diumenge, 31 de maig del 2015

Cosi fan tutte

Les tardes d'òpera en el Gran Teatre del Liceu acostumen a ser molt agradables. El diumenge 24 de maig no va ser una excepció amb la funció de Cosi fan tutte de Wolfgang Amadeus Mozart. S'agraeix quan el llibret (de Lorenzo Da Ponte, basat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes) i l'acció escènica (dirigida per Damiano Michieletto) provoquen el riure en el públic, malgrat que el drama es presenti com una comèdia; o explicat d'una altra manera, quan l'escenografia (de Paolo Fantin) correpon a la dramatúrgia. Justament, l'elegància de l'escenari giratori -la recepció d'un hotel, el bar, una habitació amb bany i el hall amb l'ascensor- combinada amb el bon gust del vestuari actual (de Carla Teti) van fer que fos una bona tarda d'òpera. No hi van faltar moments vistosos com una mascarada en versió karaoke, l'hora del ball o un casament on el contracte fou una fotografia!

L'Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu van sonar correctes, sota la direcció de Josep Pons, però l'orquestra va disminuir el rendiment a partir de l'entreacte. I sobre el repartiment de veus, molt ben equilibrat, destacant Sabina Puértolas (Despina) i Pietro Spagnoli (Don Alfonso) pels seus papers.

Måns Zelmerlöw - Eurovision Song Contest 2015


La nit del 23 de maig se celebrava l'Eurovision Song Contest 2015, un concurs de llarga tradició i trajectòria que reuneix famílies, amics i països a través d'un fenomen meravellós anomenat música.

Malgrat els interessos polítics existents, per sobre de tot, hi ha l'espectacle, la música, la il·lusó i l'emoció per saber qui és el guanyador. Per diferents raons anotades en un petit quadern, els següents països eren els meus preferits, segons ordre d'aparició: Xipre, Austràlia, Àustria, Alemanya, Polònia, Romania i Rússia. Ara bé, Suècia amb el cantant Måns Zelmerlöw ocupava un únic full a part, separat de la resta, considerant-lo el candidat més preparat per la seva presència, vocalitat, actitud, simpatia, professionalitat, cançó, discreta coreografia i escenografia basada en una senzilla i alhora potent projecció visual. Tot aquest conjunt artístic condicionà el resultat de l'actuació (que t'atrapa en els cinc primers segons), però concretament, la cançó i el directe són els dos elements clau. Analitzem-los.

La cançó Heroes conté un missatge directe i personal de l'artista suec, on la lletra permet incloure al públic pel "nosaltres" implícit/explícit i una melodia enganxosa que invita a cantar. A més, els diversos canvis en la presència dels beats generen augments i disminucions en l'energia del tema però sempre concentrant-la en la tornada i amb una direcció creixent que culmina en l'últim "We are the heroes!". També conté efectes interessants, com els àgils fade out que xuclen ràpidament la instrumentació i despullen la veu a capella en els instants inicials de la tornada (ressaltant el poder del text). El recurs de les background vocals múltiples i les línies ascendents instrumentals (a partir dels timbres de violins) donen molta qualitat; igual que l'agut col·locat en les paraules "our time" després del fragment que actua com a bridge entorn als "demons". Realment, una creació i producció excel·lents.

La intensitat de la interpretació vocal de Måns Zelmerlöw queda complementada a la perfecció amb l'intel·ligent directe organitzat a través de la projecció visual. Hi destaca la natural complicitat entre el ninotet i el propi cantant, sincronitzant els moviments i interaccionant amb les imatges. A part, la veu de Måns Zelmerlöw sobre l'escenari viatja des dels greus suggerents passant la melodia fins a l'octava superior i projectant el registre agut amb potència. Si tot plegat no fou suficient per assegurar l'èxit rotund, per rematar, el simbolisme coreogràfic en el moment "we're dancing with the demons in our minds" (moviment també enganxós, igual que la melodia), la il·luminació vermellosa cap al final de l'actuació (coincidint amb l'únic color de la projecció, a part del blanc i negre) i el vestuari del cantant van generar una performance que demostrà un treball indubtablement rigurós.

Moltes felicitats a Suècia i, en especial, a Måns Zelmerlöw! You are the hero!



Pulcinella d'Igor Stravinsky

La nova producció de l'Auditori, amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) durant els dies 22, 23 i 24 de maig de 2015, va estar acompanyada per la vaga indefinida del servei d'acomodació des del passat 30 d'abril; però no va afectar en el desenvolupament de l'activitat programada del dissabte 23 a la tarda. Els concerts estaven emmarcats en l'epígraf "La 40 simfonia de Mozart", i novament hagués fet més justícia pel resultat musical un altre, com "Pulcinella d'Igor Stravinsky".

Sota la competent direcció de Masaaki Suzuki, molt clar i precís en gest (rítmic i plàstic en funció dels passatges), vam poder disfrutar de l'elevada qualitat de la partitura d'Igor Stravinsky (el ballet Pulcinella) i de les miniatures que la integren. Creada a partir d'obres de Giambattista Pergolesi, van destacar l'Obertura: Allegro moderato, el primer Allegro assai, l'Allegro: alla breve. Tarantella i el darrer Allegro assai. En canvi, amb una OBC reduïda, els errors i els desordres en diverses parts es fan evidents, sobretot en alguns instruments en concret. El ballet també hi inclou tres papers vocals, els quals van ser interpretats per Marta Almajano (soprano), Nicholas Phan (tenor) i José Antonio López (baríton). Només podem citar al tenor Nicholas Phan pel seu timbre agradable i correcció amb la música. I per acabar, agrair l'adequació en estil musical gràcies a la interpretació del director Masaaki Suzuki.

La Simfonia núm. 40, en sol menor, KV 550 de Wolfgang Amadeus Mozart, programada en la segona part, és una d'aquelles obres que està sotmesa a la mirada exigent del públic, precisament per la quantitat de versions i mans que l'han treballada. Per això, es notaren les presses dels violins en el primer moviment i alhora una bona lectura del director per la secció vent-fusta. L'excés de tempo i el poc control de l'últim moviment van evidenciar-se igual que la pèrdua de pulsació orquestral i les errades en els solistes durant el segon. Ara bé, de tota la simfonia, ens quedem amb l'estabilitat del minuet.

Sembla que el públic barceloní no va voler omplir gaire la sala de l'Auditori. No sé quina fou la causa... W. A. Mozart? I. Stravinsky? Tocava futbol? Potser l'Eurovision Song Contest 2015!


Concert en jeans 3.0

Intentaré no dedicar gaires paràgrafs a concerts com aquest. A vegades passa, un plantejament novedós per captar públic i un resultat musical vergonyós: tot un engany. Sota el lema "Concert in jeans", l'espectacle ja s'inicià a partir d'un programa de mà amb uns currículums dubtosament inflats dels participants i amb clars indicis d'arrogància. Deixo a continuació anotada literalment l'última frase cèlebre de les notes al programa: "Sumadas las innovaciones que los asistentes al concierto podrán protagonizar, estamos en presencia de un evento sin precedentes en el mundo, hasta la fecha: un concierto 3.0". D'entrada, tots els que van passar per l'escenari -excepte una cantaora- anaven uniformats en texans. A més, en comptes de partitures, fan servir tablets. I inviten al públic a participar en les xarxes socials. Quin és l'objectiu de tot plegat? Doncs tornem al tema de moda (i a sobre recalcat en les impressionants notes al programa): per defugir de la rigidesa de la clàssica i insistir en la voluntat de renovació. Afirmo que, abans de res (texans, tablets i tecnologia social), és necessària la qualitat i ètica musicals. Els encarregats de les parts solistes del Triple concert de L. van Beethoven no poden afrontar encara la partitura: Jesús Reina (violí), Alberto Martos (violoncel) i Ambrosio Valero (piano). Per cert, el darrer porta el seu piano Bösendorfer a tot arreu...; i els dos cordes, una greu desafinació. El amor brujo de M. de Falla -amb la col·laboració de Ginesa Ortega (cantaora)- va presentar moltes exageracions, sobretot en el fortissimo. I a la segona part, la Setena simfonia de L. van Beethoven va finalitzar en un gran esgotament de la massa (Hispanian Symphony Orchestra, HSO) i evidenciant l'elevat problema d'equilibri orquestral, capitanejat per Josep Vicent. Si no fou suficient el cansament transmès a les butaques, van repetir el segon moviment de la simfonia, i segons el seu cap, "como en la época"! Això sí que és modernitat i no els texans i la resta de les T's. Igual que el públic, de vestuari conservador, desconcertat amb allò de les xarxes socials i molest si algú s'atrevia a aplaudir entre moviment i moviment. Si l'inici d'aquest show fou a les 21h del vespre, alguns van marxar en acabar la primera part, senzillament perquè no van voler continuar més allà. Jo vaig resistir fins les 23,30h de la nit per tal de poder escriure un "NO" absolut a la funció del 22 de maig de 2015 al Palau de la Música.


Walking on sunshine

Per contrarestar la nit plujosa del passat 19 de maig, vaig decidir anar al cinemes Balmes Multicines: Walking on sunshine, atret pels nous arranjaments (instrumentals i vocals, amb més presència de seccions corals, per cert) dels èxits de la dècada dels 80. De tots ells i per diverses raons cal mencionar alguns: Holiday (amb 'coros' potents i coregrafia inclosa), How will I know (menys actiu i en una altra tonalitat...), It must have been love (bona actuació i interpretació vocal sobretot en els aguts per part de la protagonista) i clar, Walking on sunshine (esperat perquè dóna títol a la pel·lícula).

Fent un repàs al conjunt d'actrius i actors, dir que la protagonista (Hannah Arterton) canta i actua correctament, igual que el protagonista (Giulio Berruti), però aquest -d'evident presència- té menys números vocals. Ara bé, ni un ni l'altra brillen per aptituds en moviment coreogràfic, per dir-ho d'alguna manera. De les actrius més afavorides, la germana de la protagonista (Annabel Scholey) i la seva amiga (Katy Brand), la qual posseeix una veu suggerent pel cant. També hi participa Leona Lewis, que no hi destaca, i Giulio Corso, de clares capacitats vocals.

En resum, Walking on sunshine és un feel-good film dirigit per Max Giwa i Dania Pasquini, que et fa riure, llueix un repartiment jove i atractiu, mostra alguns racons preciosos d'Itàlia i et fa reviure a través de les versions d'alguns dels temes més sonats dels 80:



Música a Sant Pau en la Nit dels Museus

Records intensos, efervescència passada i atmosfera única en el nostre Recinte Modernista. Encara hi penso en aquell passeig i en tot plegat. I de manera inesperada i sorprenent, el darrer calderó suspensiu per escrit que vaig rebre va ser el passat estiu a Peralada, a l'Hostal de La Font. En quin compàs de la partitura vam equivocar-nos?


Barcelona va poder visitar la màgia de l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i tot l'espai modernista (entre les 19h i la 1h del dissabte 16 de maig), de manera gratuïta, coincidint amb una nit on els museus de la ciutat regalen les seves vistes nocturnes a tots els visitants interessats. A més del recorregut de Domènech i Montaner, vam poder escoltar una variada programació musical a l'aire lliure amb els quatre grups que hi participaren: A-Band (amb versions de bandes sonores), Nabuteco (quartet fusió de ritmes afro-brasilers amb samba i altres llenguatges), Latin Planas (saxo, guitarra, baix i percussió) i Barcelona Clarinet Players (la formació més refinada de la nit, integrada per quatre clarinetistes). Música i una selecció de pintxos, vins i begudes en els jardins, a càrrec del 1902 Cafè Modernista.
                                       Hi eres?

Dianne Reeves al Coliseum


Ja teníem les entrades comprades amb antelació pel 15 de maig de 2015. Compartint taula a pocs metres de l'escenari i prenent unes copes per l'ocasió a partir de les 23h de la nit, vam tornar a gaudir d'una de les actuacions en majúscules de l'any. Dins del cicle de concerts Round About Midnight, selecte i inspirat en el format de club de jazz, el Teatre Coliseum va obrir les seves portes a Dianne Reeves.

La vocalista Dianne Reeves, de capacitat vocal i habilitat per improvisar inqüestionables, és guanyadora de diversos premis Grammy. Justament, l'últim fou aconseguit enguany, al millor àlbum de jazz vocal pel seu treball discogràfic Beautiful Life, el qual presentà aquella espectacular nit al públic barceloní. També inqüestionable la qualitat de la seva banda: Peter Martin (piano), Romero Lubambo (guitarra), Reginald Veal (baix) i Terreon Gully (bateria).

La presència i vocalitat de Dianne Reeves es poden resumir en tres paraules: solidesa, virtuosisme i calidesa. I el seu estil integra de manera sofisticada el jazz, el R&B i el latin, tal i com demostrà en el seu potent directe. Entre alguns dels temes de la seva actuació, destacaren els nous del darrer àlbum [Waiting in vain (de Bob Marley), Tango (de la pròpia Dianne Reeves) i Dreams (de Fleetwood Mac)], sense oblidar el blues dedicat a B.B. King. Aquelles coses que té la vida, el mateix dia del concert al Coliseum les notícies anunciaven el traspàs del Rei del Blues; hores després Dianne Reeves explicà als assistents que la seva primera actuació a Barcelona va ser amb B.B. King! Sí, així és, coses de la vida...

Cal repetir aquestes cites musicals de luxe que ens ofereix l'agenda de la vida! Què hi diu en el calendari després de Dianne Reeves? Crec que Nit de Gregory Porter en el Festival de Peralada.


Carmen

Amb l'últim dia de representació, dissabte 2 de maig de 2015, el Gran Teatre del Liceu tancava les sis funcions de la famosa Carmen (música de Georges Bizet i llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basat en la novel·la de Prosper Mérimée).

És una de les més programades que conté fragments musicals (algunes parts parlades en la partitura originària) i àries ben reconegudes i esperades pel públic, com ara comentarem. El preludi inicial ja et fa entrar directament en el context de l'òpera i, després, l'havanera L'amour est un oiseau rebelle (la melodia original de la qual és de Sebastián Iradier). Interpretada per Carmen (Béatrice Uria-Monzon), la seva veu es presentà amb poc volum, fora de temps en diverses ocasions i sense entesa mútua amb l'orquestra. En general fou correcta en tota la funció, d'imatge lliure, sexual, provocadora, però mai representada com una prostituta. L'òpera també conté Votre toast, je peux vous le rendre, cantada per Escamillo (Massimo Cavalletti, el qual va restar baix d'afinació i amb pulsació rítmica dubtosa). Don José (Nikolai Schukoff) va convèncer al Teatre a través de l'ària La fleur que tu m'avais jetée i la seva vocalitat ben projectada, plena en els aguts i les notes tenses. I per últim, la meravellosa Je dis que rien ne m'épouvante d'una esplèndida Micaëla (Evelin Novak), la millor veu en afinació i cant de la nit.

L'Orquestra Simfònica del Liceu va oferir grans moments dramàtics i de qualitat gràcies a la batuta d'Ainars Rubikis, i els números corals foren sòlids i potents. Ara bé, la direcció d'escena de Calixto Bieito va esdevenir moderada per la seva línia, sense renunciar a l'estètica pròpia que ens té acostumats: set cotxes a l'escenari, soldats saltant-hi a sobre, una Carmen pintant a la paret del Liceu la paraula "amour", una antiga cabina telefònica, canvis de vestuari a escena, moments graciosos de borratxera, calces fora incloses i el detallet d'un minúscul arbre de Nadal amb banderes espanyoles o una lluint biquini mentres prenia el sol sota una enorme tovallola que també era una bandera d'Espanya. Menció a part pel toro gegant de fusta -calcat a aquells que es veuen a les autopistes-, el qual va ser desmuntat amb paciència, vam observar atentament com queia a poc a poc damunt del terra de l'escenari i just en aquell instant d'espetec va coincidir l'inici de la música amb l'obertura de llums. Tronxant. Per cert, després de l'entreacte, un torejant sol sense roba. Em pregunto: li hagués agradat a Susan McClary aquesta versió de Carmen de Geroges Bizet?


Vespre amb violoncel i música de cambra

Hi ha cites musicals que estan anotades a l'agenda amb antelació, 29 d'abril de 2015 al Petit Palau. Motius? Primer, els intèrprets: Pau Codina (violoncel) i Lilit Grigoryan (piano). I segon, el repertori 3B: Johann Sebastian Bach (Suite per a violoncel núm. 1, en sol major, BWV 1007), Ludwig van Beethoven (Sonata per a violoncel i piano núm. 3, en la major, Op. 69) i Johannes Brahms (Sonata per a violoncel i piano núm. 2, en fa major, Op. 99).

L'inici del concert, a càrrec del violoncel·lista Pau Codina, va ser relaxat i anecdòtic gràcies o per culpa de la il·luminació a la sala, trencant amb allò que molts critiquen de la rigidesa invariable de la música clàssica, i apostant per la naturalitat que tant agrada al públic. Va esperar que obrissin els llums, però el moment no arribava, el rellotge avançava i mentrestant sutilment feia broma de la situació amb els assistents; després de l'atmosfera creada, quan els ulls del sostre despertaren, el solista s'aixecà, sortí de l'escenari i va tornar a entrar. Bravo! Què en diuen els experts de l'escultura clàssica? Com aquest exemple, n'hi ha molts més. Deixem-ho.

L'obra de J. S. Bach va ser interpretada amb detalls agògics, expressivitat en els arpegis, diferents veus sonores, agilitat tècnica i caràcters adequats. Només algunes lleugeres desafinacions a partir dels minuets i un cert cansament traduït en el tempo de la giga; però per res van fer minvar la presència de Pau Codina en el concert d'aquell vespre.

De la sonata de L. van Beethoven, cal destacar els compassos inicials on el violoncel es presenta sol i els bons moments pianístics en acabar el primer moviment, el caràcter i la precisió dels silencis per part del duo en l'Scherzo: Allegro molto, i el vistós Allegro vivace. Si en diversos passatges de la sonata va faltar claredat en el ritme, fet que demostra la dificultat interpretativa de les composicions beethovenianes, sí va ser evident la qualitat en l'Adagio cantabile, de nota.

I finalment a la segona part del concert, la sonata de J. Brahms. Vam poder gaudir de diferents estrats sonors per part dels dos instrumentistes, dels greus profunds del violoncel i el bon forte del piano en el primer moviment. I en el segon, què va passar en les primeres notes? Doncs res, tret que els intèrprets som humans, sí. Els oïents van poder apreciar la noblesa del so de Pau Codina i Lilit Grigoryan exposà la seva comoditat amb la composició brahmsiana. El tercer moviment va suposar la perfecta demostració del funcionament d'un duo de cambra i de l'elevada qualitat de la partitura. Abans del darrer, un altra d'aquelles escenes també humanes que reforcen l'espontània naturalitat, un malaurat atac de tos de la pianista resolt amb aigua i sota l'especial atenció del violoncel·lista, fet que evidencià un cop més la complicitat necessària en la música de cambra. D'això es tracta justament. Excepte l'últim accelerando no prou nítid del piano, tot un bon treball en equip durant el moviment que tancà el programa: en concret, felicitar als intèrprets pel passatge dels pizzicati (violoncel) i staccati (piano). En acabar, el vespre va concloure amb l'ampliació de la mostra musical degut als aplaudiments i va tornar a recaure en J. Brahms de manera encertada (segon moviment de la Sonata per a violoncel i piano núm. 1, en mi menor, Op. 38).

En resum, el duo Codina-Grigoryan elaborà un discurs interpretatiu basat en diàlegs entenedors, plans sonors d'interès i caràcters diversificats que van enriquir una vetllada plena d'obres de referència en el repertori. Quan tornarem a disfrutar del nivell d'aquest grup de cambra?


dijous, 30 d’abril del 2015

La cinquena de D. Xostakóvitx

L'OBC (sota la batuta d'Emmanuel Krivine) va presentar un programa variat els dies 24, 25 i 26 d'abril de 2015 a l'Auditori, destacant el passat dissabte 25 en la segona part gràcies a la Simfonia núm. 5, en re menor, Op. 47 de Dimitri Xostakóvitx. La secció de vent-metall va interpretar de manera molt competent el primer moviment, amb clara convicció pel poder de la marxa i de l'unisò orquestral. Els metalls van tornar a lluir participació en l'Allegretto, on les cordes executaren amb precisió els pizzicati i Emmanuel Krivine dirigí amb agògica elegant. El Largo va ser encertat en el caràcter dramàtic i en la intervenció de l'arpa. Però sobretot, ambdós moviments -segon i tercer- van recrear autèntics moments de cambra. El darrer de la simfonia, sens dubte, molt espectacular: tota l'orquestra plena en el fortissimo!

Ara bé, en la primera part, una OBC reduïda va intentar afrontar la Simfonia núm. 31, en re major, KV 297, "París" de Wolfgang Amadeus Mozart. No es pot acceptar la desafinació -sobretot dels violins- en l'Allegro assai; ni la indiferència entre els modes major i menor, ni la desafinació generalitzada novament, en l'Andante; ni tampoc el desordre rítmic, ni la reiterada desafinació del conjunt, en l'Allegro. No es pot acceptar que els músics mostrin al públic l'exercici d'una lectura de la partitura pràcticament a primera vista, o donin aquesta impressió.

Després de cinc minuts, l'OBC més ampliada va oferir un paper millorat i destapà els moments cambrístics de la música de Richard Strauss amb les belles Quatre últimes cançons. Però els reals minuts de música de cambra els oferiren, com ja hem comentat, a la segona part del concert. Frühling fou correcta, però llàstima de la imprecisió orquestral en els respectius acords finals de September, Beim Schlafengehen i Im Abendrot. La soprano finesa Camilla Nylund va ser l'encarregada d'interpretar la part vocal de les cançons: afinadíssima, elegant, d'aguts agradables, a vegades coberta per l'orquestra, equilibrada, sinònim d'èxit, en definitiva tot un fenomen.

Així doncs, el plat únic del concert fou la Cinquena simfonia de D. Xostakóvitx, però no podem oblidar els altres concerts en paral·lel que no haurien d'estar programats: el concert de telèfons del públic, el concert de lletres, frases i paràgrafs sense sentit en les notes al programa i el concert etern d'aquell caramel que finalment algú va aconseguir desembolicar!


Els millors tenors del món al Palau Robert

WORLD'S BEST TENORS

26 març - 26 abril
de 2015
Jardins del
Palau Robert

Rolando VILLAZÓN
Ramón VARGAS
Klaus Florian VOGT

Jonas KAUFMANN
Neil SHICOFF
Vittorio GRIGOLO
Yosep KANG

Juan Diego FLORES
Giuseppe FILIANOTI
Josep CARERRAS
Plácido DOMINGO

Joseph CALLEJA
Javier CAMARENA
Piotr BECZALA
Lawrence BROWNLEE

Fabio ARMILIATO
Jaume ARAGALL
Roberto ALAGNA

 
 
 
 
 

Fotografia:
Johannes Ifkovits i
Opera Rikfo Verlag

Comissaris:
Johannes Ifkovits i

Arcadi Volodos en comptes de Maurizio Pollini

El passat Sant Jordi, molts esperàvem il·lusionats el concert del gran Maurizio Pollini. A causa d'una severa tendinitis, malauradament va anul·lar la seva actuació al Palau de la Música i l'organització (IberCamera) va proposar un altre artista. Un cop adquirides amb antel·lació les localitats, l'organització no les bescanvia ni retorna l'import, només en el cas de cancel·lació del concert. Per tant, davant de la proposta d'un substitut, IberCamera t'obliga a assistir a la cita si no vols llençar els quartos, expressat clarament. És evident que el 23 d'abril de 2015 és una data compromesa, però per a tots. Perdonin, i faig ressò d'una opinió generalitzada, quan volguem veure a Arcadi Volodos, ja comprarem les entrades corresponents. Volíem sentir a Maurizio Pollini.

Després de deu minuts d'espera i assegut en la seva tradicional cadira -en comptes de banqueta-, Arcadi Volodos va interpretar en la primera part Tema i variacions, en re menor, Op. 18b (amb una pau exquisida en el final) i 6 Klavierstücke, Op. 118 de J. Brahms. Les sis peces foren presentades amb gust, un fraseig més que destacable i un clar control sonor. Malgrat que l'Intermezzo en la major va patir algunes exageracions, la Ballade en sol menor va esdevenir molt plàstica en els moments més precisos i l'Intermezzo en fa menor va ser interpretat de manera detallista, en concret la part central per les ressonàncies, l'elegància i l'ús del pedal.

El pianista rus dedicà la segona part a F. Schubert (Sonata núm. 21, D 960, "Opus pòstum"), una obra molt -massa- programada enguany per altres intèrprets, com Maria João Pires (veure Maria João Pires i el concert "Schubert, Opus pòstum") o Krystian Zimmerman, el qual també va cancel·lar per malaltia el seu recital previst pel 24 d'abril, l'endemà! La versió d'Arcadi Volodos va lluitar amb la insoportable tos del públic en el primer moviment i amb un "prou!" espontani com a resposta en el tercer. Va lluir efectes en el darrer, però sens dubte, l'Andante sostenuto va ser màgic. De les quatre propines, Minuet D 600 i Trio D 610 de F. Schubert i Vogel als Prophet (Waldszenen Op. 82, núm. 7) de R. Schumann foren les destacades.

La bella molinera

Sentir com la música i la poesia resten unides pels noms de Franz Schubert i Wilhem Müller, respectivament, esdevé un plaer per a qualsevol tarda de diumenge, com la del 19 d'abril de 2015, al Palau de la Música. La bella molinera (Die schöne Müllerin), D 795 és un dels cicles de lieder referents en el repertori, on a més de l'experiència del jove moliner enamorat, el color verd configura un element important i el diàleg entre el protagonista i el rierol o -encara més intens- entre el rierol i el protagonista generen la vertadera màgia romàntica de l'obra.

Per l'ocasió, Mark Padmore (tenor) i Paul Lewis (piano). Abans de detallar algunes cançons del cicle que cal recordar, parlem dels dos intèrprets. Per una banda, Mark Padmore és un tenor que presenta una veu jove (sobretot la veu de cap), amb recursos clars com el parlato i piano, no perfecte en afinació durant l'actuació que comentem, deixant entreveure algunes brusquedats en els salts intervàlics i oferint una dicció dramàtica del text equilibrada. Per l'altra, el pianista Paul Lewis -malgrat certes exageracions en caràcter i dinàmica forte- recrea una bona música en tempi lents especialment i és innegable la seva competència en el gènere.

De les 20 cançons que integren el cicle schubertià, en el concert van destacar unes deu. Wohin? [A on? (núm. 2)] i Danksagung and er Bach [Agraïment al rierol (núm. 4)] van gaudir d'una interpretació realment bella. Am Feierabend [Després de la feina (núm. 5)] fou la primera joia de la tarda: el pianista, acertat en caràcter, precisió i canvis de tempo; el tenor va lluir la veu plena i sobretot la seva veu de cap, interpretant també amb precisió i fent entenedor el text. Tant Mark Padmore com Paul Lewis van exposar la naturalitat i senzillesa de Morgengruss [Salutació matinal (núm. 8)]. Més tard, el pianista va oferir bona música en Des Müllers Blumen [Les flors del moliner (núm. 9)] i Tränenregen [Pluja de llàgrimes (núm. 10)]; en canvi, Mark Padmore no va aclarir gaire la lletra en alguns passatges de Der Jäger [El caçador (núm. 14)] i li faltà veu en els greus. Per cert, qui vulgui un perfecte exemple del poder de la poesia, el trobarà amb Die liebe Farbe [El color estimat (núm. 16)]. Aproximant-nos al final del cicle, la segona joia del recital va aparèixer a través dels acords pianístics de categoria, amb qualitat sonora en cada nota, de Trockne Blumen [Flors marcides (núm. 18)]. I la tercera joia, gràcies a les ressonàncies i la melodia del piano, junt a la millor veu de cap del concert, Der Müller und der Bach [El moliner i el rierol (núm. 19)].

Festival Beethoven 2, triple concert

Els dies 17, 18 i 19 d'abril de 2015, l'OBC i el seu director titul·lar Pablo González oferiren a l'Auditori la segona part del Festival Beethoven. Ara bé, només s'interpretà una obra del geni de Bonn, el gran Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56. Coses dels programadors, s'entén tot i alhora, res.

Vam poder iniciar la tarda del dissabte 18 amb una obra d'estrena, En la solitud. Homenatge a Carl Nielsen de Joan Albert Amargós. Cert és que les dues primeres arrencades de l'orquestra no van ser gens bones, les sonoritats foren aspres i en conjunt, moltes notes per ordenar. Però d'interès la secció estirada on intervingueren alguns solistes -com el violí, el violoncel i la trompeta- i sobretot la secció d'estil Broadway.

En acabar, l'orquestra va sortir de l'escenari i vam haver d'esperar deu minuts fins que tot va estar a punt pel Triple concert de L. van Beethoven. Ja s'ho poden imaginar: el piano pujà de sota terra i tot un llarg ritual, perfecte per posar-se nerviós. Per què no van programar-lo a la segona part? Mentre tothom està arruïnant les butxaques en el bar amb les copes i els entrepanets i fent temps, els faristols i tot plegat poden organitzar-se sense que el públic contempli l'escena. Justament, després de la pausa els gestors van instal·lar la Simfonia núm. 2 Op. 16, "Els quatre temperaments" de Carl Nielsen. No té sentit escoltar-la després de l'obra encàrrec-homenatge al compositor danès en la primera part? I a sobre, presenta el mateix minutatge que el Triple. Torno a insistir i amplio: coses dels programadors i de la tradició, s'entén tot i alhora, res.

Els solistes triats per a l'obra esperada de L. van Beethoven van ser Renaud Capuçon (violí), Edgar Moreau (violoncel) i Khatia Buniatishvili (piano). Abans de repassar els tres moviments, fer saber que l'ordre d'aparició dels tres protagonistes en aquestes ratlles equival al nivell d'interpretació de cadascun, essent el violinista Renaud Capuçon el més destacat. Sobre l'Allegro, amb falta de ritme orquestral en motius importants, anotar com les primeres intervencions del violoncel·lista i el violinista foren acertades i tot el seu discurs comú cambrístic el van fer més que entenedor entre sí. En canvi, Khatia Buniatishvili (enfundada de plata i preocupada constantment pels seus cabells) va iniciar el seu paper de manera precipitada, amb errors i imprecisions, provocant que la música entre els tres solistes no fos única (cal recordar que l'obra de L. van Beethoven és per a tres solistes i no per a una). A més, la pianista es presentà amb una interpretació agressiva en caràcter i gestos, que no li beneficià en la seva falta de so i no enmascarà els problemes tècnics pianístics en els passatges de moviment contrari. En el Largo, on també apareix el violoncel en les primeres línies solistes del moviment igual que en el primer, vam gaudir del timbre més que agradable del viol·loncelista Edgar Moreau. I vam poder comprovar l'excel·lent afinació del violinista Renaud Capuçon, sobretot quan el duo Moreau-Capuçon evidencià la pura música de cambra de la partitura. Per la seva banda, l'OBC no aclaria del tot el ritme entre i de les frases. I finalment el Rondo alla polacca, tota una exhibició tècnica pels tres solistes. Sens dubte, el violí fou el més equilibrat, lluint qualitat sonora i musicalitat amb clar virtuosisme, generant al mateix temps simpatia basada en una natural empatia corporal i musical. Novament, si violí i violoncel tornaven a coincidir en aquest cas en caràcter, la pianista, no. Tornava a oferir un pianisme agressiu -sense escoltar als seus companys de cambra- que no funciona per l'elevada qualitat compositiva de la partitura beethoveniana. Per cert, pel meu gust, el tercer moviment fou executat massa veloç, i encara més el fragment final del mateix que usaren com a propina.

La segona simfonia de C. Nielsen, dirigida de memòria per Pablo González, va resultar encertada només en el segon moviment (flemmatico) gràcies al final ben interpretat, la comoditat global del compàs 6/4 i el poder melòdic. En canvi, el caràcter del primer moviment (collerico) no s'aconseguí del tot i el bloc sonor harmònic dels metalls esdevingué desafinat. En el tercer moviment (malincolico), amb algunes exageracions d'articulació, l'OBC va mostrar legato, amplitud i naturalesa compacta en la melodia. I el darrer moviment (sanguineo), el més actiu, evidencià certs problemes tècnics dels violins i una sonoritat orquestral rígida en l'acabament, mentre que la secció central s'interpretà de manera tranquil·la.

Una última observació a mode de resum per concloure. No sé quina obra de les tres preferiran els lectors que hagin assistit al Festival Beethoven 2, però obviant la programació, és de justícia recordar el Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56 de L. van Beethoven i la interpretació del violinista Renaud Capuçon. Opinions?

Homenatge a Michel Wagemans


El passat 14 d'abril de 2015 a les 19h de la tarda, l'Auditori del Conservatori Superior de Música del Liceu va omplir-se en motiu del prematur traspàs de Michel Wagemans, el 21 de febrer just abans d'un recital de violí a Itàlia. Una reunió especial plena de deixebles, companys de professió i amics que van voler acomiadar de la millor manera a un pianista d'elevada professionalitat com a intèrpret i com a professor en les especialitats de piano i música de cambra.

El concert dedicat a Michel Wagemans s'inicià amb els parlaments de Maria Serrat (Directora General del Conservatori de Música del Liceu) i Luis González (pianista i deixeble que va transmetre les impressions de diversos antics alumnes del professor Wagemans). En la mostra musical, a càrrec del seu entorn més proper, van col·laborar diversos músics. Un sòlid Linus Montoliu interpretà Polonaise-Fantaisie, en la bemoll major, Op. 61 de F. Chopin. Inés Reguero aportà senzillesa i sensibilitat amb el Nocturn núm. 2, en re bemoll major, Op. 27 també de F. Chopin. El Sonet 104 (del Petrarca) de F. Liszt, per Marc Garcia. Més tard, sota la veu de Sílvia Rovira acompanyada al piano per Luis González, va sonar l'impressionant Zueignung (Op. 10 núm. 1) de R. Strauss, tota una dedicació. I per acabar, Langsam, mit melancholischem Ausdruck (Märchenbilder, Op. 113 núm. 4) de R. Schumann, amb Albert Attenelle al piano i Paul Cortese a la viola.

L'homenatge va finalitzar amb un audiovisual en memòria de Michel Wagemans i la seva música, presentat per Cristina Wagemans agraint la presència de tots els assistents. Records, intensitat, emoció. Present, passat, futur.


Festival Beethoven 1, segon concert

Abans de començar el programa reservat pel dissabte 11 d'abril, alguns indicis anticipaven que tot plegat seria ben diferent al dia anterior, com una exagerada tos plural més que considerable i un "ssshhh" generalitzat inicials...

En la primera part, Rudolf Buchbinder i l'OBC van interpretar el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en do major, Op. 15 de L. van Beethoven. Malgrat que el piano no es presentà amb gaire so en l'expressió i el tempo del moviment restà força enrere, l'Allegro con brio va sonar correcte. No va passar amb el Largo, on els vents mostraren errors evidents i en el paper solista hi faltà el cantabile; sort del final de les cordes en pizzicati. Per cert, si el concert ja va començar amb aquella escena apuntada en el primer paràgraf del text, una de molt simpàtica tingué lloc entre el primer i segon moviment. Una veu espontània, possiblement encesa per les condicions prèvies als compassos inicials, cridà: "Au, ara aplaudiu!". S'ho imaginen? Vaig contenir el riure i alhora tots els presents quedaren de pedra. Situació còmica que invita a reflexionar, sens subte. Tancant aquest parèntesi, el tercer moviment resultà fragmentat, amb la intervenció no gaire agradable de la flauta solista clavant nota rere nota, els vents metalls i les timbales es presentaren de manera dura i el pianista, precipitat en ocasions. Ara bé, el rondó sí va destacar per l'encertat caràcter i pels greus del piano.

I després de la pausa, el Concert per a piano i orquestra núm. 5 en mi bemoll major, Op. 73, "Emperador". El primer gran passatge pel piano no va funcionar en l'Allegro -a més d'acabar en un final accentuat- justament perquè cal tocar-lo per la mà dreta i no per l'esquerra. Va faltar precisió rítmica, sobretot en la relació piano-orquestra final, la massa restava en un volum massa elevat en ocasions i les violes no van aprofitar bé el seu moment. En canvi, el pianista va lluir en els aguts i en l'execució de les octaves. El segon moviment va passar desapercebut, amb un piano i una OBC poc expressius i acadèmics. El cansament comú de tots els instrumentistes i també del director solista va manifestar-se en el darrer moviment. S'hi observà l'inici brusc i poc cuidat del piano, un vent-fusta ben penalitzat per la seva participació, entropia orquestral sense clars canvis de ritme i una OBC cansadament fortíssima.

És evident que Rudolf Buchbinder toca orquestrant amb gust i comoditat, però és cert que en aquell vespre el número 1 va guanyar al 5. I mentre el director i pianista saludava a les cordes de l'orquestra de la mateixa manera, el públic de l'Auditori no aplaudia tant com el dia anterior... Doncs sí, divendres va superar al dissabte.


Festival Beethoven 1, primer concert

En poques ocasions podem gaudir d'iniciatives tan atractives com aquesta: Festival Beethoven i la integral dels concerts per a piano i orquestra durant els dies 10, 11 i 12 d'abril de 2015 a l'Auditori. Amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el protagonista principal fou el director i pianista Rudolf Buchbinder.

El programa pel primer concert del festival (divendres 10 d'abril) estava constituït pel Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, Op. 19 i el núm. 4 en sol major, Op. 54 en la primera part; reservat per a la segona, el tercer en do menor, Op. 37 de Ludwig van Beethoven.

Repassem tot el vespre detalladament. L'Allegro con brio del Concert núm. 2 va evidenciar alguns errors rítmics per part del solista i desordres orquestrals, una preparació de la cadenza poc natural i insegura que va conduir-la cap a moments bruscos no gaire agradables. En canvi, l'Adagio va destacar per les ressonàncies del piano gràcies a l'ús del pedal. I en el Rondo. Molto allegro van faltar-hi les dinàmiques contrastants forte-piano, lluint ornamentacions i passatges àgils més propers a una interpretació mozartiana que no pas beethoveniana.

El Concert núm. 4 va gaudir de moments molt precisos i diferents timbres del piano en el primer moviment, on la cadenza fou executada i dirigida amb competència, evitant que l'orquestra intervingués abans de finalitzar-la. El segon moviment, el moviment de tot el vespre, gràcies a les sonoritats orquestrals i caràcter plenament beethovenians, ara sí. I sobre el tercer moviment, interpretat amb bon gust -malgrat algunes presses- i destacant els pizzicati dels violoncels i contrabaixos, sembla que el compositor hi anuncia alguns fragments de la Novena Simfonia en els greus.

I finalment, el Concert núm. 3, potser el més famós dels interpretats. El pianista va esdevenir molt musical en alguns passatges, les timbales demostraren la seva personalitat i l'orquestra va entendre's bé amb el piano just en l'accelerando, però els vents no acertaren en afinació en l'Allegro con brio. El Largo va agradar novament pel so pianístic i pel detall en la tècnica del pedal, obviant un final orquestral força accidentat. I en el darrer moviment, la precipitació general s'evidencià, fallant les últimes octaves solistes pel cansament i per la bona direcció exclusivament a partir del moviment del seu cap.

Aplaudiments molt generosos del públic després dels tres concerts, amb un Rudolf Buchbinder agraït a l'orquestra, ja que donà la mà als primers instrumentistes de corda. Sens dubte, un bon rendiment orquestral gràcies a la direcció discreta, elegant, senzilla i competent del pianista, destacant pel lluiment tècnic necessari de les tres partitures.


Certamen Internacional de Dansa Ciutat de Barcelona

El passat 11 d'abrir tingué lloc en el Mercat de les Flors la final del Certamen Internacional de Dansa Ciutat de Barcelona, a les 16h de la tarda; sí, a les 16h i només una hora de durada. Abans de res, anotar l'horrorosa sonorització i qualitat de la música (inacceptable), sumades a la també horrorosa calor de la sala (igualment inacceptable).


La cinquena edició del certamen, entre els dies 9 i 12 d'abril, va acollir tres categories de ballarins i ballarines de 12 a 22 anys d'edat. L'objectiu del concurs és premiar en formació als millors i que puguin participar en companyies de renom. Julio Bocca, Helena Bayo, David Campos i Gino Labate formaren el jurat que adjudicà el conjunt de beques l'endemà al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, en la clausura del certamen.

Per no construir un text ple de noms i també horrorós pel lector (com les condicions sonores de les mostres musicals que vam aguantar), de totes les meves notes de cadascun, només citaré als participants que considero més preparats, realitzant les millors actuacions. Shelby Craze, amb la variació Tangos, va lluir per l'execució neta en els moviments i per la tria musical d'estil flamenc. Luciano Perotto, vestit de negre i amb una original coreografia interpretant un noi xulesc en la variació Paco, va destacar per la precisió, l'expressivitat i la presència escènica. Invitava a ballar i li va permetre jugar amb els seus elàstics, fins i tot. Realment, molt bo. De l'atractiva parella María Rocío Agüero i Luciano Daniel García, tots dos amb sutils errors en El Corsario, ell va definir-se per l'agilitat, fortalesa i caràcter veloç dels seus moviments mentre que ella en l'expressió. I senzillament de blanc i negre, la darrera parella de la final: Virginia Gelli i Leonardo Santini ballant la mostra contemporània War. Brillaren per una coreografia de categoria. A més d'un número conjunt precís i corporalitat evident, són també realment bons.

Per diferents raons, recordo i nombro a Luciano Perotto, Virginia Gelli i Leonardo Santini. Moltes felicitats, dancers!


dijous, 26 de març del 2015

Final del 61è Concurs Internacional Maria Canals

1r premi - Danylo Saienko (Ucraïna, 23 anys)
2n premi - Minsung Lee (República de Corea, 24 anys)
3r premi - Caterina Grewe (Alemanya, 26 anys)

Danylo Saienko es va proclamar guanyador del 61è Concurs Internacional de Música Maria Canals, en la prova final amb orquestra celebrada el dimecres 25 de març de 2015, a les 20'30h del vespre al Palau de la Música Catalana.

Per primera vegada, els tres finalistes van coincidir en la tria del concert (P. I. Txaikovski: Concert per a piano i orquestra núm. 1, en si bemoll menor, Op. 23), una casualitat que si bé podia haver avorrit al públic, va generar en canvi una final interessant i justa per a les valoracions. A més, sota la direcció de Manuel Valdivieso, hi col·laborava també en primera ocasió la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC).

Comentem la interpretació del guanyador de l'edició d'enguany, Danylo Saienko, el més precís de tots tres finalistes i amb l'elecció de tempi més àgils. El primer moviment (Allegro non troppo e molto maestoso - Allegro con spirito) va ser executat amb solidesa, en estil, lluint detalls polifònics a l'inici, viatjant per diferents caràcters i timbres. Ara bé, la bravura de les octaves i, concretament, en la mà esquerra de Danylo Saienko evidencià un intèrpret molt complet. Sobre l'aportació en el segon moviment (Andantino simplice - Prestissimo - Tempo I), de qualitat, amb molta cura en el passatge de les notes repetides i bon gust per l'ús del pedal en les últimes, i precisió en els dos darrers acords per tancar el moviment. El tercer (Allegro con fuoco), iniciat pels accents i el caràcter con fuoco adequats, va gaudir de la visibilitat de les diferents harmonies en les parts virtuosístiques del piano, novament de les octaves àgils i del brillant martellato en el final.

Danylo Saienko no només és un bon intèrpret i amb personalitat, sinó un potent concursant que va tocar amb intel·ligència i resistència tot el primer concert per a piano i orquestra de P. I. Txaikovski. A més d'obtenir la primera classificació en el concurs, també aconseguí el premi del públic i superà a Minsung Lee, el qual va restar en el segon lloc del concurs i guanyà el premi de les escoles. El coreà va iniciar bé la seva interpretació, amb moments musicals de clar interès, però alguns errors pel caràcter precipitat van fer-li perdre punts respecte l'ucraïnès. Tant l'un com l'altre, se situen en una altra divisió pianística, deixant a l'alemanya Caterina Grewe en el tercer lloc, la qual mostrà un so més petit i una tècnica d'octaves no prou acurada, però que va compensar en el segon moviment per la seva concentració. Ara bé, i sincerament, tot un mèrit en majúscules -sigui quina sigui la classificació- el fet d'arribar a ser finalista del Concurs Internacional de Música Maria Canals.

Com ja és sabut, el veredicte final consta de la qualificació de la prova del concert per a piano i orquestra junt amb la puntuació de les anteriors proves. És per això que, en edicions passades, hi ha hagut sorpreses -no en aquesta- si un només considera el paper dels finalistes amb l'orquestra. Passa el mateix si un no ha assistit a totes les proves. En aquest cas, vaig escoltar per primera ocasió a Caterina Grewe en la final, a Minsung Lee a la primera eliminatòria i a Danylo Saienko en la segona prova. Essent conscient que no vaig poder conèixer a tots els concursants, torno a insistir en les meves impressions i a afirmar que són grans pianistes Tomoki Kitamura (el qual arribà a les portes de la final), Evan Wong i Osip Nikiforov (tots dos a punt d'accedir a la semifinal). Però d'això es tracta...: participar, tocar i competir en el concurs.

Per anar tancant tot plegat, mencionar l'inici de la prova final, la qual va respirar un moment de silenci amb el Cant dels ocells (violoncel sol) per la catàstrofe aèria dels Alps (el passat 24 de març), que suposà -entre d'altres- la pèrdua de dos músics (la contralt Maria Radner i el baríton Oleg Bryjak).

I finalment, acompanyat de la mateixa família musical que l'any passat, el Maria Canals és sens dubte una tradició i la reunió de tota la Barcelona pianística i d'altres indrets. Moltes felicitats a tots els participants, són tots grans pianistes, i fins l'any vinent!

divendres, 20 de març del 2015

3a audició, 2a prova eliminatòria

Justament avui, també a les 10h, una nova audició en el Petit Palau en la sel·lecció de concursants per a la semifinal. En aquest cas, tornant a silenciar el nom d'un dels participants (el mateix) que ha interpretat el seu programa amb competència, i confiant en la tasca del jurat, només puc dirigir les meves observacions per a la pianista Kana Okada (23 anys, Japó) com a possible semifinalista. Com la majoria dels pianistes d'aquest matí, ha variat l'ordre en el seu programa, i ha presentat Ondine de M. Ravel en primera opció. De caràcter visiblement positiva i vestida d'un elegant vermell d'aquells, ha interpretat l'obra inicial de manera molt expressiva, lleugera i amb reminiscències de la natura. Per mi, la seva aportació més sencera. A continuació, el virtuosisme, els constants accents i, en especial, les notes repetides ben executades de Caténaires d'E. Carter, obra finalitzada amb un cert cansament de la concursant. I finalment, els magnífics Estudis simfònics Op. 13 de R. Schumann, molt musicals per part de la pianista, i malgrat que el número III podia haver inclòs més fantasia i variacions en l'agògica, el IV ha impressionat pel caràcter marcatissimo ben trobat.

Segons el programa de mà únic per l'audició de matí i tarda, hi consta a partir de les 17h el pianista Evan Wong (24 anys, Estats Units). Tal i com vaig escriure fa dos dies, és un possible finalista. Llàstima, no he pogut assistir-hi per escoltar i disfrutar de la seva interpretació, ara bé, si ha passat allò de l'altre dia, pot optar fins a l'última fase del concurs. Ho veurem els propers dies...