Fins la data i després de tants horaris incompatibles, per fi un concert d'orgue! En què estem pensant, a vegades? Ja se sap que és un dels instruments més poderosos que existeixen i, sense amagar-me, personalment adoro. La sensació d'escoltar o produir la seva sonoritat és totalment plena, creguin-me.
A la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, en la festivitat de Sant Pere, vam poder gaudir d'una hora de programa per a orgue -dissenyat amb intel·ligència- el passat 28 de juny, a les 18h de la tarda. L'organista Jonatan Carbó Casanellas interpretà obres de Maurice Duruflé, Jehan Alain i Johann Sebastian Bach en la primera part; després d'una discreta pausa pel músic, inversió en el programa -com si es tractés d'un mirall- continuant amb J. S. Bach, passant per J. Alain i acabant el concert amb M. Duruflé. D'aquesta manera, es concentrà el pes del repertori just al mig, reservant les interessants partitures per l'inici i el final.
Del Coral i quatre variacions sobre "Veni Creator Spiritus", Op. 4/III (M. Duruflé), en acabar l'himne gregorià de Pentacosta vam sentir les variacions de diferents caràcters: la primera, tranquil·la; la segona, més àgil; la tercera, lenta (totes elles amb els flautats de l'orgue i per a la tercera, el pedalier amb més protagonisme); i la darrera variació, activa i espectacular pels plens. La segona obra interpretada -Choral Dorien, JA 67 (J. Alain)- mostrà un llenguatge d'interès, introspectiu, íntim, en mode dòric i d'harmonies suggerents. S'hi podien apreciar quatre seccions en funció de la dinàmica (piano, mezzoforte, mezzopiano i una codeta) i va proporcionar calma. La Sonata-trio en do major, BWV 529 (J. S. Bach) fou escrita com a exercicis pels seus fills i s'acostuma a executar la mà dreta en un teclat, l'esquerra repartida en els altres i s'hi suma el pedaler en el significat aplicat de trio. Per cert, com s'entén la polifonia gràcies als diferents registres de l'orgue! El primer moviment va evidenciar alguns problemes rítmics i un final poc estirat, malgrat que a vegades és una opció que depèn de cada intèrpret. Jonatan Carbó va exposar el Largo amb una equilibrada agògica i ornamentacions ben explicades, però en el tercer moviment hi va faltar seguretat traduïda en un tempo poc actiu.
Per la segona part del concert, Preludi i fuga en la menor, BWV 543 (J. S. Bach) en primer lloc. Si el preludi va destacar per la gran nota pedal i el final de picardia, la fuga va esdevenir estable i sencera, amb totes les veus ben enteses i el final marcial precís. Tornant al caràcter semblant a l'anterior, però escrita en mode frigi i la melodia situada en el registre de trompeteria, el Choral Phrygien, JA 68 (J. Alain). Ara bé, ens quedem amb el mode dòric... I com a prova i complement del programa ben teixit, Preludi i fuga sobre el nom d'Alain, Op. 7 (M. Duruflé), que conté citacions de diferents obres de J. Alain. El preludi és molt interessant, tot un joc rítmic espectacular i virtuós, on tots els registres i les sonoritats dialoguen, i lluí la qualitat de la interpretació en el pianissimo. La fuga, també de clar interès, va suposar una bona fórmula per tancar el concert, a través dels dos darrers acords (un curt i un llarg) i els plens de l'orgue.
Després d'una propina activa i original, i d'una tarda agradable a càrrec de l'organista Jonatan Carbó Casanellas, cal concloure que els dos moments interpretatius del concert -i amb nota- foren el preludi de M. Duruflé i la fuga de J. S. Bach.
