Maria João Pires i el concert "Schubert, Opus pòstum"

El passat 11 de febrer de 2015, a les 20'30h del vespre, la Temporada Ibercamera va incloure novament a Maria João Pires en la seva programació. En aquest cas, una proposta molt atractiva de la pianista, el "Projecte Partitura", que consisteix en un recital compartit -entre dues generacions- i per a l'ocasió comptava amb el seu deixeble Julien Libeer. Una manera interessant per avalar-lo al Palau de la Música en el concert titul·lat "Schubert, Òpus pòstum". L'epígraf és un més -dels molts, està de moda últimament en l'oferta musical- vinculat amb el repertori o una part d'ell. Sí, van tocar obres de F. Schubert i M. Ravel.

En concret, vaig assistir a aquest concert atret pel duo a quatre mans Pires-Libeer, els quals obriren la vetllada amb l'Allegro en la menor per a piano a 4 mans, D. 947, Op. 144, "Lebensstürme" de F. Schubert. La superioritat de Maria João Pires (en la part de secondo) sobre el seu deixeble Julien Libeer (interpretant el primo de la partitura) s'evidenciava quan la melodia principal restava en el secondo, ja que el primo esdevenia descuidat en ocasions -sobretot en el forte- mentre sí destacava en els aguts i articulació. Malgrat que el motiu rítmic inicial basat en els acords fou imprecís per part del duo, igual que el penúltim en acabar amb sonoritat massa oberta, tots dos s'entenen bé, fan bona música de cambra, amb el so i fraseig de Maria João Pires, i mostrant aquells moments tan característics de F. Schubert.

A continuació, Julien Libeer (amb pantalons beix i camisa blanca ampla) va oferir la Suite per a piano, M. 68, "Le Tombeau de Couperin" de M. Ravel, mentre la seva mestra descansava i l'escoltava en una tauleta de te amb dues cadires a l'escenari. Un nou format força proper i agradable. Repassem l'obra interpretada. Correcte en el Prélude, potser un pèl estàtic per tractar-se de M. Ravel; la Fuge, estressada de so, però amb un gran final pianissimo i recollit; en la primera i tercera secció de la Forlane hi faltaven els greus del piano, però la segona va lluir per l'ús del pedal i les sonoritats; el famós Rigaudon, triat en un tempo més retingut, va gaudir de detalls; el Menuet va deixar entreveure l'instant de poca qualitat pel pedal entre el forte i piano; i per acabar, la Toccata, amb un final brut, on Julien Libeer va destacar en les melodies i la tècnica de notes repetides amb un bon fraseig. Just després de la seva interpretació, Maria João Pires va oferir al seu deixeble una copa d'aigua. Quin luxe "familiar", oi? I tot plegat enmig dels aplaudiments!

Després de la pausa, la segona part del concert va estar dedicada íntegrament a F. Schubert (Sonata núm. 21, D. 960, " Opus pòstum"), en mans de Maria João Pires, una especialista en el compositor, segons la crítica, encara que qui escriu prefereix altres noms. Abans de res, el seu deixeble va ajudar a la pianista a canviar la banqueta i tot seguit va asseure's a la taula del cafè per disfrutar del pianisme de la portuguesa, vestida amb aquelles peces amples i còmodes tan característiques en ella, sense aproximar-se a la informalitat. El primer moviment va sonar adequat en general, però els trinats no van acabar de funcionar i, degut al caràcter appassionato d'alguns passatges, el forte esdevingué forçat negligint algunes notes. En canvi, l'Andante sostenuto va gaudir de musicalitat i expressió en les línies, convertint-se en el moviment del recital; i el tercer, amb aquells detalls de la intèrpret. Per tancar la sonata, alguns compassos precipitats en el final, però en resum tot un Allegro ma non troppo molt sencer.

Èxit rotund amb Maria João Pires en el Palau de la Música. La propina musical va ser una mostra d'art, tots dos pianistes novament al piano: G. Kurtág, Hommage à Schubert (de Játékok [Jocs], vol. III), una obra que no és per a quatre mans. Com va ser interpretada? Primer tocà ella i a continuació, el deixeble. Curiosa decisió, simpàtica i senzilla.

I per fi, l'hora del meu moment reservat. A vegades passa, no tens ganes de trobar-te a ningú (difícil segons quines dates musicals), però no era dia de fer societat, no l'11 de febrer.

Tangos al Milano

Tú, que llenas todo de alegría y juventud,
que ves fantasmas en la noche de trasluz
y oyes el canto perfumado del azul,
vete de mí.

No te detengas a mirar
las ramas muertas del rosal
que se marchitan sin dar flor,
mira el paisaje del amor
que es la razón para soñar y amar...

VETE DE MÍ
[Lletra: Homero Expósito / Música: Virgilio Expósito]

Iniciar el mes de febrer amb Ana Finger Tango Trio en el Milano Cocktail Bar és sinònim d'una vetllada inoblidable. No només va ser una nit de tangos a partir de les 21h, sinó que també vam poder gaudir d'un vals i dels ritmes del bolero, la milonga i el candombe!

En tot moment, la protagonista és la cantant Ana Finger, ben acompanyada per Federico Mazzanti (piano) i per Pablo Gómez (percussió). El secret gira entorn a un conjunt de diferents temes interpretats sota la suggerent veu i la presència d'Ana Finger, i alhora presentats amb la simpatia i proximitat de l'artista.

Dels més impressionants per la manera de cantar les lletres, sens dubte, Naranjo en flor i Vete de mí. El Choclo (música de Casimiro Alcorta i lletra -entre d'altres- d'Enrique Santos Discépolo) va agradar perquè la cantant formà un original duet amb el percussionista. I el vals Caserón de tejas va esdevenir força emotiu per la música de Sebastián Piana i, en concret, per la lletra de Cátulo Castillo, que descriu les antigues cases de Belgrano, un barri de Buenos Aires, semblants a la casa de la cantant. Ara bé, dels més vistosos a ritme de milonga i candombe, Calle Yacaré i Baile de los morenos. Aquest últim fou el darrer regal del trio que l'interpretaren marxant de l'escenari, però no deixant de cantar ni ballar el tema quan tornaren a la sala per a saludar a un públic encantat amb la seva actuació.

A on i quan serà la propera cita amb Ana Finger Tango Trio?

Primero hay que saber sufrir,
despues amar, despues partir
y al fin andar sin pensamientos...
Perfume de naranjo en flor,
promesas vanas de un amor
que se escaparon en el viento...

NARANJO EN FLOR

[Lletra: Homero Expósito / Música: Virgilio Expósito]

Yilian Cañizares a Afters

Si hi ha tardes planificades que resulten ser un desastre, com la del 31 de gener, un concert improvisat a les 21,30h a l'Auditori va ser més que confortable. Tota una sorpresa el nou cicle Afters, pels artistes i per l'atmosfera recreada a la sala Tete Montoliu. Música amb servei de bar per fer un mos o prendre una copa de cava a les taules rodones de platea...

Yilian Cañizares va demostrar el domini dels seus instruments (violí i veu) i del llenguatge del jazz afrocubà que oferí. Sens dubte, una instrumentista-cantant amb molt d'estil, interpretant solos vistosos, ballant i convertint el seu concert en una estona agradable. Acompanyada de quatre músics, la banda consta de Cyril Regamey (bateria i percussió), Inor Sotolongo (percussió), David Brito (contrabaix) i de Daniel Stawinski (piano), el qual destaca en tècnica gràcies a la seva formació clarament clàssica.

Alguns dels temes del concert: Canción de cuna para dormir a un negrito (homenatge a Luis Carbonell), amb sons gravats -veu en off- i diverses veus; l'oració Beroni Abebe Osun: impressionant; Yami, dedicada a la seva mare, va incloure una part parlada i la veu del baixista convidat Childo Tomás; i Invocación, del proper disc de l'artista, inspirat en aquells que ja no hi són.

Un fervorós públic va provocar dues propines, una de les quals fou Vuela, on Yilian Cañizares va tornar a lluir vocalitat a través d'una nota molt llarga i simpatia propera anunciant: "En Cuba, no se acaba un concierto sin canto ni baile!".

Una hora amb Monica Green

Dos divendres seguits a Luz de Gas i la mateixa bona companyia pel 30 de gener. Només una hora de concert en viu de Monica Green a la 1h de la nit amb un preu d'entrada força elevat... Feia anys que no la vèiem. La cantant ha ampliat la seva banda fins a onze músics, entre els quals tres són les vocalistes, i sembla que en tot el repertori, la influència funky hi predomina ara per ara i també la secció Motown. La veu i l'energia de Monica Green fan ballar i cantar a qualsevol, així ho vam fer. Entre alguns dels temes: Signed, sealed & delivered d'Stevie Wonder, Ain't no mountain high enough de Marvin Gaye i Tammi Terrell en la versió de The Supremes, i Get up (I feel like a) Sex machine de James Brown. Després de tot plegat, més dance a la pista de ball de Luz de Gas, que segueix mantenint aquella potent sonorització.

Manu Guix a Luz de Gas

Després d'alguns anys sense veure a Manu Guix en directe i a Luz de Gas, la primera sorpresa del divendres 23 de gener (a les 22h) va ser l'ampliat grup que l'acompanyava, abans tres i ara cinc músics: Toni Pagès (bateria), Jordi Franco (baix), Oriol Cusó (saxo), Jordi Roquer (guitarra) i Manu Guix (piano i veu).

Temes propis i versions. Entre d'altres, van sonar: Ara (del disc Pas a pas), on la mà dreta de Manu Guix doblava la melodia cantada en els solos; Wonderwall (d'Oasis), arranjat a l'estil de Jamie Cullum i amb la participació de la veu del saxofonista; Roda (del disc Onze Llachs) és un tema imparable; Don't you worry 'bout a thing (d'Stevie Wonder): està clar a qui preferiré sempre, però cal assenyalar els solos del baixista i el saxo; Ja en tinc prou (del disc Pas a pas); Brand new day (d'Sting), els colors del blues i del rock no hi podien faltar; i I get a rush (de Bon Jovi) en versió latin i amb un solo de bateria força destacat, bravo per l'explosiu Toni Pagès!

Manu Guix també va incloure un petit monòleg sobre la vida del músic, afirmant que et permet conèixer a molta gent. I justament a partir d'aquí, va dirigir-se a Pedro Javier Hermosilla (guitarra i veu) com a "una persona que sempre hi és", convidant-lo a l'escenari. Dels dos temes que van interpretar, ens quedem amb Eclipse.

Ara bé, de tot el concert, els millors temes de manera indubtable van ser I won't give up (de Jason Mraz), la balada de la nit, sobretot per la melodia principal cantada a l'octava amb la vocalitat de Manu Guix; i Crido (del disc Pas a pas), on el ritme enganxós el converteix en tot un èxit, i encara més pel reprise incorporat!

Qui vulgui tenir un resum, doncs aquí va... Molt de soul i bona energia a través dels arranjaments, els greus octavats del piano tan característics, la veu i el talent de Manu Guix.

Per cert, les propines: Treasure (de Bruno Mars), amb modulació, solo de saxo i un final sobtat...; En tres minuts (del disc Manu Guix), quins records!; i And I am telling you, I'm not going (de Jennifer Holiday, del musical Dreamgirls), espectacular per les notes llargues i sospito per què l'has triat i a qui has estat escoltant! Idees?

Una voce in off i La voix humaine

Molta il·lusió per aquesta producció del Liceu amb dues òperes en una mateixa tarda. Una voce in off de Xavier Montsalvatge i La voix humaine de Francis Poulenc. La primera cita amb el Gran Teatre del Liceu del 2015, el 18 de gener. Apuntada a l'agenda (no en tinc) des de feia algunes setmanes. Curiós. Si el dissabte preferia l'Orquestra Simfònica del Liceu a l'Auditori, el diumenge també firmava per l'Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya (dirigida per Pablo González) al Liceu. Sembla que canviar les cadires a distància d'algunes parades de metro (Marina-Liceu, Liceu-Marina) provoca un augment en el rendiment de les nostres dues orquestres.

Totes dues òperes, d'un únic acte, són una delícia. Ara bé, l'inexistent duel entre Xavier Montsalvatge i Francis Poulenc va ser guanyat -sota el meu punt de vista- pel primer. Quines coses... Per cert, en el programa de mà consta un 13 de desembre de 1962 com a data d'estrena d'Una voce in off...: és el dia de publicació de la crítica! Disculpin, només són detalls...

Abans de res, començar amb la direcció d'escena i escenografia de Paco Azorín per la primera de les dues òperes: una cortina inicial desvetllava els crèdits d'una pel·lícula en el teló del Teatre. I un bravo per l'audiovisual de Pedro Chamizo. Tot un èxit, però sobretot per la composició de Xavier Montsalvatge, Una voce in off, una òpera romàntica per a dos personatges i mig. Cal veure-la. Els cors, les melodies i el final! I què dir dels glissandi orquestrals en els moments del magnètofon per escoltar a continuació l'habanera amb l'arpa, el piano i la veu de Claudio (Antoni Comas). Excepte el vocalise, algunes dinàmiques exagerades i certs intervals freds, el paper d'Àngela (Ángeles Blancas) va estar ben resolt per la dificultosa dramatúrgia. Sobre el Cor del Gran Teatre del Liceu, tant els fragments parlats com els cantats, en el personatge in off i com a consciència d'Àngela, força bé. I el final amb el sopar, molt irònic, sobretot quan Claudio demana una cadira i un plat més per Àngela. Després, el cambrer porta una nota per a la protagonista i cau el teló!

Passat el descans, la tragèdia lírica de Francis Poulenc, La voix humaine, llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral. Cinc minuts sense música i moviments escènics. La mateixa escenografia de l'altra òpera però més estàtica, amb l'orquestra al fons de l'escenari (no en el foyer, visualment més elegant), i només amb Elle en escena, interpretada per María Bayo. L'exigència i la responabilitat de conduir l'òpera tota sola deixen en molt bona posició a l'única protagonista, tant en veu com en acció dramatúrgica. I per últim, no es pot silenciar el refinament de la partitura: la identificació del so del telèfon amb el xilòfon és una de les proves.

Fins quan haurem d'esperar per disfrutar d'una altra producció fresca i doble?

L'Orquestra Simfònica del Liceu a l'Auditori

La programació del 16, 17 i 18 de gener de 2015 a l'Auditori va comptar amb l'Orquestra Simfònica del Liceu, en comptes de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, com és habitual. Sota la direcció de Josep Pons, el dissabte 17 van oferir obres de R. Schumann, M. de Falla i J. Brahms, amb Josep M. Colom al piano.

L'obertura de les Escenes de Faust de Goethe (R. Schumann) va ser la primera obra de la tarda. Poc programada, però interessant. Quant a la interpretació, malgrat un evident error en l'entrada de les flautes i la imprecisió en la caiguda de les anacruses cap al final, l'orquestra va optar per un bon so, clares dinàmiques, diferents línies i un fraseig entenedor.

Ara bé, qui escriu va treure el cap a l'Auditori per Josep M. Colom. Feia anys que no tenia l'oportunitat d'escoltar-lo i aquests darrers mesos em rondava la idea pel cap. Noches en los jardines de España (M. de Falla) era l'obra amb què el pianista participava com a solista. Ja anticipo que va ser l'obra del concert. En el Generalife, l'inici orquestral de les cordes en pianissimo, misteriós, va ser acertat en caràcter; el piano, tapat en l'últim tutti per l'orquestra i executant el passatge de notes repetides amb certa crispació, va restar correcte, discret en moviments, mostrant una agògica natural i lluint patrons i idees musicals intactes. En la Danza lejana, Josep M. Colom va apostar per la precisió rítmica, un adequat fraseig i la tècnica amb els canells relaxats, acompanyat de moments contastants i bones sonoritats per part de l'orquestra. I finalment, En los jardines de la Sierra de Córdoba, on l'orquestra no va afinar la primera nota de l'unisò, el solista va conduir sense dificultats els passatges virtuosístics i els temes octavats. Per resumir la tasca del protagonista en l'obra de M. de Falla, pot entendre's amb allò de la competència de l'experiència. Per cert, les propines: Capriccio en re menor, Op. 116, allegro agitato i Intermezzo núm. 2, Op. 117 (amb telèfon inclòs) de J. Brahms.

I després de la pausa, la Simfonia núm. 1 en do menor, Op. 68 (J. Brahms). Penso que l'Orquestra Simfònica del Liceu té bons instrumentistes i que la lectura de la partitura i el tractament orquestral van ser competents, però el gest de Josep Pons no és proporcional al so en moltes ocasions. Entrant en la simfonia, la introducció del primer moviment va ser plana; més tard, els solos i els pizzicati compactes de les cordes van ser els protagonistes. Durant l'Andante sostenuto pensava: la música no només gira entorn a les dinàmiques, on són les harmonies? I sí, un so ric, però i els greus, on eren? En el tercer moviment, cal felicitar a tots els vents. I al darrer moviment, on s'hi van jugar totes les cartes, els solos i els blocs orquestrals van esdevenir exagerats, sobretot els metalls, però el tema brahmsià va ser més que destacable. Diria justament per tota la simfonia: molt bon resultat concretat en una interpretació correcta.

Sobre el programa de mà: amb errors i les notes al programa, impresentables. Obviant aquest fet, i em costa, només dir que va ser una tarda molt agradable gràcies a l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Josep Pons, i amb la participació de Josep M. Colom al piano. Un bon concert per ser el primer del 2015.

El Petit Príncep

Doncs sí, el mateix 21 de desembre i la segona sessió musical, un dia de regals. Al matí, Liceu amb Els Pastorets, i a les 19h de la tarda, El Petit Príncep a la sala BARTS.

Més que recomanable. Una funció pels petits i pels adults. Una nova proposta en el gènere musical d'elevada qualitat. A partir del clàssic El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry, la dramatúrgia i adaptació de Marc Artigau i Àngel Llàcer, les lletres de Manu Guix i Marc Artigau, composició i direcció musical de Manu Guix, i direcció d'Àngel Llàcer, la nova creació és indubtablement un èxit.

L'espectacle gaudeix principalment d'una banda sonora de categoria, d'una escenografia mínima i adequada, d'un vídeo que contribueix en l'aspecte visual, i de cinc actors que canten i actuen amb un rigor d'alt voltatge: El Petit Príncep, Àngel Llàcer, Elena Gadel, Marc Pociello i Xavi Duch.

Qui vulgui humor, en tindrà. Qui vulgui entretenir-se, ho farà. Qui vulgui plorar, també. Qui vulgui bons valors, moralina i ètica, clar, es tracta del conte. Qui vulgui música, la tindrà: tota una banda sonora en majúscules.

La dramatúrgia i la música beuen de la tradició apresa dels més importants musicals, com Cabaret, Els Miserables, entre d'altres, i del llegat dels intèrprets intocables de soul-pop-rock-R&B-gospel-jazz-(o/i com es vulgui dir), però amb un embolcall d'actualitat musical i alhora ben diversificat quant a estils que llueixen en l'excel·lent sonorització de la sala BARTS.

Cal admirar sobretot la composició musical, la seva direcció i producció. Manu Guix, talent i nivell. En moments inesperats dels diversos temes, els motius musicals més característics apareixen i molts més detalls que només alguns sentiran: això converteix tot el material en una partitura plenament rica. Sí, quin bon gust pels IV graus menors, els pizzicati, la percussió de fustes i les cadències trencades... Seguim amb l'anàlisi? La Rosa, molt ben interpretada per Elena Gadel, gaudeix de dues modulacions i veus del mateix Manu Guix que la situen en la balada del musical, espectacular, herència directa de fets més que rellevants en els anys 80 (no diré en què/qui penso...). El Resultat, d'evident dificultat pels canvis de tempo, la claredat de text i l'accelerando, resta ben resolt. El tema up-tempo d'El vanitós pot ser perfectament un hit dels nostres temps. El duo guineu-príncep en Vull ser el teu amic (amb una secció central força estirada) va fer picar de mans al públic, seguint el ritme, on la guineu és la vertadera protagonista de jazz. El moment operístic d'El geògraf és tronxant! I no hi ha paraules per la intensitat d'El bebedor, on les octaves buides de la introducció poden ser retòriques, oi? El número del petit príncep enyorant El meu asteroide és l'altra balada emotiva del musical, malgrat que La Rosa guanya en molts aspectes. La inclusió de la música de festa major en El Fanaler genera caliu! L'altra balada, Vaig aprendre, en veu d'Àngel Llàcer, aporta un missatge d'aquells per a tota la vida. I després de les paraules del narrador i el silenci, l'últim número, Serem petits prínceps, on tots cinc actors interpreten una medley complexa d'algunes de les cançons del musical, amb diàlegs, ecos, veus i un espès entremat que van fer aplaudir al públic abans d'acabar l'espectacle. l per rematar el final esplendorós: tot el sostre de la sala ple d'estels. Màgic...

El Petit Príncep (una proposta d'Angel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29) deixa definitivament una lluminosa marca en el gènere del teatre musical.

Nadal al Liceu

Dues sessions per a poder veure Els Pastorets, cantata de Nadal d'Albert Guinovart en el Gran Teatre del Liceu. Dissabte 20 o diumenge 21 de desembre de 2014. Vaig triar la segona opció, en horari matinal, i per a mi, tota una nova experiència més que agradable això d'anar al Liceu a les 11h. I encara més, prendre un cafè amb llet a les 12,30h a una terrassa com si fós un estranger a Barcelona.

L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i el Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya (en el seu 25è aniversari) van interpretar, dirigits per Òscar Boada, la partitura d'Albert Guinovart i el text de Jordi Galceran, comptant amb Elisabet Egea en el paper de narradora.

Un total de 16 números se succeeixen en l'atractiva cantata, on hi destaquen l'orquestració del compositor (el qual va participar també com a pianista) i els efectes de la percussió. En general, un bon resultat (excepte alguns solistes i el cor a cappella), pels equilibrats moments escenificats, la introducció teatral, la remor activa del cor pel text parlat, la simpatia de certs fragments, i sobretot gràcies al llenguatge musical d'Albert Guinovart. L'Obertura i Contes organitzaren bé l'inici de la funció; Els set pecats capitals van ser originals sens dubte (un bravo per la peresa, força suggerents la supèrbia i l'enveja pel rerefons politicosocial, i no gaire adequada la intervenció vocal del director en el passatge de la ira); i Glòria, majestuós i també amb moviment rítmic, mostrà el timbre de les campanes tubulars.

Ara bé, la composició pren relleu en les Fúries de l'infern pel tempo àgil, el Cor de fúries, les Nadales (El noi de la mare / El rabadà: quins bons records els arranjaments d'aquells anys passats, intactes en la meva memòria... i ara reincorporats en la cantata) i De tot cor. Si en sentir novament aquella versió de El noi de la mare l'emoció era previsible, l'admiració és allò que sento pel número que conté la trompeta amb sordina, i que és la nova cançó de Nadal: De tot cor.

I com va acabar Els Pastorets? L'últim número: Temps de Nadal, confeti a l'inici i encara més al final, comptant amb una sardana pel mig i atmosfera de jazz de traca. I què més? Aplaudiments i propina: Fum. fum, fum! i memòries úniques dels arranjaments!

  

The Georgia Mass Choir a Barcelona

Say yeah, yeah, yeah! One more time, The Georgia Mass Choir! Stephanie Ross, Sharon Fuller, Robin Parker, Tyishia Evely, Shari Cooper, Anthony Biggham, Alvin Darling, Gloria Parker, Melvin Robinson, Francine Finley, Felicia Eaton and the Reverend Milton Biggham!

The Gorgia Mass Choir va actuar el passat 17 de desembre de 2014 a l'Auditori, amb la participació del Gospel Barcelona Choir, en el 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

No hi podia faltar. No només es tracta d'un concert gospel de categoria; el primer, fa anys, va ser millor. Simplement, no hi podia faltar. Oh Happy Day, Amen i molts més van sonar. Però sobretot, i com sempre, a més de cantar i ballar, you can feel it. Jesus Loves Me, this I know.

En aquesta ocasió, The Georgia Mass Choir (amb la gira Whitney's Happy Days) va tornar a interpretar alguns dels hits de la banda sonora The Preacher's Wife (de l'any 1996), l'àlbum gospel més venut de tots els temps. De manera especial, la presència de Felicia Eaton, cosina de Whitney Houston, cantant Joy & I Love The Lord.

Sister Act, el musical

Després de l'exitosa pel·lícula protagonitzada per Whoopi Goldberg, Sister Act, l'any 1992, l'adaptació teatral va estrenar-se al Teatre Palladium de Londres, en el 2009. Joop van den Ende -president i propietari de Stage Entertainment- va oferir la coproducció a l'actriu que interpretà de manera incomparable la famosa Deloris van Cartier, i fins ara, aquesta superproducció no ha parat de girar per diversos països, parant per Broadway i el West End, i acumulant una clara popularitat.

Sister Act arriba a Barcelona sota els noms de Whoopi Goldberg i Joop van der Ende, entre d'altres, amb uns 8 músics en viu, 28 actors en escena i un equip que supera les setanta persones per tal de fer funcionar un musical d'aquesta magnitud.

Si esperen retrobar-se amb els temes musicals que durant els anys 90 van impregnar la memòria de tots a partir de la pel·lícula, van ben equivocats. La música d'Alan Menken (centrada en els gèneres disco, blues i gospel) va ser creada per la versió musical, amb lletres de Glenn Slater i llibret de Cheri & Bill Steinkellner (adaptació a l'espanyol per Xavier Cassadó). Així doncs, durant els dos actes del musical, sona una banda sonora original plena d'energia i moviment.

Exposo el dilema de sempre: actors que cantin bé o cantants que actuïn bé? És difícil reunir les dues virtuts de manera equitativa? Sí, però hi ha clars exemples en el món cinematogràfic/musical/show-business o com es vulgui dir, ara mateix en tinc dues d'elecció a primera fila. És una llàstima que un paper tan exigent vocalment provoqui que la part dialogada resti negativament afectada. Parlo de la gran Deloris, en mans de Mireia Mambo Bokele. Excepte la seva primera intervenció en solitari (on l'agut final va emergir amb por i afinació molt baixa), totes les seves parts cantades són adequades pel paper (timbre, caràcter i potència vocals més que suficients); però les seves aptituds com a actriu no assoleixen les condicions òptimes pel paper. Eddie Souther (Juan Delgado) i Curtis Jackson (Enrique Sequero) no van convèncer a línies generals. El trio T.J., Joey i Pablo (Antonio Curros, Ramón Balasch i Gerard Mínguez) van resoldre les compromeses aparicions, des d'un punt de vista dramatúrgic i també vocal (en concret, destacar els arranjaments, dificultosos per tessitures i colors). Felicitar a la germana Maria Patrícia (Malia Conde) per l'adequació en el paper i, sobretot, a la germana Maria Roberta (Gara Roda) per ser la veu del repartiment, afinadíssima i brillant. I per últim, la Mare Superiora (Àngels Gonyalons): l'actriu-cantant del musical, tant els textos i les cançons com els moviments i els diferents registres vocals foren el reflex de la seva experiència en el gènere.

Per acabar, qui vulgui passar una bona estona, familiar i positiva com la del 10 de desembre de 2014, ja ho sap, al Teatre Tívoli de Barcelona, la superproducció de Sister act - el musical.



Arabella en el Gran Teatre del Liceu

Llibertat, apreciada llibertat. Amor, esperat amor. Richard Strauss, Arabella i Hugo von Hofmannsthal. Identificar un món honest, atractiu, sincer i enamorar-se, quan realment hi viu la hipocresia, la falsedat, l'egoïsme, la penosa absència d'un timó vital i la incomprensible manca dels valors essencials que omplen les ànimes. Doncs sí, preguntin a Arabella i els hi explicarà...

La funció d'aquella tarda, el diumenge 23 de novembre de 2014, fou intensa i completa, com acostuma a passar amb les òperes magistrals de Richard Strauss. Sota la direcció musical de Ralf Weikert, l'escenografia i vestuari d'Herbert Murauer, i la direcció d'escena de Christof Loy, el públic del Gran Teatre del Liceu va viatjar a la Viena de mitjan segle XIX, observant una ambientació refinada, clara, relaxada i elegant del segle XX.

Dels tres actes de la comèdia lírica, en el primer, els violins de l'Orquestra Simfònica del Liceu van mostrar dubtes d'afinació en passatges evidents i el fragment solista del violoncel va fregar la inseguretat, però sobretot el duo entre Zdenka i Arabella i el final amb el vals enfilaren unes bones espectatives. En el segon acte, la música de cambra de la partitura de Richard Strauss va evidenciar-se de manera efervescent, Fiakermilli (interpretada per la soprano lleugera Susanne Elmark) destacà per caracterització i vocalitat, i la trama del llibret d'Hugo von Hofmannsthal per fi va generar l'esperada tensió argumental. Cito, com a gran parèntesi, la predisposició a última hora i professionalitat de James Rutherford per enfundar-se en el paper de Mandryka, substituint a Michael Volle per malaltia. Quant a l'acte tercer, quins moments operístics ens donaren Zdenka (en la veu d'Ofèlia Sala, quan obra la seva vertadera identitat al món) i Arabella (una aclaparadora Anne Schwanewilms: quin personatge, quin missatge, quina serenor i quina bondat). Menció a part el got d'aigua de la dramatúrgia, que talla la respiració i sentencia allò que ja sabem, és a dir, les autèntiques dimensions del llibret d'Hugo von Hofmannsthal i la música de Richard Strauss.

L'avantatge de les sessions dominicals del Liceu radica en poder acabar a hores prudencials per tal de planificar un sopar a destins diferents a l'entorn proper de La Rambla. Un passeig tranquil mentre recordava que vaig recomanar aquell port a uns amics, sense haver provat cap plat, però sí per la confiança en allò temptador de la intuïció i l'enamorament erroni. Ells hi van anar aquest estiu, però van quedar molt descontents i suggeriren una clara negativa. Com a bon oïent, allà estava, plantat, dins el vaixell, donant la penúltima oportunitat després d'unes quatre hores de gran funció operística. Segons diuen, l'arròs familiar de la carta és un dels millors de B@rcelon@. En acabar, jugant amb el poder de la tecnologia i la psicologia, vam concretar el retrobament i, per mi, seria l'última oportunitat després d'haver perdut la paciència i la il·lusió. Digne d'una òpera. I tu, on has estat tot aquest temps?, només amb el primer tast d'aquells mars i muntanyes (la paella) vaig dir: "No val res". I alhora, afirmant que ja sé on es mengen els bons arrossos, donava el sí més rotund a Arabella.

Lied en el MEAM

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 28 de novembre de 2014]

Envoltats de l'exposició Art contemporani figuratiu del s. XXI i en l'agradable espai reservat per als concerts en el Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona, Sophie Klingele (soprano) i Raquel Portales (piano) van actuar el dissabte 22 de novembre de 2014. Van programar obres de J. Rodrigo, J. Guridi, F. Obradors i F. Mompou en la primera part; i la segona va estar integrada per R. Schumann i F. Schubert.

Malgrat que les condicions acústiques no són del tot rodones, en concret per a encaixar-hi les dinàmiques més sonores, el concert s'acull en una sala plena i elegant, que ofereix comoditat i una bona estona de música.

De la primera secció de la tarda, van agradar especialment No quiero tus avellanas de J. Guridi (la millor interpretació d'aquesta part), Al amor de F. Obradors (de tempo àgil i final vistós), Damunt de tu només les flors i Jo et pressentia com la mar de F. Mompou (reconegudes pel públic). En acabar, la soprano va presentar i traduir els lieder de R. Schumann i F. Schubert, interpretats després d'una breu pausa i que van constituir el cos d'interès del repertori.

Tant la soprano com la pianista van mostrar-se més còmodes en la segona part, sobretot Sophie Klingele que cantà de memòria totes les obres. Comentem a continuació els moments més lluminosos de les seves aportacions.

Del cicle de cançons Frauenliebe und Leben Op. 42 de R. Schumann, Er, der Herrlichste von allen va iniciar-se decididament i després esdevingué molt expressiva; Du Ring an meinem Finger va evidenciar les llargues respiracions vocals ben realitzades i com s'entenien veu i piano; Nun hast du mir den ersten Schmerz getan, la prova del protagonisme pianístic de Raquel Portales durant bastants compassos que s'allarguen fins el final del lied. Gràcies a R. Schumann, vam comprovar la veu agradable i afinada de Sophie Klingele, amb una clara dicció alemanya, i solidesa en els aguts i fragments forte.

I del bloc dedicat a F. Schubert, entre algunes cançons com Die Forelle D. 550 o Lied der Mignon D. 727, la primera va ser la més exquisida, Frühlingsglaube D. 686, tot un passeig distès per la primavera.

El públic, satisfet amb les dues protagonistes, va provocar l'ampliació de la mostra musical que ens oferiren amb un lied més de F. Schubert. Veloç, de compàs ternari i amb un final sonor i marcat, Zeligkeit D. 433.

Carl Nielsen, Pau Codina i Peer Gynt

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 26 de novembre de 2014]

A l'Auditori i sota la direcció d'Eivind Aadland, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va oferir els dies 21, 22 i 23 de novembre de 2014 el concert Peer Gynt, un conte il·lustrat, amb obres de Carl Nielsen i Camille Saint-Saëns en la primera part. Una producció que va apropar música i video després de la pausa, en una encertada sel·lecció de la famosa música incidental d'Edvard Grieg per al drama d'Henrik Ibsen, Peer Gynt.

L'Obertura Helios Op. 17 de C. Nielsen va omplir de pau i llum la sala 1 de l'Auditori, el passat 21 de novembre. Caldria programar més sovint aquestes joies. Comentem la interpretació de la partitura per part de l'OBC. Les trompes no s'estrenaren de manera correcta; la melodia inicial de les cordes -enmig del suport harmònic orquestral- no va tenir personalitat; l'afinació del violins, ressentida; i el fugato entre cordes i vent-metall, un magma de notes. Ara bé, sí van estar encertades les trompes en la melodia més majestuosa d'Helios, de la mateixa manera que els violoncels en els moments cantabile i sobretot en els últims compassos de l'obra, pel clima dels seus greus.

Pau Codina, el violoncel·lista que interpretà el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1, en la menor, Op. 33 de C. Saint-Saëns, va oferir presència escènica i gust musical. En el primer moviment, el solista va evidenciar la seva tècnica i va restar emmascarat per l'orquestra en els passatges més sonors. En el segon, l'OBC va donar un caràcter adequat al compàs ternari i el violoncel protagonista va esdevenir molt expressiu. Però sens dubte, Pau Codina va mostrar-se còmode en l'últim moviment, realitzant una demostració tècnica equilibrada amb la sonoritat, trets força distintius que el defineixen com a bon instrumentista. De propina, l'Allemande de la Suite per a violoncel núm. 2, BWV 1008 de J. S. Bach.

I, finalment, alguns fragments de la             inspirada partitura d'E. Grieg, Peer Gynt, el plat fort de la nit, acompanyat de la projecció d'un video. A banda d'una distracció senyalada d'un instrumentista de la secció vent-fusta just en els primers instants de la segona part, Eivind Aadland va treure molt bon rendiment de l'orquestra, sense batuta i amb un gest clarament plàstic. No tan positiva la participació de la soprano Elena Copons, baixa d'afinació en els aguts de la inspirada Cançó de Solveig i sense convèncer en altres moments de la seva actuació. Tampoc podem silenciar la inadequada i odiosa melodia que va emergir d'alguna butxaca, i a més, ben famosa (la del what's upp!), abans de la Dansa d'Anitra, la interpretació de la qual va ser molt destacable: les diferents articulacions i línies melòdiques, la varietat de colors i, en concret, el pianissimo. Per acabar, algunes reflexions entorn al video d'Alexander Polzin, d'estètica contemporània, que va generar divisió d'opinions al públic. Un video ple de missatges ocults i no tan ocults, per la inclusió d'epígrafs en anglès com La mentida, Tot això s'ha d'aturar, Coneixo el diable o Mentiré abans amb els meus ulls tancats, entre d'altres. Imatges en moviment coordinades amb alguns crescendo orquestrals o punts culminants, com el final i una taca vermella en A la casa del rei de la muntanya. També aparegueren una silueta d'un director dirigint, un conjunt d'ulls, un esquelet, sorra amb mobilitat, l'interior d'una casa (una cuina i una finestra) on les parets es pintaven soles, i unes simpàtiques aranyes que corrien en el moment menys esperat, i més elements. Sempre a través de dues pantalles que partien el seu contingut independent o no, amb l'única excepció reservada a El matí, el qual gaudia d'una bona intervenció solista de flauta junt a un lluminós i esperançador paisatge en dimensions completes. I sí, una de les dues opinions es preguntà fins a quin punt el video narrava el contingut de l'obra d'H. Ibsen.

46è Festival Internacional de Jazz a Barcelona

Entre octubre i desembre: John Legend, Cucho Valdés & The Afro-Cuban Messengers, Joshua Redman amb Trondheim Jazz Orchestra i Eirik Hegdal, Branford Marsalis Quartet, Joachim Kühn, The Georgia Mass Choir...

The Invasion Parade: Alfredo Rodríguez

La cita va tenir lloc a l'auditori del Conservatori Superior de Música del Liceu, el 19 de novembre a les 20.30h del vespre. I sí, quin vespre en mans d'Alfredo Rodríguez. Diversos adjectius resumeixen el concert, però potser espectacular i impressionant són força entenedors.

El trio (Reiner Elizarde, contrabaix; Michael Olivera, bateria) dirigit pel virtuós pianista Alfredo Rodríguez i girant amb el seu segon disc The Invasion Parade (produït pel seu mentor, el gran Quincy Jones), va oferir una actuació caracteritzada per pocs temes, però molt extensos i intensos (Quizás, quizás, quizás i Timberobot, per exemple): energia, bona música i diversos llenguatges jazzístics reunits. Una explosió de sonoritats amplificades -sobretot gràcies al teclat extra d'Alfredo Rodríguez que doblava les melodies a sobre del piano de cua-; una curiosa entrada a escenari desfilant sota el ritme d'una petita percussió ambulant que generà el tema principal The Invasion Parade; de ritmes cubans fins a l'univers del free jazz pràcticament, amb algun final bachià; glissandi, obstinats, exhibició tècnica (en especial les octaves) i exhuberàncies rítmiques com a recursos distintius del protagonista. I què dir de l'últim tema com a propina, iniciat a partir dels aplaudiments del públic, improvisant i interaccionant amb els assistents, convertint l'auditori en una sala que acollia una música pròpia de l'esfera discotequera, derivant, transformant i conduint tot allò pels diversos camins triats a voluntat.

Res fou previsible. Talent de músic i pianista. Alfredo Rodríguez en el 46è Festival Internacional de Jazz a Barcelona.

　

Francesc Burrull: 80 anys + 1 dia

El mateix dimecres 19 de novembre, a les 22h, però en el Harlem Jazz Club, el pianista català Francesc Burrull celebrava els seus 80 anys i un dia. Interpretant els estàndards Autumn leaves o Eu sei que vou te amar, per citar alguns, essent el protagonista o prenent el paper de bon acompanyant quan calia, Francesc Burrull va demostrar la seva dilatada trajectòria. Envoltat de diversos amics convidats, com el trompetista Josep M. Farràs, el concert va ser una agradable reunió de jazz. Per molts anys!

Leila en el Harlem Jazz Club

Dins del cicle Nits al Harlem i formant part de l'àmplia programació del 46è Festival Internacional de Jazz, a partir de les 22h vam poder gaudir el passat dijous 20 de novembre de Leila, molt ben acollida en el Harlem Jazz Club.

La cantant, de veu suggerent i equilibrada en les dues parts de concert, va fer sentir còmode al públic en tot moment, per la presència escènica i la seva música. Amb diverses influències estilístiques, sobretot va sonar el bon funky d'una Leila ben acompanyada per la seva banda (Gabriel Zenni, teclats; Pedro Campos, baix; Jose Benítez, bateria), de la qual destaquen Monica Samit i Javier Canales (vocalistes) i Joan Torcal (guitarra).

Leila va interpretar temes del seu àlbum d'estudi Influences (com This part of me, You don't wanna hear o el principal senzill Mr O, entre d'altres). Dels més rodons, A little bit bitter pel ritme natural de la lletra; i sens dubte, la inspirada balada de la nit (música de Joan Torcal), Much more than music. També va presentar un de nou, que formarà part del segon àlbum titulat Imagination, una mica més psicodèlic -segons la pròpia Leila- que s'editarà en els propers mesos. I no van faltar algunes versions, i una en concret per acabar l'actuació, el gran tema Musicology de Prince!

La Itàlia de Felix Mendelssohn i Hector Berlioz

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 17 de novembre de 2014]

Una setmana més en el calendari de novembre i l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ens presenta un nou programa a l'Auditori, sota la batuta d'Emmanuel Krivine, durant els dies 14, 15 i 16 de novembre: La Itàlia de Mendelssohn i Berlioz.

Agradi o no, programadors i públic han de seguir apostant per la música del s. XX i XXI, sobretot si es tracta d'obres de compositors com Benet Casablancas. Es indubtable la qualitat de les seves creacions. L'Obertura festiva, essent una reelaboració d'una obra anterior escrita com a homenatge a Xavier Montsalvatge, consta de tres parts, les quals van ser executades amb competència per l'OBC, el divendres 14 de novembre. Dance va posar a prova les capacitats rítmiques dels diversos instrumentistes, en concret de les flautes (amb bones intervencions) i del concertino invitat (Guillaume Chilemme, que demostrà el seu virtuosisme). Song va desplegar de manera interessant les masses acordals entre violins i la resta de cordes. I Celebration, encara que amb certs desequilibris abans d'acabar però resolts per la direcció, es va interpretar rítmica, fent ús de diferents estrats sonors i -no sabem si el seu compositor, que va celebrar i aplaudir efusivament a l'orquestra, ho compartirà- amb una genuïna estètica de banda sonora.

Sobre la Simfonia núm. 4 en la major, Op. 90, "Italiana" de Felix Mendelssohn, dirigida amb una simpàtica partitura de butxaca per Emmanuel Krivine, dir que l'Andante con moto va ser el millor dels quatre moviments per part de l'orquestra. Repassem la simfonia del concert. El primer moviment va gaudir d'agilitat, un caràcter fresc adequat i una millorada imatge en la reexposició (en especial pels plans sonors i per les flautes novament); però també va mancar-hi un ritme més precís, l'esperada afinació de les trompes i els passatges virtuosos i pianissimo dels violins amb més encert en les alçades. El segon, el més rodó com ja hem comentat, va sonar amb un tempo força àgil també, bones sonoritats, precisió en el final, un discurs entenedor en totes les veus i instruments, i amb una pulsació ben constant gràcies als violoncels i contrabaixos. En canvi, en el tercer moviment van notar-se les irregularitats de pulsació orquestral, generant un cert desordre a l'inici que no es va repetir més tard; ara bé, vam poder comprovar com l'orquestra tocava de manera ampla i relaxada, les trompes mantenien bé aquells compassos tan compromesos i el clarinet solista (Larry Passin) feia notar la seva presència. I finalment, l'últim moviment, Saltarello: Presto. Doncs sí, les dinàmiques, correctes; precipitat en ocasions, algunes presses i no anaven plegats els grups orquestrals.

Després del descans, les dimensions de l'orquestra van augmentar considerablement per la simfonia concertant d'Hector Berlioz, Harold a Itàlia. Amb positives espectatives pel solista (Amihaï Grosz), la viola del qual representava el personatge d'Harold -del poeta Lord Byron- en els seus diferents estats, va impactar pel control sonor i el lirisme que impregnà la primera gran frase, en Harold a les muntanyes, el primer moviment que va esdevindre vistós i sencer. La Marxa dels pelegrins que canten la pregària del capvespre -el segon moviment- va caminar de manera distesa i l'orquestra cantà la melodia principal amb personalitat mentre el violista realitzava l'acompanyament. En general, Amihaï Grosz (viola principal de la Berliner Philarmoniker, que no oferí propina després de la seva actuació) va optar durant tota l'obra per mostrar una actitud molt activa, provocadora en ocasions, mirant a diversos punts de la sala (al públic de platea, passant per l'amfiteatre i un llarg etcètera) i també a músics de l'OBC ampliada, gesticulant bruscament i exhibint tot un espectacle continu; en resum, un showman. Potser alguns se senten còmodes amb aquest tipus de solistes, i altres no necessiten tan teatre. Que triïn els lectors i el públic. Ara bé, l'afinació, la presència sonora i el ritme en els harmònics han de ser-hi. A part d'aquest incís, cal a dir que és interessant l'obsessió compositiva per dues notes i vam poder apreciar-les amb clara intenció. I a destacar el final entre l'arpa -situada en primera posició, darrere del solista- i Harold, els quals van crear un ambient especial. El tercer moviment, la Serenata d'un muntanyenc dels Abruzzi a la seva estimada, compta amb un aire folk molt ben aconseguit (els intervals de quintes de les violes en el final ajuden) i no deixa a ningú indiferent. Amihaï Grosz sí va ser precís en el passatge rítmic constant i després esdevingué molt líric, com en l'inici de la seva actuació. I en el darrer moviment, l'Orgia dels bandits, malgrat que la idea fixa dels violins hi apareix i destaca, l'energia de l'orquestra va disminuir.

Per anar acabant, vull destacar en especial la solidesa del director Emmanuel Krivine, per fer lluir l'OBC en l'Andante con moto de la simfonia de F. Mendelssohn i mostrar l'originalitat compositiva del tercer moviment d'Harold a Itàlia d'H. Berlioz. De cara a la setmana vinent, ens preparem per viatjar d'Itàlia a Noruega?

Certamen Miquel Llobet 2014 amb la participació de l'Orquestra de Guitarres de Barcelona

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 14 de novembre de 2014]

La sala Oriol Martorell de l'Auditori va acollir la final del XI Certamen Internacional de Guitarra de Barcelona Miquel Llobet i l'actuació de l'Orquestra de Guitarres de Barcelona, el diumenge 9 de novembre de 2014.

La primera part, d'uns 45 minuts de durada, va estar reservada als tres finalistes del concurs, els quals van estar acompanyats pel quartet de corda Concertanti, en un elegant escenari vestit de cortines negres i llum lilosa, on s'hi respirava molta concentració. Joerg Holzmann (Alemanya, 29 anys) i Shotaro Hayashi (Japó, 25 anys) van coincidir en el repertori, Atardecer en el mar de Javier Villafuerte, present entre el públic. Isabel María Sánchez (Espanya, 21 anys) va triar l'obra Me duele el alma de Gentil Montaña.

Joerg Holzmann va ser correcte en la seva interpretació de l'obra contemporània, elegant i mostrant un bon so. En canvi, Isabel María Sánchez, malgrat que tocà de memòria, va cometre alguns errors per no executar algunes notes de la partitura i oferint un so no tan agradable com els altres dos finalistes. I Shotaro Hayashi va ser molt musical, amb bones sonoritats, donant direcció a les diferents línies melòdiques, articulacions i harmonies, de gest adequat, generant un moviment correcte i, sobretot, fent entendre als assistents la composició.

Un canvi d'il·luminació blavosa per la segona part, on l'Orquestra de Guitarres de Barcelona -que celebra enguany el seu 25è aniversari- va oferir un programa variat i íntegrament de memòria, sota la direcció i els arranjaments de Sergi Vicente. Van començar amb aquelles obres que interpretaren durant els primers anys de la seva trajectòria: Danza de las hachas, Españoleta i Canarios de Gaspar Sanz. De la primera, senyalar la dificultat de l'unisò; de la segona, el bon ambient creat pel tremolo; i de la tercera, destacar els ecos, el "zapateado" i el final sec.

Després d'unes breus paraules de Sergi Vicente, tocant i dirigint just en el centre de l'orquestra, les 25 guitarres van continuar amb un bloc de danses cubanes d'Ernesto Lecuona (La Cumparsa) i Ignacio Cervantes (El velorio i Los muñecos). A remarcar les dinàmiques pianissimo i els silencis musicals; i quin efecte els copets en les guitarres deixant lliure el so de les ungles en la fusta de l'instrument.

I sí, més efecte amb la col·laboració dels dos ballarins -Olga Ponce i Moisés Ramos- en la primera dansa de La vida breve de Manuel de Falla, que van ser el centre d'atenció, amb castanyoles incloses. A continuació, l'orquestra va oferir el poder magnètic de l'obra, del mateix compositor i del fraseig amb la Danza ritual del fuego. Novament gaudint de la participació en majúscules dels ballarins i una violoncel·lista que va dubtar en l'afinació -Laura Sanz-, l'Orquestra de Guitarres de Barcelona va interpretar Escena i Canción del fuego fatuo de El amor brujo per acabar la secció del concert dedicada a Manuel de Falla.

Més repertori. Per una banda, el Preludi d'Heitor Villa-Lobos va estar ben conduït pel lirisme del violoncel, que no va deixar d'intervenir en la resta d'obres. I per l'altra, molt bona tria acabar amb Astor Piazzola: l'energia de La muerte del ángel va quedar més que demostrada i Libertango va fer lluir a l'orquestra i als ballarins, els quals canviaven el vestuari en cada ocasió, fins i tot per la curta obra fora de programa (Polo de les Siete canciones populares españoles de Manuel de Falla), amb tots els col·laboradors i l'orquestra a l'escenari.

La vetllada va finalitzar amb la música, però encara quedava pendent saber quin era el premi del públic -que va votar durant la mitja part- per als tres guitarristes finalistes del Certamen Miquel Llobet 2014. Isabel María Sánchez va ser la guardonada, no la guanyadora del concurs, ja que la decisió final del jurat i el lliurament de premis tindria lloc l'endemà en el Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona. De manera anecdòtica, la favorita pel públic no va pujar a l'escenari en el moment oportú -el presentador del certamen comentà amb humor que potser s'havia perdut...- i per això, mentre que la buscaven, Eulogio Dávalos -el guitarrista fundador del certamen- va improvisar i allargar un intens i emotiu parlament. I finalment, després de tot plegat, tots els assistents van estar invitats a celebrar i prendre una copa de cava.

Nelson Freire interpreta Frederic Chopin a L'Auditori

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 13 de novembre de 2014]

M. Blancafort, F. Chopin i J. Brahms van ser els compositors programats en els tres concerts de la setmana passada (7, 8 i 9 de novembre de 2014) a l'Auditori, sota l'epígraf Freire interpreta Chopin, amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Alan Buribayev, i junt a l'especial col·laboració de Nelson Freire en el piano.

El concert del divendres 7 de novembre -a la sala Pau Casals- va arrencar amb frescor i expressivitat gràcies als violins de l'OBC en la curiosa obra de M. Blancafort, El rapte de les Sabines. Pensada i reescrita a partir del primer número d'un ballet que no va finalitzar, encaixa molt bé dins de l'estètica del poema simfònic. Vam comprovar la majestuositat de la secció fortissimo, el caràcter de les marxes i la interessant mixtura entre els fagots i els aguts dels violins. Només algunes queixes sutils en la interpretació, a càrrec de les flautes (el so un pèl forçat i dues síncopes gens precises) i dels violoncels (justament en el pizzicato final).

El Maestoso de l'esperat Concert per a piano i orquestra núm. 2, en fa menor, Op. 21 de F. Chopin va trontrollar clarament en l'inici per un cert desordre en les cordes, extès en la imprecisió rítmica de l'orquestra. L'aparició del piano -el qual no se sentia prou durant tot aquest primer moviment per una qüestió d'equilibri sonor entre Nelson Freire i la massa orquestral- no va ser prou clara en els primers compassos, de la mateixa manera que els trinats abans dels tutti orquestrals, amb excepció de l'últim. Ara bé, el pianista va mostrar al públic un so correcte i la maduresa interpretativa que posseeix. Sens dubte que el segon moviment, Larguetto, va suposar un ple protagonisme pel solista, concretament en les diferents línies desxifrades en el moment en què toca sense orquestra i oferint molta bona música. Nelson Freire va demostrar el seu mestratge. En l'Allegro vivace, nous desajustos entre l'orquestra i el piano, i falta de coloració menor en algunes harmonies necessàries; però la interpretació va quedar subratllada en aquest tercer moviment pel caràcter, la presènca dels baixos, la tècnica i la sonoritat pianístiques. I en acabar, aplaudiments molt generosos i reiterats per Nelson Freire, el qual va regalar-nos la Romança núm. 2 Op. 28 de R. Schumann.

Després de la pausa de vint minuts, la gran Simfonia núm. 2 en re major, Op. 73 de J. Brahms. Si l'afinació de les cordes i del vent-metall va restar perjudicada en l'Allegro non troppo, el temes brahmsians van quedar ben impresos a través dels violoncels i sobretot gràcies a la competència d'Alan Buribayev, que substituí a Josep Pons per malaltia. De la mateixa manera, els violoncels van tornar a destacar en l'Adagio non troppo, igual que el director, amb un gest molt clar, intervenint en alguns desordres de l'OBC dins de l'entremat de la textura. Molt bon resultat en el tercer moviment: el tempo va caminar, les dinàmiques contrastants s'entenien i les preguntes-respostes orquestrals van esdevindre naturals. I finalment, l'Allegro con spirito, amb presses per part dels violins, falta de ritme i un dur fortissimo del vent-metall i de tota l'orquestra en els últims instants.

En resum, els millors moments del vespre gràcies a Nelson Freire (en el Larghetto del concert de F. Chopin) i a Alan Buribayev (en el tercer moviment de la simfonia de J. Brahms).