Cie Nicole Seiler

A vegades, les espectatives que posem en la tria d'un espectacle per la promoció que se'n fa o les que consten en el programa de mà o les que nosaltres ens imaginem..., no coincideixen amb les reals a sobre de l'escenari. Això ha passat aquest vespre, no només a mi sinó als tres que hem assistit a Shiver, l'espectacle ofert avui per la companyia Nicole Seiler al Mercat de les Flors. En general ha estat repetitiu, lent i monòton; però sí d'interès -a càrrec d'Stéphane Gattoni i Vincent Deblue- els efectes del color i la foscor i el tractament del vídeo projectat sobre els quatre cossos nus dels ballarins (Claire Dessimoz, Dominique Godderis-Chouzenoux, Krassen Krastev i Mike Winter). La música de Stéphane Vecchione només ha inclòs tres elements discrets però contrastants amb el conjunt: un únic acord major, el so d'una copa emès pel contacte giratori dit-cristall i una veu enmig d'un fragment potser de caràcter graciós o similar sense definició. La resta, música de sorolls amb efectes constants de maquinisme i crescendi que exploten en un soroll purament eixordador. No sempre s'acerta en l'oferta cultural, però penso que tot són experiències...

Asa actua a la Sala Apolo

Ahir, la cantant francesa d'origen nigerià Asa va presentar el seu tercer disc Bed of stone a la Sala Apolo. Amb un potent directe, una banda de luxe, personalitat, esperit crític i tocant diversos instruments, ens va fer ballar i cantar durant tot el concert! Entre alguns dels temes de soul pop africà que ofereix, van sonar Fire on the mountain, Why can't we, el nou senzill Dead again, una versió acústica del famós Halo de Beyoncé i, per mi la més sincera de totes, Ba mi dele. Escolteu aquesta última... Doncs què, ens ho vam passar bé o no? Bravo a l'organitzadora!

Matthieu Saglio en el Jamboree Jazz Club

Dins el cicle Solo Jamboree, el viol·loncelista francès Matthieu Saglio va obtenir una aclamada resposta per part dels assistents al Jamboree Jazz Club el passat 25 de febrer, a la segona actuació de les 22h, gràcies a la seva música i a la manera de presentar-la.

L'amabilitat i senzillesa de l'intèrpret i compositor fan que sigui escoltat i agradi. De formació clarament clàssica, tenyeix els seus temes -on sempre s'hi evidencia la influència bachiana- de músiques d'arreu, fusionant melodies, estils, cultures i tradicions diferents.

Va obrir la nit amb un tema inspirat en la crida a l'oració de Túnez ("Yabel mezze"), fent ús del baix bordó; després un sobre una melodia jueva i un altre a partir d'una de religiosa "de aquí", segons el viol·loncelista. Després, va arribar el torn de la seva aportació amb la veu, cantant a distància de 4a respecte la línia del violoncel a Mon petit, que pot tenir a veure amb una persona estimada o un nen petit. I novament, un altre tema (que no va tocar en l'actuació prèvia de les 20h) ideat en una melodia, índia en aquest cas, sense títol, també amb el suport del bordó a partir del sampler en els seus peus.

A partir d'aquí, un conjunt de creacions suggerents per la poètica en ells. Bajo los naranjos (en què Matthieu Saglio afirmà: " Si cerráis los ojos, podéis imaginaros en los jardines de la Alhambra"), Aquellos momentos contigo (dedicada a la seva dona per l'embaràs del segon fill; potser dels temes més extensos, on també cantà mentre realitzava les harmonies amb el seu instrument), Llamado tango (molt famosa a partir d'un anecdòtic vídeo que es pot trobar a www.youtube.com; llueix d'un obstinat de diversos bucles melòdics arrossegats pel sampler), L'eclipse (un tema ple de recursos i elements, en aquest cas: obstinats múltiples amb pizzicati, la suma de la melodia del violoncel i la veu de l'intèrpret a l'unisò, i un final fade out propi dels enregistraments mediat novament per la tecnologia) i Mon amour (ple dels familiars obstinats múltiples, incorporant harmonies i tremolos; Matthieu Saglio ens explicà que la composició fou estrenada en un certamen de poesia a París -el Festival de la Primavera dels Poetes-, on la ràpsoda fou Juliette Binoche, per això allò de "tengo fotito con ella!").

Més tard, el penúltim tema precedit d'un parlament-homenatge a la sala Jamboree Jazz Club, desitjant que mai tanqui, i del moment venda del CD en acabar l'actuació / facebook / web / etc. I l'última mostra de la seva música: primer sense arc -tot pizzicato- amb els múltiples obstinats, després la melodia àgil amb l'arc (Funky Tren).

Evident que tinguérem propines, dues més! La primera fou 20 de abril, perquè "fui padre dos veces este día, ¡qué casualidad!", va exclamar el músic. Dotada d'una melodia semblant a aquelles de les bandes sonores franceses, va tenir un final espontani ben precís: una trucada telefònica del públic en el darrer instant del violoncel. El segon regal musical, en veu de l'artista i fregant les cordes amb els dits pel màstil, va ser una versió força jazzy amb tocs de bossa nova de La Javanaise, molt famosa a França.

Per tant i en resum, dels temes interpretats en el Jamboree Jazz Club, els més destacables foren Llamado tango, Mon amour i L'eclipse. I sí, una hora i quinze minuts de Matthie Saglio, natural i proper, amb música pròpia, centrada en temes personals i melodies cícliques, ben plantejada dins la world music.

Classical Concert Chamber Orchestra i Ashot Tigranyan

Situo l'escena: Palau de la Música absolutament buit (les poques localitats ocupades, totes a platea; primer i segon pis com un desert), dimecres 18 de febrer de 2015, 20h del vespre. Qui actuà? Era el segon dia consecutiu del concert "De Vivaldi i Mozart a Sarasate", amb el gran violinista i director Ashot Tigranyan junt al seu ensemble Classical Concert Chamber Orchestra, fundat pel mateix músic l'any 2006.

De gira per Espanya, el músic i la seva orquestra van oferir fragments del programa fixat i també obres fora de programa. Totes presentades pel violinista de formació russa (deixeble de Leonid Kogan), amb gràcia i simpatia a l'estil americà, fent sentir còmode als pocs assistents, en un format de concert més proper al d'un assaig general comentat. Malgrat que l'afinació va ser dubtosa, és indubtable la seva trajectòria, i així ho demostren els seus arranjaments i el so compacte de la seva orquestra (cal felicitar a part els tres violoncels i els dos contrabaixos!).

Dirigint i tocant alhora, passejant-se per l'escenari, van interpretar -entre d'altres- l'Estiu i la Primavera de Les quatre estacions d'A. Vivaldi, el segon moviment del Concert per a violí núm. 4 en re major, K. 218 de W. A. Mozart, Salut d'amour d'E. Elgar, Fantasia sobre Carmen Op. 25 de P. de Sarasate i Siete canciones populares españolas de M. de Falla (amb la mezzosoprano María José Montiel, diva concentrada en els cabells i el seu vestit vermell amb cua, emocionada per tornar a trepitjar l'escenari d'homenatge a Xavier Montsalvatge pel seu 90è aniversari, però que només li vaig entendre de tots els textos allò de "y quién me lo dió a entender", de l'última cançó).

Programadors, es tracta d'emmascarar aquells noms de promotores que heu criticat tant durant tants anys i que omplien tantes localitats o potser hi havia futbol?

Dot

Els 45 minuts d'espectacle de la companyia Maduixa Teatre en el Mercat de les Flors fan viatjar a qualsevol a un espai màgic. Música, teatre, noves tecnologies audiovisuals i dansa dialoguen en la proposta Dot, inspirada en l'art conceptual de l'artista nord-americà Sol LeWitt.

Sota la direcció, dramatúrgia i il·luminació de Juan Pablo Mendiola, coreografia de Mamen García, vestuari de Joan Miquel Reig i audiovisuals de Bea Herráiz, només dos actors-ballarins (Laia Sorribes i Joaquin Collado) mouen l'espectacle a partir d'un punt que es transforma, apareix i desapareix, canvia de color i muta en diferents formes geomètriques on l'impacte visual és ple en la tridimensionalitat.

La música de Damián García acompanya el text i el moviment, en ocasions sincronitzats, com la representació d'una curiosa corda que sona quan la pincen o les mosques que volen enmig de la percussió en tempo més àgil. En un dels moments més espectaculars, el del somni, hi trobem com a protagonistes els pizzicati del violí i el piano, envoltats d'una esfera de zetes! I en l'altre, el número funky on tots dos ballen, el baix i les trompetes hi destaquen amb les formes i els colors visuals! A més, la composició beu de diferents llenguatges (flamenc, música de cabaret -en el joc amb les pilotes simulant una càmera lenta en viu-, jazz, disco i funky, clar) i també inclou el timbre tan característic de les capsetes de música quan desapareix la bola dins la butxaca...

Una delícia d'espectacle pel públic de quatre fins a set anys, però també adreçat als més grans. Per això, entre els adults que triaren Dot, dos van disfrutar-lo molt aquella tarda del 14 de febrer!

Thomas Noone Dance en el Mercat de les Flors

No és inusual basar-se en una excusa narrativa per a construir un espectacle de dansa. Així ho ha fet el coreògraf Thomas Noon, el qual parteix del mite Medea d'Eurípides per elaborar el seu discurs artístic on, a través de la música, el moviment del cos i la coreografia són els protagonistes.

Durant diversos dies, el Mercat de les Flors ha acollit la creació Medea de Thomas Noon amb un èxit més que evident, com es va poder comprovar el divendres 13 de febrer de 2015.

Només sis ballarins fan funcionar l'espectacle d'una hora de durada, els quals deixen entreveure els personatges de la dramatúrgia i mostren al públic la traïció, l'admiració, la venjança, el menyspreu, l'amor, el desamor... Tots ells, bons intèrprets: Javier G. Arozena, Alba Barral, Jerónimo Forteza, Erik Regoli, Karolina Szymura i Eleonora Tirabassi. La segona és l'encarregada d'obrir la funció representant a Medea; ara bé, en el paper d'un dels dos fills, s'hi observa el ballarí més plàstic i expressiu en moviments, Erik Regoli.

Entre alguns dels recursos emprats en la performance, el cercle és l'element coreogràfic més visible que apareix en dues ocasions, de manera individual i també col.lectiva.

A més, l'escenari gaudeix d'una llum especial (un total de nou punts de llum amb diferents tons homogenis com el blau, el gris, el blanc...) i del vestuari senzill i alhora elegant dels ballarins (similar i complementari a la il·luminació de Peter Lundin).

Sobre la composició musical de Jim Pinchen, cal a dir que usa els efectes del crescendo i diminuendo, mostra alguns ecos, inclou elements naturals com l'aigua i explota el maquinisme, dins d'un context sonor electrònic i contemporani ambiental. S'hi desxifren dotze possibles seccions que descric esquemàticament a continuació: [1] presència de violoncel i obstinat electrònics; [2] atmosferes sonores; [3] primera melodia amb números coreogràfics conjunts difícils, on s'hi aprecien baixos i violins; [4] secció molt rítmica per a un duo de ballarins molt interessant; [5] minimalisme tímbric del piano/teclat -mínima melodia interrumpuda- i glissandi de violins i violoncel; [6] motius melòdics inicials de piano; [7] so de l'arpa, maquinisme de notes repetides i veus (correspon al moment dramatúrgic on Medea mata i al coreogràfic d'un trio impressionant de ballarins); [8] inclusió de la màquina d'escriure i participació del violoncel, bateria i guitarra en moviment ràpid; [9] poca música; [10] suggerents acords llargs; [11] intens crescendo pels espasmes grupals; [12] tots els ballarins presenten els braços alçats, movent les mans i evidenciant una Medea sola, en un final sense llum i que acaba amb la música.

Doncs res més, aplaudiments i més aplaudiments, i després en el Mercat de les Flors... Uns 45 minuts de col·loqui amb els espectadors, la companyia i Thomas Noon!

"El resultado es visual"

"Se puede perder al espectador si no hay contraste"

"Música al servicio de la danza"

"El silencio de dos segundos es muy importante"

"He leído 'Medea', pero se trata más de la sensación, lo he dejado.

No he trabajado con el texto"

"Hay frases coreográficas que van mutando"

"Poder de la danza (...) Movimiento de la comunicación"

"El coreógrafo no es lucirse, es hacer lucir a los bailarines.

Yo fracaso si no lucen los bailarines"

(Thomas Noon)

Maria João Pires i el concert "Schubert, Opus pòstum"

El passat 11 de febrer de 2015, a les 20'30h del vespre, la Temporada Ibercamera va incloure novament a Maria João Pires en la seva programació. En aquest cas, una proposta molt atractiva de la pianista, el "Projecte Partitura", que consisteix en un recital compartit -entre dues generacions- i per a l'ocasió comptava amb el seu deixeble Julien Libeer. Una manera interessant per avalar-lo al Palau de la Música en el concert titul·lat "Schubert, Òpus pòstum". L'epígraf és un més -dels molts, està de moda últimament en l'oferta musical- vinculat amb el repertori o una part d'ell. Sí, van tocar obres de F. Schubert i M. Ravel.

En concret, vaig assistir a aquest concert atret pel duo a quatre mans Pires-Libeer, els quals obriren la vetllada amb l'Allegro en la menor per a piano a 4 mans, D. 947, Op. 144, "Lebensstürme" de F. Schubert. La superioritat de Maria João Pires (en la part de secondo) sobre el seu deixeble Julien Libeer (interpretant el primo de la partitura) s'evidenciava quan la melodia principal restava en el secondo, ja que el primo esdevenia descuidat en ocasions -sobretot en el forte- mentre sí destacava en els aguts i articulació. Malgrat que el motiu rítmic inicial basat en els acords fou imprecís per part del duo, igual que el penúltim en acabar amb sonoritat massa oberta, tots dos s'entenen bé, fan bona música de cambra, amb el so i fraseig de Maria João Pires, i mostrant aquells moments tan característics de F. Schubert.

A continuació, Julien Libeer (amb pantalons beix i camisa blanca ampla) va oferir la Suite per a piano, M. 68, "Le Tombeau de Couperin" de M. Ravel, mentre la seva mestra descansava i l'escoltava en una tauleta de te amb dues cadires a l'escenari. Un nou format força proper i agradable. Repassem l'obra interpretada. Correcte en el Prélude, potser un pèl estàtic per tractar-se de M. Ravel; la Fuge, estressada de so, però amb un gran final pianissimo i recollit; en la primera i tercera secció de la Forlane hi faltaven els greus del piano, però la segona va lluir per l'ús del pedal i les sonoritats; el famós Rigaudon, triat en un tempo més retingut, va gaudir de detalls; el Menuet va deixar entreveure l'instant de poca qualitat pel pedal entre el forte i piano; i per acabar, la Toccata, amb un final brut, on Julien Libeer va destacar en les melodies i la tècnica de notes repetides amb un bon fraseig. Just després de la seva interpretació, Maria João Pires va oferir al seu deixeble una copa d'aigua. Quin luxe "familiar", oi? I tot plegat enmig dels aplaudiments!

Després de la pausa, la segona part del concert va estar dedicada íntegrament a F. Schubert (Sonata núm. 21, D. 960, " Opus pòstum"), en mans de Maria João Pires, una especialista en el compositor, segons la crítica, encara que qui escriu prefereix altres noms. Abans de res, el seu deixeble va ajudar a la pianista a canviar la banqueta i tot seguit va asseure's a la taula del cafè per disfrutar del pianisme de la portuguesa, vestida amb aquelles peces amples i còmodes tan característiques en ella, sense aproximar-se a la informalitat. El primer moviment va sonar adequat en general, però els trinats no van acabar de funcionar i, degut al caràcter appassionato d'alguns passatges, el forte esdevingué forçat negligint algunes notes. En canvi, l'Andante sostenuto va gaudir de musicalitat i expressió en les línies, convertint-se en el moviment del recital; i el tercer, amb aquells detalls de la intèrpret. Per tancar la sonata, alguns compassos precipitats en el final, però en resum tot un Allegro ma non troppo molt sencer.

Èxit rotund amb Maria João Pires en el Palau de la Música. La propina musical va ser una mostra d'art, tots dos pianistes novament al piano: G. Kurtág, Hommage à Schubert (de Játékok [Jocs], vol. III), una obra que no és per a quatre mans. Com va ser interpretada? Primer tocà ella i a continuació, el deixeble. Curiosa decisió, simpàtica i senzilla.

I per fi, l'hora del meu moment reservat. A vegades passa, no tens ganes de trobar-te a ningú (difícil segons quines dates musicals), però no era dia de fer societat, no l'11 de febrer.

Tangos al Milano

Tú, que llenas todo de alegría y juventud,
que ves fantasmas en la noche de trasluz
y oyes el canto perfumado del azul,
vete de mí.

No te detengas a mirar
las ramas muertas del rosal
que se marchitan sin dar flor,
mira el paisaje del amor
que es la razón para soñar y amar...

VETE DE MÍ
[Lletra: Homero Expósito / Música: Virgilio Expósito]

Iniciar el mes de febrer amb Ana Finger Tango Trio en el Milano Cocktail Bar és sinònim d'una vetllada inoblidable. No només va ser una nit de tangos a partir de les 21h, sinó que també vam poder gaudir d'un vals i dels ritmes del bolero, la milonga i el candombe!

En tot moment, la protagonista és la cantant Ana Finger, ben acompanyada per Federico Mazzanti (piano) i per Pablo Gómez (percussió). El secret gira entorn a un conjunt de diferents temes interpretats sota la suggerent veu i la presència d'Ana Finger, i alhora presentats amb la simpatia i proximitat de l'artista.

Dels més impressionants per la manera de cantar les lletres, sens dubte, Naranjo en flor i Vete de mí. El Choclo (música de Casimiro Alcorta i lletra -entre d'altres- d'Enrique Santos Discépolo) va agradar perquè la cantant formà un original duet amb el percussionista. I el vals Caserón de tejas va esdevenir força emotiu per la música de Sebastián Piana i, en concret, per la lletra de Cátulo Castillo, que descriu les antigues cases de Belgrano, un barri de Buenos Aires, semblants a la casa de la cantant. Ara bé, dels més vistosos a ritme de milonga i candombe, Calle Yacaré i Baile de los morenos. Aquest últim fou el darrer regal del trio que l'interpretaren marxant de l'escenari, però no deixant de cantar ni ballar el tema quan tornaren a la sala per a saludar a un públic encantat amb la seva actuació.

A on i quan serà la propera cita amb Ana Finger Tango Trio?

Primero hay que saber sufrir,
despues amar, despues partir
y al fin andar sin pensamientos...
Perfume de naranjo en flor,
promesas vanas de un amor
que se escaparon en el viento...

NARANJO EN FLOR

[Lletra: Homero Expósito / Música: Virgilio Expósito]

Yilian Cañizares a Afters

Si hi ha tardes planificades que resulten ser un desastre, com la del 31 de gener, un concert improvisat a les 21,30h a l'Auditori va ser més que confortable. Tota una sorpresa el nou cicle Afters, pels artistes i per l'atmosfera recreada a la sala Tete Montoliu. Música amb servei de bar per fer un mos o prendre una copa de cava a les taules rodones de platea...

Yilian Cañizares va demostrar el domini dels seus instruments (violí i veu) i del llenguatge del jazz afrocubà que oferí. Sens dubte, una instrumentista-cantant amb molt d'estil, interpretant solos vistosos, ballant i convertint el seu concert en una estona agradable. Acompanyada de quatre músics, la banda consta de Cyril Regamey (bateria i percussió), Inor Sotolongo (percussió), David Brito (contrabaix) i de Daniel Stawinski (piano), el qual destaca en tècnica gràcies a la seva formació clarament clàssica.

Alguns dels temes del concert: Canción de cuna para dormir a un negrito (homenatge a Luis Carbonell), amb sons gravats -veu en off- i diverses veus; l'oració Beroni Abebe Osun: impressionant; Yami, dedicada a la seva mare, va incloure una part parlada i la veu del baixista convidat Childo Tomás; i Invocación, del proper disc de l'artista, inspirat en aquells que ja no hi són.

Un fervorós públic va provocar dues propines, una de les quals fou Vuela, on Yilian Cañizares va tornar a lluir vocalitat a través d'una nota molt llarga i simpatia propera anunciant: "En Cuba, no se acaba un concierto sin canto ni baile!".

Una hora amb Monica Green

Dos divendres seguits a Luz de Gas i la mateixa bona companyia pel 30 de gener. Només una hora de concert en viu de Monica Green a la 1h de la nit amb un preu d'entrada força elevat... Feia anys que no la vèiem. La cantant ha ampliat la seva banda fins a onze músics, entre els quals tres són les vocalistes, i sembla que en tot el repertori, la influència funky hi predomina ara per ara i també la secció Motown. La veu i l'energia de Monica Green fan ballar i cantar a qualsevol, així ho vam fer. Entre alguns dels temes: Signed, sealed & delivered d'Stevie Wonder, Ain't no mountain high enough de Marvin Gaye i Tammi Terrell en la versió de The Supremes, i Get up (I feel like a) Sex machine de James Brown. Després de tot plegat, més dance a la pista de ball de Luz de Gas, que segueix mantenint aquella potent sonorització.

Manu Guix a Luz de Gas

Després d'alguns anys sense veure a Manu Guix en directe i a Luz de Gas, la primera sorpresa del divendres 23 de gener (a les 22h) va ser l'ampliat grup que l'acompanyava, abans tres i ara cinc músics: Toni Pagès (bateria), Jordi Franco (baix), Oriol Cusó (saxo), Jordi Roquer (guitarra) i Manu Guix (piano i veu).

Temes propis i versions. Entre d'altres, van sonar: Ara (del disc Pas a pas), on la mà dreta de Manu Guix doblava la melodia cantada en els solos; Wonderwall (d'Oasis), arranjat a l'estil de Jamie Cullum i amb la participació de la veu del saxofonista; Roda (del disc Onze Llachs) és un tema imparable; Don't you worry 'bout a thing (d'Stevie Wonder): està clar a qui preferiré sempre, però cal assenyalar els solos del baixista i el saxo; Ja en tinc prou (del disc Pas a pas); Brand new day (d'Sting), els colors del blues i del rock no hi podien faltar; i I get a rush (de Bon Jovi) en versió latin i amb un solo de bateria força destacat, bravo per l'explosiu Toni Pagès!

Manu Guix també va incloure un petit monòleg sobre la vida del músic, afirmant que et permet conèixer a molta gent. I justament a partir d'aquí, va dirigir-se a Pedro Javier Hermosilla (guitarra i veu) com a "una persona que sempre hi és", convidant-lo a l'escenari. Dels dos temes que van interpretar, ens quedem amb Eclipse.

Ara bé, de tot el concert, els millors temes de manera indubtable van ser I won't give up (de Jason Mraz), la balada de la nit, sobretot per la melodia principal cantada a l'octava amb la vocalitat de Manu Guix; i Crido (del disc Pas a pas), on el ritme enganxós el converteix en tot un èxit, i encara més pel reprise incorporat!

Qui vulgui tenir un resum, doncs aquí va... Molt de soul i bona energia a través dels arranjaments, els greus octavats del piano tan característics, la veu i el talent de Manu Guix.

Per cert, les propines: Treasure (de Bruno Mars), amb modulació, solo de saxo i un final sobtat...; En tres minuts (del disc Manu Guix), quins records!; i And I am telling you, I'm not going (de Jennifer Holiday, del musical Dreamgirls), espectacular per les notes llargues i sospito per què l'has triat i a qui has estat escoltant! Idees?

Una voce in off i La voix humaine

Molta il·lusió per aquesta producció del Liceu amb dues òperes en una mateixa tarda. Una voce in off de Xavier Montsalvatge i La voix humaine de Francis Poulenc. La primera cita amb el Gran Teatre del Liceu del 2015, el 18 de gener. Apuntada a l'agenda (no en tinc) des de feia algunes setmanes. Curiós. Si el dissabte preferia l'Orquestra Simfònica del Liceu a l'Auditori, el diumenge també firmava per l'Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya (dirigida per Pablo González) al Liceu. Sembla que canviar les cadires a distància d'algunes parades de metro (Marina-Liceu, Liceu-Marina) provoca un augment en el rendiment de les nostres dues orquestres.

Totes dues òperes, d'un únic acte, són una delícia. Ara bé, l'inexistent duel entre Xavier Montsalvatge i Francis Poulenc va ser guanyat -sota el meu punt de vista- pel primer. Quines coses... Per cert, en el programa de mà consta un 13 de desembre de 1962 com a data d'estrena d'Una voce in off...: és el dia de publicació de la crítica! Disculpin, només són detalls...

Abans de res, començar amb la direcció d'escena i escenografia de Paco Azorín per la primera de les dues òperes: una cortina inicial desvetllava els crèdits d'una pel·lícula en el teló del Teatre. I un bravo per l'audiovisual de Pedro Chamizo. Tot un èxit, però sobretot per la composició de Xavier Montsalvatge, Una voce in off, una òpera romàntica per a dos personatges i mig. Cal veure-la. Els cors, les melodies i el final! I què dir dels glissandi orquestrals en els moments del magnètofon per escoltar a continuació l'habanera amb l'arpa, el piano i la veu de Claudio (Antoni Comas). Excepte el vocalise, algunes dinàmiques exagerades i certs intervals freds, el paper d'Àngela (Ángeles Blancas) va estar ben resolt per la dificultosa dramatúrgia. Sobre el Cor del Gran Teatre del Liceu, tant els fragments parlats com els cantats, en el personatge in off i com a consciència d'Àngela, força bé. I el final amb el sopar, molt irònic, sobretot quan Claudio demana una cadira i un plat més per Àngela. Després, el cambrer porta una nota per a la protagonista i cau el teló!

Passat el descans, la tragèdia lírica de Francis Poulenc, La voix humaine, llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral. Cinc minuts sense música i moviments escènics. La mateixa escenografia de l'altra òpera però més estàtica, amb l'orquestra al fons de l'escenari (no en el foyer, visualment més elegant), i només amb Elle en escena, interpretada per María Bayo. L'exigència i la responabilitat de conduir l'òpera tota sola deixen en molt bona posició a l'única protagonista, tant en veu com en acció dramatúrgica. I per últim, no es pot silenciar el refinament de la partitura: la identificació del so del telèfon amb el xilòfon és una de les proves.

Fins quan haurem d'esperar per disfrutar d'una altra producció fresca i doble?

L'Orquestra Simfònica del Liceu a l'Auditori

La programació del 16, 17 i 18 de gener de 2015 a l'Auditori va comptar amb l'Orquestra Simfònica del Liceu, en comptes de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, com és habitual. Sota la direcció de Josep Pons, el dissabte 17 van oferir obres de R. Schumann, M. de Falla i J. Brahms, amb Josep M. Colom al piano.

L'obertura de les Escenes de Faust de Goethe (R. Schumann) va ser la primera obra de la tarda. Poc programada, però interessant. Quant a la interpretació, malgrat un evident error en l'entrada de les flautes i la imprecisió en la caiguda de les anacruses cap al final, l'orquestra va optar per un bon so, clares dinàmiques, diferents línies i un fraseig entenedor.

Ara bé, qui escriu va treure el cap a l'Auditori per Josep M. Colom. Feia anys que no tenia l'oportunitat d'escoltar-lo i aquests darrers mesos em rondava la idea pel cap. Noches en los jardines de España (M. de Falla) era l'obra amb què el pianista participava com a solista. Ja anticipo que va ser l'obra del concert. En el Generalife, l'inici orquestral de les cordes en pianissimo, misteriós, va ser acertat en caràcter; el piano, tapat en l'últim tutti per l'orquestra i executant el passatge de notes repetides amb certa crispació, va restar correcte, discret en moviments, mostrant una agògica natural i lluint patrons i idees musicals intactes. En la Danza lejana, Josep M. Colom va apostar per la precisió rítmica, un adequat fraseig i la tècnica amb els canells relaxats, acompanyat de moments contastants i bones sonoritats per part de l'orquestra. I finalment, En los jardines de la Sierra de Córdoba, on l'orquestra no va afinar la primera nota de l'unisò, el solista va conduir sense dificultats els passatges virtuosístics i els temes octavats. Per resumir la tasca del protagonista en l'obra de M. de Falla, pot entendre's amb allò de la competència de l'experiència. Per cert, les propines: Capriccio en re menor, Op. 116, allegro agitato i Intermezzo núm. 2, Op. 117 (amb telèfon inclòs) de J. Brahms.

I després de la pausa, la Simfonia núm. 1 en do menor, Op. 68 (J. Brahms). Penso que l'Orquestra Simfònica del Liceu té bons instrumentistes i que la lectura de la partitura i el tractament orquestral van ser competents, però el gest de Josep Pons no és proporcional al so en moltes ocasions. Entrant en la simfonia, la introducció del primer moviment va ser plana; més tard, els solos i els pizzicati compactes de les cordes van ser els protagonistes. Durant l'Andante sostenuto pensava: la música no només gira entorn a les dinàmiques, on són les harmonies? I sí, un so ric, però i els greus, on eren? En el tercer moviment, cal felicitar a tots els vents. I al darrer moviment, on s'hi van jugar totes les cartes, els solos i els blocs orquestrals van esdevenir exagerats, sobretot els metalls, però el tema brahmsià va ser més que destacable. Diria justament per tota la simfonia: molt bon resultat concretat en una interpretació correcta.

Sobre el programa de mà: amb errors i les notes al programa, impresentables. Obviant aquest fet, i em costa, només dir que va ser una tarda molt agradable gràcies a l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Josep Pons, i amb la participació de Josep M. Colom al piano. Un bon concert per ser el primer del 2015.

El Petit Príncep

Doncs sí, el mateix 21 de desembre i la segona sessió musical, un dia de regals. Al matí, Liceu amb Els Pastorets, i a les 19h de la tarda, El Petit Príncep a la sala BARTS.

Més que recomanable. Una funció pels petits i pels adults. Una nova proposta en el gènere musical d'elevada qualitat. A partir del clàssic El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry, la dramatúrgia i adaptació de Marc Artigau i Àngel Llàcer, les lletres de Manu Guix i Marc Artigau, composició i direcció musical de Manu Guix, i direcció d'Àngel Llàcer, la nova creació és indubtablement un èxit.

L'espectacle gaudeix principalment d'una banda sonora de categoria, d'una escenografia mínima i adequada, d'un vídeo que contribueix en l'aspecte visual, i de cinc actors que canten i actuen amb un rigor d'alt voltatge: El Petit Príncep, Àngel Llàcer, Elena Gadel, Marc Pociello i Xavi Duch.

Qui vulgui humor, en tindrà. Qui vulgui entretenir-se, ho farà. Qui vulgui plorar, també. Qui vulgui bons valors, moralina i ètica, clar, es tracta del conte. Qui vulgui música, la tindrà: tota una banda sonora en majúscules.

La dramatúrgia i la música beuen de la tradició apresa dels més importants musicals, com Cabaret, Els Miserables, entre d'altres, i del llegat dels intèrprets intocables de soul-pop-rock-R&B-gospel-jazz-(o/i com es vulgui dir), però amb un embolcall d'actualitat musical i alhora ben diversificat quant a estils que llueixen en l'excel·lent sonorització de la sala BARTS.

Cal admirar sobretot la composició musical, la seva direcció i producció. Manu Guix, talent i nivell. En moments inesperats dels diversos temes, els motius musicals més característics apareixen i molts més detalls que només alguns sentiran: això converteix tot el material en una partitura plenament rica. Sí, quin bon gust pels IV graus menors, els pizzicati, la percussió de fustes i les cadències trencades... Seguim amb l'anàlisi? La Rosa, molt ben interpretada per Elena Gadel, gaudeix de dues modulacions i veus del mateix Manu Guix que la situen en la balada del musical, espectacular, herència directa de fets més que rellevants en els anys 80 (no diré en què/qui penso...). El Resultat, d'evident dificultat pels canvis de tempo, la claredat de text i l'accelerando, resta ben resolt. El tema up-tempo d'El vanitós pot ser perfectament un hit dels nostres temps. El duo guineu-príncep en Vull ser el teu amic (amb una secció central força estirada) va fer picar de mans al públic, seguint el ritme, on la guineu és la vertadera protagonista de jazz. El moment operístic d'El geògraf és tronxant! I no hi ha paraules per la intensitat d'El bebedor, on les octaves buides de la introducció poden ser retòriques, oi? El número del petit príncep enyorant El meu asteroide és l'altra balada emotiva del musical, malgrat que La Rosa guanya en molts aspectes. La inclusió de la música de festa major en El Fanaler genera caliu! L'altra balada, Vaig aprendre, en veu d'Àngel Llàcer, aporta un missatge d'aquells per a tota la vida. I després de les paraules del narrador i el silenci, l'últim número, Serem petits prínceps, on tots cinc actors interpreten una medley complexa d'algunes de les cançons del musical, amb diàlegs, ecos, veus i un espès entremat que van fer aplaudir al públic abans d'acabar l'espectacle. l per rematar el final esplendorós: tot el sostre de la sala ple d'estels. Màgic...

El Petit Príncep (una proposta d'Angel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29) deixa definitivament una lluminosa marca en el gènere del teatre musical.

Nadal al Liceu

Dues sessions per a poder veure Els Pastorets, cantata de Nadal d'Albert Guinovart en el Gran Teatre del Liceu. Dissabte 20 o diumenge 21 de desembre de 2014. Vaig triar la segona opció, en horari matinal, i per a mi, tota una nova experiència més que agradable això d'anar al Liceu a les 11h. I encara més, prendre un cafè amb llet a les 12,30h a una terrassa com si fós un estranger a Barcelona.

L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i el Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya (en el seu 25è aniversari) van interpretar, dirigits per Òscar Boada, la partitura d'Albert Guinovart i el text de Jordi Galceran, comptant amb Elisabet Egea en el paper de narradora.

Un total de 16 números se succeeixen en l'atractiva cantata, on hi destaquen l'orquestració del compositor (el qual va participar també com a pianista) i els efectes de la percussió. En general, un bon resultat (excepte alguns solistes i el cor a cappella), pels equilibrats moments escenificats, la introducció teatral, la remor activa del cor pel text parlat, la simpatia de certs fragments, i sobretot gràcies al llenguatge musical d'Albert Guinovart. L'Obertura i Contes organitzaren bé l'inici de la funció; Els set pecats capitals van ser originals sens dubte (un bravo per la peresa, força suggerents la supèrbia i l'enveja pel rerefons politicosocial, i no gaire adequada la intervenció vocal del director en el passatge de la ira); i Glòria, majestuós i també amb moviment rítmic, mostrà el timbre de les campanes tubulars.

Ara bé, la composició pren relleu en les Fúries de l'infern pel tempo àgil, el Cor de fúries, les Nadales (El noi de la mare / El rabadà: quins bons records els arranjaments d'aquells anys passats, intactes en la meva memòria... i ara reincorporats en la cantata) i De tot cor. Si en sentir novament aquella versió de El noi de la mare l'emoció era previsible, l'admiració és allò que sento pel número que conté la trompeta amb sordina, i que és la nova cançó de Nadal: De tot cor.

I com va acabar Els Pastorets? L'últim número: Temps de Nadal, confeti a l'inici i encara més al final, comptant amb una sardana pel mig i atmosfera de jazz de traca. I què més? Aplaudiments i propina: Fum. fum, fum! i memòries úniques dels arranjaments!

  

The Georgia Mass Choir a Barcelona

Say yeah, yeah, yeah! One more time, The Georgia Mass Choir! Stephanie Ross, Sharon Fuller, Robin Parker, Tyishia Evely, Shari Cooper, Anthony Biggham, Alvin Darling, Gloria Parker, Melvin Robinson, Francine Finley, Felicia Eaton and the Reverend Milton Biggham!

The Gorgia Mass Choir va actuar el passat 17 de desembre de 2014 a l'Auditori, amb la participació del Gospel Barcelona Choir, en el 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

No hi podia faltar. No només es tracta d'un concert gospel de categoria; el primer, fa anys, va ser millor. Simplement, no hi podia faltar. Oh Happy Day, Amen i molts més van sonar. Però sobretot, i com sempre, a més de cantar i ballar, you can feel it. Jesus Loves Me, this I know.

En aquesta ocasió, The Georgia Mass Choir (amb la gira Whitney's Happy Days) va tornar a interpretar alguns dels hits de la banda sonora The Preacher's Wife (de l'any 1996), l'àlbum gospel més venut de tots els temps. De manera especial, la presència de Felicia Eaton, cosina de Whitney Houston, cantant Joy & I Love The Lord.

Sister Act, el musical

Després de l'exitosa pel·lícula protagonitzada per Whoopi Goldberg, Sister Act, l'any 1992, l'adaptació teatral va estrenar-se al Teatre Palladium de Londres, en el 2009. Joop van den Ende -president i propietari de Stage Entertainment- va oferir la coproducció a l'actriu que interpretà de manera incomparable la famosa Deloris van Cartier, i fins ara, aquesta superproducció no ha parat de girar per diversos països, parant per Broadway i el West End, i acumulant una clara popularitat.

Sister Act arriba a Barcelona sota els noms de Whoopi Goldberg i Joop van der Ende, entre d'altres, amb uns 8 músics en viu, 28 actors en escena i un equip que supera les setanta persones per tal de fer funcionar un musical d'aquesta magnitud.

Si esperen retrobar-se amb els temes musicals que durant els anys 90 van impregnar la memòria de tots a partir de la pel·lícula, van ben equivocats. La música d'Alan Menken (centrada en els gèneres disco, blues i gospel) va ser creada per la versió musical, amb lletres de Glenn Slater i llibret de Cheri & Bill Steinkellner (adaptació a l'espanyol per Xavier Cassadó). Així doncs, durant els dos actes del musical, sona una banda sonora original plena d'energia i moviment.

Exposo el dilema de sempre: actors que cantin bé o cantants que actuïn bé? És difícil reunir les dues virtuts de manera equitativa? Sí, però hi ha clars exemples en el món cinematogràfic/musical/show-business o com es vulgui dir, ara mateix en tinc dues d'elecció a primera fila. És una llàstima que un paper tan exigent vocalment provoqui que la part dialogada resti negativament afectada. Parlo de la gran Deloris, en mans de Mireia Mambo Bokele. Excepte la seva primera intervenció en solitari (on l'agut final va emergir amb por i afinació molt baixa), totes les seves parts cantades són adequades pel paper (timbre, caràcter i potència vocals més que suficients); però les seves aptituds com a actriu no assoleixen les condicions òptimes pel paper. Eddie Souther (Juan Delgado) i Curtis Jackson (Enrique Sequero) no van convèncer a línies generals. El trio T.J., Joey i Pablo (Antonio Curros, Ramón Balasch i Gerard Mínguez) van resoldre les compromeses aparicions, des d'un punt de vista dramatúrgic i també vocal (en concret, destacar els arranjaments, dificultosos per tessitures i colors). Felicitar a la germana Maria Patrícia (Malia Conde) per l'adequació en el paper i, sobretot, a la germana Maria Roberta (Gara Roda) per ser la veu del repartiment, afinadíssima i brillant. I per últim, la Mare Superiora (Àngels Gonyalons): l'actriu-cantant del musical, tant els textos i les cançons com els moviments i els diferents registres vocals foren el reflex de la seva experiència en el gènere.

Per acabar, qui vulgui passar una bona estona, familiar i positiva com la del 10 de desembre de 2014, ja ho sap, al Teatre Tívoli de Barcelona, la superproducció de Sister act - el musical.



Arabella en el Gran Teatre del Liceu

Llibertat, apreciada llibertat. Amor, esperat amor. Richard Strauss, Arabella i Hugo von Hofmannsthal. Identificar un món honest, atractiu, sincer i enamorar-se, quan realment hi viu la hipocresia, la falsedat, l'egoïsme, la penosa absència d'un timó vital i la incomprensible manca dels valors essencials que omplen les ànimes. Doncs sí, preguntin a Arabella i els hi explicarà...

La funció d'aquella tarda, el diumenge 23 de novembre de 2014, fou intensa i completa, com acostuma a passar amb les òperes magistrals de Richard Strauss. Sota la direcció musical de Ralf Weikert, l'escenografia i vestuari d'Herbert Murauer, i la direcció d'escena de Christof Loy, el públic del Gran Teatre del Liceu va viatjar a la Viena de mitjan segle XIX, observant una ambientació refinada, clara, relaxada i elegant del segle XX.

Dels tres actes de la comèdia lírica, en el primer, els violins de l'Orquestra Simfònica del Liceu van mostrar dubtes d'afinació en passatges evidents i el fragment solista del violoncel va fregar la inseguretat, però sobretot el duo entre Zdenka i Arabella i el final amb el vals enfilaren unes bones espectatives. En el segon acte, la música de cambra de la partitura de Richard Strauss va evidenciar-se de manera efervescent, Fiakermilli (interpretada per la soprano lleugera Susanne Elmark) destacà per caracterització i vocalitat, i la trama del llibret d'Hugo von Hofmannsthal per fi va generar l'esperada tensió argumental. Cito, com a gran parèntesi, la predisposició a última hora i professionalitat de James Rutherford per enfundar-se en el paper de Mandryka, substituint a Michael Volle per malaltia. Quant a l'acte tercer, quins moments operístics ens donaren Zdenka (en la veu d'Ofèlia Sala, quan obra la seva vertadera identitat al món) i Arabella (una aclaparadora Anne Schwanewilms: quin personatge, quin missatge, quina serenor i quina bondat). Menció a part el got d'aigua de la dramatúrgia, que talla la respiració i sentencia allò que ja sabem, és a dir, les autèntiques dimensions del llibret d'Hugo von Hofmannsthal i la música de Richard Strauss.

L'avantatge de les sessions dominicals del Liceu radica en poder acabar a hores prudencials per tal de planificar un sopar a destins diferents a l'entorn proper de La Rambla. Un passeig tranquil mentre recordava que vaig recomanar aquell port a uns amics, sense haver provat cap plat, però sí per la confiança en allò temptador de la intuïció i l'enamorament erroni. Ells hi van anar aquest estiu, però van quedar molt descontents i suggeriren una clara negativa. Com a bon oïent, allà estava, plantat, dins el vaixell, donant la penúltima oportunitat després d'unes quatre hores de gran funció operística. Segons diuen, l'arròs familiar de la carta és un dels millors de B@rcelon@. En acabar, jugant amb el poder de la tecnologia i la psicologia, vam concretar el retrobament i, per mi, seria l'última oportunitat després d'haver perdut la paciència i la il·lusió. Digne d'una òpera. I tu, on has estat tot aquest temps?, només amb el primer tast d'aquells mars i muntanyes (la paella) vaig dir: "No val res". I alhora, afirmant que ja sé on es mengen els bons arrossos, donava el sí més rotund a Arabella.

Lied en el MEAM

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 28 de novembre de 2014]

Envoltats de l'exposició Art contemporani figuratiu del s. XXI i en l'agradable espai reservat per als concerts en el Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona, Sophie Klingele (soprano) i Raquel Portales (piano) van actuar el dissabte 22 de novembre de 2014. Van programar obres de J. Rodrigo, J. Guridi, F. Obradors i F. Mompou en la primera part; i la segona va estar integrada per R. Schumann i F. Schubert.

Malgrat que les condicions acústiques no són del tot rodones, en concret per a encaixar-hi les dinàmiques més sonores, el concert s'acull en una sala plena i elegant, que ofereix comoditat i una bona estona de música.

De la primera secció de la tarda, van agradar especialment No quiero tus avellanas de J. Guridi (la millor interpretació d'aquesta part), Al amor de F. Obradors (de tempo àgil i final vistós), Damunt de tu només les flors i Jo et pressentia com la mar de F. Mompou (reconegudes pel públic). En acabar, la soprano va presentar i traduir els lieder de R. Schumann i F. Schubert, interpretats després d'una breu pausa i que van constituir el cos d'interès del repertori.

Tant la soprano com la pianista van mostrar-se més còmodes en la segona part, sobretot Sophie Klingele que cantà de memòria totes les obres. Comentem a continuació els moments més lluminosos de les seves aportacions.

Del cicle de cançons Frauenliebe und Leben Op. 42 de R. Schumann, Er, der Herrlichste von allen va iniciar-se decididament i després esdevingué molt expressiva; Du Ring an meinem Finger va evidenciar les llargues respiracions vocals ben realitzades i com s'entenien veu i piano; Nun hast du mir den ersten Schmerz getan, la prova del protagonisme pianístic de Raquel Portales durant bastants compassos que s'allarguen fins el final del lied. Gràcies a R. Schumann, vam comprovar la veu agradable i afinada de Sophie Klingele, amb una clara dicció alemanya, i solidesa en els aguts i fragments forte.

I del bloc dedicat a F. Schubert, entre algunes cançons com Die Forelle D. 550 o Lied der Mignon D. 727, la primera va ser la més exquisida, Frühlingsglaube D. 686, tot un passeig distès per la primavera.

El públic, satisfet amb les dues protagonistes, va provocar l'ampliació de la mostra musical que ens oferiren amb un lied més de F. Schubert. Veloç, de compàs ternari i amb un final sonor i marcat, Zeligkeit D. 433.

Carl Nielsen, Pau Codina i Peer Gynt

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 26 de novembre de 2014]

A l'Auditori i sota la direcció d'Eivind Aadland, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va oferir els dies 21, 22 i 23 de novembre de 2014 el concert Peer Gynt, un conte il·lustrat, amb obres de Carl Nielsen i Camille Saint-Saëns en la primera part. Una producció que va apropar música i video després de la pausa, en una encertada sel·lecció de la famosa música incidental d'Edvard Grieg per al drama d'Henrik Ibsen, Peer Gynt.

L'Obertura Helios Op. 17 de C. Nielsen va omplir de pau i llum la sala 1 de l'Auditori, el passat 21 de novembre. Caldria programar més sovint aquestes joies. Comentem la interpretació de la partitura per part de l'OBC. Les trompes no s'estrenaren de manera correcta; la melodia inicial de les cordes -enmig del suport harmònic orquestral- no va tenir personalitat; l'afinació del violins, ressentida; i el fugato entre cordes i vent-metall, un magma de notes. Ara bé, sí van estar encertades les trompes en la melodia més majestuosa d'Helios, de la mateixa manera que els violoncels en els moments cantabile i sobretot en els últims compassos de l'obra, pel clima dels seus greus.

Pau Codina, el violoncel·lista que interpretà el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1, en la menor, Op. 33 de C. Saint-Saëns, va oferir presència escènica i gust musical. En el primer moviment, el solista va evidenciar la seva tècnica i va restar emmascarat per l'orquestra en els passatges més sonors. En el segon, l'OBC va donar un caràcter adequat al compàs ternari i el violoncel protagonista va esdevenir molt expressiu. Però sens dubte, Pau Codina va mostrar-se còmode en l'últim moviment, realitzant una demostració tècnica equilibrada amb la sonoritat, trets força distintius que el defineixen com a bon instrumentista. De propina, l'Allemande de la Suite per a violoncel núm. 2, BWV 1008 de J. S. Bach.

I, finalment, alguns fragments de la             inspirada partitura d'E. Grieg, Peer Gynt, el plat fort de la nit, acompanyat de la projecció d'un video. A banda d'una distracció senyalada d'un instrumentista de la secció vent-fusta just en els primers instants de la segona part, Eivind Aadland va treure molt bon rendiment de l'orquestra, sense batuta i amb un gest clarament plàstic. No tan positiva la participació de la soprano Elena Copons, baixa d'afinació en els aguts de la inspirada Cançó de Solveig i sense convèncer en altres moments de la seva actuació. Tampoc podem silenciar la inadequada i odiosa melodia que va emergir d'alguna butxaca, i a més, ben famosa (la del what's upp!), abans de la Dansa d'Anitra, la interpretació de la qual va ser molt destacable: les diferents articulacions i línies melòdiques, la varietat de colors i, en concret, el pianissimo. Per acabar, algunes reflexions entorn al video d'Alexander Polzin, d'estètica contemporània, que va generar divisió d'opinions al públic. Un video ple de missatges ocults i no tan ocults, per la inclusió d'epígrafs en anglès com La mentida, Tot això s'ha d'aturar, Coneixo el diable o Mentiré abans amb els meus ulls tancats, entre d'altres. Imatges en moviment coordinades amb alguns crescendo orquestrals o punts culminants, com el final i una taca vermella en A la casa del rei de la muntanya. També aparegueren una silueta d'un director dirigint, un conjunt d'ulls, un esquelet, sorra amb mobilitat, l'interior d'una casa (una cuina i una finestra) on les parets es pintaven soles, i unes simpàtiques aranyes que corrien en el moment menys esperat, i més elements. Sempre a través de dues pantalles que partien el seu contingut independent o no, amb l'única excepció reservada a El matí, el qual gaudia d'una bona intervenció solista de flauta junt a un lluminós i esperançador paisatge en dimensions completes. I sí, una de les dues opinions es preguntà fins a quin punt el video narrava el contingut de l'obra d'H. Ibsen.