Boris Godunov en el Festival d'Òpera de Savonlinna

Si l'any passat vaig escriure Peralada i Andrea Chénier i Fran Suárez Trio feat. Ana Finger a Emsalö, enguany i de camí a Hèlsinki era el torn de publicar Boris Godunov en el Festival d'Òpera de Savonlinna.

És evident que a Savonlinna no hi vas com a conseqüència d'una bona improvisació de vacances. I tampoc hi vas a passejar en època estiuenca. L'experiència Savonlinna cal viure-la com a mínim una vegada, i és probable que un hi torni i, sense adonar-se, comenci a formar part de la tradició del Festival. Dues excuses necessàries: l'òpera i l'entorn. Per a disfrutar d'això que he anomenat "experiència Savonlinna", anoto a continuació els secrets de la recepta per a 4 persones: 1 ampolla de cava [important: sense presses, una hora abans de la funció, a prop d'Olavinlinna, i sense pluja, però això no es tria] + 1 òpera [endinsar-te en la música encara que passin coses impensables, i refresc o copa a l'entreacte] + 1 sopar [al (...) Ravintola, només com a suggeriment demanar els peixets]; tastar els ingredients en aquest ordre, mai amb nervis ni mesclar/afegir altres ingredients.

La trajectòria del Festival d'Òpera de Savonlinna ha demostrat que les produccions programades siguin sinònim d'èxit. No va ser cap excepció la funció del passat 30 de juliol de 2015 amb l'òpera Boris Godunov de Modest Mússorgski. Vam poder gaudir del llibret del propi compositor, en quatre actes i set escenes, creat a partir del drama Boris Godunov d'Alexander Pushkin. Entre alguns factors, el contingut històric (encara amb certs misteris mig resolts), la recepció política del moment i la falta d'una prima donna protagonista van fer que la versió posterior revisada del 1872 -amb les parts i personatges addicionals i sense l'escena davant la Catedral de Sant Basili a Moscou- fos l'estrenada oficialment l'any 1874 en el Teatre Mariïnski a Sant Petersburg. A més a més, pels interessats en la recerca musicològica, també existeixen les famoses reorquestracions de Nikolai Rimski-Kórsakov (molt programades) i de Dimitri Xostakóvitx. Sigui com sigui, la música i el llibret originals són de M. Mússorgski i el seu contingut dramàtic s'acosta més a la historicitat descrita en el text d'A. Pushkin, inspirat en la Història de l'Estat Rus de Nikolai Karamzin.

Deixant de banda aquests aspectes musicològics, cal revisar l'última de les cinc funcions de Boris Godunov a Savonlinna. Per començar, esperem que l'organització entengués la petició i elimini la ràdio sorollosa i molesta que s'expressà sola i mecànicament durant una bona estona del curs de l'òpera. Fou inacceptable. Aclarit aquest aspecte, parlem de la producció. Tant la direcció d'escena (Nicola Raab), com el disseny d'escenografia (George Souglides), el vestuari (Julia Müer) i la il·luminació (Linus Fellbom) foren equilibrades i adequades, sense exageracions, amb colors i recursos visuals efectistes però alhora sobris, sota una estètica que corresponia a la dramatúrgia. L'Orquestra del Festival d'Òpera de Savonlinna, a banda d'algunes irregularitats puntuals, va oferir -en especial- timbres i coloracions sonores de categoria, amb la batuta dilatada de Leif Segertam. Quant al repartiment vocal, s'evidencià una tria sòlida de cantants. Cap queixa general. De les veus més afavorides, el tenor Mika Pohjonen (en el paper de Fals Dimitri); de les menys encertades en escena, el contratenor Artem Grutko (com a fill de Boris, Fyodor). Ara bé i per acabar, els dos únics protagonistes de la vetllada sense excepció i en majúscules foren el gran baix Matti Salminen (tot un referent en el Festival: impressionant veu i impressionant actor que encaixa a la perfecció en el protagonista de l'òpera, Boris Godunov) i el Cor del Festival d'Òpera de Savonlinna (sota l'excel·lent preparació del director Matti Hyökki, l'espectacular massa coral aclaparà el públic en tots els moments que intervingué; cal haver-hi assistit per entendre el magnetisme que desprenia). Així doncs, èxit rotund per Matti Salminen i el gran Cor.

Concert d'orgue a Sitges II

Baixant directament de l'Empordà el diumenge 19 de juliol de 2015, aquella mateixa tarda i a Sitges vaig assabentar-me que Joan Paradell Solé era l'intèrpret del concert que tingué lloc a les 22h de la nit a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Sense organitzar-la, aquesta excel·lent casualitat fou la primera cita musical del període estiuenc.

Dins el 35è cicle "Els orgues de Catalunya", Joan Paradell Solé (l'organista encarregat dels concerts de la Capella Musical Pontifícia "Sixtina" i convocat a les celebracions litúrgiques oficiades pel Papa a les basíliques romanes i a la Basílica Papal de Sant Pere del Vaticà) va interpretar un programa variat on el corpus central del repertori se centrà en els noms de Georg Friedrich Haendel i Johann Sebastian Bach.

El concert va iniciar-se amb virtuosisme, precisió rítmica i lluïment dels registres de l'orgue a través de l'obra anònima del segle XVII titulada Batalha de sexto tom. I a continuació, dues obres del mateix període sense interès, força properes a uns exercicis, de Pablo Bruna: Tiento de dos tiples de sexto tono i Tiento de falsas de segundo tono.

En la part central de la mostra, dedicada al període barroc amb composicions majúscules, vam poder gaudir de l'elegància de l'organista en la Simfonia de la Cantata BWV 156 (J. S. Bach) i vam comprovar la dificultat interpretativa -amb certes precipitacions i falta de ritme- en la Toccata en fa major, BWV 540 (J. S. Bach). Després, va sonar una interpretació no prou neta de la preciosa Arribada de la Reina de Saba (G. F. Haendel, transcripció de B. Taylor per a orgue, de l'oratori Solomon). I per acabar aquesta secció, una de les obres de referència en el repertori organístic: Toccata i fuga en re menor, BWV 565 (J. S. Bach). Junt al poder de la registració, Joan Paradell Solé va demostrar solidesa, concentració i maduresa interpretatives. Malauradament, la seva interpretació sonava en paral·lel als focs d'artifici que espetegaven fora i ressonaven dins la parròquia. Per aquest motiu, crec que l'organització de festivitats de Sitges hauria de reflexionar i fer la corresponent revisió sobre les mateixes.

Per últim, en el tram final del concert, l'organista va programar la Sonata prima de Pietro Morandi: interessant i curiosa obra del segle XVIII, simulant una vertadera caixeta de música en el tercer moviment. I per acabar, amb registració en plens en la seva totalitat i el magnetisme de les masses acordals, la Toccata über die Glocken des Domes zu St. Gallen de Paul Huber, una partitura molt espectacular.

Un concert de categoria d'una hora i deu minuts amb propina sonora inclosa. Molt aplaudit pels assistents, l'organista va oferir un equilibrat repertori comprès entre els segles XVII i XX, sense trobar a faltar el XIX, on el protagonista indiscutible fou Joan Paradell Solé.

La Traviata

No calen gaires comentaris per l'òpera de Giuseppe Verdi, La Traviata, amb el llibret de Francesco Maria Piave basat en La dame aux camèlias d'Alexandre Dumas (fill). Sí que repassarem la funció del passat 15 de juliol en el Gran Teatre del Liceu, sota la direcció d'escena de David McVicar, l'escenografia i vestuari clàssics de Tanya McCallin, i la sorprenent direcció musical d'Evelino Pidò.

En el primer acte, l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va lluir una Obertura ben dirigida per la batuta d'Evelino Pidò i ben interpretada pel conjunt instrumental. I el Cor -igual que en el segon acte- va restar endarrera freqüentment respecte l'Orquestra. Sobre les veus solistes, destacar sens dubte la presència d'Alfredo Germont (Ismael Jordi) -amb una petita irregularitat en la resolució de l'agut- i de Violetta Valéry (Anita Hartig) -molt correcta en dinàmica, però amb certes exageracions i afinació dubtosa-.

En el segon acte, que gaudeix d'un augment en la temperatura de la trama, l'Orquestra se superposà en alguna ocasió al personatge d'Alfredo. Cap queixa general en les veus i només mencionar que Giorgio Germont (Leo Nucci) va ser molt aplaudit pel públic. Per cert, gran moment de Violetta quan afirma el seu amor i et deixa gèlid la tessitura impressionant del seu text: "T'estimaré morta".

I en el tercer acte, tant Alfredo com Violetta van optar per una interpretació indubtablement expressiva. Fou destacable la intensitat de la soprano declamant la carta, acompanyada pel so de la viola. I a nivell orquestral, la secció de metalls va esdevenir compacte i tot el conjunt va oferir un bon paper en el primer número que obre l'acte. Ara bé, el protagonista de la vetllada fou el director Evelino Pidò (pel seu gest -fantàstic en precisió i musicalitat al mateix temps-, el final de la partitura i les sonoritats orquestrals creades que poques vegades es veuen en el Teatre). Com marca la tradició, la massa va afavorir als cantants, sobretot a Leo Nucci. En canvi, jo, a Ismael Jordi per la seva expressivitat i sobretot a Evelino Pidò per la seva direcció.

Mika en el Festival de Pedralbes

Entrades exhaurides pel 10 de juliol de 2015, la clausura de la tercera edició del Festival Jardins Palau Reial de Pedralbes. Ni amb dies d'antelació ni trucades directes a l'organització. Res. El suggeriment fou esperar a última hora, davant la taquilla habilitada en el recinte, esperar si una casualitat d'aquelles generava un retorn d'alguna localitat i la possibilitat de circular a la venda novament. No sé si l'entrada m'esperava a mi o jo a ella, però va ser meva, de manera increïble. En un dia de decepció i solitud acusades, a vegades passa, vaig poder passejar amb tranquil·litat per l'entorn on durant les edicions anteriors havia viscut amb emoció algunes vetllades musicals i que també havia format part d'aquella efervescència universitària del passat. Doncs sí, un bon passeig, una nova conversa en un banc dels jardins i una senzilla estona prèvia al concert de Mika.

Quasi dues hores de música on el cantant Mika -amb la seva banda- va mostrar les seves clares capacitats vocals, els diferents timbres i registres, i sobretot el falset típic en ell. És pura energia, et fa moure i cantar. No para a l'escenari. A més, toca el piano, brinca, balla, parla poc i fa broma amb el públic. Sense obviar que desafina en els finals lents d'alguns temes, Mika destaca sens dubte en els up-tempo! Per això, no hi van faltar els exitosos Grace Kelly, Talk about you (de l'últim disc No place in heaven) o Relax, take it easy. La gran balada del concert fou Happy ending. I per recordar: Love you when I'm drunk (traduïda i interpretada en castellà: Solo te quiero con una copa de más), l'últim dels dos bisos (Lollipop, amb què acaba tocant la bateria i provocant a tot l'auditori!) i el gran moment on Mika pujà a sobre del piano, posà les lletres del seu nom a sobre de l'instrument i ell restà allà amb una divertida "pose"! Per cert, per què no va incloure Popular song?

Amb un escenari ple de color i la seva estètica glam, l'espectacle va concloure amb confeti i, després, els assistents vam sortir acompanyats casualment de la música de Whitney Houston: How will I know!

Perfectly Damaged

Måns Zelmerlöw, el guanyador de l'Eurovision Song Contest 2015, ha publicat el seu darrer àlbum d'estudi Perfectly Damaged aquest mes de juny, sota el segell discogràfic Warner Music. Produït per Winterlude, Anton Malmberg Hård af Segerstad, Joy Deb, Fredrik Sonefors i Martin Bjelke, conté un conjunt de temes que s'emmarquen a la perfecció dins dels patrons musicals del pop actual i, alhora, integren detalls únics que converteixen el disc en una excel·lent mostra d'elevada qualitat.

De manera evident, hi predomina la vocalitat i la intensitat interpretativa de Måns Zelmerlöw. A banda d'aquesta realitat, l'única crítica de l'àlbum recau en els temes: tots són bons. Aquest fet dificulta la tria dels millors. Ara bé, a banda de Heroes, la cançó amb què guanyà el concurs (veure Måns Zelmerlöw - Eurovision Song Contest 2015), n'hi ha tres més que reuneixen les característiques per a convertir-se en els propers singles d'èxit. Comentem-los en ordre d'importància. Should've gone home és d'impacte, sorpèn per les diferents atmosferes sonores per on et fa viatjar, t'atrapa per la intensitat d'una lletra que ho diu tot, és addictiva. La frase "I can't break your wall" talla la respiració, què pots dir davant "How hard can it be to say 'no'?" i l'única dosi de la veu de cap tan apreciada és reservada només en una nota (just enmig de "Just to find"). Tot és perfecte per convertir-la en el segon single, acompanyada d'un vídeo que expliqui bé tot el contingut. El tercer single, la balada Hearts collide, on el poder de la melodia -sovint harmonitzada- es combina amb l'expressivitat de l'artista i la maduresa del missatge. Per cert, el duo entre el cantant i el violoncel que hi apareix i l'efecte de la secció de corda són seductors. I finalment el quart single, Unbreakable, l'inqüestionable up-tempo ideal en una pista de ball, directe, amb potents background vocals múltiples, frases àmplies i alhora tota una constant afirmació amb el "jo" de la lletra.

Aquests quatre temes poden ser un bon cocktail per les llistes de vendes i embriagar al públic amb els corresponents audiovisuals. Però hem de mencionar a part dues joies més que haurien de reservar-se exclusivament per a les versions potents del directe. Someday (you and I) és una altra droga i narra tota una pel·lícula més que freqüent, evidenciant i insistint en allò que sembla ser que encara no se sàpiga del tot: "It's not me it's you and I, it's you and I, it's you and I". La llum de Kingdom in the sky és l'altra pedra preciosa plena d'esperança, amb unes atractives background vocals profundes i de reminiscències ètniques. Pot generar bones expectatives en la versió en viu.

M'alegra enormement -i no puc amagar aquesta impressió- la inclusió, en l'àlbum Perfectly Damaged, d'indicis sutils i també l'herència directa dels anys 80. El duet What's in your eyes (amb Tilde Vinther) que tanca el disc és una clara mostra. Parlo de la instrumentació orquestral, de la melodia i del tractament de les intervàliques en les veus.

Sobre el primer tema de l'àlbum, dir que Stir it up obre a la perfecció el treball discogràfic de Måns Zelmerlöw, amb un especial timbre instrumental en la introducció que no deixa a ningú indiferent. La resta de temes (Live while we're alive, Let it burn i Fade away) es poden englobar per la potent energia que desprenen i The core of you torna a optar pel significat d'afirmacions com "Never wanna break and don't you ever change the core of you".

En resum i sens dubte, tot un enregistrament de categoria. Sospito que hi falta una cançó, justament que dóna nom a l'àlbum: Perfectly Damaged. La sentirem alguna vegada, Måns? Per cert, no ho dubtis, el teu disc ja forma part de la meva banda sonora. Molta sort en aquesta nova etapa i t'envio la millor de les energies des de Barcelona! From me to you. Tack för din musik.

30 minuts de música a l'ArtTe

Quin espai per berenar o prendre una copa, cada dimarts a les 19h, amb música clàssica! Es diu ArtTe i està situat a l'antiga esquerra de l'Eixample. La programació del 29 de juny reunia el duo de cambra format per Unai Gutiérrez (clarinet) i Andrea Mir (piano). Malgrat alguna distracció pianística, però a través de les diferents coloracions del clarinet, vam escoltar -entre d'altres- una Peça en forma d'havanera de M. Ravel, El petit negre de C. Debussy o el primer moviment de la Sonata per a clarinet i piano Op. 167 de C. Saint-Säens. Llàstima de l'acústica de la sala, del piano desafinat i d'un grup nombrós (sense respectar als músics, els hi donaven l'esquena i xerraven: no poden quedar 30 minuts més tard?). Ara bé, l'espai és molt atractiu, igual que el videoart projectat ple d'aigües blaves mòbils o línies blanques  que  ascendien  com  focs  d'artifici!

Concert d'orgue a Sitges

Fins la data i després de tants horaris incompatibles, per fi un concert d'orgue! En què estem pensant, a vegades? Ja se sap que és un dels instruments més poderosos que existeixen i, sense amagar-me, personalment adoro. La sensació d'escoltar o produir la seva sonoritat és totalment plena, creguin-me.

A la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, en la festivitat de Sant Pere, vam poder gaudir d'una hora de programa per a orgue -dissenyat amb intel·ligència- el passat 28 de juny, a les 18h de la tarda. L'organista Jonatan Carbó Casanellas interpretà obres de Maurice Duruflé, Jehan Alain i Johann Sebastian Bach en la primera part; després d'una discreta pausa pel músic, inversió en el programa -com si es tractés d'un mirall- continuant amb J. S. Bach, passant per J. Alain i acabant el concert amb M. Duruflé. D'aquesta manera, es concentrà el pes del repertori just al mig, reservant les interessants partitures per l'inici i el final.

Del Coral i quatre variacions sobre "Veni Creator Spiritus", Op. 4/III (M. Duruflé), en acabar l'himne gregorià de Pentacosta vam sentir les variacions de diferents caràcters: la primera, tranquil·la; la segona, més àgil; la tercera, lenta (totes elles amb els flautats de l'orgue i per a la tercera, el pedalier amb més protagonisme); i la darrera variació, activa i espectacular pels plens. La segona obra interpretada -Choral Dorien, JA 67 (J. Alain)- mostrà un llenguatge d'interès, introspectiu, íntim, en mode dòric i d'harmonies suggerents. S'hi podien apreciar quatre seccions en funció de la dinàmica (piano, mezzoforte, mezzopiano i una codeta) i va proporcionar calma. La Sonata-trio en do major, BWV 529 (J. S. Bach) fou escrita com a exercicis pels seus fills i s'acostuma a executar la mà dreta en un teclat, l'esquerra repartida en els altres i s'hi suma el pedaler en el significat aplicat de trio. Per cert, com s'entén la polifonia gràcies als diferents registres de l'orgue! El primer moviment va evidenciar alguns problemes rítmics i un final poc estirat, malgrat que a vegades és una opció que depèn de cada intèrpret. Jonatan Carbó va exposar el Largo amb una equilibrada agògica i ornamentacions ben explicades, però en el tercer moviment hi va faltar seguretat traduïda en un tempo poc actiu.

Per la segona part del concert, Preludi i fuga en la menor, BWV 543 (J. S. Bach) en primer lloc. Si el preludi va destacar per la gran nota pedal i el final de picardia, la fuga va esdevenir estable i sencera, amb totes les veus ben enteses i el final marcial precís. Tornant al caràcter semblant a l'anterior, però escrita en mode frigi i la melodia situada en el registre de trompeteria, el Choral Phrygien, JA 68 (J. Alain). Ara bé, ens quedem amb el mode dòric... I com a prova i complement del programa ben teixit, Preludi i fuga sobre el nom d'Alain, Op. 7 (M. Duruflé), que conté citacions de diferents obres de J. Alain. El preludi és molt interessant, tot un joc rítmic espectacular i virtuós, on tots els registres i les sonoritats dialoguen, i lluí la qualitat de la interpretació en el pianissimo. La fuga, també de clar interès, va suposar una bona fórmula per tancar el concert, a través dels dos darrers acords (un curt i un llarg) i els plens de l'orgue.

Després d'una propina activa i original, i d'una tarda agradable a càrrec de l'organista Jonatan Carbó Casanellas, cal concloure que els dos moments interpretatius del concert -i amb nota- foren el preludi de M. Duruflé i la fuga de J. S. Bach.

Don Pasquale

Dissabte 27 de juny de 2015: èxit rotund per la funció operística de Don Pasquale (de Gaetano Donizetti) gràcies al llibret de Giovanni Ruffini (divertit, fresc i tronxant!). A més, s'hi sumà la direcció d'escena i vestuari de Laurent Pelly (que potenciava la teatralitat i el riure del públic) i l'escenografia de Chantal Thomas (excepcional després de l'entreacte, amb la casa literalment del revés, igual que la trama!).

La sessió va començar sense acomodadors i amb dues substitucions en el repartiment (Don Pasquale i Norina, justament coberts en algunes ocasions per l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Diego Matheuz). Repassem les intervencions vocals. El millor personatge de la nit interpretant a Ernesto fou Juan Francisco Gatell: bona veu, projectada, i amb un paper còmic i graciós en gesticulació ben portat a escena. Després només parlen de Juan Diego Flórez, també n'hi ha d'altres. Pretty Yende com a Norina: gran veu, afinada, d'aguts plens i bona actriu. El Doctor Malatesta: un correcte Mariusz Kwiecien en veu, molt elegant, amb presència escènica. I finalment, Roberto de Candia en el paper de Don Pasquale: no va destacar vocalment, però va executar amb precisió totes les síl·labes del característic passatge de baix buffo i es posicionà com a gran actor.

Per cert, molt bé l'invent del Seient Secret del Gran Teatre del Liceu si et toca una bona localitat a platea!

Recital final de màster

Molt interessant i complet el recital final de màster del pianista Xavier Iglesias Carré (amb la Jove Orquestra Barcino en la segona part -dirigida per Ximo Tarín Micó- per a la interpretació del Concert per a piano i orquestra núm. 1, en sol menor, Op. 25 de F. Mendelssohn). En la primera part, el pianista va oferir la Sonata en sol major Hob. XVI: 6 de J. Haydn, una selecció de les Estacions Op. 37 de P. I. Txaikovski (de Gener a Juny) i la Cançó i dansa núm. 7 i 8 de F. Mompou. Van destacar el Trio i l'Adagio de la sonata clàssica per l'ús del pedal. Del compositor rus, molt encertades en musicalitat i caràcter A la llar del foc (Gener), La nit blanca (Maig) i la primera secció de la Barcarola (Juny). I per últim, ens quedem amb les línies melòdiques entenedores de la primera dansa de les apreciades obres catalanes. Tot un bon recital final de màster (dedicat al professor Michel Wagemans), on la propina musical en acabar la segona part fou l'Octubre de P. I. Txaikovski. Moltes felicitats per l'exitós migdia del 27 de juny de 2015, a la Sala d'Orquestra de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).

L'OBC a la platja

Concert gratuït, a la platja de Sant Sebastià i amb tovallola! Iniciatives com aquesta són molt ben rebudes pel públic barceloní, el qual va escoltar una bona selecció d'obres clàssiques (que apareixen en algunes bandes sonores), interpretades per l'OBC, amb l'objectiu d'apropar-se als assistents i promocionar l'Orquestra.

Sota la direcció de Jaime Martin, ell mateix va presentar les diverses obres, com Júpiter (el missatger de l'alegria) de G. Holst, Així parlà Zaratustra de R. Strauss, el segon moviment del Concert per a clarinet de W. A. Mozart o Quadres d'una exposició (els dos últims números) de M. Mússorgski, entre d'altres.

No dubto que la sonorització just davant de l'orquestra fou més òptima, però naturalment a certes distàncies no es pot demanar massa... Cal valorar altres coses: la bona sensació d'escoltar música clàssica en viu estirats a la tovallola i en contacte amb la sorra o el quasi format d'un concert pop però de clàssica. Per cert, no hi va faltar el concurs Instagram de selfies! Els dos guanyadors van obtenir dos abonaments per a la propera temporada de l'OBC!

Fora de programa, van interpretar la sardana Juny (J. Garreta), Gabriel's Oboe amb unes veles blanques que es movien dins l'escenari (E. Morricone) i el Mambo de West Side Story (L. Bernstein). Sobre l'últim, el director va assajar dues vegades amb el públic el moment en què havíem d'exclamar "Mambo!". I en acabar la interpretació definitiva conjunta, va demanar que balléssim (classic disco?!) mentre sonava una nova repetició de la darrera propina. Bé, però crec que masses..., quatre en total.

Pràcticament dues hores de música i entreteniment a partir de les 20.30h del dissabte 20 de juny, amb molta promoció de l'Orquestra i, concretament, de la producció Pirates del Carib (que inclourà una projecció visual) de la nova temporada. Prou bé, sobretot després del concert, oi família?

La Locomotora Negra

Si al matí del 19 de juny gaudia de l'exposició Josep Valls, el retorn, a la nit, jazz vibrant al Palau de la Música amb la Locomotora Negra!

Feia anys que no veia en viu a la formació i vaig tenir la mateixa bona sensació d'aleshores. Van tocar alguns de propis, però sobretot la Big Band llueix amb els temes dels grans, com Count Basie o Duke Ellington, entre d'altres. I també van presentar l'útim disc amb I've got the world on a string, Love me or leave me o In a sentinental mood. En especial van destacar Flying home, la propina What a wonderful world (amb la veu del director Ricard Gili) i una medley de Fats Waller (el millor moment de la nit, amb el carismàtic pianista Tòfol Trepat!).

Què hi trobem en els concerts de La Locomotora Negra? Bon swing, solos (de saxo, trompeta i trombó), duets interessants (com el de les trompetes amb sordina), la sonoritat de les seccions de la Big Band, temes amb veu i el show que organitzen amb els micròfons o traduint lletres al català. Només un defecte: el so amplificat, saturat en diverses ocasions... I ara que ho recordo, per cert, anècdota en el segon pis del Palau: una parella ballant!

En resum, 17 temes + 3 bisos = 2 hores de bon rotllo! Els músics de La Locomotora Negra disfruten i fan disfrutar!

Josep Valls, el retorn

Doncs sí, una nova exposició d'interès organitzada per la Biblioteca de Catalunya. No hi podia faltar. Es recomana un bon esmorzar (com el del divendres 19 de juny) i després, una visita més que guiada a la Sala d'Exposicions.

Hi ha personatges que resten poc coneguts degut a circumstàncies històriques i, sens dubte, presenten una trajectòria vinculada al món musical del segle XX, rellevant pel nostre país. És el cas de Josep Valls, compositor i violoncel·lista exiliat a causa de la Guerra Civil, que fou elogiat pel propi Pau Casals.

Distribuïda entorn a documents de qualitat cedits per la família del músic a la Biblioteca, l'exposició Josep Valls, el retorn constitueix tot un homenatge al personatge i suposa la tornada de la seva música a la ciutat on va néixer. Hi trobem una selecció equilibrada de diversos materials, com fotografies, retalls de publicacions, programes de concert, notes i indicacions manuscrites, correspondència, fins i tot el paper secant usat per a la còpia de les seves composicions, i partitures, entre les quals hi destaca el Concert per a violoncel i orquestra.

Gràcies a la comissió, la mostra evidencia un resultat excel·lent. A més, fou inaugurada el passat 18 de maig amb la presència del Conseller de Cultura (Ferran Mascarell), la Directora de la Biblioteca de Catalunya (Eugènia Serra) i les comissàries de l'exposició (Anna Gudayol -Cap de la secció de Manuscrits- i M. Rosa Montalt -Cap de la secció de Música-). Ha estat oberta al públic entre el 19 de maig i el 20 de juny de 2015.

Per cert, qui no hagi pogut assistir-hi... Aquí tenen l'exposició virtual (cliquin): Josep Valls, el retorn. I passat l'estiu, animo a visitar la propera exposició de la secció de Música, que també serà comissionada per M. Rosa Montalt. Durant tot el mes d'octubre de 2015 a l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, el Microcosmos Josep Soler!

Mares i filles

Atret per la professionalitat de la Nina, no vaig dubtar en comprar una entrada pel musical de Clara Peya i David Pintó, Mares i filles. Es comptaven clarament els assistents a la funció del 30 de maig en el Teatre Gaudí. L'excusa de la nit era el futbol, que tristament goleja a qualsevol equip cultural. Però a més a més, les 22h no corresponen a una bona franja horària per a una hora de teatre musical de nova creació.

Només dues protagonistes a escena, Nina i Neus Pàmies, interpretant amb correcció els papers de mare i filla, respectivament, i acompanyades únicament al piano per Clara Peya. La trama argumental no és prou atractiva, i la composició musical no té suficient interès, deixant de banda que no comparteixo l'exhibició del piano vertical. Un sí al format íntim, la poca distància amb les intèrprets i un escenari ple de llibres! Un cop acabada la representació, la iniciativa de tertúlia formulada per la Nina va quedar frenada per la timidesa general i sobretot per la falta d'empenta del musical i un resultat que no va convèncer.

Cosi fan tutte

Les tardes d'òpera en el Gran Teatre del Liceu acostumen a ser molt agradables. El diumenge 24 de maig no va ser una excepció amb la funció de Cosi fan tutte de Wolfgang Amadeus Mozart. S'agraeix quan el llibret (de Lorenzo Da Ponte, basat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes) i l'acció escènica (dirigida per Damiano Michieletto) provoquen el riure en el públic, malgrat que el drama es presenti com una comèdia; o explicat d'una altra manera, quan l'escenografia (de Paolo Fantin) correpon a la dramatúrgia. Justament, l'elegància de l'escenari giratori -la recepció d'un hotel, el bar, una habitació amb bany i el hall amb l'ascensor- combinada amb el bon gust del vestuari actual (de Carla Teti) van fer que fos una bona tarda d'òpera. No hi van faltar moments vistosos com una mascarada en versió karaoke, l'hora del ball o un casament on el contracte fou una fotografia!

L'Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu van sonar correctes, sota la direcció de Josep Pons, però l'orquestra va disminuir el rendiment a partir de l'entreacte. I sobre el repartiment de veus, molt ben equilibrat, destacant Sabina Puértolas (Despina) i Pietro Spagnoli (Don Alfonso) pels seus papers.

Måns Zelmerlöw - Eurovision Song Contest 2015

La nit del 23 de maig se celebrava l'Eurovision Song Contest 2015, un concurs de llarga tradició i trajectòria que reuneix famílies, amics i països a través d'un fenomen meravellós anomenat música.

Malgrat els interessos polítics existents, per sobre de tot, hi ha l'espectacle, la música, la il·lusó i l'emoció per saber qui és el guanyador. Per diferents raons anotades en un petit quadern, els següents països eren els meus preferits, segons ordre d'aparició: Xipre, Austràlia, Àustria, Alemanya, Polònia, Romania i Rússia. Ara bé, Suècia amb el cantant Måns Zelmerlöw ocupava un únic full a part, separat de la resta, considerant-lo el candidat més preparat per la seva presència, vocalitat, actitud, simpatia, professionalitat, cançó, discreta coreografia i escenografia basada en una senzilla i alhora potent projecció visual. Tot aquest conjunt artístic condicionà el resultat de l'actuació (que t'atrapa en els cinc primers segons), però concretament, la cançó i el directe són els dos elements clau. Analitzem-los.

La cançó Heroes conté un missatge directe i personal de l'artista suec, on la lletra permet incloure al públic pel "nosaltres" implícit/explícit i una melodia enganxosa que invita a cantar. A més, els diversos canvis en la presència dels beats generen augments i disminucions en l'energia del tema però sempre concentrant-la en la tornada i amb una direcció creixent que culmina en l'últim "We are the heroes!". També conté efectes interessants, com els àgils fade out que xuclen ràpidament la instrumentació i despullen la veu a capella en els instants inicials de la tornada (ressaltant el poder del text). El recurs de les background vocals múltiples i les línies ascendents instrumentals (a partir dels timbres de violins) donen molta qualitat; igual que l'agut col·locat en les paraules "our time" després del fragment que actua com a bridge entorn als "demons". Realment, una creació i producció excel·lents.

La intensitat de la interpretació vocal de Måns Zelmerlöw queda complementada a la perfecció amb l'intel·ligent directe organitzat a través de la projecció visual. Hi destaca la natural complicitat entre el ninotet i el propi cantant, sincronitzant els moviments i interaccionant amb les imatges. A part, la veu de Måns Zelmerlöw sobre l'escenari viatja des dels greus suggerents passant la melodia fins a l'octava superior i projectant el registre agut amb potència. Si tot plegat no fou suficient per assegurar l'èxit rotund, per rematar, el simbolisme coreogràfic en el moment "we're dancing with the demons in our minds" (moviment també enganxós, igual que la melodia), la il·luminació vermellosa cap al final de l'actuació (coincidint amb l'únic color de la projecció, a part del blanc i negre) i el vestuari del cantant van generar una performance que demostrà un treball indubtablement rigurós.

Moltes felicitats a Suècia i, en especial, a Måns Zelmerlöw! You are the hero!



Pulcinella d'Igor Stravinsky

La nova producció de l'Auditori, amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) durant els dies 22, 23 i 24 de maig de 2015, va estar acompanyada per la vaga indefinida del servei d'acomodació des del passat 30 d'abril; però no va afectar en el desenvolupament de l'activitat programada del dissabte 23 a la tarda. Els concerts estaven emmarcats en l'epígraf "La 40 simfonia de Mozart", i novament hagués fet més justícia pel resultat musical un altre, com "Pulcinella d'Igor Stravinsky".

Sota la competent direcció de Masaaki Suzuki, molt clar i precís en gest (rítmic i plàstic en funció dels passatges), vam poder disfrutar de l'elevada qualitat de la partitura d'Igor Stravinsky (el ballet Pulcinella) i de les miniatures que la integren. Creada a partir d'obres de Giambattista Pergolesi, van destacar l'Obertura: Allegro moderato, el primer Allegro assai, l'Allegro: alla breve. Tarantella i el darrer Allegro assai. En canvi, amb una OBC reduïda, els errors i els desordres en diverses parts es fan evidents, sobretot en alguns instruments en concret. El ballet també hi inclou tres papers vocals, els quals van ser interpretats per Marta Almajano (soprano), Nicholas Phan (tenor) i José Antonio López (baríton). Només podem citar al tenor Nicholas Phan pel seu timbre agradable i correcció amb la música. I per acabar, agrair l'adequació en estil musical gràcies a la interpretació del director Masaaki Suzuki.

La Simfonia núm. 40, en sol menor, KV 550 de Wolfgang Amadeus Mozart, programada en la segona part, és una d'aquelles obres que està sotmesa a la mirada exigent del públic, precisament per la quantitat de versions i mans que l'han treballada. Per això, es notaren les presses dels violins en el primer moviment i alhora una bona lectura del director per la secció vent-fusta. L'excés de tempo i el poc control de l'últim moviment van evidenciar-se igual que la pèrdua de pulsació orquestral i les errades en els solistes durant el segon. Ara bé, de tota la simfonia, ens quedem amb l'estabilitat del minuet.

Sembla que el públic barceloní no va voler omplir gaire la sala de l'Auditori. No sé quina fou la causa... W. A. Mozart? I. Stravinsky? Tocava futbol? Potser l'Eurovision Song Contest 2015!

Concert en jeans 3.0

Intentaré no dedicar gaires paràgrafs a concerts com aquest. A vegades passa, un plantejament novedós per captar públic i un resultat musical vergonyós: tot un engany. Sota el lema "Concert in jeans", l'espectacle ja s'inicià a partir d'un programa de mà amb uns currículums dubtosament inflats dels participants i amb clars indicis d'arrogància. Deixo a continuació anotada literalment l'última frase cèlebre de les notes al programa: "Sumadas las innovaciones que los asistentes al concierto podrán protagonizar, estamos en presencia de un evento sin precedentes en el mundo, hasta la fecha: un concierto 3.0". D'entrada, tots els que van passar per l'escenari -excepte una cantaora- anaven uniformats en texans. A més, en comptes de partitures, fan servir tablets. I inviten al públic a participar en les xarxes socials. Quin és l'objectiu de tot plegat? Doncs tornem al tema de moda (i a sobre recalcat en les impressionants notes al programa): per defugir de la rigidesa de la clàssica i insistir en la voluntat de renovació. Afirmo que, abans de res (texans, tablets i tecnologia social), és necessària la qualitat i ètica musicals. Els encarregats de les parts solistes del Triple concert de L. van Beethoven no poden afrontar encara la partitura: Jesús Reina (violí), Alberto Martos (violoncel) i Ambrosio Valero (piano). Per cert, el darrer porta el seu piano Bösendorfer a tot arreu...; i els dos cordes, una greu desafinació. El amor brujo de M. de Falla -amb la col·laboració de Ginesa Ortega (cantaora)- va presentar moltes exageracions, sobretot en el fortissimo. I a la segona part, la Setena simfonia de L. van Beethoven va finalitzar en un gran esgotament de la massa (Hispanian Symphony Orchestra, HSO) i evidenciant l'elevat problema d'equilibri orquestral, capitanejat per Josep Vicent. Si no fou suficient el cansament transmès a les butaques, van repetir el segon moviment de la simfonia, i segons el seu cap, "como en la época"! Això sí que és modernitat i no els texans i la resta de les T's. Igual que el públic, de vestuari conservador, desconcertat amb allò de les xarxes socials i molest si algú s'atrevia a aplaudir entre moviment i moviment. Si l'inici d'aquest show fou a les 21h del vespre, alguns van marxar en acabar la primera part, senzillament perquè no van voler continuar més allà. Jo vaig resistir fins les 23,30h de la nit per tal de poder escriure un "NO" absolut a la funció del 22 de maig de 2015 al Palau de la Música.

Walking on sunshine

Per contrarestar la nit plujosa del passat 19 de maig, vaig decidir anar al cinemes Balmes Multicines: Walking on sunshine, atret pels nous arranjaments (instrumentals i vocals, amb més presència de seccions corals, per cert) dels èxits de la dècada dels 80. De tots ells i per diverses raons cal mencionar alguns: Holiday (amb 'coros' potents i coregrafia inclosa), How will I know (menys actiu i en una altra tonalitat...), It must have been love (bona actuació i interpretació vocal sobretot en els aguts per part de la protagonista) i clar, Walking on sunshine (esperat perquè dóna títol a la pel·lícula).

Fent un repàs al conjunt d'actrius i actors, dir que la protagonista (Hannah Arterton) canta i actua correctament, igual que el protagonista (Giulio Berruti), però aquest -d'evident presència- té menys números vocals. Ara bé, ni un ni l'altra brillen per aptituds en moviment coreogràfic, per dir-ho d'alguna manera. De les actrius més afavorides, la germana de la protagonista (Annabel Scholey) i la seva amiga (Katy Brand), la qual posseeix una veu suggerent pel cant. També hi participa Leona Lewis, que no hi destaca, i Giulio Corso, de clares capacitats vocals.

En resum, Walking on sunshine és un feel-good film dirigit per Max Giwa i Dania Pasquini, que et fa riure, llueix un repartiment jove i atractiu, mostra alguns racons preciosos d'Itàlia i et fa reviure a través de les versions d'alguns dels temes més sonats dels 80:

01) Holiday - Madonna

02) Venus - Bananarama

03) How will I know - Whitney Houston

04) The power of love - Huey Lewis & the News

05) Don't you want me - The Human League

06) Walking on sunshine - Katrina & the Waves

07) Eternal flame - The Bangles

08) Girls just wanna have fun - Cyndi Lauper
        Wild Boys - Duran Duran

09) It must have been love - Roxette

10) Faith - George Michael

11) White wedding - Billy Idol

12) If I could turn back time - Cher

13) Wake me up before you go-go - Wham!

14) Walking on sunshine [closing credits]

Música a Sant Pau en la Nit dels Museus

Records intensos, efervescència passada i atmosfera única en el nostre Recinte Modernista. Encara hi penso en aquell passeig i en tot plegat. I de manera inesperada i sorprenent, el darrer calderó suspensiu per escrit que vaig rebre va ser el passat estiu a Peralada, a l'Hostal de La Font. En quin compàs de la partitura vam equivocar-nos?

Barcelona va poder visitar la màgia de l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i tot l'espai modernista (entre les 19h i la 1h del dissabte 16 de maig), de manera gratuïta, coincidint amb una nit on els museus de la ciutat regalen les seves vistes nocturnes a tots els visitants interessats. A més del recorregut de Domènech i Montaner, vam poder escoltar una variada programació musical a l'aire lliure amb els quatre grups que hi participaren: A-Band (amb versions de bandes sonores), Nabuteco (quartet fusió de ritmes afro-brasilers amb samba i altres llenguatges), Latin Planas (saxo, guitarra, baix i percussió) i Barcelona Clarinet Players (la formació més refinada de la nit, integrada per quatre clarinetistes). Música i una selecció de pintxos, vins i begudes en els jardins, a càrrec del 1902 Cafè Modernista.

                                       Hi eres?

Dianne Reeves al Coliseum

Ja teníem les entrades comprades amb antelació pel 15 de maig de 2015. Compartint taula a pocs metres de l'escenari i prenent unes copes per l'ocasió a partir de les 23h de la nit, vam tornar a gaudir d'una de les actuacions en majúscules de l'any. Dins del cicle de concerts Round About Midnight, selecte i inspirat en el format de club de jazz, el Teatre Coliseum va obrir les seves portes a Dianne Reeves.

La vocalista Dianne Reeves, de capacitat vocal i habilitat per improvisar inqüestionables, és guanyadora de diversos premis Grammy. Justament, l'últim fou aconseguit enguany, al millor àlbum de jazz vocal pel seu treball discogràfic Beautiful Life, el qual presentà aquella espectacular nit al públic barceloní. També inqüestionable la qualitat de la seva banda: Peter Martin (piano), Romero Lubambo (guitarra), Reginald Veal (baix) i Terreon Gully (bateria).

La presència i vocalitat de Dianne Reeves es poden resumir en tres paraules: solidesa, virtuosisme i calidesa. I el seu estil integra de manera sofisticada el jazz, el R&B i el latin, tal i com demostrà en el seu potent directe. Entre alguns dels temes de la seva actuació, destacaren els nous del darrer àlbum [Waiting in vain (de Bob Marley), Tango (de la pròpia Dianne Reeves) i Dreams (de Fleetwood Mac)], sense oblidar el blues dedicat a B.B. King. Aquelles coses que té la vida, el mateix dia del concert al Coliseum les notícies anunciaven el traspàs del Rei del Blues; hores després Dianne Reeves explicà als assistents que la seva primera actuació a Barcelona va ser amb B.B. King! Sí, així és, coses de la vida...

Cal repetir aquestes cites musicals de luxe que ens ofereix l'agenda de la vida! Què hi diu en el calendari després de Dianne Reeves? Crec que Nit de Gregory Porter en el Festival de Peralada.