En poques ocasions podem gaudir d'iniciatives tan atractives com aquesta: Festival Beethoven i la integral dels concerts per a piano i orquestra durant els dies 10, 11 i 12 d'abril de 2015 a l'Auditori. Amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el protagonista principal fou el director i pianista Rudolf Buchbinder.
El programa pel primer concert del festival (divendres 10 d'abril) estava constituït pel Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, Op. 19 i el núm. 4 en sol major, Op. 54 en la primera part; reservat per a la segona, el tercer en do menor, Op. 37 de Ludwig van Beethoven.
Repassem tot el vespre detalladament. L'Allegro con brio del Concert núm. 2 va evidenciar alguns errors rítmics per part del solista i desordres orquestrals, una preparació de la cadenza poc natural i insegura que va conduir-la cap a moments bruscos no gaire agradables. En canvi, l'Adagio va destacar per les ressonàncies del piano gràcies a l'ús del pedal. I en el Rondo. Molto allegro van faltar-hi les dinàmiques contrastants forte-piano, lluint ornamentacions i passatges àgils més propers a una interpretació mozartiana que no pas beethoveniana.
El Concert núm. 4 va gaudir de moments molt precisos i diferents timbres del piano en el primer moviment, on la cadenza fou executada i dirigida amb competència, evitant que l'orquestra intervingués abans de finalitzar-la. El segon moviment, el moviment de tot el vespre, gràcies a les sonoritats orquestrals i caràcter plenament beethovenians, ara sí. I sobre el tercer moviment, interpretat amb bon gust -malgrat algunes presses- i destacant els pizzicati dels violoncels i contrabaixos, sembla que el compositor hi anuncia alguns fragments de la Novena Simfonia en els greus.
I finalment, el Concert núm. 3, potser el més famós dels interpretats. El pianista va esdevenir molt musical en alguns passatges, les timbales demostraren la seva personalitat i l'orquestra va entendre's bé amb el piano just en l'accelerando, però els vents no acertaren en afinació en l'Allegro con brio. El Largo va agradar novament pel so pianístic i pel detall en la tècnica del pedal, obviant un final orquestral força accidentat. I en el darrer moviment, la precipitació general s'evidencià, fallant les últimes octaves solistes pel cansament i per la bona direcció exclusivament a partir del moviment del seu cap.
Aplaudiments molt generosos del públic després dels tres concerts, amb un Rudolf Buchbinder agraït a l'orquestra, ja que donà la mà als primers instrumentistes de corda. Sens dubte, un bon rendiment orquestral gràcies a la direcció discreta, elegant, senzilla i competent del pianista, destacant pel lluiment tècnic necessari de les tres partitures.
Barcelona va poder visitar la màgia de l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i tot l'espai modernista (entre les 19h i la 1h del dissabte 16 de maig), de manera gratuïta, coincidint amb una nit on els museus de la ciutat regalen les seves vistes nocturnes a tots els visitants interessats. A més del recorregut de Domènech i Montaner, vam poder escoltar una variada programació musical a l'aire lliure amb els quatre grups que hi participaren: A-Band (amb versions de bandes sonores), Nabuteco (quartet fusió de ritmes afro-brasilers amb samba i altres llenguatges), Latin Planas (saxo, guitarra, baix i percussió) i Barcelona Clarinet Players (la formació més refinada de la nit, integrada per quatre clarinetistes). Música i una selecció de pintxos, vins i begudes en els jardins, a càrrec del 1902 Cafè Modernista.
El passat Sant Jordi, molts esperàvem il·lusionats el concert del gran Maurizio Pollini. A causa d'una severa tendinitis, malauradament va anul·lar la seva actuació al Palau de la Música i l'organització (IberCamera) va proposar un altre artista. Un cop adquirides amb antel·lació les localitats, l'organització no les bescanvia ni retorna l'import, només en el cas de cancel·lació del concert. Per tant, davant de la proposta d'un substitut, IberCamera t'obliga a assistir a la cita si no vols llençar els quartos, expressat clarament. És evident que el 23 d'abril de 2015 és una data compromesa, però per a tots. Perdonin, i faig ressò d'una opinió generalitzada, quan volguem veure a Arcadi Volodos, ja comprarem les entrades corresponents. Volíem sentir a Maurizio Pollini.
versió d'Arcadi Volodos va lluitar amb la insoportable tos del públic en el primer moviment i amb un "prou!" espontani com a resposta en el tercer. Va lluir efectes en el darrer, però sens dubte, l'Andante sostenuto va ser màgic. De les quatre propines, Minuet D 600 i Trio D 610 de F. Schubert i Vogel als Prophet (Waldszenen Op. 82, núm. 7) de R. Schumann foren les destacades.
Danylo Saienko es va proclamar guanyador del 61è Concurs Internacional de Música Maria Canals, en la prova final amb orquestra celebrada el dimecres 25 de març de 2015, a les 20'30h del vespre al Palau de la Música Catalana.
Justament avui, també a les 10h, una nova audició en el Petit Palau en la sel·lecció de concursants per a la semifinal. En aquest cas, tornant a silenciar el nom d'un dels participants (el mateix) que ha interpretat el seu programa amb competència, i confiant en la tasca del jurat, només puc dirigir les meves observacions per a la pianista Kana Okada (23 anys, Japó) com a possible semifinalista. Com la majoria dels pianistes d'aquest matí, ha variat l'ordre en el seu programa, i ha presentat Ondine de M. Ravel en primera opció. De caràcter visiblement positiva i vestida d'un elegant vermell d'aquells, ha interpretat l'obra inicial de manera molt expressiva, lleugera i amb reminiscències de la natura. Per mi, la seva aportació més sencera. A continuació, el virtuosisme, els constants accents i, en especial, les notes repetides ben executades de Caténaires d'E. Carter, obra finalitzada amb un cert cansament de la concursant. I finalment, els magnífics Estudis simfònics Op. 13 de R. Schumann, molt musicals per part de la pianista, i malgrat que el número III podia haver inclòs més fantasia i variacions en l'agògica, el IV ha impressionat pel caràcter marcatissimo ben trobat.
