servir tablets. I inviten al públic a participar en les xarxes socials. Quin és l'objectiu de tot plegat? Doncs tornem al tema de moda (i a sobre recalcat en les impressionants notes al programa): per defugir de la rigidesa de la clàssica i insistir en la voluntat de renovació. Afirmo que, abans de res (texans, tablets i tecnologia social), és necessària la qualitat i ètica musicals. Els encarregats de les parts solistes del Triple concert de L. van Beethoven no poden afrontar encara la partitura: Jesús Reina (violí), Alberto Martos (violoncel) i Ambrosio Valero (piano). Per cert, el darrer porta el seu piano Bösendorfer a tot arreu...; i els dos cordes, una greu desafinació. El amor brujo de M. de Falla -amb la col·laboració de Ginesa Ortega (cantaora)- va presentar moltes exageracions, sobretot en el fortissimo. I a la segona part, la Setena simfonia de L. van Beethoven va finalitzar en un gran esgotament de la massa (Hispanian Symphony Orchestra, HSO) i evidenciant l'elevat problema d'equilibri orquestral, capitanejat per Josep Vicent. Si no fou suficient el cansament transmès a les butaques, van repetir el segon moviment de la simfonia, i segons el seu cap, "como en la época"! Això sí que és modernitat i no els texans i la resta de les T's. Igual que el públic, de vestuari conservador, desconcertat amb allò de les xarxes socials i molest si algú s'atrevia a aplaudir entre moviment i moviment. Si l'inici d'aquest show fou a les 21h del vespre, alguns van marxar en acabar la primera part, senzillament perquè no van voler continuar més allà. Jo vaig resistir fins les 23,30h de la nit per tal de poder escriure un "NO" absolut a la funció del 22 de maig de 2015 al Palau de la Música.


Walking on sunshine

Per contrarestar la nit plujosa del passat 19 de maig, vaig decidir anar al cinemes Balmes Multicines: Walking on sunshine, atret pels nous arranjaments (instrumentals i vocals, amb més presència de seccions corals, per cert) dels èxits de la dècada dels 80. De tots ells i per diverses raons cal mencionar alguns: Holiday (amb 'coros' potents i coregrafia inclosa), How will I know (menys actiu i en una altra tonalitat...), It must have been love (bona actuació i interpretació vocal sobretot en els aguts per part de la protagonista) i clar, Walking on sunshine (esperat perquè dóna títol a la pel·lícula).

Fent un repàs al conjunt d'actrius i actors, dir que la protagonista (Hannah Arterton) canta i actua correctament, igual que el protagonista (Giulio Berruti), però aquest -d'evident presència- té menys números vocals. Ara bé, ni un ni l'altra brillen per aptituds en moviment coreogràfic, per dir-ho d'alguna manera. De les actrius més afavorides, la germana de la protagonista (Annabel Scholey) i la seva amiga (Katy Brand), la qual posseeix una veu suggerent pel cant. També hi participa Leona Lewis, que no hi destaca, i Giulio Corso, de clares capacitats vocals.

En resum, Walking on sunshine és un feel-good film dirigit per Max Giwa i Dania Pasquini, que et fa riure, llueix un repartiment jove i atractiu, mostra alguns racons preciosos d'Itàlia i et fa reviure a través de les versions d'alguns dels temes més sonats dels 80:



Música a Sant Pau en la Nit dels Museus

Records intensos, efervescència passada i atmosfera única en el nostre Recinte Modernista. Encara hi penso en aquell passeig i en tot plegat. I de manera inesperada i sorprenent, el darrer calderó suspensiu per escrit que vaig rebre va ser el passat estiu a Peralada, a l'Hostal de La Font. En quin compàs de la partitura vam equivocar-nos?


Barcelona va poder visitar la màgia de l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i tot l'espai modernista (entre les 19h i la 1h del dissabte 16 de maig), de manera gratuïta, coincidint amb una nit on els museus de la ciutat regalen les seves vistes nocturnes a tots els visitants interessats. A més del recorregut de Domènech i Montaner, vam poder escoltar una variada programació musical a l'aire lliure amb els quatre grups que hi participaren: A-Band (amb versions de bandes sonores), Nabuteco (quartet fusió de ritmes afro-brasilers amb samba i altres llenguatges), Latin Planas (saxo, guitarra, baix i percussió) i Barcelona Clarinet Players (la formació més refinada de la nit, integrada per quatre clarinetistes). Música i una selecció de pintxos, vins i begudes en els jardins, a càrrec del 1902 Cafè Modernista.
                                       Hi eres?

Dianne Reeves al Coliseum


Ja teníem les entrades comprades amb antelació pel 15 de maig de 2015. Compartint taula a pocs metres de l'escenari i prenent unes copes per l'ocasió a partir de les 23h de la nit, vam tornar a gaudir d'una de les actuacions en majúscules de l'any. Dins del cicle de concerts Round About Midnight, selecte i inspirat en el format de club de jazz, el Teatre Coliseum va obrir les seves portes a Dianne Reeves.

La vocalista Dianne Reeves, de capacitat vocal i habilitat per improvisar inqüestionables, és guanyadora de diversos premis Grammy. Justament, l'últim fou aconseguit enguany, al millor àlbum de jazz vocal pel seu treball discogràfic Beautiful Life, el qual presentà aquella espectacular nit al públic barceloní. També inqüestionable la qualitat de la seva banda: Peter Martin (piano), Romero Lubambo (guitarra), Reginald Veal (baix) i Terreon Gully (bateria).

La presència i vocalitat de Dianne Reeves es poden resumir en tres paraules: solidesa, virtuosisme i calidesa. I el seu estil integra de manera sofisticada el jazz, el R&B i el latin, tal i com demostrà en el seu potent directe. Entre alguns dels temes de la seva actuació, destacaren els nous del darrer àlbum [Waiting in vain (de Bob Marley), Tango (de la pròpia Dianne Reeves) i Dreams (de Fleetwood Mac)], sense oblidar el blues dedicat a B.B. King. Aquelles coses que té la vida, el mateix dia del concert al Coliseum les notícies anunciaven el traspàs del Rei del Blues; hores després Dianne Reeves explicà als assistents que la seva primera actuació a Barcelona va ser amb B.B. King! Sí, així és, coses de la vida...

Cal repetir aquestes cites musicals de luxe que ens ofereix l'agenda de la vida! Què hi diu en el calendari després de Dianne Reeves? Crec que Nit de Gregory Porter en el Festival de Peralada.


Carmen

Amb l'últim dia de representació, dissabte 2 de maig de 2015, el Gran Teatre del Liceu tancava les sis funcions de la famosa Carmen (música de Georges Bizet i llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basat en la novel·la de Prosper Mérimée).

És una de les més programades que conté fragments musicals (algunes parts parlades en la partitura originària) i àries ben reconegudes i esperades pel públic, com ara comentarem. El preludi inicial ja et fa entrar directament en el context de l'òpera i, després, l'havanera L'amour est un oiseau rebelle (la melodia original de la qual és de Sebastián Iradier). Interpretada per Carmen (Béatrice Uria-Monzon), la seva veu es presentà amb poc volum, fora de temps en diverses ocasions i sense entesa mútua amb l'orquestra. En general fou correcta en tota la funció, d'imatge lliure, sexual, provocadora, però mai representada com una prostituta. L'òpera també conté Votre toast, je peux vous le rendre, cantada per Escamillo (Massimo Cavalletti, el qual va restar baix d'afinació i amb pulsació rítmica dubtosa). Don José (Nikolai Schukoff) va convèncer al Teatre a través de l'ària La fleur que tu m'avais jetée i la seva vocalitat ben projectada, plena en els aguts i les notes tenses. I per últim, la meravellosa Je dis que rien ne m'épouvante d'una esplèndida Micaëla (Evelin Novak), la millor veu en afinació i cant de la nit.

L'Orquestra Simfònica del Liceu va oferir grans moments dramàtics i de qualitat gràcies a la batuta d'Ainars Rubikis, i els números corals foren sòlids i potents. Ara bé, la direcció d'escena de Calixto Bieito va esdevenir moderada per la seva línia, sense renunciar a l'estètica pròpia que ens té acostumats: set cotxes a l'escenari, soldats saltant-hi a sobre, una Carmen pintant a la paret del Liceu la paraula "amour", una antiga cabina telefònica, canvis de vestuari a escena, moments graciosos de borratxera, calces fora incloses i el detallet d'un minúscul arbre de Nadal amb banderes espanyoles o una lluint biquini mentres prenia el sol sota una enorme tovallola que també era una bandera d'Espanya. Menció a part pel toro gegant de fusta -calcat a aquells que es veuen a les autopistes-, el qual va ser desmuntat amb paciència, vam observar atentament com queia a poc a poc damunt del terra de l'escenari i just en aquell instant d'espetec va coincidir l'inici de la música amb l'obertura de llums. Tronxant. Per cert, després de l'entreacte, un torejant sol sense roba. Em pregunto: li hagués agradat a Susan McClary aquesta versió de Carmen de Geroges Bizet?


Vespre amb violoncel i música de cambra

Hi ha cites musicals que estan anotades a l'agenda amb antelació, 29 d'abril de 2015 al Petit Palau. Motius? Primer, els intèrprets: Pau Codina (violoncel) i Lilit Grigoryan (piano). I segon, el repertori 3B: Johann Sebastian Bach (Suite per a violoncel núm. 1, en sol major, BWV 1007), Ludwig van Beethoven (Sonata per a violoncel i piano núm. 3, en la major, Op. 69) i Johannes Brahms (Sonata per a violoncel i piano núm. 2, en fa major, Op. 99).

L'inici del concert, a càrrec del violoncel·lista Pau Codina, va ser relaxat i anecdòtic gràcies o per culpa de la il·luminació a la sala, trencant amb allò que molts critiquen de la rigidesa invariable de la música clàssica, i apostant per la naturalitat que tant agrada al públic. Va esperar que obrissin els llums, però el moment no arribava, el rellotge avançava i mentrestant sutilment feia broma de la situació amb els assistents; després de l'atmosfera creada, quan els ulls del sostre despertaren, el solista s'aixecà, sortí de l'escenari i va tornar a entrar. Bravo! Què en diuen els experts de l'escultura clàssica? Com aquest exemple, n'hi ha molts més. Deixem-ho.

L'obra de J. S. Bach va ser interpretada amb detalls agògics, expressivitat en els arpegis, diferents veus sonores, agilitat tècnica i caràcters adequats. Només algunes lleugeres desafinacions a partir dels minuets i un cert cansament traduït en el tempo de la giga; però per res van fer minvar la presència de Pau Codina en el concert d'aquell vespre.

De la sonata de L. van Beethoven, cal destacar els compassos inicials on el violoncel es presenta sol i els bons moments pianístics en acabar el primer moviment, el caràcter i la precisió dels silencis per part del duo en l'Scherzo: Allegro molto, i el vistós Allegro vivace. Si en diversos passatges de la sonata va faltar claredat en el ritme, fet que demostra la dificultat interpretativa de les composicions beethovenianes, sí va ser evident la qualitat en l'Adagio cantabile, de nota.

I finalment a la segona part del concert, la sonata de J. Brahms. Vam poder gaudir de diferents estrats sonors per part dels dos instrumentistes, dels greus profunds del violoncel i el bon forte del piano en el primer moviment. I en el segon, què va passar en les primeres notes? Doncs res, tret que els intèrprets som humans, sí. Els oïents van poder apreciar la noblesa del so de Pau Codina i Lilit Grigoryan exposà la seva comoditat amb la composició brahmsiana. El tercer moviment va suposar la perfecta demostració del funcionament d'un duo de cambra i de l'elevada qualitat de la partitura. Abans del darrer, un altra d'aquelles escenes també humanes que reforcen l'espontània naturalitat, un malaurat atac de tos de la pianista resolt amb aigua i sota l'especial atenció del violoncel·lista, fet que evidencià un cop més la complicitat necessària en la música de cambra. D'això es tracta justament. Excepte l'últim accelerando no prou nítid del piano, tot un bon treball en equip durant el moviment que tancà el programa: en concret, felicitar als intèrprets pel passatge dels pizzicati (violoncel) i staccati (piano). En acabar, el vespre va concloure amb l'ampliació de la mostra musical degut als aplaudiments i va tornar a recaure en J. Brahms de manera encertada (segon moviment de la Sonata per a violoncel i piano núm. 1, en mi menor, Op. 38).

En resum, el duo Codina-Grigoryan elaborà un discurs interpretatiu basat en diàlegs entenedors, plans sonors d'interès i caràcters diversificats que van enriquir una vetllada plena d'obres de referència en el repertori. Quan tornarem a disfrutar del nivell d'aquest grup de cambra?


dijous, 30 d’abril del 2015

La cinquena de D. Xostakóvitx

L'OBC (sota la batuta d'Emmanuel Krivine) va presentar un programa variat els dies 24, 25 i 26 d'abril de 2015 a l'Auditori, destacant el passat dissabte 25 en la segona part gràcies a la Simfonia núm. 5, en re menor, Op. 47 de Dimitri Xostakóvitx. La secció de vent-metall va interpretar de manera molt competent el primer moviment, amb clara convicció pel poder de la marxa i de l'unisò orquestral. Els metalls van tornar a lluir participació en l'Allegretto, on les cordes executaren amb precisió els pizzicati i Emmanuel Krivine dirigí amb agògica elegant. El Largo va ser encertat en el caràcter dramàtic i en la intervenció de l'arpa. Però sobretot, ambdós moviments -segon i tercer- van recrear autèntics moments de cambra. El darrer de la simfonia, sens dubte, molt espectacular: tota l'orquestra plena en el fortissimo!

Ara bé, en la primera part, una OBC reduïda va intentar afrontar la Simfonia núm. 31, en re major, KV 297, "París" de Wolfgang Amadeus Mozart. No es pot acceptar la desafinació -sobretot dels violins- en l'Allegro assai; ni la indiferència entre els modes major i menor, ni la desafinació generalitzada novament, en l'Andante; ni tampoc el desordre rítmic, ni la reiterada desafinació del conjunt, en l'Allegro. No es pot acceptar que els músics mostrin al públic l'exercici d'una lectura de la partitura pràcticament a primera vista, o donin aquesta impressió.

Després de cinc minuts, l'OBC més ampliada va oferir un paper millorat i destapà els moments cambrístics de la música de Richard Strauss amb les belles Quatre últimes cançons. Però els reals minuts de música de cambra els oferiren, com ja hem comentat, a la segona part del concert. Frühling fou correcta, però llàstima de la imprecisió orquestral en els respectius acords finals de September, Beim Schlafengehen i Im Abendrot. La soprano finesa Camilla Nylund va ser l'encarregada d'interpretar la part vocal de les cançons: afinadíssima, elegant, d'aguts agradables, a vegades coberta per l'orquestra, equilibrada, sinònim d'èxit, en definitiva tot un fenomen.

Així doncs, el plat únic del concert fou la Cinquena simfonia de D. Xostakóvitx, però no podem oblidar els altres concerts en paral·lel que no haurien d'estar programats: el concert de telèfons del públic, el concert de lletres, frases i paràgrafs sense sentit en les notes al programa i el concert etern d'aquell caramel que finalment algú va aconseguir desembolicar!


Els millors tenors del món al Palau Robert

WORLD'S BEST TENORS

26 març - 26 abril
de 2015
Jardins del
Palau Robert

Rolando VILLAZÓN
Ramón VARGAS
Klaus Florian VOGT

Jonas KAUFMANN
Neil SHICOFF
Vittorio GRIGOLO
Yosep KANG

Juan Diego FLORES
Giuseppe FILIANOTI
Josep CARERRAS
Plácido DOMINGO

Joseph CALLEJA
Javier CAMARENA
Piotr BECZALA
Lawrence BROWNLEE

Fabio ARMILIATO
Jaume ARAGALL
Roberto ALAGNA

 
 
 
 
 

Fotografia:
Johannes Ifkovits i
Opera Rikfo Verlag

Comissaris:
Johannes Ifkovits i

Arcadi Volodos en comptes de Maurizio Pollini

El passat Sant Jordi, molts esperàvem il·lusionats el concert del gran Maurizio Pollini. A causa d'una severa tendinitis, malauradament va anul·lar la seva actuació al Palau de la Música i l'organització (IberCamera) va proposar un altre artista. Un cop adquirides amb antel·lació les localitats, l'organització no les bescanvia ni retorna l'import, només en el cas de cancel·lació del concert. Per tant, davant de la proposta d'un substitut, IberCamera t'obliga a assistir a la cita si no vols llençar els quartos, expressat clarament. És evident que el 23 d'abril de 2015 és una data compromesa, però per a tots. Perdonin, i faig ressò d'una opinió generalitzada, quan volguem veure a Arcadi Volodos, ja comprarem les entrades corresponents. Volíem sentir a Maurizio Pollini.

Després de deu minuts d'espera i assegut en la seva tradicional cadira -en comptes de banqueta-, Arcadi Volodos va interpretar en la primera part Tema i variacions, en re menor, Op. 18b (amb una pau exquisida en el final) i 6 Klavierstücke, Op. 118 de J. Brahms. Les sis peces foren presentades amb gust, un fraseig més que destacable i un clar control sonor. Malgrat que l'Intermezzo en la major va patir algunes exageracions, la Ballade en sol menor va esdevenir molt plàstica en els moments més precisos i l'Intermezzo en fa menor va ser interpretat de manera detallista, en concret la part central per les ressonàncies, l'elegància i l'ús del pedal.

El pianista rus dedicà la segona part a F. Schubert (Sonata núm. 21, D 960, "Opus pòstum"), una obra molt -massa- programada enguany per altres intèrprets, com Maria João Pires (veure Maria João Pires i el concert "Schubert, Opus pòstum") o Krystian Zimmerman, el qual també va cancel·lar per malaltia el seu recital previst pel 24 d'abril, l'endemà! La versió d'Arcadi Volodos va lluitar amb la insoportable tos del públic en el primer moviment i amb un "prou!" espontani com a resposta en el tercer. Va lluir efectes en el darrer, però sens dubte, l'Andante sostenuto va ser màgic. De les quatre propines, Minuet D 600 i Trio D 610 de F. Schubert i Vogel als Prophet (Waldszenen Op. 82, núm. 7) de R. Schumann foren les destacades.