La bella molinera

Sentir com la música i la poesia resten unides pels noms de Franz Schubert i Wilhem Müller, respectivament, esdevé un plaer per a qualsevol tarda de diumenge, com la del 19 d'abril de 2015, al Palau de la Música. La bella molinera (Die schöne Müllerin), D 795 és un dels cicles de lieder referents en el repertori, on a més de l'experiència del jove moliner enamorat, el color verd configura un element important i el diàleg entre el protagonista i el rierol o -encara més intens- entre el rierol i el protagonista generen la vertadera màgia romàntica de l'obra.

Per l'ocasió, Mark Padmore (tenor) i Paul Lewis (piano). Abans de detallar algunes cançons del cicle que cal recordar, parlem dels dos intèrprets. Per una banda, Mark Padmore és un tenor que presenta una veu jove (sobretot la veu de cap), amb recursos clars com el parlato i piano, no perfecte en afinació durant l'actuació que comentem, deixant entreveure algunes brusquedats en els salts intervàlics i oferint una dicció dramàtica del text equilibrada. Per l'altra, el pianista Paul Lewis -malgrat certes exageracions en caràcter i dinàmica forte- recrea una bona música en tempi lents especialment i és innegable la seva competència en el gènere.

De les 20 cançons que integren el cicle schubertià, en el concert van destacar unes deu. Wohin? [A on? (núm. 2)] i Danksagung and er Bach [Agraïment al rierol (núm. 4)] van gaudir d'una interpretació realment bella. Am Feierabend [Després de la feina (núm. 5)] fou la primera joia de la tarda: el pianista, acertat en caràcter, precisió i canvis de tempo; el tenor va lluir la veu plena i sobretot la seva veu de cap, interpretant també amb precisió i fent entenedor el text. Tant Mark Padmore com Paul Lewis van exposar la naturalitat i senzillesa de Morgengruss [Salutació matinal (núm. 8)]. Més tard, el pianista va oferir bona música en Des Müllers Blumen [Les flors del moliner (núm. 9)] i Tränenregen [Pluja de llàgrimes (núm. 10)]; en canvi, Mark Padmore no va aclarir gaire la lletra en alguns passatges de Der Jäger [El caçador (núm. 14)] i li faltà veu en els greus. Per cert, qui vulgui un perfecte exemple del poder de la poesia, el trobarà amb Die liebe Farbe [El color estimat (núm. 16)]. Aproximant-nos al final del cicle, la segona joia del recital va aparèixer a través dels acords pianístics de categoria, amb qualitat sonora en cada nota, de Trockne Blumen [Flors marcides (núm. 18)]. I la tercera joia, gràcies a les ressonàncies i la melodia del piano, junt a la millor veu de cap del concert, Der Müller und der Bach [El moliner i el rierol (núm. 19)].

Festival Beethoven 2, triple concert

Els dies 17, 18 i 19 d'abril de 2015, l'OBC i el seu director titul·lar Pablo González oferiren a l'Auditori la segona part del Festival Beethoven. Ara bé, només s'interpretà una obra del geni de Bonn, el gran Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56. Coses dels programadors, s'entén tot i alhora, res.

Vam poder iniciar la tarda del dissabte 18 amb una obra d'estrena, En la solitud. Homenatge a Carl Nielsen de Joan Albert Amargós. Cert és que les dues primeres arrencades de l'orquestra no van ser gens bones, les sonoritats foren aspres i en conjunt, moltes notes per ordenar. Però d'interès la secció estirada on intervingueren alguns solistes -com el violí, el violoncel i la trompeta- i sobretot la secció d'estil Broadway.

En acabar, l'orquestra va sortir de l'escenari i vam haver d'esperar deu minuts fins que tot va estar a punt pel Triple concert de L. van Beethoven. Ja s'ho poden imaginar: el piano pujà de sota terra i tot un llarg ritual, perfecte per posar-se nerviós. Per què no van programar-lo a la segona part? Mentre tothom està arruïnant les butxaques en el bar amb les copes i els entrepanets i fent temps, els faristols i tot plegat poden organitzar-se sense que el públic contempli l'escena. Justament, després de la pausa els gestors van instal·lar la Simfonia núm. 2 Op. 16, "Els quatre temperaments" de Carl Nielsen. No té sentit escoltar-la després de l'obra encàrrec-homenatge al compositor danès en la primera part? I a sobre, presenta el mateix minutatge que el Triple. Torno a insistir i amplio: coses dels programadors i de la tradició, s'entén tot i alhora, res.

Els solistes triats per a l'obra esperada de L. van Beethoven van ser Renaud Capuçon (violí), Edgar Moreau (violoncel) i Khatia Buniatishvili (piano). Abans de repassar els tres moviments, fer saber que l'ordre d'aparició dels tres protagonistes en aquestes ratlles equival al nivell d'interpretació de cadascun, essent el violinista Renaud Capuçon el més destacat. Sobre l'Allegro, amb falta de ritme orquestral en motius importants, anotar com les primeres intervencions del violoncel·lista i el violinista foren acertades i tot el seu discurs comú cambrístic el van fer més que entenedor entre sí. En canvi, Khatia Buniatishvili (enfundada de plata i preocupada constantment pels seus cabells) va iniciar el seu paper de manera precipitada, amb errors i imprecisions, provocant que la música entre els tres solistes no fos única (cal recordar que l'obra de L. van Beethoven és per a tres solistes i no per a una). A més, la pianista es presentà amb una interpretació agressiva en caràcter i gestos, que no li beneficià en la seva falta de so i no enmascarà els problemes tècnics pianístics en els passatges de moviment contrari. En el Largo, on també apareix el violoncel en les primeres línies solistes del moviment igual que en el primer, vam gaudir del timbre més que agradable del viol·loncelista Edgar Moreau. I vam poder comprovar l'excel·lent afinació del violinista Renaud Capuçon, sobretot quan el duo Moreau-Capuçon evidencià la pura música de cambra de la partitura. Per la seva banda, l'OBC no aclaria del tot el ritme entre i de les frases. I finalment el Rondo alla polacca, tota una exhibició tècnica pels tres solistes. Sens dubte, el violí fou el més equilibrat, lluint qualitat sonora i musicalitat amb clar virtuosisme, generant al mateix temps simpatia basada en una natural empatia corporal i musical. Novament, si violí i violoncel tornaven a coincidir en aquest cas en caràcter, la pianista, no. Tornava a oferir un pianisme agressiu -sense escoltar als seus companys de cambra- que no funciona per l'elevada qualitat compositiva de la partitura beethoveniana. Per cert, pel meu gust, el tercer moviment fou executat massa veloç, i encara més el fragment final del mateix que usaren com a propina.

La segona simfonia de C. Nielsen, dirigida de memòria per Pablo González, va resultar encertada només en el segon moviment (flemmatico) gràcies al final ben interpretat, la comoditat global del compàs 6/4 i el poder melòdic. En canvi, el caràcter del primer moviment (collerico) no s'aconseguí del tot i el bloc sonor harmònic dels metalls esdevingué desafinat. En el tercer moviment (malincolico), amb algunes exageracions d'articulació, l'OBC va mostrar legato, amplitud i naturalesa compacta en la melodia. I el darrer moviment (sanguineo), el més actiu, evidencià certs problemes tècnics dels violins i una sonoritat orquestral rígida en l'acabament, mentre que la secció central s'interpretà de manera tranquil·la.

Una última observació a mode de resum per concloure. No sé quina obra de les tres preferiran els lectors que hagin assistit al Festival Beethoven 2, però obviant la programació, és de justícia recordar el Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56 de L. van Beethoven i la interpretació del violinista Renaud Capuçon. Opinions?

Homenatge a Michel Wagemans

El passat 14 d'abril de 2015 a les 19h de la tarda, l'Auditori del Conservatori Superior de Música del Liceu va omplir-se en motiu del prematur traspàs de Michel Wagemans, el 21 de febrer just abans d'un recital de violí a Itàlia. Una reunió especial plena de deixebles, companys de professió i amics que van voler acomiadar de la millor manera a un pianista d'elevada professionalitat com a intèrpret i com a professor en les especialitats de piano i música de cambra.

El concert dedicat a Michel Wagemans s'inicià amb els parlaments de Maria Serrat (Directora General del Conservatori de Música del Liceu) i Luis González (pianista i deixeble que va transmetre les impressions de diversos antics alumnes del professor Wagemans). En la mostra musical, a càrrec del seu entorn més proper, van col·laborar diversos músics. Un sòlid Linus Montoliu interpretà Polonaise-Fantaisie, en la bemoll major, Op. 61 de F. Chopin. Inés Reguero aportà senzillesa i sensibilitat amb el Nocturn núm. 2, en re bemoll major, Op. 27 també de F. Chopin. El Sonet 104 (del Petrarca) de F. Liszt, per Marc Garcia. Més tard, sota la veu de Sílvia Rovira acompanyada al piano per Luis González, va sonar l'impressionant Zueignung (Op. 10 núm. 1) de R. Strauss, tota una dedicació. I per acabar, Langsam, mit melancholischem Ausdruck (Märchenbilder, Op. 113 núm. 4) de R. Schumann, amb Albert Attenelle al piano i Paul Cortese a la viola.

L'homenatge va finalitzar amb un audiovisual en memòria de Michel Wagemans i la seva música, presentat per Cristina Wagemans agraint la presència de tots els assistents. Records, intensitat, emoció. Present, passat, futur.

Festival Beethoven 1, segon concert

Abans de començar el programa reservat pel dissabte 11 d'abril, alguns indicis anticipaven que tot plegat seria ben diferent al dia anterior, com una exagerada tos plural més que considerable i un "ssshhh" generalitzat inicials...

En la primera part, Rudolf Buchbinder i l'OBC van interpretar el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en do major, Op. 15 de L. van Beethoven. Malgrat que el piano no es presentà amb gaire so en l'expressió i el tempo del moviment restà força enrere, l'Allegro con brio va sonar correcte. No va passar amb el Largo, on els vents mostraren errors evidents i en el paper solista hi faltà el cantabile; sort del final de les cordes en pizzicati. Per cert, si el concert ja va començar amb aquella escena apuntada en el primer paràgraf del text, una de molt simpàtica tingué lloc entre el primer i segon moviment. Una veu espontània, possiblement encesa per les condicions prèvies als compassos inicials, cridà: "Au, ara aplaudiu!". S'ho imaginen? Vaig contenir el riure i alhora tots els presents quedaren de pedra. Situació còmica que invita a reflexionar, sens subte. Tancant aquest parèntesi, el tercer moviment resultà fragmentat, amb la intervenció no gaire agradable de la flauta solista clavant nota rere nota, els vents metalls i les timbales es presentaren de manera dura i el pianista, precipitat en ocasions. Ara bé, el rondó sí va destacar per l'encertat caràcter i pels greus del piano.

I després de la pausa, el Concert per a piano i orquestra núm. 5 en mi bemoll major, Op. 73, "Emperador". El primer gran passatge pel piano no va funcionar en l'Allegro -a més d'acabar en un final accentuat- justament perquè cal tocar-lo per la mà dreta i no per l'esquerra. Va faltar precisió rítmica, sobretot en la relació piano-orquestra final, la massa restava en un volum massa elevat en ocasions i les violes no van aprofitar bé el seu moment. En canvi, el pianista va lluir en els aguts i en l'execució de les octaves. El segon moviment va passar desapercebut, amb un piano i una OBC poc expressius i acadèmics. El cansament comú de tots els instrumentistes i també del director solista va manifestar-se en el darrer moviment. S'hi observà l'inici brusc i poc cuidat del piano, un vent-fusta ben penalitzat per la seva participació, entropia orquestral sense clars canvis de ritme i una OBC cansadament fortíssima.

És evident que Rudolf Buchbinder toca orquestrant amb gust i comoditat, però és cert que en aquell vespre el número 1 va guanyar al 5. I mentre el director i pianista saludava a les cordes de l'orquestra de la mateixa manera, el públic de l'Auditori no aplaudia tant com el dia anterior... Doncs sí, divendres va superar al dissabte.

Festival Beethoven 1, primer concert

En poques ocasions podem gaudir d'iniciatives tan atractives com aquesta: Festival Beethoven i la integral dels concerts per a piano i orquestra durant els dies 10, 11 i 12 d'abril de 2015 a l'Auditori. Amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el protagonista principal fou el director i pianista Rudolf Buchbinder.

El programa pel primer concert del festival (divendres 10 d'abril) estava constituït pel Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, Op. 19 i el núm. 4 en sol major, Op. 54 en la primera part; reservat per a la segona, el tercer en do menor, Op. 37 de Ludwig van Beethoven.

Repassem tot el vespre detalladament. L'Allegro con brio del Concert núm. 2 va evidenciar alguns errors rítmics per part del solista i desordres orquestrals, una preparació de la cadenza poc natural i insegura que va conduir-la cap a moments bruscos no gaire agradables. En canvi, l'Adagio va destacar per les ressonàncies del piano gràcies a l'ús del pedal. I en el Rondo. Molto allegro van faltar-hi les dinàmiques contrastants forte-piano, lluint ornamentacions i passatges àgils més propers a una interpretació mozartiana que no pas beethoveniana.

El Concert núm. 4 va gaudir de moments molt precisos i diferents timbres del piano en el primer moviment, on la cadenza fou executada i dirigida amb competència, evitant que l'orquestra intervingués abans de finalitzar-la. El segon moviment, el moviment de tot el vespre, gràcies a les sonoritats orquestrals i caràcter plenament beethovenians, ara sí. I sobre el tercer moviment, interpretat amb bon gust -malgrat algunes presses- i destacant els pizzicati dels violoncels i contrabaixos, sembla que el compositor hi anuncia alguns fragments de la Novena Simfonia en els greus.

I finalment, el Concert núm. 3, potser el més famós dels interpretats. El pianista va esdevenir molt musical en alguns passatges, les timbales demostraren la seva personalitat i l'orquestra va entendre's bé amb el piano just en l'accelerando, però els vents no acertaren en afinació en l'Allegro con brio. El Largo va agradar novament pel so pianístic i pel detall en la tècnica del pedal, obviant un final orquestral força accidentat. I en el darrer moviment, la precipitació general s'evidencià, fallant les últimes octaves solistes pel cansament i per la bona direcció exclusivament a partir del moviment del seu cap.

Aplaudiments molt generosos del públic després dels tres concerts, amb un Rudolf Buchbinder agraït a l'orquestra, ja que donà la mà als primers instrumentistes de corda. Sens dubte, un bon rendiment orquestral gràcies a la direcció discreta, elegant, senzilla i competent del pianista, destacant pel lluiment tècnic necessari de les tres partitures.

Certamen Internacional de Dansa Ciutat de Barcelona

El passat 11 d'abrir tingué lloc en el Mercat de les Flors la final del Certamen Internacional de Dansa Ciutat de Barcelona, a les 16h de la tarda; sí, a les 16h i només una hora de durada. Abans de res, anotar l'horrorosa sonorització i qualitat de la música (inacceptable), sumades a la també horrorosa calor de la sala (igualment inacceptable).

La cinquena edició del certamen, entre els dies 9 i 12 d'abril, va acollir tres categories de ballarins i ballarines de 12 a 22 anys d'edat. L'objectiu del concurs és premiar en formació als millors i que puguin participar en companyies de renom. Julio Bocca, Helena Bayo, David Campos i Gino Labate formaren el jurat que adjudicà el conjunt de beques l'endemà al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, en la clausura del certamen.

Per no construir un text ple de noms i també horrorós pel lector (com les condicions sonores de les mostres musicals que vam aguantar), de totes les meves notes de cadascun, només citaré als participants que considero més preparats, realitzant les millors actuacions. Shelby Craze, amb la variació Tangos, va lluir per l'execució neta en els moviments i per la tria musical d'estil flamenc. Luciano Perotto, vestit de negre i amb una original coreografia interpretant un noi xulesc en la variació Paco, va destacar per la precisió, l'expressivitat i la presència escènica. Invitava a ballar i li va permetre jugar amb els seus elàstics, fins i tot. Realment, molt bo. De l'atractiva parella María Rocío Agüero i Luciano Daniel García, tots dos amb sutils errors en El Corsario, ell va definir-se per l'agilitat, fortalesa i caràcter veloç dels seus moviments mentre que ella en l'expressió. I senzillament de blanc i negre, la darrera parella de la final: Virginia Gelli i Leonardo Santini ballant la mostra contemporània War. Brillaren per una coreografia de categoria. A més d'un número conjunt precís i corporalitat evident, són també realment bons.

Per diferents raons, recordo i nombro a Luciano Perotto, Virginia Gelli i Leonardo Santini. Moltes felicitats, dancers!

Final del 61è Concurs Internacional Maria Canals

1r premi - Danylo Saienko (Ucraïna, 23 anys)

2n premi - Minsung Lee (República de Corea, 24 anys)

3r premi - Caterina Grewe (Alemanya, 26 anys)

Danylo Saienko es va proclamar guanyador del 61è Concurs Internacional de Música Maria Canals, en la prova final amb orquestra celebrada el dimecres 25 de març de 2015, a les 20'30h del vespre al Palau de la Música Catalana.

Per primera vegada, els tres finalistes van coincidir en la tria del concert (P. I. Txaikovski: Concert per a piano i orquestra núm. 1, en si bemoll menor, Op. 23), una casualitat que si bé podia haver avorrit al públic, va generar en canvi una final interessant i justa per a les valoracions. A més, sota la direcció de Manuel Valdivieso, hi col·laborava també en primera ocasió la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC).

Comentem la interpretació del guanyador de l'edició d'enguany, Danylo Saienko, el més precís de tots tres finalistes i amb l'elecció de tempi més àgils. El primer moviment (Allegro non troppo e molto maestoso - Allegro con spirito) va ser executat amb solidesa, en estil, lluint detalls polifònics a l'inici, viatjant per diferents caràcters i timbres. Ara bé, la bravura de les octaves i, concretament, en la mà esquerra de Danylo Saienko evidencià un intèrpret molt complet. Sobre l'aportació en el segon moviment (Andantino simplice - Prestissimo - Tempo I), de qualitat, amb molta cura en el passatge de les notes repetides i bon gust per l'ús del pedal en les últimes, i precisió en els dos darrers acords per tancar el moviment. El tercer (Allegro con fuoco), iniciat pels accents i el caràcter con fuoco adequats, va gaudir de la visibilitat de les diferents harmonies en les parts virtuosístiques del piano, novament de les octaves àgils i del brillant martellato en el final.

Danylo Saienko no només és un bon intèrpret i amb personalitat, sinó un potent concursant que va tocar amb intel·ligència i resistència tot el primer concert per a piano i orquestra de P. I. Txaikovski. A més d'obtenir la primera classificació en el concurs, també aconseguí el premi del públic i superà a Minsung Lee, el qual va restar en el segon lloc del concurs i guanyà el premi de les escoles. El coreà va iniciar bé la seva interpretació, amb moments musicals de clar interès, però alguns errors pel caràcter precipitat van fer-li perdre punts respecte l'ucraïnès. Tant l'un com l'altre, se situen en una altra divisió pianística, deixant a l'alemanya Caterina Grewe en el tercer lloc, la qual mostrà un so més petit i una tècnica d'octaves no prou acurada, però que va compensar en el segon moviment per la seva concentració. Ara bé, i sincerament, tot un mèrit en majúscules -sigui quina sigui la classificació- el fet d'arribar a ser finalista del Concurs Internacional de Música Maria Canals.

Com ja és sabut, el veredicte final consta de la qualificació de la prova del concert per a piano i orquestra junt amb la puntuació de les anteriors proves. És per això que, en edicions passades, hi ha hagut sorpreses -no en aquesta- si un només considera el paper dels finalistes amb l'orquestra. Passa el mateix si un no ha assistit a totes les proves. En aquest cas, vaig escoltar per primera ocasió a Caterina Grewe en la final, a Minsung Lee a la primera eliminatòria i a Danylo Saienko en la segona prova. Essent conscient que no vaig poder conèixer a tots els concursants, torno a insistir en les meves impressions i a afirmar que són grans pianistes Tomoki Kitamura (el qual arribà a les portes de la final), Evan Wong i Osip Nikiforov (tots dos a punt d'accedir a la semifinal). Però d'això es tracta...: participar, tocar i competir en el concurs.

Per anar tancant tot plegat, mencionar l'inici de la prova final, la qual va respirar un moment de silenci amb el Cant dels ocells (violoncel sol) per la catàstrofe aèria dels Alps (el passat 24 de març), que suposà -entre d'altres- la pèrdua de dos músics (la contralt Maria Radner i el baríton Oleg Bryjak).

I finalment, acompanyat de la mateixa família musical que l'any passat, el Maria Canals és sens dubte una tradició i la reunió de tota la Barcelona pianística i d'altres indrets. Moltes felicitats a tots els participants, són tots grans pianistes, i fins l'any vinent!

3a audició, 2a prova eliminatòria

Justament avui, també a les 10h, una nova audició en el Petit Palau en la sel·lecció de concursants per a la semifinal. En aquest cas, tornant a silenciar el nom d'un dels participants (el mateix) que ha interpretat el seu programa amb competència, i confiant en la tasca del jurat, només puc dirigir les meves observacions per a la pianista Kana Okada (23 anys, Japó) com a possible semifinalista. Com la majoria dels pianistes d'aquest matí, ha variat l'ordre en el seu programa, i ha presentat Ondine de M. Ravel en primera opció. De caràcter visiblement positiva i vestida d'un elegant vermell d'aquells, ha interpretat l'obra inicial de manera molt expressiva, lleugera i amb reminiscències de la natura. Per mi, la seva aportació més sencera. A continuació, el virtuosisme, els constants accents i, en especial, les notes repetides ben executades de Caténaires d'E. Carter, obra finalitzada amb un cert cansament de la concursant. I finalment, els magnífics Estudis simfònics Op. 13 de R. Schumann, molt musicals per part de la pianista, i malgrat que el número III podia haver inclòs més fantasia i variacions en l'agògica, el IV ha impressionat pel caràcter marcatissimo ben trobat.

Segons el programa de mà únic per l'audició de matí i tarda, hi consta a partir de les 17h el pianista Evan Wong (24 anys, Estats Units). Tal i com vaig escriure fa dos dies, és un possible finalista. Llàstima, no he pogut assistir-hi per escoltar i disfrutar de la seva interpretació, ara bé, si ha passat allò de l'altre dia, pot optar fins a l'última fase del concurs. Ho veurem els propers dies...

2a prova eliminatòria, 1a audició

Un total de 19 pianistes han pogut accedir a les audicions del dijous 19 i divendres 20 de març de 2015 en el Petit Palau. En aquesta segona prova eliminatòria del Concurs Internacional de Música Maria Canals, els participants acceptats -en funció de les qualificacions de la primera prova- han d'interpretar un programa d'uns quaranta minuts. El repertori consta d'una obra contemporània composta a partir de 1990 de cinc minuts de durada (excloses aquelles escrites pels mateixos concursants i les que necessitin preparació prèvia del piano); una obra romàntica triada pels participants a partir d'una llista d'obres proposades per l'organització (J. Brahms, F. Chopin, C. Franck, F. Liszt, S. Rachmaninov, F. Schubert o R. Schumann); i per últim, a partir d'una relació obligatòria de compositors del segle XX, una obra completa o una col·lecció completa o bé un o diversos números d'una col·lecció (M. Balakirev, F. Poulenc, M. Blancafort, S. Prokofiev, M. Ravel, X. Montsalvatge, F. Mompou, C. Debussy i molts més).

En la primera de les quatre audicions d'aquesta segona prova eliminatòria, ahir a les 10h del matí, hi participaren novament Osip Nikiforov, Luka Okrost i Tomoki Kitamura, amb dos pianistes més. En aquest cas, el segon no va fer tant bon paper com en l'anterior prova; en canvi, els altres dos (Osip Nikirofov i Tomoki Kitamura) van tornar a demostrar que poden convertir-se en finalistes del concurs.

Osip Nikiforov (20 anys, Rússia) va interpretar Sway green treetops de S. I. Ikebe, on els efectes i l'ampliació de les dimensions sonores del piano hi destacaren; Variacions sobre un tema de Paganini Op. 35 (2n llibre) de J. Brahms: la certesa del virtuosisme amb un discurs clar i entenedor; i per acabar, Gaspard de la nuit de M. Ravel, lluint bon gust i plasticitat en el so. Per definir aquest jove pianista, afirmo: adequació del programa, noblesa sonora, virtuosisme i elegància. Quan l'escoltes, tot està en el seu lloc i la seva interpretació és un gran luxe pel públic.

Novament, l'altre pianista a considerar és Tomoki Kitamura (23 anys, Japó). Amb canvi d'ordre en el programa, inicià la seva actuació a partir del misticisme, profunditat i espiritualitat de Preludi, coral i fuga (C. Franck). De nota. Després continuà oferint les atmosferes ben presentades i el tractament del piano com a un instrument de percussió de l'obra Les adieux, de Jatekok [Jocs] - vol. VI (G. Kurtág). Per últim, l'exhibició i l'espectacular final tècnic de Im Freien (B. Bartók). Més que concursar, regala un concert, amb un clar domini instrumental i de qualitat, però respecte el programa, potser massa centrat en el segle XX.

Res més? Sí, desitjo que el jurat valori aquests dos concursants aptes per a la semifinal!

6a sessió, 1a prova eliminatòria

Avui ha finalitzat l'última sessió de la primera prova eliminatòria del Concurs Internacional de Música Maria Canals, a les 10h del matí. En aquesta ocasió, només sis participants han format part del procés de sel·lecció, ja que dos dels quals han estat baixa malauradament. No puc silenciar que aquest inesperat fet pot estar relacionat amb la discreta ampliació del temps de pausa: 45 minuts en total! Ho considero una exageració. Ara bé, adequada per un bon descans: si ho haguessin avisat, jo potser també torno a esmorzar.

Deixant de banda aquesta anècdota sense importància, seguim amb les impressions musicals. En aquest cas, únicament un concursant com a possible finalista. Torno a pensar que alguns dels intèrprets d'aquest dimecres 18 de març, i que no cito, passaran a la següent prova per decisió del jurat. Ho penso, ho desitjo i ho espero d'un pianista en concret. Em reservo el seu nom, si m'ho permeten...

Però no em reservo els elogis per Evan Wong (24 anys, Estats Units). Serè, amb dots de mestratge, molt i molt musical, de bon esperit, ho escolta tot i el resultat sonor fa que t'atrapi i t'enamori. De J. S. Bach, ha interpretat el Preludi i fuga núm. 16 (vol. 2): dosis altes d'expressivitat pel preludi i de claredat per la fuga (de fet, una de les millors fugues del concurs). Quant a la Sonata Op. 27 núm. 1 de L. van Beethoven, malgrat que un fragment s'ha presentat lleugerament precipitat, no ha estat així en la reexposició, i sempre ha mantingut qualitat sonora i idees musicals ben formulades. Per acabar, o més aviat, per acabar amb la respiració del públic, l'Estudi Op. 25 núm. 5 de F. Chopin: no ha amagat cap dissonància; la secció central tenia una agògica, melodia i fraseig de nota; l'ús del pedal ha estat molt concret i específic; i ha demostrat la seva capacitat d'escolta musical. Sens dubte, també un dels estudis més recordats d'aquesta fase inicial.

Evan Wong hi serà en la segona prova eliminatòria del concurs? Ho veurem en el Petit Palau demà o divendres.

1a prova eliminatòria, 1a sessió

El 61è Concurs Internacional de Música Maria Canals a Barcelona va obrir les portes del Petit Palau als pianistes participants el diumenge 15 de març de 2015. La primera prova eliminatòria consta de sis sessions (fins el dimecres 18), on els 82 concursants han d'interpretar un programa d'uns vint minuts aproximadament centrat en tres obres obligatòries: Preludi i fuga de J. S. Bach, Sonata de L. van Beethoven (un o dos moviments) i un estudi romàntic.

A les 17 h de la tarda tenia lloc la sessió inicial de la primera prova eliminatòria, on audicionaren els deu primers concursants. Amb la clara intenció d'alleugerir el text i no convertir-lo en una autèntica pedra pel lector, només faré cinc cèntims dels pianistes que, segons la seva demostració interpretativa, reuneixen les condicions òptimes per a ser possibles finalistes del Concurs Internacional Maria Canals 2015. El jurat ja farà la seva tasca en sel·leccionar per a la segona prova eliminatòria a alguns dels joves que no citaré d'aquella tarda.

En primer lloc, Osip Nikiforov (20 anys, Rússia). Sens dubte, el millor dels deu primers audicionats. No es tracta únicament d'una interpretació impecable; va demostrar personalitat, ser un bon músic, amb una qualitat de so de categoria i una elecció intel·ligent del programa. El Preludi i fuga núm. 1 (vol. 1) de J. S. Bach va resultar màgic i amb evidents indicis de mestratge. La Sonata Op. 101 de L. van Beethoven, orquestrada i polifònica de la primera a l'última nota. I l'Estudi núm. 12 Op. 8 d'A. Scriabin provocava aquella sensació física de benestar perquè tot estava en el seu lloc, en especial, l'estètica de la meravellosa música del compositor.

A continuació d'Osip Nikiforov, va ser el torn de Luka Okrost (23 anys, Geòrgia). Coincidint amb el seu contrincant quant al Preludi i fuga, la seva versió més continguda no va superar a la d'Osip Nikiforov. Entorn a la Sonata Op. 53 de L. van Beethoven, res a dir, ben interpretada, sobretot en comparació al primer pianista japonès de la tarda que també audicionà la mateixa obra. I per acabar, Gran estudi de Paganini núm. 6 de F. Liszt, on les octaves i la sonoritat més àmplia van ser estressades en algunes ocasions.

I per últim, Tomoki Kitamura (23 anys, Japó), molt serè, concentrat i oferint tot un recital. El Preludi i fuga núm. 17 (vol. 2) bachià fou completament sencer. Amb la Sonata Op. 110 del mestre de Bonn va evidenciar diferents timbres, precisió i petits detalls. I va demostrar tenir totes les dificultats més que superades i essent musical en l'Estudi transcendental núm. 10 de F. Liszt.

Com a mínim, aquests tres grans pianistes hauran passat a la segona prova eliminatòria? Esperem que sí...

James Taylor al Liceu

Per aquesta ocasió, el sopar abans del concert, a quarts de vuit del vespre, envoltats d'estrangers! Ens preparàvem per a un concert en majúscules que recordarem.  

James Taylor actuà al Gran Teatre del Liceu el passat 14 de març dins del Festival Mil·lenni, una oportunitat única per disfrutar d'un dels grans, el qual representa a la perfecció la cançó americana als seus 67 anys. Amb una veu intacta, un gust musical exquisit i una elegant naturalitat, fa que no vulguis ni puguis deixar d'escoltar-lo. No només es tracta d'una carrera d'èxits -25 àlbums i un següent aquest juny-, sinó l'atractiu estil country-folk-blues-pop americà tan inigualable en ell.

A més, si tancaves els ulls, l'elevadíssima qualitat del directe (James Taylor i tots els músics que l'acompanyen) et feia pensar en un autèntic enregistrament de luxe. Tot estava al seu lloc. Per cert, la seva All-Star Band: bateria (Steve Gadd), teclats (Larry Goldings), baix (Jimmy Johnson), guitarra (Michael Landau) i background vocals impressionants (Kate Markowitz, Arnold McCuller i Andrea Zonn, veu i violí).

Entre alguns dels temes interpretats, destacaren Something in the way she moves, Carolina on my mind, Walking man, Hour that the morning comes i Streamroller. També va adelantar els nous Today, today, today i Stretch of the highway del proper àlbum Before this world. Tampoc hi faltaren les anècdotes: el públic cantant "Happy birthday to you..." (fou dos dies abans del concert) o el mateix James Taylor anunciant un entreacte, segons la política/tradició operística del Teatre! Això sí, durant la pausa, amablement va atendre assegut a l'escenari a tots aquells que volien una fotografia, un autògraf o apropar-se a l'artista.

Reservats just per acabar l'actuació, l'encantador How sweet it is (to be loved by you) de Marvin Gaye i l'immortal You've got a friend de Carole King. Què més es podia demanar?

Grigory Sokolov

Just Sokolov... Nobody plays like he does.

J. S. BACH. Partita núm. 1, en si bemoll major, BWV 825

L. van BEETHOVEN. Sonata núm. 7, en re major, Op. 10 núm. 3

------

F. SCHUBERT. Sonata en la menor, Op. posth. 143 D 784

F. SCHUBERT. Moments musicals, Op. 94 D 780

------

F. CHOPIN. 5 masurques

J. S. BACH - F. BUSONI. Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ

[Barcelona, Palau de la Música Catalana, dimecres 11 de març de 2015, 20'30h]

Latvian Radio Choir en el 80è aniversari d'Arvo Pärt

Barcelona va tenir l'oportunitat d'acollir i celebrar el 80è aniversari del gran compositor estonià Arvo Pärt. El primer dels concerts dedicats a l'efemèride va comptar amb la presència del mateix compositor i de l'excepcional Latvian Radio Choir dirigit per Sigvards Klava. Un concert memorable que tingué lloc el 6 de març de 2015 a la Basílica de Santa Maria del Pi.

A més del compositor Arvo Pärt d'elevada categoria creativa, els protagonistes induscutibles de la vetllada foren el director del cor i Latvian Radio Choir. Els seus dilatats currículums van ser totalment palpables en la demostració coral de comoditat, bon gust i qualitat impressionants.

Un programa format per quatre obres d'Arvo Pärt alternades consecutivament amb tres del català Bernat Vivancos justificava el concert titulat "Minimalisme sacre. Pärt + Vivancos = un diàleg".

Comentem per separat els dos llenguates musicals que vam poder viure per aproximar-nos a descriure el rigor artístic del cor, format per 24 cantants (6 SATB). De B. Vivancos interpretaren Le cri des bergers, O Virgo Splendens i Aeternam. Amb la primera obra van lluir el constant vocalise i a un baríton solista situat a l'orgue. En la segona -també amb solista però soprano-, van fer servir diverses vegades els diapasons, no amagaren els efectes espectrals i els harmònics del cor restaren més que potenciats. I a través de l'última, els baixos van demostrar la seva profunditat i tot el cor, la plasticitat en el so.

Ara bé, l'ampliació de les possibilitats interpretatives del cor de cambra letó es desplegava en cada obra d'A. Part. La solidesa, qualitat i precisió sonores en Triodion eren més que evidents, s'entenien clarament les diferents seccions de la composició i, comptant amb soprano solista dins de la formació coral, els baixos destacaren en timbre. Nunc Dimittis esdevingué la composició i interpretació més espectacular del vespre, especialment pel gran diminuendo coral que deixa sense respiració a qualsevol oïent. I just aquest recurs dinàmic va quedar definit com el segell d'or de Latvian Radio Choir, sens dubte. El gran Magnificat va gaudir d'una afinació excel.lent i la sonoritat del fonema /k/ fou unitària a la mil·lèsima en totes les ocasions; ara bé, el destí va forçar la diabòlica col·laboració d'un telèfon en els darrers acords de l'obra...: és inacceptable! I finalment, el concert va cloure amb Da pacem Domine, on el cor tornà a mostrar la naturalesa del diminuendo i, a més, va transmetre la pau i la immensitat com a caràcters de la partitura. Èxit d'una alta esfera.

Abans d'acabar aquestes consideracions, una última. La claredat, el gest, la senzillesa, la facilitat i la concentració de Sigvards Klava com a director excepcional donen llibertat a cada color de veu i al mateix temps permeten unir-les en un únic instrument, l'excepcional Latvian Radio Choir. Gràcies pel concert. No passa cada dia. Irrepetible.

 

Cie Nicole Seiler

A vegades, les espectatives que posem en la tria d'un espectacle per la promoció que se'n fa o les que consten en el programa de mà o les que nosaltres ens imaginem..., no coincideixen amb les reals a sobre de l'escenari. Això ha passat aquest vespre, no només a mi sinó als tres que hem assistit a Shiver, l'espectacle ofert avui per la companyia Nicole Seiler al Mercat de les Flors. En general ha estat repetitiu, lent i monòton; però sí d'interès -a càrrec d'Stéphane Gattoni i Vincent Deblue- els efectes del color i la foscor i el tractament del vídeo projectat sobre els quatre cossos nus dels ballarins (Claire Dessimoz, Dominique Godderis-Chouzenoux, Krassen Krastev i Mike Winter). La música de Stéphane Vecchione només ha inclòs tres elements discrets però contrastants amb el conjunt: un únic acord major, el so d'una copa emès pel contacte giratori dit-cristall i una veu enmig d'un fragment potser de caràcter graciós o similar sense definició. La resta, música de sorolls amb efectes constants de maquinisme i crescendi que exploten en un soroll purament eixordador. No sempre s'acerta en l'oferta cultural, però penso que tot són experiències...

Asa actua a la Sala Apolo

Ahir, la cantant francesa d'origen nigerià Asa va presentar el seu tercer disc Bed of stone a la Sala Apolo. Amb un potent directe, una banda de luxe, personalitat, esperit crític i tocant diversos instruments, ens va fer ballar i cantar durant tot el concert! Entre alguns dels temes de soul pop africà que ofereix, van sonar Fire on the mountain, Why can't we, el nou senzill Dead again, una versió acústica del famós Halo de Beyoncé i, per mi la més sincera de totes, Ba mi dele. Escolteu aquesta última... Doncs què, ens ho vam passar bé o no? Bravo a l'organitzadora!

Matthieu Saglio en el Jamboree Jazz Club

Dins el cicle Solo Jamboree, el viol·loncelista francès Matthieu Saglio va obtenir una aclamada resposta per part dels assistents al Jamboree Jazz Club el passat 25 de febrer, a la segona actuació de les 22h, gràcies a la seva música i a la manera de presentar-la.

L'amabilitat i senzillesa de l'intèrpret i compositor fan que sigui escoltat i agradi. De formació clarament clàssica, tenyeix els seus temes -on sempre s'hi evidencia la influència bachiana- de músiques d'arreu, fusionant melodies, estils, cultures i tradicions diferents.

Va obrir la nit amb un tema inspirat en la crida a l'oració de Túnez ("Yabel mezze"), fent ús del baix bordó; després un sobre una melodia jueva i un altre a partir d'una de religiosa "de aquí", segons el viol·loncelista. Després, va arribar el torn de la seva aportació amb la veu, cantant a distància de 4a respecte la línia del violoncel a Mon petit, que pot tenir a veure amb una persona estimada o un nen petit. I novament, un altre tema (que no va tocar en l'actuació prèvia de les 20h) ideat en una melodia, índia en aquest cas, sense títol, també amb el suport del bordó a partir del sampler en els seus peus.

A partir d'aquí, un conjunt de creacions suggerents per la poètica en ells. Bajo los naranjos (en què Matthieu Saglio afirmà: " Si cerráis los ojos, podéis imaginaros en los jardines de la Alhambra"), Aquellos momentos contigo (dedicada a la seva dona per l'embaràs del segon fill; potser dels temes més extensos, on també cantà mentre realitzava les harmonies amb el seu instrument), Llamado tango (molt famosa a partir d'un anecdòtic vídeo que es pot trobar a www.youtube.com; llueix d'un obstinat de diversos bucles melòdics arrossegats pel sampler), L'eclipse (un tema ple de recursos i elements, en aquest cas: obstinats múltiples amb pizzicati, la suma de la melodia del violoncel i la veu de l'intèrpret a l'unisò, i un final fade out propi dels enregistraments mediat novament per la tecnologia) i Mon amour (ple dels familiars obstinats múltiples, incorporant harmonies i tremolos; Matthieu Saglio ens explicà que la composició fou estrenada en un certamen de poesia a París -el Festival de la Primavera dels Poetes-, on la ràpsoda fou Juliette Binoche, per això allò de "tengo fotito con ella!").

Més tard, el penúltim tema precedit d'un parlament-homenatge a la sala Jamboree Jazz Club, desitjant que mai tanqui, i del moment venda del CD en acabar l'actuació / facebook / web / etc. I l'última mostra de la seva música: primer sense arc -tot pizzicato- amb els múltiples obstinats, després la melodia àgil amb l'arc (Funky Tren).

Evident que tinguérem propines, dues més! La primera fou 20 de abril, perquè "fui padre dos veces este día, ¡qué casualidad!", va exclamar el músic. Dotada d'una melodia semblant a aquelles de les bandes sonores franceses, va tenir un final espontani ben precís: una trucada telefònica del públic en el darrer instant del violoncel. El segon regal musical, en veu de l'artista i fregant les cordes amb els dits pel màstil, va ser una versió força jazzy amb tocs de bossa nova de La Javanaise, molt famosa a França.

Per tant i en resum, dels temes interpretats en el Jamboree Jazz Club, els més destacables foren Llamado tango, Mon amour i L'eclipse. I sí, una hora i quinze minuts de Matthie Saglio, natural i proper, amb música pròpia, centrada en temes personals i melodies cícliques, ben plantejada dins la world music.

Classical Concert Chamber Orchestra i Ashot Tigranyan

Situo l'escena: Palau de la Música absolutament buit (les poques localitats ocupades, totes a platea; primer i segon pis com un desert), dimecres 18 de febrer de 2015, 20h del vespre. Qui actuà? Era el segon dia consecutiu del concert "De Vivaldi i Mozart a Sarasate", amb el gran violinista i director Ashot Tigranyan junt al seu ensemble Classical Concert Chamber Orchestra, fundat pel mateix músic l'any 2006.

De gira per Espanya, el músic i la seva orquestra van oferir fragments del programa fixat i també obres fora de programa. Totes presentades pel violinista de formació russa (deixeble de Leonid Kogan), amb gràcia i simpatia a l'estil americà, fent sentir còmode als pocs assistents, en un format de concert més proper al d'un assaig general comentat. Malgrat que l'afinació va ser dubtosa, és indubtable la seva trajectòria, i així ho demostren els seus arranjaments i el so compacte de la seva orquestra (cal felicitar a part els tres violoncels i els dos contrabaixos!).

Dirigint i tocant alhora, passejant-se per l'escenari, van interpretar -entre d'altres- l'Estiu i la Primavera de Les quatre estacions d'A. Vivaldi, el segon moviment del Concert per a violí núm. 4 en re major, K. 218 de W. A. Mozart, Salut d'amour d'E. Elgar, Fantasia sobre Carmen Op. 25 de P. de Sarasate i Siete canciones populares españolas de M. de Falla (amb la mezzosoprano María José Montiel, diva concentrada en els cabells i el seu vestit vermell amb cua, emocionada per tornar a trepitjar l'escenari d'homenatge a Xavier Montsalvatge pel seu 90è aniversari, però que només li vaig entendre de tots els textos allò de "y quién me lo dió a entender", de l'última cançó).

Programadors, es tracta d'emmascarar aquells noms de promotores que heu criticat tant durant tants anys i que omplien tantes localitats o potser hi havia futbol?

Dot

Els 45 minuts d'espectacle de la companyia Maduixa Teatre en el Mercat de les Flors fan viatjar a qualsevol a un espai màgic. Música, teatre, noves tecnologies audiovisuals i dansa dialoguen en la proposta Dot, inspirada en l'art conceptual de l'artista nord-americà Sol LeWitt.

Sota la direcció, dramatúrgia i il·luminació de Juan Pablo Mendiola, coreografia de Mamen García, vestuari de Joan Miquel Reig i audiovisuals de Bea Herráiz, només dos actors-ballarins (Laia Sorribes i Joaquin Collado) mouen l'espectacle a partir d'un punt que es transforma, apareix i desapareix, canvia de color i muta en diferents formes geomètriques on l'impacte visual és ple en la tridimensionalitat.

La música de Damián García acompanya el text i el moviment, en ocasions sincronitzats, com la representació d'una curiosa corda que sona quan la pincen o les mosques que volen enmig de la percussió en tempo més àgil. En un dels moments més espectaculars, el del somni, hi trobem com a protagonistes els pizzicati del violí i el piano, envoltats d'una esfera de zetes! I en l'altre, el número funky on tots dos ballen, el baix i les trompetes hi destaquen amb les formes i els colors visuals! A més, la composició beu de diferents llenguatges (flamenc, música de cabaret -en el joc amb les pilotes simulant una càmera lenta en viu-, jazz, disco i funky, clar) i també inclou el timbre tan característic de les capsetes de música quan desapareix la bola dins la butxaca...

Una delícia d'espectacle pel públic de quatre fins a set anys, però també adreçat als més grans. Per això, entre els adults que triaren Dot, dos van disfrutar-lo molt aquella tarda del 14 de febrer!

Thomas Noone Dance en el Mercat de les Flors

No és inusual basar-se en una excusa narrativa per a construir un espectacle de dansa. Així ho ha fet el coreògraf Thomas Noon, el qual parteix del mite Medea d'Eurípides per elaborar el seu discurs artístic on, a través de la música, el moviment del cos i la coreografia són els protagonistes.

Durant diversos dies, el Mercat de les Flors ha acollit la creació Medea de Thomas Noon amb un èxit més que evident, com es va poder comprovar el divendres 13 de febrer de 2015.

Només sis ballarins fan funcionar l'espectacle d'una hora de durada, els quals deixen entreveure els personatges de la dramatúrgia i mostren al públic la traïció, l'admiració, la venjança, el menyspreu, l'amor, el desamor... Tots ells, bons intèrprets: Javier G. Arozena, Alba Barral, Jerónimo Forteza, Erik Regoli, Karolina Szymura i Eleonora Tirabassi. La segona és l'encarregada d'obrir la funció representant a Medea; ara bé, en el paper d'un dels dos fills, s'hi observa el ballarí més plàstic i expressiu en moviments, Erik Regoli.

Entre alguns dels recursos emprats en la performance, el cercle és l'element coreogràfic més visible que apareix en dues ocasions, de manera individual i també col.lectiva.

A més, l'escenari gaudeix d'una llum especial (un total de nou punts de llum amb diferents tons homogenis com el blau, el gris, el blanc...) i del vestuari senzill i alhora elegant dels ballarins (similar i complementari a la il·luminació de Peter Lundin).

Sobre la composició musical de Jim Pinchen, cal a dir que usa els efectes del crescendo i diminuendo, mostra alguns ecos, inclou elements naturals com l'aigua i explota el maquinisme, dins d'un context sonor electrònic i contemporani ambiental. S'hi desxifren dotze possibles seccions que descric esquemàticament a continuació: [1] presència de violoncel i obstinat electrònics; [2] atmosferes sonores; [3] primera melodia amb números coreogràfics conjunts difícils, on s'hi aprecien baixos i violins; [4] secció molt rítmica per a un duo de ballarins molt interessant; [5] minimalisme tímbric del piano/teclat -mínima melodia interrumpuda- i glissandi de violins i violoncel; [6] motius melòdics inicials de piano; [7] so de l'arpa, maquinisme de notes repetides i veus (correspon al moment dramatúrgic on Medea mata i al coreogràfic d'un trio impressionant de ballarins); [8] inclusió de la màquina d'escriure i participació del violoncel, bateria i guitarra en moviment ràpid; [9] poca música; [10] suggerents acords llargs; [11] intens crescendo pels espasmes grupals; [12] tots els ballarins presenten els braços alçats, movent les mans i evidenciant una Medea sola, en un final sense llum i que acaba amb la música.

Doncs res més, aplaudiments i més aplaudiments, i després en el Mercat de les Flors... Uns 45 minuts de col·loqui amb els espectadors, la companyia i Thomas Noon!

"El resultado es visual"

"Se puede perder al espectador si no hay contraste"

"Música al servicio de la danza"

"El silencio de dos segundos es muy importante"

"He leído 'Medea', pero se trata más de la sensación, lo he dejado.

No he trabajado con el texto"

"Hay frases coreográficas que van mutando"

"Poder de la danza (...) Movimiento de la comunicación"

"El coreógrafo no es lucirse, es hacer lucir a los bailarines.

Yo fracaso si no lucen los bailarines"

(Thomas Noon)