Glee 1 - (18) Laryngitis

Tots han de cantar a classe un tema sols que representi el seu estat anímic actual, el de cadascú, tal i com són ells. Aquesta és la tasca encarregada als membres del Glee Club.

Rachel - Lea Michele intenta cantar un fragment de The Climb de Miley Cyrus, però no pot perquè pateix una amigdalitis greu per culpa d'una infecció a l'oïda interna (calen antibiòtics i cirugia, la qual suposa un risc). És ben difícil plantejar-se que canti com si hagués perdut la veu (com fer-la afònica...?) quan en realitat gaudeix de salut vocal. Ho aconsegueixen fent-la desafinar, malgrat que això no correspongui al problema vertader de perdre la veu.

Finn - Cory Monteith ofereix un resultat rodó amb Jesse's Girl de Rick Springfield. Li encaixa l'estil per la seva veu, transmet el "bon rotllo" del rock, fa la memorable senyal amb els dits 5 i 2 de la mà, i el seu estat d'ànim coincideix amb la cançó: vol la xicota d'en Jesse (és a dir, la Rachel, ara sí!).

Kurt - Chris Colfer té la intenció d'interpretar Pink Houses de John Mellencamp. El tema parla de les dificultats dels anys 80 per a molts i del somni americà que no fou tan bo com semblava, segons el pare d'en Kurt. Felicitats pel registre greu (usat en tota la cançó) i la veu esquinçada amb la distorsió típica del country-rock. Demostra domini vocal malgrat que Pink Houses no sigui del seu estil. És molt còmica la manera d'enfundar-se en el paper i encertar-lo.

Mercedes - Amber Rile i Santana - Naya Rivera protagonitzen una escena musical on les dues es barallen "per un tio". Inicien una discussió telefònica amb la introducció d'arpa de fons i després canten The Boy Is Mine de Brandy i Monica.

Ara bé, la millor de totes les intervencions és la de Puck - Mark Salling, interpretant Lady Is A tramp, el gran tema de Sammy Davis Jr. Mentre sona jazz de qualitat, Mercedes no ho pot evitar i comença un duo amb ell. Afirmo que ella també pot cantar jazz!, ja que inclou una mínima improvisació ("too-too-too..."). L'estàndard acaba rematat amb una nota aguda ben sòlida de Puck, durant la qual a Mercedes li afloren el gospel i els aguts, però que no fan trontrollar ni a Puck ni la seva nota inamovible! Puck, tot un crooner!

Kurt repeteix amb una ferma combinació de ràbia i vocalitat en Rose's Turn del musical Gypsy: A Musical Fable. Una actuació en què llueix interpretació i un brillant belting per a fer ressonar clarament la seva veu quan diu "Kurt" o "for meeeeee". Tota una oda a l'autoestima, és a dir, un "que et respectin!" enmig d'una escenografia espectacular de musical.

L'actuació final és a càrrec de New Directions, cantant el clàssic One d'U2, amb una Rachel recuperada vocalment pels núvols, Finn i la col·laboració emotiva off-stage de Sean (l'amic de Finn, interpretat per l'actor Zack Weinstein).

Per acabar, enumero alguns aspectes d'interès que apareixen en el capítol: la sexualitat i els problemes derivats, la salut vocal i no oblidar que la veu ho és tot per a un/a cantant, no permetre que t'utilitzin, l'autoestima i superar les dificultats! Però no puc estar-me de comentar dues anècdotes... La primera, quan Kurt diu que la seva veu és com la del castrato del s. XVI Orlando di Lasso. Afirma: "Qué nos diferencia? Que él no tenía a Whitney Houston en la manga!". Quines sortides que té en Kurt! O la segona de Sue - Jane Lynch, dirigint-se a Kurt i plantejant-li la certesa sobre si es considera gay o no quan encara no ha besat mai ni a un noi ni a una noia i només perquè li agraden els musicals! L'altra..., que també té cada sortida...! Finalment, tampoc puc estar-me de transcriure aquestes dues frases: "No dejes de ser quién eres porque sea más fácil ser otra persona" (de Will a Kurt; bravo, Will!) / "Puedes ser lo que tú quieras (...), te querré igual" (del pare d'en Kurt al seu fill).